Monòlegs políticofestius

(per aquells que no entendran res, a Gracianet hi ha un concurs de contes que incloguin els noms dels blocs. M’he permès moltes llicències poètiques i polítiques, ja ho comprovareu, per poder posar-los tots els que estan a la llista. Més endavant posaré els enllaços)

Era Sant Jordi, però no restava al país. Feia dos anys que estava a Anglaterra. Sí, ho portava bé, hi estava bé, però sabia que un dia com aquell era especial. I va deixar córrer la imaginació cap a la gent de Gràcia, que pels anglesos no era ni un petit racó de món, tan sols.

També era el patró d’aquell lloc, les banderes de Sant Jordi estaven per tot arreu penjades. Pensaments li venien al cap i en feien un pentagrama malgirbat, pensaments de Festa Major, pensaments de casa. Era el 2010 A.D. Ara tot eren records que li venien subtilment però sense demanar permís. Com si li volguessin parlar a cau d’orella, que sense preguntar “li importa si parlo?” se li presentaven mostrant una i l’altra cara. Del món només sabia el que llegia. Tot se li feia, un dia com aquell, cada cop més lent com la faula de la Tortuga. De Gràcia en sabia a través dels blocs. Sí, Gràcia, neta i farcida de records i cicatrius.

Sí, el nou idioma li era estrany, i no se’n sortia, com el dia que va voler traduir literalment que estava fent la viu-viu i la gent va entendre que havia dinat la closca de la poma. Idioma i comunicació. Provava d’escriure un article però amb prou feines en feia assajos. Sobre la realitat de Gràcia en sabia poca cosa, tot i que llegia molt des de qualsevol bloc. De Ricard Martínez sabia el que tothom. Tornava a ser l’alcalde de Gràcia. Viva i combativa, la seva neboda li ho havia explicat en un missatge a la vegada que li explicava que havia fet un grup de música, Ameba takada. Radioactiva era l’adolescència, certament, com quan li va preguntar perquè en l’època d’Internet encara havia trobat missatges dins d’una ampolla a la Costa Brava, sens dubte la poesia de la xarxa, on tota et presenta la vida en un bit, o deu o mil, però curull d’incomunicació a voltes. També li havia dit que hi havia quelcom nou, el tramvia. De Gràcia, a Joanic, fins a la seu de Tijuana Times, a Francesc Macià, el nou diari gratuït que la comunitat mexicana editava en català. La línia Chomsky, com l’havien batejat per anomenar-lo. Va somriure recordant com ho havien incorporat al programa electoral, això els havia donat el 55% dels vots a Gràcia. Res a objectar, el segon partit restava en un 20 %, havia llegit, no recordava ara el bloc. Carabassa, una, mil, havien donat als qui volien una altra opció, que semblaven més cartes de Tatooine d’Star Wars, atès que era política ficció connectar Gràcia amb Cerdanyola, com si fossin escrites per txewaka. Blocs de formigó versus habitatge social, havia estat l’altre gran eix de la campanya del 2007. També l’havien guanyat.

El Parc Güell començava a ser més bonic que mai, li explicaven les cròniques del guirisme. En Territori gracienc, a través del Pla Estratègic “Salvem els nostres boscos”, s’havia reintroduït l’oreneta i el Mussol. I la Lluna, aquell bar de prop de la Plaça de la Vila, havia estat testimoni del dia que van decidir posar-ho al programa. Com si fos una pluja d’idees renaixentista, els Quatre Gats de Gràcia, allà s’hi feien moltes discussions. Eppur si Muove, deia a l’entrada, convidant a recuperar l’esperit de Galileu. Arreglem el món, però comencem per allò més proper.

Havia marxat per feina a Anglaterra i tot es veia borrós en la distància. I encara els anglesos discutien del passat també. Beatles can win, Stones are dead!, deia una pintada dels lavabos del pub, on també va llegir per primer cop el que deia Einstein sobre Déu i com no jugava amb els daus. De Déu poca cosa podia ja dir, però.

