Monòlegs políticofestius

Continuo la meva anàlisi particular, tot i l’incís en el títol per dir que estic a favor del canvi de nom de la Plaça Rius i Taulet. En parlaré dels meus motius en propers dies.

–         Penso que el PSC-PSOE incoherentment però intencionadament ha pervertit el sistema electoral. M’explico. Han presentat aquestes eleccions com a presidencialistes. És a dir, amb la pugna polaritzada ZP/Rajoy el que han fet és carregar-se la idea d’unes eleccions parlamentàries que en algun moment els passarà factura. En el fons, estan emprant el mateix discurs que fa CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya. Des del meu punt de vista, a curt termini els ha funcionat però pot allunyar més la gent en no fer entendre, en el fons, el que s’està votant. I, de fet, és un argument incoherent amb el que defensa el PSC a Catalunya, on diu que es voten partits que faran majories. I, en canvi, a Madrid es desacredita aquest argument. Podria ser el que els espanyols diuen “pan para hoy…”.

–         Crec que el resultat és el segon pitjor escenari que hi podia haver. El pitjor pitjor era sens dubte una majoria absoluta del PP o del PSOE. Ara, debilitats els partits d’esquerres i enforti en ZPt, tot queda en mans de suports petits, de manera que el PSOE ho gestionarà per no casar-se amb ningú, buscant suports en qüestions socials amb uns partits i qüestions econòmiques amb PNB i CiU. La pitjor situació pel país.

–         La unitat d’acció que gent com en Ridao demanava ha saltat pels aires, una mala notícia pel país. Des de Madrid, tornaran a especular i jugar amb nosaltres. Prenguem nota.

–         El PSOE provarà d’aprofundir en l’Espanya plural? La seva Espanya plural és aquella que emana de Santillana del Mar, una federació simètrica de 17 comunitats autònomes. Era això, Maragall?

–         És més fàcil fixar-se en Esquerra que en el propi partit. D’acord, per qüestions fàcils, és més senzill veure la palla als ulls dels altres que la biga al propi. Iniciativa també computa dues eleccions seguides de baixada, i ells continuen sense tenir una resposta òbvia com la pot tenir Esquerra. La Mayol (ja en parlaré abastament un altre dia) ja ha anunciat que deixarà el càrrec, fent aquelles coses que deu haver après del PSC de Barcelona.

–         El PP té problemes, molts problemes, i les seves lluites internes semblen majors que les nostres.

–         El PSC ha tancat en fals la sortida d’en Maragall, tot i que aquest es va quedar sol votant en blanc.

–         Continuaré un altre dia parlant d’Esquerra, com suposeu i veig que ja enteneu, el que em puc comprometre és a ser sincer en el que dic, no a explicar tot el que sé. Sé que pot costar d’entendre, però cada cop més veig que no sóc un simple bloc i que molta gent està atenta al que dic, com ho dic i per què ho dic. És una responsabilitat que assumeixo.

Finalment, i enllaçant amb la notícia de l’Independent, fujo de les etiquetes que la vida i els altres et van posant. Jo no em poso etiquetes, i normalment per experiència he vist que són els demés els qui et posen etiquetes abans que tu mateix ho valoris. Tot i ser un procés natural, un cop te la posen, Ni Déu ni ajuda te les poden treure. En la meva vida professional, no tinc etiquetes. En la meva vida personal, no tinc etiquetes. Em considero una persona lliurepensadora, que crea els seus propis argumentaris vitals, que prova de defugir les consignes i que treballa en equip amb qui calgui. El meu criteri és important, perquè és la meva brúixola. I els amics, allò en que més hi crec.

Tot i que és evident que sempre des del bloc és el meu punt de vista, el que volia deixar palès és que allò que diré és la meva opinió de tot el que va passar diumenge i part del que està passant ara mateix.

Sóc, però, conscient que tindré una lupa en aquests moments on molta de la gent que conec em pregunta si carod o puigcercós, o cap dels dos. Anem, doncs, a pams. 

–         Diumenge vam treure uns mals resultats. Punt. Crec que així s’ha reconegut pel davant i pel darrera.

–         Felicitats als guanyadors. Només diré que recordi en ZP que sense Catalunya el PP hagués guanyat les eleccions. Rajoy, vols un motiu més per declarar la independència de Catalunya?

–         Gràcies a la gent que ha tornat a confiar en nosaltres. No vull caure en el biaix de les empreses telefòniques que només et tracten amb tu per fer-te nou client o quan pretens canviar-te de companyia i deixar-los. També cal pensar en aquests vora 300.000 ciutadans/es que continuen confiant en nosaltres.

