Monòlegs políticofestius

Sí, sens dubte, el cap de setmana podem dir que ve marcar per un fet, i és el comiat d’en Lluís Llach. Estranyament o no, TV3 va programar Troia, no l’havia vista i em va agradar (era una barreja per personatges i muntatge entre el senyor dels anells i braveheart), evidentment era inevitable pensar en Llach. Ulisses, que després partiria a fer el viatge a Itaca. Tot preparant-se per dissabte. 

I el mateix dissabte televisió espanyola programava “Canción de Juv entud” (faig una falta d'ortografia expressament perquè tampoc cal que vinguin al bloc els qui busquin informació d'aquesta pel·lícula). Què hi té a veure? Curiosament crec que alguna cosa. Suposo que era un homenatge a la cantant morta no fa massa. I això em va fer pensar que ja estava bé poder oferir un homenatge en vida a un dels nostres grans artistes de la història del país. Sens dubte és una pel·lícula que han fet molts cops però em va fer pensar que no la sentia com a meva. 

I, després, el concert. Tot i que no el vaig veure tot (alguns ja sabeu per què, va estar molt bé poder-nos veure en viu!!), vaig poder deixar-ho al punt previ als bisos, de manera que avui diumenge he pogut veure-ho (fins que el vídeo em va deixar de gravar, nyecss!). Aquí hi ha tres vídeos de vilaweb. Va haver-hi un moment en que semblava una manifestació estranya, la gent des de casa cantant i donant suport a en llach i a un país petit.

Sí, ningú com ell ha fet el so labiodental de la v. I em va fer prendre un compromís: quan sigui gran, vull escoltar el concert i les seves paraules sense haver de baixar el cap amb mala consciència, com crec que diversos dels presents de llarga trajectòria, sobretot els del PSC, haurien de fer en recordar-se ells mateixos fa 30 anys. 

I avui ens hem llevat amb la proposta d’en Vendrell (crec que val la pena llegir exactament el que ha dit per poder opinar-hi), hi ha força per dir. Avui no tinc temps, ho deixo a apuntat. En tot cas, agrair-li que per fi tenim sobre la taula i marcant l’agenda política l’autodeterminació. A veure què diu avui CiU. Espero que tinguin visió estratègica i no només tàctica del moment. És més important del que sembla la proposta.

El dijous va tenir lloc un acte a l’Ajuntament de Gràcia un acte especial. Gent del país, del País Basc, i d’Espanya venien a Gràcia per dir que el procés de pau no es pot aturar, que és una necessitat i no un caprici, que res ho pot aturar i que “no hi ha treva per la Pau”. 

Sí, des de Gràcia hem fet un petit pas, de suport. Hi ha gent de Gràcia que s’hi ha implicat a fons en un acte logísticament complex de muntar. Tanta gent hi havia que va caldre muntar una pantalla avall. 

Hi havia gent important, et senties petit davant del pes específic. Evidentment hi havia gent de la política gracienca, com el Regidor, en Ricard i la Regidora, la Dolors Martínez, a banda de consellers com en farriol o l’eusebi, i en roger i jo, evidentment. 

Del país destacaria l’Anna Simó, la Dolors Camats, la Gemma Calver, l’Abat Cassià (el meu esplai duia el seu nom), en David Minoves, l’Ester Capella, la Trini Capdevila, la Maria Salvo, en Joan Rigol, i molta altra gent potser més anònima, i me’n deixo, segur. 

I va venir en Fermín Muguruza i en Martxelo Otamendi, dues persones compromeses. L’Otamendi és una persona que és un plaer sentir-la parlar, per la seva coherència i pel to i claredat que aporta tot i el patiment sofert. I en Manuel Espinar, madrileny que sap el que costa tot plegat des de la capital de la incomprensió. 

En fi, tot i que no ha sortit massa als mitjans perquè el tema de l’aeroport ho ha monopolitzat tot, crec que cal destacar-ho. 

PD 1: aquí trobareu el text de la conferència d’en Jordi Portabella que vaig esmentar l’altra dia.

PD 2: aquí podeu continuar parlant de les vostres cinc cançons preferides d'en Lluís Llach

Aquells que heu llegit o vist la pel·lícula "Alta Fidelitat", de Nick Hornby, segur que recordareu aquells jocs que fan a la botiga de discos del pal "cinc cançons…".

La meva part de l'homenatge a Lluís Llach anirà en aquest sentit. Us proposo que digueu les vostres cinc cançons preferides de Lluís Llach, aquelles que per vosaltres combinen una gran música i una gran lletra. Aquí trobareu el llistat complert de totes. Sé que és difícil, però, triar-ne només cinc.

Per part meva són:

1. Que tinguem sort.

2. I amb el somriure, la revolta.

3. Ma tristesa.

4. País petit.

5. Amor particular. 

I em deixo Laura, L'estaca, Un núvol blanc, Torna aviat, El cant de l'enyor, Dóna'm la mà, Itaca, Cançó sense nom …, cançons d'amor, a persones i a un país.

Avui també escric a la tortuga, un article sobre com hem abordat el tema del soroll nocturn.

