Monòlegs políticofestius

Vaja, ja en som un de més a la família europea, no sé si això farà més llarg el concurs d’Eurovisió (sé que Andorra va participar però no he sentit enlloc com va quedar, per sobre d’Espanya? Quant al resultat dels espanyols, potser als diaris espanyols podrien posar Europa 292, Espanya 18, no?).

Aquest nou país és Crna Gora (“mont negre”, com diu Viquipèdia), però no em feu dir què és mont i què vol dir negre. La seva capital és Podgorica, i té uns 670.000 habitants.

Vaja, un referèndum on es posen dues condicions: un 55% de suport i més d’un 50% de participació. On queda el concepte de la democràcia, és més democràtic un resultat del 55% que d’un 51%? Sembla que sí. Montenegro ha superat les dues condicions, pels pèls, però ja està bé.

Veig que en Solana ha corregut a dir que comparar això amb Catalunya i el País Basc és tenir delírium tremens: Doncs vinga, ja m’hi poden apuntar perquè ho penso comparar. Diu que dubta que mai es celebri un referèndum d’aquest tipus. Estic segur que si depèn d’ell no serà així. Però depèn d’ell, depenia de Sèrbia que es fes el referèndum?

Catalunya, amb 10 vegades més habitants, tindrà la mateixa comprensió per part de la Unió Europea, o és que només els interessa debilitar Sèrbia? Hi ha alguna altra raó per no fer-ho? Allà hi ha hagut un conflicte bèl·lic en els darrers anys, l’Estat Espanyol es va passar mig segle passat en guerra o en dictadura.

De vegades crec que una cosa és ser independentista i l’altra és votar sí en un referèndum d’independència. Crec que hi ha gent que sense ser indepe, per exemple, en el moment en què li preguntessin, diria: Per què NO? I és que al final un es troba defensant motius per ser independent, quan el que no hi ha són motius per no ser-ho, no sé si m’explico. Jo sempre, quan algú em pregunta perquè sóc independentista, acabo tornant-ho i dient, per què NO? Potser són els altres els qui m’haurien de convèncer, no?

Potser han obert una porta que no volien obrir, potser que hi posem una falqueta perquè no es tanqui, no? O és que fa 15 anys Montenegro volia ser independent? Ara ho són, doncs estiguem a l’aguait, si us plau.

Res, molt curt i molt breu,

Primer, ja ja, em sembla que he encertat el resultat de la porra de la closca de la poma, tot i que qui marcava i tal doncs no, però tampoc cal ser tan detallistes.

Hem guanyat. Curt i ras, patint molt, i potser fent-ho més viscut i valorat. Quin gran equip, o millor dit, quin gran jugador aquest Henry, veure com asseia en Puyol i Márquez fa pensar que és un altre crac. Doncs que vingui aquí, i ja serem imbatibles.

D’altra banda, un considera:

– guanyar la Champions serà semblant al dia que la majoria de catalans declari la independència?

– feia anys pensava que estaria molt bé establir Rius i Taulet per les celebracions pels graciencs. Veient com acaben les celebracions ja no ho penso, per molt maco que fos veure que tv3 connecta en directe, no compensa que un colla de … es dediquin a fotre gent treballadora. No hi ha excuses.

– La imatge més patètica de la final va ser, per mi, veure com feien tornar en Puyol, que ho estava celebrant amb els seus companys, al camp amb la copa perquè el rei dels espanyols i en Zapatero "Manostijeras" (en referència a l’estatutet) es poguessin fer la foto.

– I finalment, no vaig veure cap bandera espanyola. Per molt que els mitjans espanyols ara vulguin destacar "Espanya consigue…". Aix.

Bé, visca el Barça i visca Catalunya. Que l’esperit de la Champions i el del 18-F tant de bo es trobin i votem amb dignitat.

Avui hi ha hagut tres coses que m’han cridat l’atenció:

– L’article d’en Partal que ve a dir una cosa com ara que què passa si el PSC-PSOE decideix no avançar eleccions. Interessant de llegir. I m’agrada la frase final: "La situació actual és, per als socialistes, un desastre; per què, doncs, no intentar fer la viu-viu?", que m’ha fet gràcia perquè em recorda el bloc.

