La mort com a catarsi col•lectiva: Espanya es mor?
Sí, ha mort la Rocío Jurado. Aquest fet i un comentari que han fet a un lloc estrany m‘ha fet pensar (el comentari el feia la noia marroquina venia a dir que no veu tanta diferència en la peregrinació de la Meca i les 8 hores que passegen el Rocío). La veritat és que sempre és arriscat i delicat parlar d’aquestes coses sense caure en política, però ho provaré. També reconec que vaig veure a estones parts dels programes (per triplicat) que feien a les diferents (?) cadenes espanyoles. Em va passar com amb el Papa, que vulguis, allunyat o no de la realitat et feia mirar el televisor, amb sentiment o sense. El moment en el qual uns senyors cantaven amb guitarra davant del fèretre era mot sentit.
Vagi per endavant que reconec que era una gran artista tot i que no és el meu estil, i que crec que es va creure massa el seu paper de diva i el duia a dins interioritzat, i que també crec que els mitjans han fet un seguiment excessiu de la seva agonia, com a forma d’omplir la graella i autoalimentar-se mútuament del matí a la tarda i de la tarda al vespre.
Quan algú em comentava que tot plegat era exagerat, vaig pensar com em sentiria jo o el país si morís en Lluís Llach, o la generació dels nostres pares si ho fes en Serrat. No es pot negar que quan moren els protagonistes d’una banda sonora col·lectiva el sentiment és fort. Una cançó (juntament amb les olors), és l’enllaç més directe a un record amagat al cervell. No recordo massa què va passar, però em penso que quan van morir Freddy Mercury o Carles Sabater també se’n va parlar molt i encara no era l’època de la televisió rosa. Imagina’t com haurien anat determinats programes per les circumstàncies de la mort d’aquests dos cantants.
Spain is different? Evidentment, i no cauré en la crítica, no és ser millor o pitjor una determinada manera d’encarar els successos diguem-ne col·lectius. Crec que tenen tot el dret a celebrar els seus ritus amb el sentiment de catarsi que creguin o els surti de dins. Probablement quan mori en Serrat, en Pujol, en Vicent Ferrer, o fins i tot en Cruyff (i poca gent més, tot i que em penso que quan ho faci en Samaranch també serà gros, poca memòria històrica), aquí es celebrarà externament diferent però col·lectivament seran molt dolgudes.
Va morir Lola Flores. I la Rocío Durcal. I ara li ha tocat a la Jurado. He llegit que era la mort d’una Espanya. I en part estic d’acord. Són referents que foren emprats per a la creació de mites, en l’Espanya de la postguerra, quan la pobresa i la repressió campaven. Una cantant que es casa amb un boxejador, que després ho farà amb un torero, una vida de pel·lícula, sens dubte, com el cas de la Pantoja.
Però també és cert que referents sempre n’hi ha i que Espanya no morirà, que no pateixin, una cosa serà que no sigui tan gran com era abans (diguem-ne menys perifèries, ja ja) i l’altra que desaparegui. Substituint a la Jurado, Lola Flores, Julio Iglesias i Rafael, ara hi ha en Fernando Alonso, Rafa Nadal, Raúl i Bisbal. I en José Luís Moreno que campa eternament per televisió. Una nació sempre necessita de referents. Recordo que em vaig adonar de la importància de Capri quan va morir. I la Mary Santpere. Quins serien els de Catalunya? Guardiola, Oleguer, Xavi, Gavaldà, Joel Joan, Buenafuente, Estopa, Ferran Adrià, Gasol, Núria Feliu? No sé, què en penseu?
juny 6th, 2006 at 11:58 am
pos si epañia ara ja ta morta esperat a que vinguin els mundials:-P
Com a referents que ja no estan entre nosaltres crec que t’has deixat Victòria del Àngels, Ernest Lluch, el mestre Bardagí,…
Em pregunto pq. et deixes a grans figures del bel canto del nostre país (i part d’Andorra) i encanvi cites a la Núria Feliu…
juny 6th, 2006 at 4:02 pm
Faig una pregunta directe al “no-se-que” de “no-se-que” de Gracia per ERC, vaja… que va per tu Alex.
A que espera Barcelona, i Gracia per ser mes concrets, a inaugurar una Plaça que es digui Freddy Mercury. En Freddy Mercury va fer mes per BCN, amb la seva canço, que en John Lennon… i el segon te la seva plaça (mandan conjones!!)