El passat dimarts en Jordi Portabella va fer una conferència per explicar qui és el model de ciutat que Esquerra ofereix a la ciutat, la condensació del pensament polític del partit a la capital del país. Crec que tenia un gran abast intel·lectual, i així crec que fou percebut. 

Una conferència ben lligada que parlava de la visió de ciutat que tant ha mancat en aquests anys, la visió de capital i la visió d'esquerres.

Tot i així, quan llegeixo les notícies dels diaris em sobta una mica quines notícies destaquen. Llegeixo al Periódico que com a titular surt que demanem més mossos i guàrdia urbana. I no dic que no ho digués, dic que va dir quelcom com “volem més seguretat, que vol dir més mossos i guàrdia urbana, però seguretat en un sentit ampli: la seguretat de les condicions laborals, del benestar social, de l’habitatge”. Crec important contextualitzar-ho, i així crec que va quedar palès. 

En canvi, l’Avui destaca l’impuls del Consell de Cent mundial i el punt central de la catalanitat de Barcelona, allò que a alguns incomoda o proven de posar per sota del cosmopolitisme, quan justament és a la inversa. 

Potser la visió que trobo més encertada és la del Punt. 

Espero que es pugui penjar el text de la conferència i cadascú en pugui fer la lectura adequada. 

Avui, que correré a pas de tortuga, us destaco aquest article d’en Vicent Partal sobre el cava. Fa pensar, no?

Ahir hi va haver congrés regional d’Esquerra Barcelona per escollir les llistes. Sí, és probable que no ho hagueu llegit en cap mitjà de comunicació. Un dels pocs partits (em deixo EUiA perquè no sé com ho fan ells) que ho fa de manera assembleària i a partir d’un procés on intervenen els casals de districte i els seus primers escollits apareixen en els primers llocs, però això no és notícia, sembla.

Evidentment, el número 1 és en Jordi Portabella. Una bona anàlisi de la llista el podeu trobar aquí, al bloc d'en Macian o aquí, al d'en Pere Quark.

El resultat de la llista és contundent des del punt de vista de Gràcia. Els tres regidors amb vinculació amb Gràcia hi apareixen. En Xavi Florensa va el número 3, en Ricard Martínez el número 4 i la Dolors, tot i que de forma simbòlica per donar suport, va el número 40. Això permet dir que repetiran tots dos, en Xavi, que ha estat regidor de joventut i en Ricard, regidor-alcalde de Gràcia. Una molt bona notícia. 

Però és que a més a més, la representant de les JERC i actual consellera de districte de Gràcia, la Sandra Vélez, va el número 9. Anirà d’un pel que entri o no en primera instància, tot està per fer i tot és possible, que deia el mestre de les paraules. 

En Roger Gispert, actual conseller, també va a la llista, en el número 31. També dues gracienques més, la Laura Maristany (25), secretària de política municipal i la Núria Pi (30) hi apareixen. 

No em vull deixar un independent que surt a la llista, en el número 19, una persona que conec i he tractat força i que em fa especial il·lusió que ens vulgui acompanyar, en Salvador Barrau (19), veí del Coll i president de la seva Associació de Veïns i Veïnes, una persona que fa molta feina pels barris del Nord de Gràcia. 

I sí, d’acord, jo també hi surto, una manera de donar suport en el meu compromís amb Esquerra i Gràcia, en el número 20. És el primer cop que vaig a una llista, i evidentment fa il·lusió. No sortiré, ni ho pretenia. Sé que encara tinc força coses per aprendre i em sembla just continuar-ho fent al districte. 

Esquerra és l’únic partit que jo sàpiga que ja hem votat els propers consellers, els diem a la societat que encara que no hi hagi elecció directa ja sabem qui estarem al proper consell plenari treballant pel districte i pel país. La Sandra, en Roger i jo fem un bon equip, jove, però amb coneixement. 

Bé, això és el que volia comentar atès que no he llegit en cap mitjà.

Dolors Martínez

Només afegiré que té tot el meu suport, perquè en qüestions personals el que cal és posar-se a la pell de la gent. Sé que no sempre ho fem explícit, però en aquest cas ho vull fer. 

Un dia decideixes obrir un casal, per estar amb els amics i parlar una mica de les coses que t’agraden, tot creant un bon ambient. No en vols viure, tan sols passar una estona i donar sortida a una sèrie de temes que vols i estàs engegant. Et comencen a visitar amics, coneguts i algun passavolant que hi arriba. Il·lusió, allò que t’agrada parlar i ho has pogut engegar. No vols convèncer ningú, tan sols creus que pot anar bé per explicar-te, l'estructura que hi ha muntada t'ho permet.

Ets un casal més, part d’una xarxa de casals de gent del voltant que vol trobar-se en un nou espai diferent d’una terrasseta de Gràcia i fer-la petar. 

Un altre dia arriba un desconegut. Ve i comença a parlar i te n’adones que no coincideixes en res en ell però té certa gràcia. Els teus amics l’acullen bé i comencen a tractar-lo. A poc a poc comences a veure que no tens res en comú amb ell, però estàs diverses nits xerrant amb ell i sempre arribeu al punt que no us poseu d’acord. 