–         Penso tan sincerament com es pot fer que teníem un bon candidat, en Joan Ridao. El rostre que feia diumenge sabia greu, perquè és un dels polítics que més admiro i del qual provo d’aprendre. Igual que li va passar a en Portabella, en Ridao ha rebut un vot de càstig que potser no li tocava. Ànims Joan!!

–         Sí, polarització, sí vot útil, sí, l’efecte Carod i l’11-M de fa quatre anys. D’acord. Però possiblement el que ens hagués tocat fossin 4-5 diputats descomptats aquests fets.

–         Autocrítica. Estem al final d’un cicle de tres eleccions que hem perdut votants, que majoritàriament es van quedant a casa. No ho hem sabut redreçar. Ara cal escoltar encara més el que ens diu la gent.

–         Com a científic, provo de fer anàlisis en fred i amb criteri. No puc basar-me només en la meva experiència personal i extrapolar perquè corro el risc de generalitzar.

–         Cal pensar en profunditat per què la gent no ens ha votat, evitant respostes massa fàcils. Com els entrenadors de futbol que tots en tenim un a dins, el mateix succeeix amb els analistes polítics.

–         Més que mai, dono suport al meu partit i la seva línia ideològica, perquè és l’única que encaixa amb allò que sóc i penso i sento.

–         A Gràcia hem recuperat 800 vots respecte a les municipals, així com a Barcelona, mentre a la resta del país no ha estat així. Alguna cosa mostra, certament.

–         Hi ha congrés al juny. Endavant, parlem de tot, del dret i del revés.

Seguiré pensant en veu alta. 

Bé, amb aquest apunt tancaré la meva campanya electoral al bloc, menys intensa que a les municipals per qüestions de feina però prou interessant.

Dimecres hi va haver el debat a Ràdio Gràcia a les catalanes. Tot i no ser candidat, en Carles Salat ens va demanar que fos gent de la que habitualment pugéssim a la ràdio, així que vaig acceptar el repte, diguem-ne polític, diguem-ne intel·lectual.

Certament crec que Esquerra hi va fer un gran paper. Gràcies altre cop a en Carles Agustí pels seus comentaris, estic d’acord en que possiblement Esquerra i CiU van ser els dos partits que van mostrar millor les seves opcions i les idees clares. De tota manera, no em crec diferent del meu partit, només cal veure el to d'en Ridao en tota la campanya. Però Esquerra millor, crec que vam tenir agilitat en el debat. Una gran debat, d'alçada, com esmenta la Tortuga.

Evidentment, el primer que em vaig adonar és que era quasi l’únic que m’havia preparat el meu propi argumentari, preparant-lo a la meva forma d’expressar, la resta duien, menys en Joan Ferrer, els argumentaris oficials dels seus partits. Jo duia el díptic de 35 propostes d’Esquerra, però la resta s’ha anat confegint amb els companys i companyes del Casal.

Més que parlar del que vaig dir a la part més formal, em sembla interessant reflexionar sobre els partits i els diàlegs creuats que van tenir lloc.

El primer que cal dir és que possiblement els representants de CiU i dels PSC no serien el terme mig del seu partit. M’explico. Trobar-se amb un federalista del PSC com en Joan Ferrer pot ser reconfortant perquè s’ho creu, però la sensació que en el seu partit no és un tema preferent hi és sempre. Va dir que el seu partit, el PSOE, hi aposta però de fet, quan vam parlar de la reunió de Santillana del Mar, el que estava clar és que el PSOE si mai hi aposta (no sembla massa creïble), ho fa des d’una visió de la federació de 17 comunitats autònomes, el cafè per a tots, sense permetre una asimetria que Espanya hauria de respectar.

Així mateix, parlant del català al congrés, evidentment va sortir el nom d’en Bono, votaran ells en contra d’en Bono si no tenen grup parlamentari propi? Continuaran votant en bloc al Congrés contra la unitat de la llengua?

De fet, en Carles Agustí, de manera intel·ligent, va treure el tema que a Barcelona, al Senat (que vaig dir que calia reformar ja), Esquerra no es presenta. Vaig respondre que justament l’Entesa al Senat permet dues coses: una, que el PSC actuï de manera diferenciada del PSOE, és a dir, voti postulats pel país, i de l’altra en un sistema de 4 senadors per província (per què ningú no en parla en termes de proporcionalitat), Esquerra no en trauria cap i per això es pactava per a poder treure’l per Lleida i Girona.

Vaig fer èmfasi en que érem l’únic partit independentista. Perquè en el cas del Carles Agustí, ell pot ser-ne però el seu partit i menys el seu candidat, no la defensen. No es va sortir del guió de l’ambigüitat.