Des d’aqui demano la Plaça Freddy Mercury al barri de Gracia (es un “agravio comparativo” no fer-ho)
Ah!… la marroquina tenia rao. Tan boig es fer el que s’ha fet amb la Rocio Jurado com anar a la Mecca.
I per cert… “los guardias jurados” estaran de dol aquesta setmana?
juny 7th, 2006 at 11:44 am
Quan va morir Freddy Mercury o Carles Sabater, no va pasar res de semblant. En el cas de Freddy es van centrar a recalcar una i altra vegada la seva condició de homosexual. En el cas de Carles Sabater, res, dons era catalá i aixó es el pitjor que pot ser un esser humá, vist desde España.
Referénts catalans? Oleguer, Gavaldá, Joel Joan, Ovidi, Victoria dels Àngels, Capri, Mary Santpere, etc.
Guardiola? Xavi? Buenafuente? Estopa? Ferran Adrià? Gasol? Nuria Feliu?????????? Ernest Lluc(hhh)? Bardagí? Caballé?
En una cosa Papa Oso te raó. Es el tema del nom de la plaça. John Lennon. Es va proposar el de Mary Santpere quan es va crear, peró com tot aquí, millor un giri famós. Fa mes progre.
juny 7th, 2006 at 2:26 pm
Vaig estar pensant.
Ahir va ser la victoria del Barça a la lliga i a la eurocopa, avui ha estat la jurado. Dema… el referendum.
Tot es part del “circ” on vivim… i les ovelletes van d’un lloc a l’altra segons diguin els politics de torn o els masmedia.
Cada vegada que penso en l’estatut m’agafa mala llet. Mira que votar “tot un estatut de cop”!!, es que no te per on agafar-se. En lloc de començar la casa pel terra i articular les coses per poder crear un estatut realment participatiu.
Quin fastic de politics i d’ovelletes sensa llana!!
juny 8th, 2006 at 8:56 am
Dolors, uix, són els primers que em van venir al cap. Fixa’t que no parlava de qualitat sinó de coneixement o famositat. Potser l’únic aquí que caldria afegir seria en Josep Carreras, però no ho volia lligar a la qualitat, diguem-ne grau de coneixement. Això d’Andorra, ho deies pels tenistes i els famosos que s’hi fan residents? els que vaig posar no són ni la meva tria, la veritat i la Núria Feliu, bé, no en diré res.
Papa Oso, ara em poso les ulleres de Conseller d’Urbanisme de Gràcia. Crec que en John Lennon j a va lligat a una idea de Gràcia, però reconec que s’allunya dels referents d’aquí. En aquest sentit, ja hi ha a punt prou nous espais a Barcelona com per posar-hi el nom, entenc que estaria bé prou de la zona Olímpica per quedar-hi lligat. Ara a Gràcia estem en dues línies: personatges vinculats al territori gracienc i, a poder ser, dones. Així, els nous espais han estat la Plaça Dones del 36, uns jardins Maria Baldó i Otília Castellví. Com a broma pels indepes graciencs, podríem dir, que ja ho faran a Barcelona això del Freddy Mercury. Veig per això que tens una certa ratxa de estatutitis, canalitza la mala llet, home, que no deu ser bo. El procés és el que és, de moment, esperem que algun dia hi arribem a això de votar parts.
Jack, t’esborro un dels missatges duplicats. No estic d’acord avui amb com planteges les coses. A nivell social calia parlar de Freddy Mercury com a homosexual per tal de parlar de la SIDA (ara no recordo si es va fer un gra massa i aquells adolescents ho vam pagar per la por generada). Amb el cas d’en Carles Sabater, diria que només se’n va parlar aquí.
El que no estic d’acord és amb la manera de dir qui és català i qui no. Et veig encés, pèrò crec que la cagues, a aquestes alçades dubtant de qui és català. Ja m’hagués agradat veure l’Ernest Lluch de conseller i no alguns que hi ha hagut.
agost 24th, 2006 at 12:36 pm
Bon dia,
Busco la lletra de la cançò Amics per Sempre.
Moltes gràcies.
agost 27th, 2006 at 9:15 pm
Hola Carolina
aquí la pots trobar
http://www.xs4all.nl/~josvg/cits/sb/sb212.html
De res