– El traspàs de poders exemplar d’Esquerra. No deu ser gens fàcil, suposo que en moments així has de pensar en el ciutadà, aquell pel qual han treballat tant de temps. També fer-ho davant les càmeres no ha de ser gens còmode, però.

– Esquerra ja no governa i ja es nota. Al Palau Robert, que depèn de Turisme (Castells) oneja la bandera espanyola. Sort que ja no és Gràcia.

Hi havia una vegada una nació, Tacanyula, que estava dins d’un estat, Pesanya (que encara no sabia si era una nació, un país o una suma de petites nacions i aquest era part del problema: l’altre eren els diners i el que deixava fer als altres). La gent de Tacanyula no es trobava a gust a dins de Pesanya, i la gent sempre tenia el dubte: marxem o ens hi quedem? Mentre els tacanyols discutien, els pesanyols s’ho miraven des de lluny. Hi havia tacanyols que deien que podrien fer canviar de parer els pesanyols, que finalment s’entendrien. Durant vuit anys, a Pesanya va regnar Ranzà, un rei dolent que no entenia els tacanyols (tot i que deia entendre el seu parlar, el tacalencià). Per sort, el rei Ranzà va deixar de governar i van posar un altre rei, en Patarezo, que deien que tenia millor tarannà i volia fer contents els tacanyols. Tant deia que se’ls estimava que un bon dia els va dir que tot allò que decidissin ell ho acceptaria. Clar que llavors no regnava encara. Prometre és senzill, complir és més complex. També havia dit que trauria els guerrers de les croades i ho havia complert (per què llavors no compliria la seva paraula?)

A Tacanyula governava en Llagaram, un antic batlle molt original, amb el suport d’uns que volien marxar de Pesanya i que tenien un cabdill anomenat Dorac. Semblava que s’entenien. Entre tots els tacanyols van decidir com volien governar i que els faltava per tirar endavant un país viu i amb molta empenta. Van redactar un seguit de normes per poder viure millor, l’Utestat. I el van presentar a Pesanya, pensant que en Patarezo compliria la seva paraula. Per què no ho havia de fer?

Ai las, els seguidors d’en Ranzà i el seu principal hereu, en Joray, van començar a queixar-se i en Patarezo es va espantar si els concedia massa (no hi ha res pitjor que aquell qui governa no pel que vol sinó per por als altres, mai va acabar de quedar clar quin era el seu projecte, federar Pesanya? Qui s’ho creuria d’ara en endavant?). En Patarezo, veient que incomplia la seva paraula, va decidir fer allò del “on vaig dir dic, dic Didac” (traducció lliure de “donde dije digo, digo diego”) i primer va dir que s’havia de complir la norma general de Pesanya, que pel que es veu havien fet descendir dels cels els Déus (suposo que via la Cibeles, ara entenc que posin una bandera tan gran a la Plaza Colón, no fos cas que els déus deixessin de veure’ls). Quan els tacanyols van fer els deures i complien les normes de la Tutinscoció, llavors en Patazero va fer dir als seus que a més a més havia de ser convenient (cosa que devia voler dir no que estigués d’acord amb el que pensaven, sinó que no fes enfadar massa els seguidors d’en Ranzà). Finalment, li va dir al seu ebenista, en Regaur, que esmolés el ribot i les tisores que calia modificar l’Utestat. Sí, però no es notaria massa, va pensar tothom? Llavors en Patarezo va trobar un aliat (no estava preocupat per Llagaram, ja el faria beure a galet, i si no el canviaria per en Llatimon, un altre dels seus amics a Tacalunya), en Sam (que de fet s’hauria de dir Tom, com el de la cabana, tot i que els seus eren experts pescadors de sardines, però, mai havien sabut pescar un bonítol com feien els del nord). I van pactar, cadascú pels seus interessos particulars (en Patarezo sortia guanyador davant d’en Ranzà i en Joray i en Sam podria governar a Tacanyula, el seu màxim (únic) interès, tot i tenir en Nadur que li feia la guitza).

