Monòlegs políticofestius

Buff, quin cap de setmana més atapeït!! Començava el dissabte amb un soparet al Resolis amb la gent dels blocs de Gracianet. Hi va faltar gent a darrera hora (Txebacca, Pentagrama, Eppur si Muove, Adara, etc.), però es va demostrar que valia la pena fer el sopar. El Resolis em fa pensar en un llibre on era lloc de trobada, La catedràtica de la vall Moronta, on s’ajuntaven les meves dues referències vitals: Gràcia i l’Autònoma. Llàstima que el llibre no tingués massa ressò.

Què en destacaria, jo, del sopar? Les croquetes (l’enveja que em va donar el diumenge pensar que en Maurici ja ho tenia fet, tot i que haig de reconèixer que vaig menjar la fideuà dels Lluïsos), les discussions divertides amb en Salat, descobrir les cares amagades rere els pseudònims, el cambrer uruguaià (uix, el vam confondre per argentí), i encara estic buscant el lobby que diu en Maurici, ja ja. Vam aconseguir no parlar només de l’Estatut (estàvem de reflexió), i entre estadístiques, els millors moments i les mandres a l’hora d’escriure el bloc, el sopar va anar passant. Diferents edats, gènere, gustos, blocs, temàtiques, interessos. Però els blocs com a nexe.

Alguna de les coses més divertides foren les experiències negatives d’inexperiència: aquell moment en el qual ja fa massa estona que estàs connectat i es penja el missatge en publicar-lo i es perd, com entendre allò de l’arxiu d’imatges, etc. I una proposta: descomptar les autolectures, ja ja!! Mentre una copeta virtual ens acompanyava (a la salut de Gràcianet), en Crazy va arribar i amb ell el regal (ara entenc que es facin pocs sopars, sempre hi ha l’expectativa del regal). Un bloc!!, però real, dels de tota la vida, amb un llapis de disseni de Gràcianet(única aportació fashion a un sopar dels de Gràcia en un lloc dels de tota la vida).

I després, mentre les batalletes de la Vila i les samarretes eren relatades vaig anar a dormir relativament d’hora, que tocava fer d’apoderat.

Sí, a l’endemà fer d’apoderat. Tota una experiència. Ei, que vaig estrenar el bloc!! Vaig estar al CEIP Turó del Cargol, a la Salut. I durant el dia, totes aquelles anècdotes habituals: la mandra i l’avorriment de certes hores on ningú no ve a votar, la gent gran que fa esforços de veritat en un barri de pendents per arribar al col•legi mentre la gent jove dorm o mira les motos, els nervis dels presidents per controlar-ho tot, la tensió interna de conviure amb els apoderats del PP, el bon rollo que acaba fent-se a les meses al llarg del dia, els pares amb els nens (alguns d’ells flipant què hi fa aquella gent a la seva escola) que es miren l’urna com un misteri. I veure els mossos controlant, quin canvi!

Algun dia m’agradaria saber quantes parelles s’han creat un dia qualsevol d’eleccions (amb l) fins i tot entre interventors de diferents partits. I el millor moment: el recompte. Els nervis per quadrar-ho tot, els vots nuls i els blancs sense papereta que fan confondre, les n persones que envolten la mesa mirant com si fossin observadors internacionals, els sobres que ningú no sap com omplir. El resultat? Ja en parlarem un dia amb més calma. Paraula de conseller.

Ahir vaig estar veient una estona el debat de "Geometria Variable". La veritat, crec que un moderador ha de ser objectiu i col·locar-se al mig del posicionament enfrontat. Ahir en Joan Tàpia no va saber fer cap de les dues coses. L’Alícia no sé què d’Economistes del NO quasi no podia respondre les coses que deia la Núria Bosch. Des de casa aquestes coses posen molt nerviós, la veritat.

D’altra banda, quan s’ha presentat la Plataforma pel Sí crec que ha quedat clar com de societat civil era. Em penso que és un error fer un acte i que es presentin els principals líders del bloc del sí. Crec que les plataformes del NO (ei, que existeixen, encara que no les veiem enlloc) no han caigut en aquest parany.

