Monòlegs políticofestius

Divendres vaig estar parlant amb una colla de bones amigues del Vallès. Em van preguntar què era Sant Medir i he acabat trobant una frase que resumeix com ho visc. 

Sant Medir és allò que vius amb il·lusió quan ets petit, i que, de més gran, et retroba amb aquella il·lusió a través dels ulls dels que ara són petits i no et deixa indiferent. 

I, com deia en Ricard, regidor, durant el sopar de la Federació de Sant Medir, és també una festa per la gent gran, un dia on es tornen més actius que mai. A l’endemà més d’un deu tenir l’esquena escruixida, una campanya activa per afavorir l’esport i el moviment entre la gent gran. 

És com una cavalcada de Reis republicana, doncs són els teus veïns i veïnes aquells qui llencen regals, són els teus conciutadans els qui et llencen bocinets de felicitat. 

Tots en algun moment o altre tombem la ment cap aquell moment en el qual érem petits. Amb l’escola (anava de petit a les monges de Verntallat i tenien una gran pati enreixat que feia que no calgués sortir al carrer per agafar caramels), amb els pares a la botiga que teníem, amb els amics quan comences a sortir als entorns de Fontana (allò era zona dels de Vedruna) i anar sumant records. 

Certament, de Sant Medir se’n pot parlar molt, molt.  Hom pot posar l’accent en la tradició religiosa, l’associacionisme com xarxa de barri, aquella manera de fer a la gracienca. 

Ahir vaig viure un dia gran, d’aquells que recordes. 

Primer, a l’Ajuntament de Gràcia, veient passar les colles. Bé, reconec que primer necessitava un bon cafè, vaig coincidir amb en greips, que estava igual que jo, 😉 . 

Era un dia diferent, atès que no hi havia els tancats per les escoles, sinó que els nens i nenes venien amb els pares i/o avis.

Després, dinar amb la colla l’Amistat, un dinar dels macos, on rius i coneixes millor a la gent. Per cert, ens vam ben perdre per arribar al restaurant. I vam tornar amb ells al camió. Mai havia anat en un descapotable pel túnel de la Rovira, ja ja, molt divertit. 

I al vespre, vaig tenir la sort de baixar amb la colla del mercat de l’Abaceria. Molt i molt divertit. Per mi hi ha dos trams ben marcats. Per tot Sant Salvador hi havia molts més nens petits, suposo que es volien estalviar la gentada, però diria que cada cop hi ha més gent en aquest tram. Caramels a dojo (i també xumets), passar per davant del Casal obert, propostes originals de cistells, monges ajupides collint caramels, barreges de nouvinguts. 

I, una cosa que em vaig adonar. Fent de conseller cada cop coneixes més gent. Evidentment, no com en Portabella, que anava al camió (crits de portabella, portabella, que t’acompanyaven tota l’estona com un fil musical), però sí molta gent que vas coneixent, companys d’esquerra, veïns i veïnes de la comissió d’urbanisme, gent de colles de cultura, de festa major, i sembla que no però ets capaç de sentir quan criden el teu nom. Deixaré de banda els crits d’esquer que pretenen pujar el teu ego. 

Hi ha un moment que dius, buff, i encara no estem a Fontana! 

Els caramels comencen a acabar-se, i comences a racionar, i mires la gentada i et sents que formes part de quelcom especial, una màgia a la gracienca, una descàrrega d’adrenalina, un viatge en parapent per Sant Medir. 

I arribes a les autoritats. Recordo en Ricard avisant-los, més somni republicà, tots som iguals davant un caramel, alcalde, regidors, mossos, tècnics, bon rollo per sobre del joc polític, o no, ja ja. 

Al vespre, arribes mòlt a casa, llàstima que el Barça no acompanyés el dia. 

I el record que t’acompanya uns dies a les sabates, olors dolces i d’altres més naturals (per quan cavalls amb bolquers?). 