I així fou, en Patarezo pactava a esquenes del seu amic Llagaram i Tacanyula amb en Sam (que per desgràcia no era tan valent com el del Senyor dels Anells). Només hi havia un problema: i si els tacanyols se n’adonaven? Ràpidament, però, un subaltern dels de debó, en Rausa va dir que li estava bé, quan encara no havia llegit l’acord. Només quedava en Dorac i els seus, en Txipu, en Dorai i en Bellatorpa per defensar l’acord que els tacanyols havien assolit. Eren els únics que continuaven veient nu a l’Emperador. I estaven disposats a dir-ho. Abans no s’aprovés van provar pel dret i pel revés de canviar-ne el contingut i més endavant van dir que no pensaven jugar a enganyar els seus. I van preguntar als seus: “Com ho veieu?” i la majoria dels seus, contents de ser preguntats, van respondre: “l’Emperador va nu!!!” i tots van decidir que així ho farien veure als tacanyols.

En Llagaram tenia problemes. El seu gran cap, en Patazero els pressionava, tot i haver pactat a les seves esquenes. Entenia la gent d’en Dorac però no ho podia dir. Què n’és de complicat defensar les coses evidents, pensava tothom. Ell, que no havia participat en tot el procés de discussió (de fet no era el seu Utestat, era de tota la reunió d’escollits, el Manterlap), havia de fer beure a galet el seu poble i provar que la gent d’en Dorac digués que sí. Un company d’en Dorac, que treballava amb el carro, va dir les coses clares un dia que no va poder més i va dir que en Patazero anava nu i que se li veien les vergonyes. En Llagaram el va haver de fer fora tot i que el que feia estava bé i tenia raó.

Arribava el moment que el poble tacanyol havia de votar l’Utestat, i li tocava dir si l’Emperador anava nu. En Patazero, en Llagaram i també en Sam estaven nerviosos. Com podien fer que la gent, avorrida de mentides i frustrades per les imposicions dels pesanyols i les renúncies de certs tacanyols acceptessin allò? I van decidir que en Dorac i els seus no havien d’estar al govern. Van creure que si els feien quedar com els dolents, com a immadurs, com a irresponsables farien veure a la gent que l’Emperador no anava nu. Però l’Emperador anava nu. I si diem que l’anell que duu al dit és millor que abans que no en tenia? Sí, és clar, però es trigaria quasi 300 anys a vestir-lo del tot. A en Sam ja li estava bé i pensava que podrien regnar fins a vestir-lo del tot (tot i que la seva jovenalla que es creia molt radical, serien més aviat els Jubilats més que les Joventuts). Però en Dorac i els seus volien vestir-lo ja, que encara tenien indústria tèxtil (en Txipu ho sabia prou bé, a la seva comarca havien tancat moltes empreses del sector).

Per sort per a ells (i no per a Tacalunya), entre en Llagaram i en Sam controlaven la majoria dels contacontes i pregoners dels pobles, podrien fer veure que la seva opció era la bona. I en Llagaram va fer fora en Dorac i els seus. Deia que el seu govern (que no havia pintat res en el procés) havia d’anar a una i defensar l’Utestat. Ell que s’havia queixat que el tema de l’Utestat tapava la seva acció de govern (construcció de coves i castells i escoles) va fer fora els qui havien fet més escoles i havia posat tothom d’acord, els qui havien fet acords amb els gremis, els qui defensaven els mercats, els qui millorava les atencions als desvalguts.

I un dia molt trist per Tacanyula, els companys d’en Dorac van haver de marxar no fos cas que la gent veiés que l’Emperador anava nu. Però massa gent ja el veia nu. I en Dorac i els seus estaven disposats a dir-ho, potser més alt i més clar que abans.

Perquè hi havia moltes coses per dir: denunciar que si mai manava en Joray l’Utestat no serviria per res; que manant en Patarezo hi havia massa coses que calia continuar parlant. Que l’Utestat no servia per a poder solucionar els problemes reals de Tacalunya. Que l’Utestat només havia acabat dient que un dia els prohoms de Tacanyula (potser emboirats, sempre podrien dir els pesanyols que no ho havien deixat dir com a article de la llei) havien dit que eren una nació (amb veu fluixa).

Si els altres Utestats tenien renúncies, de ben segur que era perquè provenien d’èpoques en les quals els guerrers pesanyols manaven (any 31, any 79) però ara hi havia pau. I no hi havia motius per acceptar renúncies (que no eren perquè no complien amb la Tutinscoció, ni per conveniència, sinó perquè els pesanyols no volien, i punt).