I per avui, recomanar aquest article de la Dolors (la consellera) a la Tortuga.

Home, ens podien haver avisat als d’Esquerra. I jo que em pensava que votàvem sobre un estatut, un text legal i tal.

Per les declaracions dels líders del bloc del Sí sembla que votem aplicar la llei de partits al PP (diguem "no al PP" votant que sí, diuen). Es podrien aclarir? em sembla un argument de premises falses, però deu ser que jo no hi entenc…

Per cert, buff, em penso que deixaré de fer contracròniques del Mundial, molta feina si encara no he vist cap partit. Curiosament, avui m’he fixat que els colors de la publicitat del nou Zumosol de Pascual són els mateixos que els d’Ucraïna. Alguna indirecta per fer-se perdonar un antic boicot? Avui juga algú?

Vaja, vaja, ja ha començat el mundial (Papa Oso, ho sento, però així t’informaràs dels resultats, je je). Espero fer la meva pròpia corresponsalia de premsa sense tenir ni la Sexta ni mirar Quatro, cosa que tindrà mèrit, i sense seguir massa el futbol. Serà, diguem, la contracrònica políticofestiva.

Ha començat el Mundial. No he vist cap partit ni la cerimònia, però direm que NO a l’Estatut (petita falca pseudopopup patrocinada per ERC-Gràcia, ja que tothom s’ho fa venir bé, jo també).

Alemanya ha començat amb la seva idea de Juan Palomo (igual també era català, com en Cristòfor Colom) guanyant a Costa Rica per 4-2. No el vaig veure però veig que en Klose (possible fitxatge pel Barça) ja n’ha fet 2.

Segons les estadístiques d’immigració del districte del gener del 2006 (pàgina 87), el col·lectiu nougracienc més important és l’equatorià, amb un 1.3 %. Doncs bé, ahir va guanyar 2 a 0, tot i que ho va fer sobre una altra selecció que ens és propera, Polònia. No pot guanyar tothom. Recordo el bon ambient que hi va haver el 28 de desembre del 2003 en el partit Catalunya-Equador, que vam guanyar 4-2. Molta gent a Gràcia estarà contenta, doncs molt bé per ells.

La veritat és que encara estic en procés de definir quina selecció és a la que vull donar suport. Esperaré una mica, potser a partir de quarts per decidir-ho, no?

Sé que, mira, ara enceto un article que no sé pas com acabarà, diguéssim que depèn de vosaltres.

Un dia em preguntava a quines tribus urbanes havia estat al llarg de la meva vida, diguem-ne adolescència. Durant una època d’esplai i camises de quadres, fent BUP a Vedrunes em vaig considerar o em van considerar kumbaià (no arribava a hippy), tot i que anava amb gent que era rapadeta o bé algun heavy, molt heterogeni.

Però després d’això, tampoc no tinc la sensació d’haver pertanyut (?)formalment a cap tribu urbana, a l’Autònoma tot era un poti-poti de gent de diversos llocs.

El que si m’ha quedat sempre llunyà ha estat el tema que en diuen fashion. Crec que tothom l’esmenta però no acabo de tenir clar què implica, a banda de qüestions més o menys estètiques. Ja, ja, no és que estigui pensant ara en canviar la meva forma de vestir, ulleres liles, etc.

La meva reflexió que voldria que diguéssiu la vostra és la següent: 1. quines tribus urbanes creieu que corren majoritàriament per Gràcia? 2. Sou d’alguna d’elles? 3. I finalment, si no és molt preguntar: què és ser fashion a Gràcia?

1. Per ajudar-vos i tipus 1,2,3 dic la meva: crec que a Gràcia queden grups de rapadets de placeta, col·lectius okupes diversos, alguns borrokes, i molt Erasmufashionverdi.

2. No crec formar-ne part de cap.

3. Comprar a determinades botigues de l’entorn de Verdi, anar al cinema Verdi i menjar als restaurants més exòtics de la zona del Sol, Revolució, etc, tot i que em sembla que és simplificar les coses, no? també ho faig jo això.