Bé, un any més, Sant Medir ens conservi la dentadura.

Dos petits afegitons:

1. L'entrevista a en Joel Joan a l'avui.
2.  acabo l'article amb un homenatge a en Lluís Llach, excel·lent entrevista al suplement Presència del Punt. Nosaltes sí que l'enyorarem

Acabo de sentir les paraules del president Zapatero sobre el futur del Prat.

Hauria d'estar tranquil?

(escrit el diumenge)

Com tots els dimecres, he decidit i tampoc tindria temps, no escriure cap article, perquè ja surt el de la tortuga, que podeu llegir aquí.

Avui, però, no podia deixar de dir que estic molt content, en raimon i la lua han tingut el nen, en sasha, i ahir em vaig emocionar molt en saber-ho.

En greips recordo que sovint diu que no sempre cal escriure, que sovint n’hi ha d’altres que diuen millor que nosaltres mateixos allò que pensem.

Avui faig un petit experiment, barrejo notícies que crec que cal llegir i opinions de diversos blocs, això de poliblocs permet fer aquesta tasca per optimitzar temps, energies i paraules en uns temps on és un bé escàs.

Carles Macian “Sense aeroport intercontinental no hi ha nació”

Entrevista a Arnaldo Otegi a la Vanguardia

Joan Puig “Una nació també és un aeroport”

Roger Gispert “Els arrossos”

Saül Gordillo, nou director de l’Agència Catalana de Notícies. Felicitats, Saül, i bona feina.

El diari The Guardian destaca el compromís social de l’Oleguer Presas.

Aquesta setmana ja haureu vist que no he pogut pas escriure massa. Els meus saben que és un reflex de com tinc les setmanes d’enfeinades, darrerament. 

La setmana va començar amb el fòrum del silenci per tractar i provar de tancar tot allò que s’ha fet en aquests quatre anys. Arriba el moment de fer repassos i exposar allò que s’ha fet. Complicitat i coneixement a ritmes semblants. 

El dimarts va tornar a venir en Jordi Portabella a Gràcia. Bé, com va dir en Ricard, era la vorera de República Argentina que pertany a Sarrià-Sant Gervasi, i era un sopar conjunt amb el casal de Sarrià. Molta gent, més de la prevista, fins i tot, però vam aconseguir que tothom tingués lloc i un plat a taula. Si fos un indicatiu de les enquestes, anem bé, sens dubte. 

Com ja vaig dir en l’anterior sopar, és un tipus d’acte molt de petit format, amb menys consignes però amb més proximitat, on primer s’escolta i després es proposa, on aprens, on palpes allò que la gent pensa i allò que espera de nosaltres, que no és poc, però ningú no va dir que fos senzill. 

Dimecres, estrena amb un article a la tortuga. No penseu, però, que és per això que no he escrit al meu, tot i que de vegades no tens prou temps per a tot. El que no faré serà enganxar-lo al meu bloc però problablement aquell dia faré un enllaç a l'article sense comentaris. Normalment escric als vespre, i si aquests són plens, doncs salta a un altre dia. Aquell mateix dia un tema del qual en parlaré quan, lluny dels mitjans (he pogut experimentar en primera persona la feina feixuga d’un periodista i alguns errors inherents a l’allunyament dels temes), cregui que es pot parlar d’un tema que afecta al barri del Coll, un barri que hi estic anant molt sovint aquests dies. No vaig poder anar a Ràdio Gràcia, però. 

I així la setmana, dijous, dia més o menys lliure als vespres, no fan Polònia, no es pot tenir tot. Divendres ja en vaig veure un tros. Entrevista de la Mònica Terribas a en Carretero, es mereix un article reposat i constructiu. Queda pendent. 

I divendres? Quelcom que era nou per mi. Nou i proper, tot i que esdevingué estranyament llunyà. M’explico. 