Però també deien: Millor això que res. Es podia entendre, però també calia tenir en compte que passarien molts anys per poder tornar-ho a canviar. I que si ara es deia que no, moltes de les coses bones que hi havia (perquè alguna hi havia, en Dorai ho sabia perquè n’havia escrit una bona part) arribarien igualment quan els calencians i els danalusos ho demanessin. I que no es podia hipotecar el futur dels fills tacanyols. Els joves d’avui dia sempre havien retret que l’any 79 no s’havia pactat bé. I es volia repetir la història? Qui li explicaria llavors als seus fills l’error? Qui estava disposat a acceptar les renúncies? Per què es legitimava aquesta manera de fer del pescador Sam? O de debò encara creien que els pesanyols podrien treure els tancs al carrer? Que no veien que els peuroeus no els deixarien?

Un dia, el 18 de febrer, els tacanyols havien sortit al carrer. N’hi havia més dels que ningú hauria imaginat. Estaven farts, per molts i diferents motius, però aquell dia no va deixar indiferent ningú, per molt que es provés d’amagar o manipular, un poble havia sortit al carrer.

Hi ha moments en els quals els contes es poden explicar de manera diferent. Hi ha moments en els quals, tot i que no sapiguem percebre-ho, hi ha tries que ens poden marcar per sempre. A tots. Diuen que sempre és millor poder triar. Diuen que sempre és millor poder triar amb informació. Quan aquells que pensen diferent se’ls presenta com a empestats, fa pensar que tot plegat no ha anat prou bé.

Sempre han de perdre els tacanyols? (continuarà…, o to be continued, sempre he volgut dir-ho)

Mare de Déu, sí que costa això de seguir un bloc, trobar una estona i tal. A poc que te n'adones, ja ha passat una setmana.

A veure, veig que el problema és que provo de fer textos massa llargs i llavors necessito una bona estona per escriure. Provaré de solucionar-ho.

Sí, parlàvem d’Euskal Herria. La veritat és que vaig notar una petita part de turisme polític. M’explico, ja no són les samarretes radicals. De fet, fa molts anys vaig anar expressament a Irun a la botiga del Fermin Muguruza (llavors encara dins Negu Gorriak) per parlar amb ell. Altres temps.

El que més em va sorprendre aquests dies és que a les botigues de records (totes regentades per bascos, i no parlo del kukuxumusu) del port de Donosti hi havia tot de samarretes, tasses, adhesius indepes. I em va sorprendre, favorablement. I quines hi havia més? Doncs les de Catalunya Lliure i Euskal Herria Askatu. Evidentment, als catalans ens saben cuidar. Ergo, vaig comprar una tassa amb aquesta inscripció. Reflexions: les tenen perquè saben que els catalans les comprarem? Perquè haig de comprar allà coses que aquí no trobo en botigues normals (diguem-ne que són d’entitats o partits)? Us imagineu les Rambes plenes d’estelades (sí, banderes amb el burro sí que n’hi ha ara).

També vaig veure i em va semblar curiós els adhesius de l’Ardi Latxa (Ovella latxa, correcció del maurici, havia posat ovella negra, vegeu els comentaris). El cert és que aquestes ovelles, blanques de potes negres o negres en veus a tot arreu, fins i tot en turonets que no sembla que s’hagin de poder aguantar del pendent que hi ha. Sí, d’aquestes ovelles, quan hi vaig anar molt llanudes, en fan l’Ideazábal. Què n’haig de dir d’aquest formatge? Poca cosa si no l’heu tastat, res si ja ho heu fet. La següent reflexió és que si era equivalent al burro català (i ara no us sé dir què fou primer), l’han encertada, perquè en veus a tot arreu, perquè l’interior basc, sobretot al Gohierri n’és ben ple.

Doncs bé, als catalans polititzats i d’altres llocs suposo que sempre hi ha referents quant al turisme polític. Irlanda (i no oblido el mal rollo que vaig tenir fa quatre anys a Belfast), Euskal Herria, l’Alguer (un lloc preciós i amb encant si hi vas quant no és l’estiu), Cuba (ara ja vingut a menys pel turisme sexual i la pèrdua de la referència comunista), el Sahara del Polisàrio, Chiapas (vessant políticosocial, igual que el Sahara o Porto Alegre), etc. Per quant doncs, agències de viatges polítiques? Tipus ONG ja n’existeixen, no? Doncs tanquem el cercle.