Què en dieu?

Uff, sí que hi ha coses per dir, acabo de sentir en Bassas i era una rera l’altre.

Com negociem els catalans: sí amb el pacte Mas-Zapatero de tres pilars ens vam quedar amb les escorrialles, ara amb Iberia no només es surten amb la seva (tancar les línies que prefereixen), sinó que a més a més els regalem un hangar que ocupi no sé quants milers de m². I sí, volen que siguem una nació de turistes i que vinguin turistes. Continuo pensant que no anem bé. Per què no els ho canviem a Madrid?

No em barrufa no tenir temps per escriure respostes als comentaris. Ara m’hi poso.

No em barrufa la manera que té de dur els debats en Joan Tapia (Geometria Variable). Podria deixar de posar falques subjectives i moderar? Ahir, al final, es va convertir en un 4 contra 1, un cop ja s’havia tocat el capítol de drets i deures, el senyor de la Plataforma per la Vida ja li semblava bé tot. D’altra banda, si venia gent de la societat civil, què pintava un sindicalista professional com en Coscubiela? Tot i així, en Jurqueres va estar prou bé, la veritat.

No em barrufa que, segons diu la web del PSC, es fes un sopar amb el conseller Castells amb comerciants en plena campanya electoral. Entenc que no venia a fer campanya electoral, perquè no pot. Entenc que venir a parlar de Comerç no calia, perquè a Ciutat ja ho fa bé en Portabella, perquè encara no fa un mes que ho porta (abans ho duia l’Huguet, d’Esquerra, si és que venia a parlar del que s’ha fet) i a més a més només ha de gestionar fins a les eleccions, que no falta gaire. D’altra banda, si el motiu per fer fora Esquerra era el referèndum i el posicionament de l’Estatut i no poden fer campanya, invalidada la possibilitat calia rectificar i que Esquerra tornés?

No em barrufa la campanya del PSC, però gens. Veig que han canviat les falques (no sé si té quelcom a veure amb aquesta notícia de Busot), però el to és el mateix. Podrien donar algun argument sobre el contingut de l’Estatut?

No em barrufa el vídeo de CiU. Uix, allò són imatges del 1979? Semblen més antigues. I quan veig el rètol amb el bitllet de 100 pessetes, sempre penso que això és el que ens donaran.

No em barrufa que es comenci a parlar de la Patum, la primera essent patrimoni de la Humanitat, lligat amb la mort d’en Josep Maria Isanta. Crec que fa recordar allò que Berga prova d’oblidar.

Finalment, em barrufa i molt haver superat les 1000 visites, ja en parlaré un dia amb més calma.

Sí, ha mort la Rocío Jurado. Aquest fet i un comentari que han fet a un lloc estrany m‘ha fet pensar (el comentari el feia la noia marroquina venia a dir que no veu tanta diferència en la peregrinació de la Meca i les 8 hores que passegen el Rocío). La veritat és que sempre és arriscat i delicat parlar d’aquestes coses sense caure en política, però ho provaré. També reconec que vaig veure a estones parts dels programes (per triplicat) que feien a les diferents (?) cadenes espanyoles. Em va passar com amb el Papa, que vulguis, allunyat o no de la realitat et feia mirar el televisor, amb sentiment o sense. El moment en el qual uns senyors cantaven amb guitarra davant del fèretre era mot sentit.

Vagi per endavant que reconec que era una gran artista tot i que no és el meu estil, i que crec que es va creure massa el seu paper de diva i el duia a dins interioritzat, i que també crec que els mitjans han fet un seguiment excessiu de la seva agonia, com a forma d’omplir la graella i autoalimentar-se mútuament del matí a la tarda i de la tarda al vespre.

Quan algú em comentava que tot plegat era exagerat, vaig pensar com em sentiria jo o el país si morís en Lluís Llach, o la generació dels nostres pares si ho fes en Serrat. No es pot negar que quan moren els protagonistes d’una banda sonora col·lectiva el sentiment és fort. Una cançó (juntament amb les olors), és l’enllaç més directe a un record amagat al cervell. No recordo massa què va passar, però em penso que quan van morir Freddy Mercury o Carles Sabater també se’n va parlar molt i encara no era l’època de la televisió rosa. Imagina’t com haurien anat determinats programes per les circumstàncies de la mort d’aquests dos cantants.