Iniciativa va fer un paper estrany, amb molt èmfasi en les polítiques socials. Jo vaig afirmar, perquè ho crec, que no hi haurà polítiques socials efectives sense la independència, atès el dèficit fiscal.

I finalitzo tornant a recomanar llegir les 35 principals propostes del nostre programa.

Crec sincerament que Ridao i rigor són sinònims, i que mentre a Espanya hi hagi els nostres diners i les seves lleis, cal que Esquerra hi sigui i hi sigui forta. 

Us ofereixo la llista dels meus motius i dels motius que poden portar a la gent a confiar, un cop més, en Esquerra. 

–         Perquè tenim un molt bon candidat, en Joan Ridao, una persona amb coneixement, que s’allunya del joc barroer i que té tan interès per ser ministre com jo.

–         Perquè en Joan Ridao és qui va redactar bona part de l’Estatut del 30-S i serà qui millor sabrà negociar, com a expert que és en temes legals.

–         Perquè som els primers, ara que molts en parlen, en lluitar contra el dèficit fiscal i fer bandera de les balances fiscals.

–         Perquè el vot en blanc afavoreix, en el fons, els partits grans. Emprant la regla d’Hondt, els vots vàlids emesos entren en una iteració de quocients que sempre acaba beneficiant els partits amb més vots.

–         Perquè el vot a partits polítics sense opcions (com ara Escons Insubmisos, 😉 ) també afavoreix els partits amb més vots. Pel mateix motiu d’abans.

–         Perquè Esquerra ha de fer, encara, política a Madrid, mentre hi tinguin els nostres diners i les seves lleis.

–         Perquè el vot més antiPP que hi ha és a Esquerra, és el pitjor vot quan miren resultats.

–         Perquè, en aquest procés de bipolarització que els mitjans han entrat, ens volen fer triar entre un anticatalà i algú que ha enganyat a Catalunya.

–         Perquè votar Zapatero és, també, votar Bono i Guerra, el del ribot.

–         Perquè el PSC no té veu pròpia a Madrid.

–         Perquè Iniciativa, tot i tenir també un bon candidat, no té capacitat real d’incidència.

–         Perquè Convergència va voler lligar el suport a en Zapatero amb la Generalitat.

–         Perquè Convergència quan va caldre, va rebaixar l’Estatut.

–         Perquè tots volem que no governi el PP, però Catalunya no pot donar un xec en blanc al PSOE. Perquè l’important, per l’aritmètica parlamentària, és que la suma de PSOE, Esquerra i CiU sigui molt superior al PP, per poder donar estabilitat a canvi d’aconseguir el que Catalunya necessita.

–         Perquè Esquerra és l’únic partit que es creu de veritat això de ser republicà, incloent voler qüestionar la monarquia.

–         Perquè quedar-se a casa per no considerar-la les nostres eleccions, en el fons afavoreix el PP, que aniran tots a votar, i el PSOE, que també aniran.

–         Perquè queixar-se de fer president en Montilla i acabar votant en ZP és incoherent.

–         Perquè el 2014 és possible si Esquerra té prou força.

–         Perquè l’ideal és que el PSOE necessiti a la vegada el suport d’Esquerra i CiU perquè poguem fer una unitat d’acció en benefici del país. Que no necessiti o un o altre, sinó tots dos. Per a això, cal que el PSOE baixi a Catalunya.

–         Perquè el PSOE ha enterrat el concepte de plurinacionalitat, de manera que ni el PSC en parla.

–         Perquè tenir de ministres en Clos i la Chacón no ha servit a Catalunya.

–         Perquè Esquerra no dubtarà mai si donar suport al PP, com ara diu CiU que farà amb la força majoritària, incloent, se suposa, que podria ser el PP.

I afegeixo al final, els argumentaris independentistes de l'espot de precampanya.

Doncs sí, demà hi ha el debat important pel país, doncs hi haurà els candidats dels cinc partits catalans i es parlarà en clau de país, no d'Espanya, com fou el debat del dilluns entre els candidats a presidir.

Cal diferenciar entre els candidats a presidir i els candidats a incidir. A Catalunya hauríem d'escollir quin candidat volem que incideixi. Creiem que la Carme Chacón podrà i/o voldrà? Creiem que en Duran és el millor representant del país? O creiem, com crec jo, que en Ridao és el més ben preparat i disposat a fer-ho?

Llegeixo els resums que fa la premsa del dinar d'en Ridao amb tribuna barcelona (aquí i aquí)i em quedo amb una frase molt bona, aquest cop en Zapatero s'haurà de batejar abans que anem a la seva comunió. Molt ben aconseguida i clara.