Buff, quin merder. Blau era el líquid que queia als lavabos de The Swann, el pub, i sempre el feia pensar en la mar mediterrània i llavors queia absort en els records fins que un anglès ebri li deia “Desperta”. Fer rots era la seva manera de fer-ho, però. Mmm, quina gent, quan es dedicaven a fer castells amb les pintes sempre pensava amb els castellers de la Vila de Gràcia, que continuaven sempre mirant amunt, ara ja amb castells de nou. A través dels blocs en llegia cròniques. Maurici, anessin on anessin, i la nova cap de colla, Meg, no de nom sinó de megalòmana, li explicaven la nova realitat, les gràcies de Gràcia, acudit amanit que sent lluny encara el feia somriure. Allà en la distància, se sentia que ja no era dels més populars de Gràcia. Possiblement mai ho havia volgut ser.

Però els blocs eren el seu lligam amb el seu passat. I el continuava consultant més per costum que per necessitat. Creia. Segurament s’equivocava. El clima inhòspit del seu nou niu anglès li enviava espurnes de vent com cops de bastó. Nariu moquejant tot el dia, sempre feia fred. Això és el que hi ha, pensava, el clima de les Illes no era com el d’Austràlia (tot just feia dos dies havia acabat de llegir el diari d’un aborigen). Gracienc com era, no acabava d’entendre com podia ser que no enyorés tant les places. També havia llegit les reflexions d’un exiliat de la Guerra Civil i una mica se’n sentia. Tothom escrivia. Com una teràpia per interpretar-se, però els records apareixien destrossant-ho tot com un elefant. Trompeta d’en Sam Cook, on era per cantar ara que aquest era “A Wonderful World”?

Ahir tot just havia rebut un missatge d’en Xavier Florensa, un que era Roig i Gracienc. Li deia que pel Casal d’Esquerra tot anava bé. Se’l trobava a faltar, sens dubte. Parlaven i debatien molt, com sempre, una mica de tot i una mica de res.

Aquell cap de setmana aniria a l’illa d’Irlanda, ho havia decidit mentre veia l’enèssima reposició de Sí, Ministre, que pels anglesos ja era com “Verano Azul”, però que a ell el permetia practicar l’idioma i riure. Volia tornar a veure la pintada que deia Tiocfaidh Ar La, remarcada per un estel blanc i la senyera, feta el 1992 però que mig esborrada semblava feta el 1897. Quan encara Cuba no havia iniciat la independència, je je, ja ho estaven pintant. Amb teclat? Qwertyuiop`+? No segur que no, no eren a l’època dels ordinadors, llavors. Deuria ser del 1975. Possiblement també visitaria els companys que estaven muntant la web de Catalans a Dublin, a veure si els podia donar un cop de mà i petar la xerrada per crear un Casal Català a Leicester. Sense compromís però amb complicitat, així li agradava treballar. Volia també parlar amb en Frederic, sempre li ha agradat el que diu. Quequejava una mica, però se l’entenia prou i amb ell sempre reies, segur.