Spain is different? Evidentment, i no cauré en la crítica, no és ser millor o pitjor una determinada manera d’encarar els successos diguem-ne col·lectius. Crec que tenen tot el dret a celebrar els seus ritus amb el sentiment de catarsi que creguin o els surti de dins. Probablement quan mori en Serrat, en Pujol, en Vicent Ferrer, o fins i tot en Cruyff (i poca gent més, tot i que em penso que quan ho faci en Samaranch també serà gros, poca memòria històrica), aquí es celebrarà externament diferent però col·lectivament seran molt dolgudes.

Va morir Lola Flores. I la Rocío Durcal. I ara li ha tocat a la Jurado. He llegit que era la mort d’una Espanya. I en part estic d’acord. Són referents que foren emprats per a la creació de mites, en l’Espanya de la postguerra, quan la pobresa i la repressió campaven. Una cantant que es casa amb un boxejador, que després ho farà amb un torero, una vida de pel·lícula, sens dubte, com el cas de la Pantoja.

Però també és cert que referents sempre n’hi ha i que Espanya no morirà, que no pateixin, una cosa serà que no sigui tan gran com era abans (diguem-ne menys perifèries, ja ja) i l’altra que desaparegui. Substituint a la Jurado, Lola Flores, Julio Iglesias i Rafael, ara hi ha en Fernando Alonso, Rafa Nadal, Raúl i Bisbal. I en José Luís Moreno que campa eternament per televisió. Una nació sempre necessita de referents. Recordo que em vaig adonar de la importància de Capri quan va morir. I la Mary Santpere. Quins serien els de Catalunya? Guardiola, Oleguer, Xavi, Gavaldà, Joel Joan, Buenafuente, Estopa, Ferran Adrià, Gasol, Núria Feliu? No sé, què en penseu?

Família, estem en campanya! Sí, bé, en campanya oficialment, fins ara havia estat com aquells jugadors que corren per la banda abans del partit. Ara ja va de debò.

He rebut l’Estatut a casa, ole, ole, ole! Ja m’he emprenyat altra vegada en llegir el preàmbul. Seria com dir: “El comité de científics de Cambridge, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania acadèmica, ha definit a temperatura ambient, l’aigua com a substància líquida, d’una manera àmpliament majoritària. La IUPAC reconeix l’aigua dins de les substàncies líquides” Per què no diem que l’aigua és líquida, doncs?

Avui repassarem els lemes i els anuncis de la campanya del referèndum de l’Estatut

Esquerra Republicana de Catalunya

“Ara toca NO”

M’ha semblat un bon joc de paraules amb la famosa frase d’en Pujol, l’ara no toca. Evidentment, què us diré? M’agrada, m’agrada també l’anunci, perquè el veig real, com una de les converses que hi haurà en les famílies sobre l’Estatut, on la gent jove i desacomplexada tibarà cap al NO i alguna gent gran dubtarà. La frase final “Ho faig per tu” (amb reminiscències de Sau) és demolidora.

PSC

“Sí, Guanya Catalunya, NO Guanya el PP”

Uff, demagògica, injusta i … espanyola. No sé com s’ho prendran aquella gent de base del PSC que es declaren catalanistes, que la campanya de l’Estatut de Catalunya es faci en clau espanyola em sembla trist. Què en pensaran els hereus d’en Pallach, Raventós, etc.? Oh, sí, és clar, aquells hereus ara són d’Esquerra. Em preocupa el futur del PSC, no sé si en té. Dir a Catalunya que el NO és del PP em sembla profundament esbiaixat i categòricament demagògic.

Potser el més indicat i sincer seria dir: Sí, Guanya Zapatero, Sí, perd Catalunya. Tant és demanar que fessin una campanya explicant l’Estatut? O és que és millor no explicar gaire?