Inauguració del carrer Astúries. Com un regal que es fa el poble d’un tema que el poble demana, els seus representants l’entomen, el projecten, el debaten, el fan conèixer, i, finalment és una realitat. Probablement seria per mi el paradigma de quatre anys. Recordo la primera reunió amb en Ricard al Centre Moral amb els veïns i veïnes. Vam exposar el projecte i vam rebre impressions. Bancs, arbres, trams peatonals, botigues de vidres, inputs tècnics a resoldre. I quadrem el cercle i comencem les obres, i aconseguim que no donin problemes als comerciants per festes de Nadal. I ara, de cop, com deia un senyor, la gent ha descobert que hi havia aparadors al carrer, de cop sembla que haguem agafat el carrer i n’haguem separat les voreres deu metres. Ni en David Copperfield seria capaç de fer millor aquest truc de màgia real però republicana. 

Tot i així, per ser sincer, és un tipus d’acte que m’incomoda un xic. Et creues amb veïns i veïnes que estaven a les reunions, i penses que aquest acte està bé, tots s’aturen a dir-li quelcom a en Ricard, l’interlocutor que coneixen. Parlaments a dalt de tarima de diferents regidors: en Ricard, evidentment, en Ramon Nicolau i en Francesc Narváez, de manteniment de Casa Gran, haig de reconèixer que vaig haver de preguntar el nom per no equivocar-me. 

Lluny de cert electoralisme en algun discurs, el format de festa ciutadana és allò que crec que cal destacar, la gent que es fa seu el carrer. Recordo les felicitacions de Convergència a la comissió d’urbanisme, fair play, o allò que és inevitable destacar en positiu. 

I dissabte al matí? Visita al refugi de Diamant. Vaig tenir la sort de poder tornar a baixar, aquest cop també amb veïns i veïnes de la Plaça que no van poder baixar el primer cop i amb un periodista de Catalunya Ràdio i dos personatges senzills i planers, la Maria Salvo i l’Oriol Junqueras. Quan sàpiga quan l’emeten o l’han emès ja us ho faré saber, però baixar i escolta aquestes dues persones parlant sobre el tema és quelcom impactant, us ho asseguro, una part per la vivència pròpia de la Maria Salvo, de Dones del 36, i l’altra pel coneixement acadèmic de l’Oriol Junqueras.

I per acabar, una cançó, una demostració que un error pot ser la cosa més emotiva.

(escrit diumenge a la nit)

Enguany la Dolors, regidora, i jo mateix vam decidir fer de jurat al Carnestoltes de la Vila. Per mi era el primer any, ella ja duia diversos anys. 

A quarts de cinc de dissabte, vam anar a davant de la casa Fuster a veure què calia fer per ser un bon jurat. Comences a veure cares conegudes de festa major, diversos carrers, no els esmento perquè segur que em deixo alguns. 

I a les cinc i quart, quan més o menys començava la rua, comença la pluja, primer tímida com demanat permís i després a poc a poc, deuria agafar confiança, forta i contundent. 

I nosaltres a la tarima. I apareix un paraigües. No em barrufen els paraigües. Deuria ser un carnestoltes d’aigua, doncs hi havia dutxes i pals de fregar. 

Probablement el més destacable d’aquesta rua i de totes les populars són les cares conegudes entre la gent, gent de Festa Major, del mercat, dels carrers, de Gràcia. 

La més destacable per la originalitat per mi fou, sens dubte, els que anaven de Caspolino, una coreografia de autos de xoc amb un punt d’ironia i uns vestits de l’estil de la Cubana que va ser molt simpàtic, tot i la pluja. 

No podia apuntar les puntuacions bé, el pilot s’escorria amb l’aigua. Els pobres nanos de l’escola de dansa ballaven sota la pluja, semblaven en Gene Kelly en aquella gran pel·lícula (d’aquesta pel·lícula, cantant sota la pluja, sempre em quedaré amb en Donald O’connor fent tombarelles a la paret. Va us ho adjunto, també). Sort que duia un barret el qual al principi se’m feia una mica incòmode. 