També m'ha agradat que insti a la Carme Chacón sobre un pacte d'estat PP-PSOE. 

Finalment, avui recomano venir a les 19 al districte a la presentació del llibre de l'Eloi Babiano sobre l'Antoni Rovira.

Vaja,

aturo la campanya per explicar que finalment tinc un mòbil nou en català. És un NOKIA, m'agrada com perceben les eines.

Si mai heu de canviar el mòbil recomano que primer consulteu aquesta pàgina, perquè la gent de les botigues no sap ni de què parlem, i llavors quan dius els noms diuen, ah sí que el tenim, però no sabíem que estava en català. En Puigcercós ja ho va presentar en el congrés de telefonia.

Doncs això.

I penjo un vídeo que m'ha passat un company de la feina que està relacionat amb les TICs.

Ho reconec, ahir no vaig veure el debat.

Sabia que tothom guanyaria. De tota manera, com bé ha dit en Ridao, qui perdia era Catalunya.

Perquè són iguals, en el fons. M'ha posat els pèls de punta quan he llegit que en el fons el TAV és fet per unir més Catalunya amb Espanya.

Com darrerament, no tinc massa temps, però estic fent un petit argumentari personal sobre aquestes eleccions, sobre el vot realment útil i sobre què implica votar Esquerra. 

Us deixo un tall d'en Ridao

Sí, estem de campanya, finalment.

Aquests dies a la part política ho notes, tot s'atura, l'activitat del districte, moltes coses. Tot i així, en èpoques com aquesta te n'adones que no ets un polític professional. Bé, en part ets polític, i et creus professional (en el sentit de la pel·lícula Airbag), però quan tens una pila d'alumnes esperant les notes, és quan ho notes.

Però bé, corregits els treballs, som-hi.

Avui començo amb una part més senzilla. Els espots.

Us poso el de precampanya i el de campanya. El de precampanya personalment em sembla millor, tot i que reconec l'impacte del de campanya.

Cani, ho estic lligant, no pateixis, no depèn de mi.

En aquest enllaç us podeu descarregar el programa (92 pàgines), i en aquest altre un resum de les 35 principals propostes en 8 pàgines, que és el fulletó que repartim per campanya, i que em sembla molt reeixit i sintetitzat. 

Bé, Kosovo, ja t'has fet gran, benvinguda al club dels països que compten, els que tenen Estat.

Malgrat que alguns impresentables que diuen representar-nos et neguin el reconeixement, sàpigues que molts de nosaltres et reconeixem, i a la vegada ens hi voldríem reconèixer.

Avui fent un cafè he mirat les notícies d'en Cuní. Molt patètic l'al·legat contra les comparacions, preguntant a un tal Nico Valle (que ha citat el País Basc i s'ha deixat Catalunya) quines tensions hi havia, amb imatges d'una crema de l'ambaixada americana, que de fet diria que han succeït a Sèrbia, i no pas a Kosovo. Barrejant coses, espantant. Sort que la gent no es deixa ensarronar. 

Veig que Kosovo demà declara la independència. I em fa pensar amb la hipocresia de l’Estat Espanyol, d’en Rajoy i de de la Vega, de tots dos. 

Primer fou la violència, que no es podia aconseguir res amb l’ús de la violència. Així es pretenia tapar, als anys 80, el debat independentista. Quan l’independentisme majoritari es tornà democràtic, aquesta excusa ja no els valia.

Després fou el concepte democràtic, calia referèndums. Quan llavors es parla de fer un referèndum, fan lleis per a evitar-los. En aquest cas no hi ha excusa. El principi dels anys 2000 venen marcat per aquest fet, el pla Ibarretxe i la proposta del 2014 per Catalunya. Es veuen superats per la realitat de Montenegro i Escòcia. 

Ara Kosovo, el seu govern escollit democràticament i sense violència declararà la independència. 

Als espanyols se’ls acaben els arguments. Ara de la Vega i Rajoy parlen que no pot ser que declarin la independència unilateralment!. Però quin coi de concepte democràtic és aquest? En el fons és hipocresia, per això són dels pocs països europeus, que són més democràtics, que s’hi oposen, fins i tot un tio poc democràtic com en Putin els fa treure els colors quan afirma el que afirma. 

Ja es veu que se’ls acaben les excuses. Prenguem-ne nota, que pel 2014 les excuses seran majors, acabaran dient que les butlletes no poden estar en català i per això no s’accepta, que a les escoles públiques no es pot votar una independència, que no es pot votar un referèndum si no ha plogut set dies seguits. 

Mentrestant donem la benvinguda a Kosovo, un nou estat, i posem-nos a la cua. Yes, We Can!!