Els amics ja no li escrivien tants missatges, ara penjaven comentaris des del bloc. Del Dani Servià poca cosa en sabia. Mai llegia les seves històries. D’un ex gracienc no en volia saber res, deia, havia trencat amb el seu passat i, també, amb el bloc. Del xurret de veu que li sortia quan era petit ara en sortia sempre un discurs abrandat, com havia aprés al Grup de Teatre Musical. De l’Orfeó Gracienc era, o dels Lluïsos? No ho recordava ara. Ho posava encara al seu ja oblidat bloc. D’en Jordi Fornés tampoc en sabia res, de fet mai no havia sabut massa qui era. Havia estat, sí, de ben petit, bastant Malalt. Xbasquet, Xbox, Xcotxe, tot per ell eren noms estranys, com el qui deia aràdio, amoto. Sempre mastegant el tap d’un retolador Carioca, quan feia ja anys que no es fabricaven. Recordava que formava part del grup de les JSC Gràcia que havia abandonat el partit i s’havien fet militants de les JERC. Sempre amb la samarreta expressament malescrita que deia Rajmones. Com és que no fas nones? Com és que sempre estàs pensant en Gràcia? Era estrany molt estrany, ho feia regularment com qui escriu un diari. De l’Emma, la landlady no en volia parlar, sempre explicant els seus accidents domèstics amb la kettle. Tot l’espai cultural i social del seu cervell restava ancorat en la memòria de Gràcia. La Figurita, glups, figureta (escriure al vespre li jugava males passades) del campanar esdevenia un menage, bloc dur de marbre que restant sobre el capçal del llit el lligava al passat, com escriure un diari. D’una sobra caballa i socialista, que votava per tant Esquerra, n’havia escapat tallant amb la parella, de Gràcia no en podria escapar mai. Potser mai no n'havia marxat.

Ahir vaig tenir la sort de poder anar a la preestrena de la pel·lícula “El Coronel Macià”, al cinema Aribau. Com a amic de la productora executiva, gracienca, em sentia una mica estrany. Era la meva primera preestrena, i no sabia el protocol. Vaig veure com entraven els actors i el director, en Josep Maria Forn, presentats per en MikiMoto. 

Aquí trobareu el tràiler 

Com no conec gaire el món del cinema i els actors catalans, sí que en vaig reconèixer alguns, però no tots. En canvi, de polítics ja en conec més, hi havia el president del Parlament, Ernest Benach, en Joan Ridao, en Jordi Portabella, en Jordi Carbonell, en Xavi Florensa i en Miquel Iceta. Si hi havia algú més, no els vaig reconèixer tampoc. 

Però parlem de la pel·lícula, la gran pel·lícula, que el director ha batallat durant quatre anys per poder tirar endavant. Una biografia èpica d’en Macià centrada sobretot en el moment que Macià passa de ser un monàrquic militar espanyol a ser el catalanista que esdevindrà independentista. 

Una pel·lícula d’època té sempre les seves dificultats per lligar amb el present i enganxar. Però en aquest cas t’enganxa des del principi, perquè és força desconegut el procés, perquè et sents observant un període del 1905 al 1932 i et sents que les coses són cícliques o no acaben mai d’estar ben tancades. 

El fets del Cu-Cut (una escena que recorda l’entrada de Darth Vader al Temple Jedi), Solidaritat Catalana, les renúncies d’en Cambó, els fets de Prats de Molló, la Proclamació de la República, paga la pena de veure-ho. I surt Gràcia, la seva Campana, on parlen del general Bum-Bum, el general Gaminde, protagonista de la Revolta de les Quintes. Tot gracienc té un motiu més per veure-la, sens dubte. Veig que compta amb l'assessorament d'en Josep Maria Figueres, un professor que estic coneixent a través de la Comissió de Política Lingüística de la meva Facultat.

I l’actuació la trobo molt encertada. L’Abel Folk, un tros d’actor amb aquella veu, amb accent lleidatà, brutal. Lluny del paper que de vegades el Minoria Absoluta presenta que no m’acaba de lligar amb el personatge d’en Macià, l’Avi. La meva àvia un dia em parlava de com es va sentir el país el dia que va morir. Fou un dia trist perquè era una persona molt estimada. Per coherent, digne i proper al poble. Hi veig també a la pel·lícula coses que fan pensar en els polítics actuals, allò que la gent vol d’ells. Fa pensar. 

Hi ha un parell d’escenes de les que a algú com jo posen la pell de gallina, amb música del Cant de la Senyera, l’himne de la Catalunya Independent.

I m’agrada l’ús de certs elements per explicar la història, com la dels periodistes. Bé, no explico massa més. 