Total, que la pluja va fer escurçar el recorregut, i tots, molls, ens vam arrecerar a l’ajuntament. Tots els nanos i grans que hi havia al pati interior. I vam donar els premis allà, demostrant que els tècnics tenen una bona capacitat d’improvisació davant de la realitat. 

Molls i una mica tristos per la gent, vam anar a fer un te a escalfar-nos. Pensàvem si les altres rues gracienques, la del Camp d’en Grassot i la del Coll havien tingut la mateixa sort, per dir-ho amb ironia. 

Al vespre, mentre es feia la rua de Barcelona al carrer Gran, per la Vila vaig poder veure diversos personatges graciencs, algun dels quals només ens veiem pels blocs, com en greips, al carrer Diluvi. 

L’endemà, cap a la Plaça de la Vila, que hi havia el pregó de Sant Medir. Mentre un cafè ens provava de despertar (de fet, més hi van ajudar els trabucaires), veies una altra part de la gent de Gràcia, la gent de les colles de Sant Medir, que sota un cel ben blau ballaven sardanes. 

I vam escoltar el pregó d’en Tony Corvillo, un noi senzill, de Gràcia que és actor. I se’l veia còmode i content, amb la família i amics. I vam donar els obsequis a les colles, un acte protocolari en família i gent coneguda, una barreja de com es fan les coses ben fetes i a la gracienca, amb petons i caramels per tothom.

Avui comentaré breument el nou projecte d’en Saül Gordillo i en Daniel Solano, Poliblocs.

Es tracta d’aquest lloc web, que recull i va indexant i classificant els blocs polítics catalans. 

Què succeeix? Al principi són quatre blocs, quatre enllaços. Els tens a favorits. Més tard veus que en el seu bloc en Saül els comença a acumular, perfecte, anem posant-los allà, fins que arriba un dia que el llistat trenca el format de la pàgina i el fa insostenible. I llavors? Doncs fem-ne un directori amb possibilitats de cercar per ciutat del país, els Països Catalans, i per partit polític. Perfecte, doncs, endreçadet, ben diferenciat de blocs personals i de confidencials, controlable i controlat. Quasi que diria que és més tasca de documentalista i tot. Jo ja fa temps que vaig deixar de provar de ser exhaustiu, és a dir, de recollir-los tots. 

Evidentment, primer de tot felicitar-los per aquesta iniciativa, primer pas cap a un clipping, el que en català s’anomena agència de seguiment de premsa però encarat a bloc, potser aneu per aquí i si no, ja teniu una idea. Institucions, mitjans de comunicació i partits polítics segur que ho pagarien. 

Saül, si mai ho arribes a llegir això, encara et suggeriria, des del punt de vista d’un usuari amb diferents possibilitats de cerca les següents. 

–         Atès que la indexació la feu via RSS, també podríeu fer que es pogués ordenar a més a més que per ordre alfabètic, per ordre d’escriptura. És a dir, davant d’un dia d’aquests que tothom escriu anar veient les opinions de cada partit. Sé que a l’esquerra hi ha els RSS dels més recents, però aquests no estan ordenats per partit i seria útil veure com els blocaires opinen sobre un determinat tema.

–         Una altra cosa a fer seria, des del meu punt de vista i comparant com les bones bases de dades d’articles científics ordenen els resultats, poder-ho ordenar per més actius, és a dir, aquells que tenen més densitat d’articles publicats, així s’establiria unes capacitats comparatives interessants, no?

–         Ja la cirereta seria la indexació temàtica d’articles, allò que proves de fer manualment recollint articles sobre un tema, seria molt pràctica. Tipus article Oleguer i que poguéssim veure tots els blocs de polítics que opinen. Seria perfecte i milloraria molt la participació de la gent i les possibilitats d’interaccionar per veure què pensen els altres partits.