I l’anunci? Reconec que estèticament està ben fet, però incorpora elements del tipus d’anunci Pepsi-Coca Cola, en el sentit que parlen, per primera vegada (? No ho recordo) de la competència. A la legislació de l’Estat no es poden fer anuncis, pel que tinc entès, parlant dels altres, competència deslleial, en diuen. Hi ha por.

És molt trist dir que Esquerra es comporta de manera infantil. Vols 3 chupa-chups, te’n donen 1 (ei, estan reconeixent que això és 1/3 del que demanàvem!! No havíem quedat diferent?) i que Esquerra diu que no, quan diem, ei, que volem els 3. Aquella dona que diu que si no, estarem 20 anys sense, haurien de dir, perquè així ho voldrà el nostre partit a Madrid, no? és una amenaça encoberta? però és clar, si ho pinten com una enquesta, deu ser que la gent ha dit lliurement el que volia, no?

CiU 1979 o futur?

Reconec que és un lema hàbil per ells, però a la vegada, i això em sembla bàsic, és un lema a la defensiva. M’explico. No defensen l’Estatut, defensen el que ells creuen que passaria si no hi hagués l’Estatut. Igual que el PSC, arguments polítics i no de l’Estatut. Et posen entre l’espasa i la paret, entre la dignitat i la rendició.

Per mi és una assumpció total que l’Estatut és dolent. És com dir “ja ho sé que és dolent, però què voleu? No podíem fer res més, en Mas ho havia de fer. Ens hi jugàvem massa. Però no patiu, que en 25 anyets demanarem alguna coseta més, ja sabeu com som”.

Si mai es fa un referèndum d’autodeterminació, què diran: 1714 i 1939 o 1984 (majoria absoluta de CiU)?

No he vist l’anunci, però és curiós que en Mas ja parli de promeses electorals com els impostos. I també em sembla curiós que en Trias i la Magda Oranich visitin comerços i mercats per explicar el sí (ei, un moment, no estaran fent pas campanya per les municipals? No, dec estar equivocat).

IC-V Sí a l’Estatut

Certament és l’únic lema que parla del document en qüestió, però tampoc és que hi hagin pensat massa (no hi ha hagut correfoc d’idees al comitè de campanya?). Res a dir. Faran una campanya parlant d’allò que els agrada i diuen que han fet ells: els drets i deures i la memòria històrica

PP Pensa en Catalunya: Digues NO

Buff, qui els ha vist i qui els veu. És un bon lema, tot i que em penso que no és adequat. Per ells seria més adequat dir: Pensa en la Nostra Idea d’Espanya (una, gran i homogènia). Digues NO. Continuo pensant com sempre, aquest estatut els està bé (de fet van donar ells i els seus mitjans el ribot a en Guerra), però continuen per inèrcia. Aquest partit ja ho fa. Abans de reconèixer errors, cercaran les línies genealògiques dels rebesavis dels militants islàmics a veure si tenen un cognom basc. Abans de reconèixer l’error de les Açores, diran que Iraq pretenia reconquerir Ceuta i Melilla.

No em barrufa la decisió d’Ibèria. Evidentment és una companyia privada, però ja sabem que sempre hi ha coses polítiques en tot això. No m’agrada pensar que la decisió estratègica d’Ibèria és destinar Barcelona pel turisme (vols de baix cost) i deixar els vols comercials i empresarials per a Madrid. Quina seu pot triar una empresa per instal·lar-se des del punt de vista logístic? Aquest és el preu de la privatització. Mentre en Portabella recorre mig món obrint nous vols directes (Península aràbiga, Beijing), una empresa espanyola pretén deixar de fer viatges a Europa.

No em barrufa el discurs cofoi d’en Zapatero, expressions com l’Espanya real (que ha substituït al d’Espanya plural) em fa pensar que a Espanya duen tenir un problema quan necessita tants i diferents adjectius per a definir-se.