Hi ha un fet que em va fer molta gràcia. Ahir en Josep Maria Forn va recordar dues figures i va dir que hi havia família d’en Martí Vilanova, massa oblidat, que comandà un de les dues columnes de Prats de Molló. Em vaig adonar llavors que conec un dels seus néts, en Jordi, que també hi era, i veig que la cosa li ve de família. Un orgull conèixer-lo. 

En fi, crec que és una pel·lícula per veure, independentment de les idees polítiques, és una part del nostra passat. Hem vist Braveheart, el Patriota, etc., doncs aquesta parla del país. Èpica i ètica, una bona barreja.

Acabo amb un fragment del Cant de la Senyera.

A banda, d’un nou vídeo d’en Portabella (m’agraden aquestes píndoles curtes i amb molt de missatge i l’espontaneïtat, senyal que s’ho passen bé fent-los). El tema de l’aeroport està unint a molta gent, i és quelcom que es trobava a faltar, una certa unitat d’acció. 

Ahir també vaig veure l’entrevista amb l’Oriol Junqueras i en Joel Joan. Era un dia perfecte, perquè tothom estava esperant veure bé el vídeo del gol d’en Messi. El bloc d’en Maurici ja me l’havia ofert però el volia veure millor, i ho tornaria a fer. 

Van estar parlant. Junqueras i Joel, seny i rauxa, visió acadèmica i pur sentiment, quina parella. Tenia tantes ganes de parlar en Joel, que el pobre Oriol feia el que podia. Endavant les atxes, companys (recordar que una atxa és un ciri). 

Per cert, en català es diferencia la paraula dol i la paraula duel que també existeix, segons el diccionari de l’IEC, referida al combat singular segons les normes del codi cavalleresc. (Batre’s en duel. Els padrins del duel. Un duel a espasa, a pistola, a sabre, duel a primera sang o ara segons el termcat, el duel com a modalitat de competició de surf de neu alpí en què dos surfistes fan alhora un eslàlom per dues pistes paral·leles i idèntiques). Fou un tema que sortí al sopar de GraciaNet. 

Veig que hi ha un nou mitjà digital, Directe, que parla amb independència, valdrà la pena seguir-lo. Veig opinadors interessants. 

Finalment, avui he rebut el sàpiens amb el DVD del documental de Terra Lliure, una part del passat, per sort per l'independentisme. 

Bé, ha estat un cap de setmana que ha donat molt de si. L’agenda assenyalava molts temes: sopar de Gracianet, dinar de la República, 50è aniversari de l’Esbart Lluís Millet, Trobada de Bastoners (que només vaig poder veure una estona), i, també, la Diada dels Castellers a la Plaça Revolució. Atès que en Ricard i la Dolors tenien un compromís personal, als castells hi vam anar en Xavi, en Roger  i l'Eduard (bé, a ells ja els tocava, je je) i jo, i molta gent del Casal, va estar molt bé trobar-nos allà, tot i que hi havia la festa del partit a Girona.

I estan passant coses. I avui faré molt ús de l'audiovisual.

En Ricard Martínez, “l’alcalde de Gràcia”, actualitza el seu bloc carregant, des del territori, cap al documental de TeleMadrid, atès que Gràcia hi surt esquitxada, quina casualitat que sortim nosaltres, no?

En Jordi Portabella explica, en una píndola de vídeo, el concepte i la importància dels mercats. Ja no cal que faci un article a la tortuga sobre el tema, o sí, però millor explicat ho ha fet ell.

L’Independent té nou lloc web. Enlloc de penjar l’entrevista que em van fer, faig un enllaç a tot el número.

I penjo aquest vídeo perquè conec a la família, la Conxita, el Salvador, que m'han vist crèixer com aquell qui diu, i he vist que està al youtube. Va per ells, també són premi vila de Gràcia a la millor rehabilitació de façana. 