El passat dilluns vam dur a terme un sèrie de sopars que Esquerra Barcelona està duent a terme per tota la ciutat. 

A Gràcia en fem dos, un que vam fer a l’àmbit de la Vila i Camp d’en Grassot, i un que farem el dimarts que ve en l’àmbit del barris nord, tot i que no són blindats, perquè hi ha gent que ha triat el dia que li va millor. 

Amb diverses entitats de Gràcia i persones no militants que s’han volgut acostar, vam proposar un sopar per parlar i discutir diversos temes, sent-ne, per exemple, dos d’ells com veuen la ciutat i el districte de Gràcia quines coses creuen que caldria millorar, i quines coses proposarien incorporar en un programa. 

Per què m’agraden aquest tipus d’acte? Perquè no hi ha un direcció única, o millor dit, un sentit únic de comunicació, sinó que el partit es dedica a escoltar, fins i tot les crítiques dures, que aquí cal estar a totes per poder canviar les coses. Vam escoltar anàlisis molt bones de gent que treballa al dia a dia a Gràcia que també escolta molt i que pot aportar-nos molt. 

Era com un correfoc d’idees, o normativament pluja d’idees, que diverses persones, com els cinc regidors de Barcelona (Jordi Portabella, Ricard Martínez, Pilar Vallugera, Dolors Martínez i Xavier Florensa), els tres consellers (la Sandra, en Roger i jo mateix), entre molts i moltes altres militants. 

Em va agradar el format, on recollíem propostes i les vehiculàvem en veu alta per tal que en Portabella sabés que havia dit cada taula. Això permet que en Portabella conegui de primera mà i sense filtre què pensa la gent i pugui entomar els comentaris i els pugui respondre. 

I finalment, un discurs de cloenda on lligava diversos dels temes exposats, tant alguna cosa que calia resposta com entomar les propostes, algunes d’elles molt i molt interessants. Va ser una pencada, i en Roger i en Toni L ho poden dir millor que ningú.

El proper dia ja farem un resum de les altres. 

Afegitons, dos d’ells recollits de la web d’Esquerra Gràcia i un altre de Youtube 

1. L’entrevista a en Xavi Florensa a la revista Papers de Joventut.
2. L’entrevista a la Dolors a Transversal.
3. Un extracte del discurs d’en Portabella al congrés regional de Barcelona, un bon fragment, més clar que l’altre que vaig posar. Clar i català. Cal clicar dos cops al play i ja ho podeu escoltar.

Avui era un dia que tenia previst, des de casa, gestionar una quantitat de burocràcia que havia de fer anar i aconseguir, si podia, alliberar la safata de correu electrònic de missatges, cosa que volia dir que hauria pogut treure temes pendents. 

Però ja ahir al vespre no tenia correu. No funciona. Des de la Intranet de la Universitat veig que tinc 48 missatges no oberts i no els puc assolir. 

Què puc tenir? Calculo que 20-25 seran correu brossa o no desitjat. Calculo que 3-4 seran d’alumnes que m’han lliurat el treball i volen que els confirmi haver-lo rebut. Potser fins i tot un serà d’algun que em demana una pròrroga, llàstima que no serà. 

De la resta, no ho sé. I aquí arriben les conjectures avançades. Possiblement un o dos d’una reunió, tres de temes nous, dos-tres de temes polítics. Si algú de vosaltres està esperant resposta, que esperi una mica més, si us plau. 

El telèfon no crema. Vol dir que res no és urgent, però tinc una certa sensació de buidor i aïllament. 

Ja he trucat als serveis informàtics. Al llarg del matí estarà arreglat. Evidentment, el primer dubte era saber si era cosa meva o de tothom. De tothom, doncs mira, ja és diferent. 