No em barrufa el titular d’e-noticies que diu que CiU ha guanyat a Esquerra en les votacions d’Òmnium Cultural. Primer perquè el resultat no ho reflexa així, quan CiU només demana una opció i Esquerra s’inclina per totes les formes de rebuig. Però crec que no fan cap favor a l’entitat. Sóc soci i vaig anar a votar. Crec que ha fet el que havia de fer, no mullar-se davant la divisió clara de la seva gent i conservar un equilibri. Al menys han fet un procés participatiu. Això no vol dir que no continuï sent crític amb el fet que no donessin suport a la manifestació del 18 de febrer. Però ara entenc que no tenien cap més opció. Ara que, segons la Unió Europea, l’Estatut no seria aprovat, no?

No em barrufa la traducció pluja d’idees per a brainstorming (en espanyol tempestad), crec que quedaria molt millor correfoc d’idees. Què en penseu?

Sí, em quedava un article pendent sobre Euskal Herria: la Mobilitat

Per què ara? Doncs perquè fa una setmana que s’ha iniciat la primera fase de l’illa C2 (entre torrent de l’olla, travessera de Gràcia, Torrent de les Flors i Providència).

Tots sabem que els primers dies seran liats, que s’enrecordaran de les mares del regidor i els consellers d’urbanisme i mobilitat, etc.

Però el resultat pagarà la pena. Haig de reconèixer que em feia certa vergonya fer aquesta notícia, però vist que no sóc l’únic que penja fotos dels seus viatges (carles, guillem) avui doncs us parlaré d’una part del meu viatge a terres basques: ja no és turisme polític, és turisme de mobilitat, digueu-me freakie, però mira.

Ordizia

Capital del Gohierri, famosa pels formatges Ideazábal. Sempre em fa pensar, cosa que em sap greu, en la pel·lícula Yoyes, on és assassinada en aquest poble encantador. Té un mercat en una plaça alta porticada que em recorda Figueres per la seva alçada.

Doncs bé en aquestes dues fotos podeu veure que el casc antic també té unes pilones.

És curiós perquè vam deduir que utilitzaven un sistema similar al dels peatges del servicaixa, doncs quan s’acostava un cotxe que volia entrar, baixaven les pilones sense apretar res, no crec que fos un comandament, doncs seria molt car.

El resultat era un casc antic viu, però no us equivoqueu: ple de botigues, era el centre comercial, de manera que podien conviure veïns amb comerciants i era un lloc molt tranquil. De mida era similar al de l’illa C2.

Hondarribia

A la comarca del Baix Bidasoa, em penso. A banda de tenir un passeig marítim llarguíssim, també disposa d’un casc antic, foto “al canto”. Perdoneu la ganyota, aquí funciona amb targeta.

Bilbo

A mi personalment em va agradar més la vella. la nova, amb el seu Guggenheim (millor mirar-lo de lluny) i les seves estacions de metro de Foster tan estranyes no em van acabar de fer el pes. En canvi, el casc antic era per passejar-s’hi, i Déu n’hi do com estava a petar de bilbaïns i bilbaïnes.

Aquí el sistema era diferent, moltes senyals. Si us fixeu, hi havia un pas de Setmana Santa (si és diu així) allà aparcat, suposo que la grua no el trauria d’allà!

Donosti

Finalment, la gran, la típica, la senyorial. No només al casc antic (foto 1, a l’alçada del Boulevard) hi havia mesures de mobilitat, sinó que també per la zona del voltant que sembla més eixamplosa (ja enteneu què vull dir).

En un dels llocs tancats amb pilones, hi havia un senyal (foto 2, tocant a la ria i al mar) on hi havia una càmara on la gent trucava per poder accedir als aparcaments.

Per cert, agrair la paciència dels meus companys, sobretot la Sandra, a l'hora de fer fotos a llocs on ningú no se'n feia.

A Gràcia hem procurat fer un terme mig, tenint en compte la concentració de tallers que hi ha en algun carrer, com ara Torrent d’en Vidalet.

Bé, espero que passat un temps que tots ens acostumem als nous recorreguts, el resultat sigui tan bo com a l'illa B1, al voltant de la Plaça de la Vila.