Apa, dos vídeos més, els del potent discurs d'en Carod a Girona. EL veig fi, molt fi, i agut, molt agut. Primera part:

Segona part, pels qui no vam poder anar a Girona, a la Festa del Partit.

I ja, a nivell personal, donar les gràcies a en greips, la carina, en maurici, la lupe i l’auténtico, la conversa de dissabte va ser molt interessant i allò que van comentar respecte el meu bloc m’ha fet pensar força. És curiós com et veuen, i com, de vegades, pot ser diferent a la percepció que tens d’un mateix i d’allò que dius. Ho tindré en compte.

Deixo per demà el tema dels premis. 

Sí, ahir un sopar de GraciaNet. No era un sopar més, era el dels 10 anys. Deixarem per l’article de la Tortuga l’opinió sobre xarxes ciutadanes virtuals i la lloa merescuda, ja aviso. 

Per cert, llegeixo en Pompeu, un gracienc, la 19ª edició en paper del 1984. 

Vernacular. adj, Vernacle. Seria un sinònim com a adjectiu, no pas un verb, però queda bé com a sinònim de barrufar, no?

Vernacle, -a. Pertanyent a la contrada on hem nascut, dit especialment de la llengua. 

A què treu cap? Doncs que aquest mot fou una de les estrelles a la taula on vaig seure, on vaig poder conèixer l’elefant trompeta (ara que ja sé qui ets, ja començaré a escriure comentaris, és el que em va anar passant amb la resta de blocs, fas confiança en sopar i ja està fet). 

Acabo d'apadrinar la paraula vernacular, je je. Interessant la definició a wikipedia.

Va estar bé, l’Oriol va guanyar el concurs del millor bloc, seguit d’en Winston i la Closca de la Poma. Felicitats per tots. 

És curiós que un sopar de blocaires esdevé sovint una continuació de certes converses que tenim als blocs. Lògic, per altra banda. I sí, dic converses, no pas discussions. Vam trobar a faltar gent, la Dolors i CH entre d’altres, el proper cop, doncs.

I vam parlar de molts temes, i com sempre, vam riure, criticar i continuar creant el bon rollo que es transmet pels blocs. Un plaer, com sempre, sí senyor. 

Ja no vaig arribar a l'Imperator, tot i la curiositat pel nou estil que sembla que té. 

I avui, 14 d'abril, fa 76 anys de la proclamació per part d'en Francesc Macià de la República Catalana. Paga la pena llegir el discurs de'n Macià, tot i que cal contextualitzar-ho en el llenguatge èpic de l'època.

I aquest vídeo que ho explica molt bé

Bé, acabo de llegir l’Independent d’aquesta setmana. Felicitats per la celebració i per com ho heu celebrat. No us el perdeu, atès que fan un experiment: Gràcia és independent després d’un acord amb Barcelona. Un joc molt interessant al qual ens hem prestat a jugar força gent. M’agrada el resultat. I m’agraden molt els articles de l’Eva Piquer, en Pere Martí, en Jaume Clotet, en Jordi Fàbregas, i potser el millor seria el del Ricard Estruch. Paga la pena llegir-ho. 

Sí, a la part habitual hi ha una entrevista al Portaveu d’Esquerra al Districte, je je. Com en tota entrevista, mai acabes d’estar del tot satisfet, però crec que en aquesta recull molt bé allò que dic. Potser a la part del plenari de l’habitatge no acaba d’entendre’s massa que quan dic que els partits han primat el joc polític em refereixo als altres, que Esquerra volia fer un plenari, això ja ho sap tothom, o, per si de cas, tornem-ho a dir. 

Quant a l’aposta dels resultats, tenint en compte els resultats de les municipals del 2003, crec que estem en condicions d’arribar a segona força, ja faré un dia un article amb dades de creixement i tendència. 