I tot això la setmana de dues grans notícies tecnològiques: 

1. L’acord d’en Puigcercós amb les empreses de telefonia perquè el català sigui una llengua de mínim, diguem-ne.
2. L’altra acord, també d’en Puigcercós, perquè l’Adobe Reader sigui en català. Sí, senyor, el futur s’escriu en català, també. Per cert, ja el teniu? El podeu descarregar aquí o directament aquí, tot i que sempre recomano veure la prèvia, han de veure que la reclamació tenia sentit, no?

Jo que volia parlar del Poliblocs, ja en parlarem demà, doncs. I encara em fa pensar en un terme que vaig anomenar infopressa. Un altre dia serà. I el sopar d’en Jordi Portabella, i …

Com que tampoc ho esperàveu, no és un article sobre futbol, no és sobre els qui la toquen bé amb els peus, sinó dels qui la toquen bé amb el cap. 

Avui, amb més temps, després d’un dissabte de congrés i un sopar de Sant Medir (especial, el primer cop que hi anava), parlaré de la setmana. 

Hem vist una recusació que fins i tot, 42 catedràtics de Dret Constitucional qüestionen (fins i tot en de Carreras, de Ciutadans), pel fet que si no es poden fer informes o articles sobre temes, la carrera universitària d’aquests senyors queda en entredit perquè mai no podran estar als tribunals institucionals. 

I sí, també hem vist com Oleguer ha escrit un article, on parla del llibre d’un gracienc incansable, en David Fernández. 

I llavors he recordat aquelles declaracions de Chendo, on deia que el que li sabia greu, quan el Barça els va guanyar una copa del rei, que l’havia guanyat un equip que no era espanyol. I recordo com tota la premsa el va criticar, com els patrocinadors van deixar-lo de banda, va deixar d’anar a la selecció i tothom va dir que no es podia barrejar esport i futbol. Ah, no, ara que ho recordo això no va passar. Ningú no va dir res. 

Cal ser valent per dir les coses clares, cal ser valent, i amb un enginyós ús de la ironia dir que l’emperador va nu. Avui al camp del Barça veurem el suport que té aquest jugador, valent, que demostra que la gent es va desacomplexant a poc a poc. Primer recordo com en Guardiola era el símbol catalanista del Barça. Ara ja tenim un símbol independentista, gent que com en Joel Joan, diuen les coses pel seu nom, clares i catalanes. 

Si el Barça és més que un club, perquè Catalunya és menys que un estat, bé podem tenir jugadors que siguin més que un jugador. Gràcies, Oleguer.

Finalment, dos afegitons

1. El text de la conferència d'en Carod, un document amb una base ideològica i intel·lectual d'alçada. 

2. El darrer escrit d'en Ricard al bloc, lligat a l'exposició de temptacions de Sant Antoni que ja vaig comentar.

Un article curtet perquè vaig una mica de bòlit, però no podia deixar de dir res al tema de la recusació i determinades opinions que he sentit darrerament.

Sempre he sentit parlar de tres poders: executiu, legislatiu i judicial. I el quart poder, diguem-ne, els dels mitjans de comunicació, també més o “menys” (entre cometes) polititzats.

Doncs bé, tal com he dit avui a Ràdio Gràcia ja hem vist tots els ribots possibles a l’Estatut del 30-S.

 
Primer ribot

L’executiu espanyol, pactant amb el senyor Mas i Convergència, rebaixa bona part de l’Estatut.

  
Segon ribot

El legislatiu espanyol, agafa un altre ribot, en mans del senyor Alfonso Guerra, i retalla parts de l’estatut

Tercer ribot

El poder judicial espanyol vol treure el tercer ribot, a veure què deixen.

Quart ribot

Aquest, de la mà d’en losantos ha estat per tot arreu provant de torpedinar el text i pressionant als tres poders en la mesura del possible via l’opinió pública. A veure si al final encara haurà de dir la seva quant a l’estatut.

I encara em pregunta algú per què sóc independentista, quan la pregunta hauria de ser per què no ho són els altres!!!