Té un cert to divertit, i fins i tot veus que algun dels teus companys riuen com s’explica. Al principi et sembla bé, fins i tot saps que hi ha nova gent que comença a passar-se pel casal i creus que està bé, pot ser enriquidor. Aquest amic té un altre casal amb un amic, que algun dia també s’ha passat per aquí i l’heu fet petar. 

Però a poc a poc l’ambient s’enrareix. Veus algun amic que passa per davant saluda però no es queda a xerrar. Et diu que aquest que ve li fa treure les ganes de parlar, que el troba molt crispat i que ja en té prou de gent així a la seva feina i que li sap greu però no es quedarà.

A poc a poc, doncs, aquells que es quedaven, comencen a marxar. Et sap greu, però també te n’adones que tu mateix ja no et fa il·lusió que vingui. Saps que potser perdràs algun dels que venien per sentir-lo o veure les discussions, però creus que la gràcia del debat està en parlar amb gent que tens alguna cosa en comú i alguna diferència i llavors tractar-la fins a entendre l’altre punt de vista. 

I et sents violent, però saps que alguna cosa hauràs de fer. Hi ha vespres que la cosa s’ha tornat un xic violenta, de manera que has hagut d’aturar les discussions i retirar algunes paraules que s’han dit. Ha deixat d’anar al seu casal i s’ha tornat més arrogant. És el punt que ja a ningú no fa gràcia. Un amic et diu que li deneguis l’entrada. Però és molt violent. Però saps que està matant el debat.

Has deixat de parlar de les coses que ell coneix més per parlar d’altres que li toquen de lluny. Però és igual. Opina igualment, cada cop amb un to més inquisitori. Ha arribat un moment que la gent prefereix no respondre’l. Tu mateix saps que qualsevol cosa que diguis tindràs la seva resposta altiva. 

Sí, ja saps el que has de fer. Ho faràs amb tacte i la teva manera de ser. No en faràs un espectacle. Li diràs que durant un temps no es passi pel casal, que ell ja té el seu, que li desitja molta sort i que potser el passarà a veure, però que l’ambient està enrarit. Que d'aquí un temps ja veurem com van les coses. Creus que fas bé, és molt violent haver de negar l’entrada a ningú, certament, i no hi creus, creus que és millor convèncer-lo. Com s’ho prendrà? És possible que faci escarafalls, però saps que és el millor per tothom.  De la seva resposta en podràs treure conclusions, però confies en que ho entendrà, per a ell potser també és una càrrega pesada, de fet ningú no li obliga a passar-se per un lloc on no està d'acord amb la gent. Que cadascú faci el que cregui al seu casal, la gràcia és que els casals no competeixen en clients, la gent pot passar-se sempre una estona a cada lloc.

Bé, només és un conte, no cal ni que opineu.

Un breu escrit en mig d’un cap de setmana estrany, on han succeït coses com la placa dedicada a l’Ovidi allà on va viure, al carrer Sostres. Evidentment, també els efectes del fort vent a la mostra. Una llàstima. 

Un cap de setmana que he hagut de comprar el Periódico per tenir un llibre sobre Barcelona barri x barri. Cadascú en faci la lectura que cregui. 

Un cap de setmana en el qual he hagut d’evitar mirar les fotos de les portades dels diaris. Es veu que ahir es manifestaven banderes espanyoles a Madrid, i jo que em pensava que les manifestacions eren de persones. Algú ha comptat les banderes? Hi ha comptatges diferents? 

Avui em volia fer ressò de la campanya de l’ACP (Associació Catalana de Professionals) per demanar un aeroport com cal a un país com el nostre. 

Crec que és una campanya interessant, amb criteris objectius i entenc que cal fer pressió des de tots els àmbits per no perdre la bona oportunitat de futur que pot tenir l’aeroport. Jo ja m’hi adherit. I vosaltres?

Sembla que aquest cap de setmana el PP vol fer-la grossa a Espanya. Finalment han trobat l’excusa que cercaven per a cercar recuperar altra volta el poder. 

Evidentment em preocupa, però no perquè em preocupi la política espanyola com a tal, sinó per les repercusions que tindrà a Catalunya. Quan es tensa la corda pel tema del País Basc, en acabat sempre rebem nosaltres. 

Si els senadors del PP actuen com hem vist, quina imatge reté gent que els dóna suport? Sort que el partit Barça-Madrid es juga a Catalunya i no a Madrid, perquè si no, segur que hi hauria merder. 

En fi, mentrestant a Gràcia farem la Mostra d’Entitats, un cap de setmana dels densos, però dels que m’agraden, atès que pots parlar amb gent ja coneguda, comerciants, cultura popular, un aparador de com és d’actiu aquest Districte. 

Ens veiem pel Passeig de Sant Joan.

Hola,

avui tampoc escriuré, podeu trobar l'article dels dimecres a la tortuga aquí.

Posaré un petit fil musical, dedicat a la meva germana.

Housemartins 

Build 

Me and the farmer

Caravan of Love

Happy Hour