PSC 15.778 25,64

CiU 15.435 25,08

ERC 11.010 17,89

ICV 9.335 15,17

PP 7.517 12,22

Tot i que avui també em podeu llegir a la tortuga, us devia una petita explicació, je je. La veritat és que l’efecte d’un llarg cap de setmana a Gràcia i Barcelona em va fer pensar en la petita juguesca de l’article anterior.

De vegades que poc valorem o coneixem allò proper. 

Cada cop més vaig per aquella zona, de camí a la ràdio o per altres motius. El fet és que un cop puges per Larrard i arribes al Parc, part monumental (evidentment ple de gom a gom) i el travesses per arribar a la part forestal és la nit i el dia. El mirador del Virolai em sembla molt maco i vaig acabar fent de guia turístic un parell de cops (sempre em passa quan em pregunten per un carrer, els podria explicar que aquell carrer l’hem arreglat, que no sé què, etc.). 

Després va ser encara millor. Vaig anar al Parc de la Creueta del Coll entrant per darrera, el carrer Morató i vaig pujar fins a la carena de dalt i vaig seure una bona estona. No hi havia ningú en tot el Parc. Com allò que feia en Michael Jackson amb els parcs d’atraccions, semblava que l’haguessin obert per mi. 

Us deixo algunes fotos. I em deixo per demà la meva baixada a Barcelona i la visita al Museu d’Història de Catalunya, feia temps que no hi anava.

Hola,

així  com el concurs dels monclis (aix, quins temps aquells), us proposo una petita juguesca per provar d'esbrinar, abans no ho expliqui, on he estat aquesta Setmana Santa.

Aquí teniu algunes de les fotos, que no són de concurs ni comparables amb les de la gracienka, evidentment. Les fotos estan en prèvia, clicant-hi surten més grans.

Sí, ahir vaig anar a fer una calçotada. Tranquils, ja em comenceu a conèixer. Tinc una digestió lenta i acurada. 

Però sí que volia continuar donant voltes a un tema per mi central: la independència. Ha estat i continua sent un tema incòmode per a molts, sobretot per als partits espanyols. Llegeixo algun bloc d’algun gracienc i entenc prou bé l’argumentari que segueixen i que els seus mitjans estan repetint constantment. Aquest tema no interessa als ciutadans. Potser caldria ser més sincer. Aquest tema no els interessa a ells ni al seu partit. Ells que tenen part del poder del país no la volen. És evident i clarificador. Però adopten el mateix to que el PP va tenir amb l’Estatut. Això no interessa la gent. Crec que és una anàlisi incorrecta i interessada. Sempre ha estat el gran error del psc-PSOE i el PP, pensar més en el benestar de l’Estat que en l’Estat del benestar. 

Ells quan diuen aquest país tenen un zoom més ampli. Cap problema, però bé han de saber que hi ha gent que no pensa així. 

Començaré fent autocrítica, tal com he llegit que l’han feta també en Carod i en Puigcercós. Ara no tocava. Tenen raó. Però alguna cosa ha estat positiva. Hem estat una setmana debatent i parlant de quelcom important, tot i que no de la manera que haguéssim volgut. La independència no com a utopia sinó com a part del procés polític, no com a manifestació de la Diada sinó com a possible realitat. 

Perquè com deia en Jack Monterey en un dels seus comentaris, cal dir que aquesta setmana s’ha presentat un llibre de l’Alfons López Tena, jurista que parla clarament de la independència com a única solució pel país. Ras i curt, senzill i complex, bonic i engrescador. 

Però en canvi, als mitjans catalans hi ha hagut un altre curiós fenomen. El de la crítica destructiva a la independència sense cap més raonament que el del fet que l’ha generat. M’explico. Una cosa és criticar el moment, com es va plantejar, etc. Cap problema, ho assumeixo. I l’altra és aprofitar per criticar la independència, ja que hi som. Criticar un missatger no és el mateix que criticar el missatge. 