Bé, em sembla que deixaré el tema ja d’Euskal Herria i passaré a comentar properament les coses que passen al nostre petit país.

PD: un llibre, El llegat dels filisteus, de Margaritza Aritzeta.

Bé, ara volia començar una sèrie de petits articulets sobre el País Basc, com els que va fer en Winston de Polònia. Ja veig que la tortuga també hi ha estat, i m’he trobat algun tècnic dels districte i … mitja Catalunya hi era. Sí, ho confesso, durant alguns anys de la meva adolescència he tingut basquitis (no apareix al Termcat, però podria definir-ho, sota el meu punt de vista com una exaltació irracional i acomplexada del País Basc respecte els Països Catalans). Estètiques, lluita, compromís. Amb el temps això desapareix perquè te n’adones (eps, la meva reflexió) que aquí també es fa, i el que resta és únicament enveja del que han aconseguit i la defensa interna dels seus (només cal comparar com tractaven a l’Arzalluz davant les crítiques de Madrid a com tractem els catalans en Carod).

Evidentment, la pregunta de la gent quan tornes és: – Ei, com està l’ambient per allà dalt?- I no he sabut què respondre, ja hi havia estat i no he vist massa diferències ni m’hi he endinsat tant. Ni sóc en Michael Palin (amb els seus documentals de la volta al món) ni m’he dedicat a interrogar la gent.

Però alguna diferència? Doncs sí, curiosament, les parets, els pòsters, les pintades. Ja no tenen el to agressiu i combatiu que tenien, crec que tenen un to més optimista (del rollo Ara el Poble, ara la Pau; turista, això és Euskal Herria, en rollo simpàtic), i això fa pensar que alguna cosa sí deu haver canviat. Perquè la gent normal, jo sempre l’he vista tranquil·la i anar fent, fins i tot un cop que cremava un autobús (any 94) i la gent continuava anant de pintxos.

I, fixant-me millor i voltant més pels poblets, despolititzes la llengua, cosa necessària per la seva supervivència futura. És evident que veus joves amb estètica abertzale, herrikotabernes i pancartes de presos al País Basc, tot en euskera, però veus mares parlant als seus fills, avis en conversa animada a les places (també, com Gràcia, he vist molta cultura de places, un altre dia parlaré dels plans de mobilitat que tenen). I abans sonava a radical, i ara és normalitat, ei, pel que jo he vist, no en sóc de sociòleg (tampoc li demanaré a l’Amando de Miguel una anàlisi).

Properament parlaré del turisme polític i com als catalans se’ns coneix d’una hora lluny.

Un lloc: San Juan de Gaztelugatxe

Dues cançons adequades: País Basc, d’en Raimon i l'Itxoiten, de Negu Gorriak

(es nota que estic fent proves amb els enllaços? properament en faré amb les fotos)

PD: Força Barça!

Hola a tothom, si és que mai algú ho llegeix.

Avui inicio la tan volguda experiència amb el bloc, un terç de lletraferit, un terç de política i un terç de vocació periodística.

Per què un bloc? Perquè és un sistema en el qual hi crec, per tal de difondre idees, que si algú les vol agafar al vol, aquí estan.

És un altre bloc polític? No necessàriament, la idea és poder explicar, com si fos un diari reflexions que de vegades et venen al cap i no trobes a ningú a mà a qui dir-les: a casa, fent el darrer cigarro del dia; sobre el coixí, fent la darrera anàlisi del dia; al tren, observant la gent que t’envolta.

Per què el títol? La veritat és que al principi tots tenim la sensació que això és només un monòleg on expresses els teus punts de vista, tipus Buenafuente, sense saber si algú està a l’altra banda. Políticofestius? perquè serà d’aquesta temàtica la majoria de coses que explicaré.

Objectivitat? Cap ni una, com tot el que jo hagi assimilat o cregui serà tan subjectiu com jo vulgui. Serà veritat? Serà la meva veritat, que ja és prou difícil.

Crítiques? Segur que sí, esperit crític no me’n faltarà.