Perquè la independència com a paraula ja posa nerviosa a força gent. Però no és res més que un projecte de país, un sistema pel qual es vol ordenar un territori. Per què sí? No, per motius evidents, per a aconseguir moltes coses. O és el que la resta de territoris independents es justifiquen pel fet que ho són? No he vist mai Bèlgica, Portugal, Suïssa, Holanda, etc., plantejant-se la dependència, no? Això vol dir que alguna cosa positiva té. Oh i tant! 

És possible que el joc polític hagi deixat la independència en un mal moment, però les coses sovint cal veure-les a la llarga i com a part d’un procés. Molt sobiranista encara que no ho sembli ha estat l’acte a l’IESE. M’ha agradat veure com CiU acceptava finalment parlar de l’Estat Català. Els moviments tot i lents i en algun cas matussers fan pensar que la cosa no està tan lluny. Avui a l’Àgora parlaran de l’autodeterminació. 

Hi continuaré donant voltes, doncs, aquest només és el primer article.

Avui no entraré en picabaralles polítiques. Ja sabeu el que penso. Avui parlaré d’una cosa força personal que fa temps que hi dono voltes. On acabes tu i on comença el teu càrrec o a la inversa. 

Abans de ser el que sóc ara, ja era independentista i gracienc. Abans de ser militant d’Esquerra, ja era independentista i gracienc. Abans de ser conseller, ja era militant que inflava globus i repartia xocolata. Abans de ser portaveu, ja feia comissions. I ara sóc la suma de totes aquestes coses. Però tot i així, cada nou canvi, possiblement incorpora canvis i pèrdues. 

Quan vaig decidir que volia fer lluita política, o activisme, o militància, ja sabia que hauria de prescindir de certes coses que venien de viatge amb mi. Més lectura i la cuina són possiblement les dues coses que he hagut de deixar, a banda de fer més intermitents les quedades amb els amics, les partides de risk i les cerveses del capvespre. Una tria, que com tantes, fem conscientment o no, però que assumim i en fem camí. 

Aquests dies han passat tot de coses que et fan pensar, tema enllaços i diverses converses. Això i tenir una estona per pensar (gràcies altre cop als programadors televisius que donen un cop de mà, no fent res de bo per cap canal, que és quan ho vaig començar a redactar). 

El raonament del dia del congrés d’aprovació de les llistes d’Esquerra d’en Portabella i la Pilar sobre conciliació laboral i familiar (i d’entitats, afegíem amb en Roger) m’ha dut a reflexionar sobre què som i com ens veuen. 

Certament, tots aquells que hem conegut per la nostra vessant política és lògic que ens vegin així, atès que és l’únic lloc on interaccionem. Però, massa sovint, veus que es sobrepassa la qüestió política i envaeix sense demanar permís l’àmbit més personal, i la crítica política es pot convertir en personal i això se’t fa estrany. 

Tot plegat et fa pensar en aquell article sobre què és cada cosa què fem. Un bloc és el teu bloc o el del càrrec? I les teves opinions? I les teves paraules o els teus silencis? Tranquils, no és que em senti pressionat o estressat, és tan sols que de vegades cal aturar-se i veure si tens vertigen, tot gira ràpid, massa, i allò que fas amb el sentiment i sense escut et pot fer rebre alguna batzegada. I t’has d’aturar i donar un parell de voltes més a les coses per saber on ets. 

Possiblement ara entraré un una dinàmica nova per mi, que és la campanya electoral, allà on abocarem el temps que puguem, i les coses seran possiblement més tenses, però espero que ens sortim tots plegats amb la força dels arguments i no el de les desqualificacions. Segurament és una de les coses bones que té un bloc. Pots fer pedagogia (no, maurici? I en Maurici sap molt bé que, si només dubta, poca cosa té. En Maurici sap què fer, farà un bloc i sortirà al carrer, 🙂 ) i també pots desfogar-te a diferent nivell d’allò que sents en cada moment.