Monòlegs políticofestius

Ahir vaig veure el debat del 33 amb els, si no m’equivoco, els cinc segons llocs de les llistes.

Evidentment, el qui em va agradar més va ser en Joan Puigcercós. M’explicaré.

El motiu fou que després del debat, a voltes amb el coixí i després d’un suport molt important, em va fer reflexionar sobre una qüestió: si jo fos un votant indecís i pensés que tots diuen el mateix (certament de vegades costava de distingir els partits perquè alguns de dretes feien discursos neutres o mig socials), em fixaria amb com diuen, i no el que diuen (i no vull jugar a ser Sebastià Serrano). Miraves els ulls, com vivien allò que estaven dient, i per mi (i potser no sóc prou objectiu) en Puigcercós era el qui li lluïen més el ulls. Segurament també és el millor dels candidats que ahir estaven allà. En Castells semblava més un home de despatx que no està còmode en el joc polític, en Puig confia massa en tres o quatre frases que ell creu afortunades, la Nebrera no sap on s’ha ficat i a la Dolors Camats encara li falta recorregut. 

Hi ha una part de la política que es mou pels sentiments, tant pels qui es dediquen una mica des de dins i els de qui s’ho miren des de fora a l’hora d’escollir el vot. I hi ha una part de sinèrgia que s’ha d’encomanar. 

Respecte als caps de files, hi ha dos candidats que me’ls veig més donant resultats en una junta d’accionistes d’una gran empresa que donant empenta a un poble (Mas i Piqué). Hi ha un candidat que no me’l veig transmetent en públic encara que pugui ser molt intel·ligent (Montilla) i n’hi ha un altre que no em transmet (ho sento, vives). En canvi, en Carod, igual que he dit amb en Puigcercós el veig que es creu allò que es diu i que té empatia amb la gent.

Crec que és una qualitat la qual no es pot estudiar en una escola de negocis, ni a l’Institut del Teatre, ni que cap guionista et pot cobrir. Es té o no es té (com allò de “és qüestió de knack”). Tampoc es pot aprendre llegint en Dale Carnegie.

La gent no només vota pel que es diu, sinó per com es diu. Com demostren externament que ho tenen interioritzat, que a la política hi ha una part d’estómac, que hi ha una part de tu que pot estar removent-se quan expliques el que vols fer, aquell pessigolleig insconcient que et mou a fer les coses que sents. I és possible que els partits més utòpics i idealistes tinguin aquesta part més desenvolupada. 

Com transmetem, doncs, aquesta passió? No crec que sigui quelcom només dins de la política. En tota feina hi ha un punt de passió, un punt de seducció, no personal, no és allò que et faci vendre’t a tu, sinó que fa interessant allò que expliques. Un professor anglès i jo vam coincidir, per exemple, que ser professor era una barreja de tres potes: coneixement, seducció per la matèria i un punt d’actuació (o comunicació no verbal, diguem-ne com volgueu). I hi estic d’acord. Tots hem tingut professors que en algun moment o altre ens han fet interessar per una matèria que en principi no era la nostra. Per què? per la passió que transmetia, allò de “ser un bon professor”. I tots hem tingut allò de “Gutiérrez que le veo”.

 
Doncs crec que en la política aquest punt també hi és, de manera important. No sé, potser no sóc objectiu, què en penseu?

Avui m’he llevat amb un somriure. Tenia motius. I llegint el diari n’hetrobat un altre.

Sí, avui fa un any que el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut del 30-S,el bo, el no retallat, l’espontani, el natural, el volgut, el primer pas, aquell que deia el que elscatalans majoritàriament volíem com a instrument per viure millor. És possibleque el record d’aquell text ens pugui fer una punxada al cor pel que no hapogut ser, però també voldria donar-li un punt d’esperança. Mai com llavorstots ens vam posar d’acord pel que volíem, possiblement uns renunciant alnostre horitzó final, uns amb els dits creuats desitjant que el ribot ho arreglès després i altresespeculant sobre la millor manera de tornar al govern.

Vist amb perspectiva, crec que es pot dir que aquell dia i el 18 de febrer(manifestació Som una Nació) es van fer dues petites passes de sobirania. Ifeia anys que no en fèiem. I ara, doncs, cal fer-ne més. Un d’ells? pot ser a leseleccions, reafirmant una opció que desacomplexadament i en veu alta té clar onvol arribar. Una altra? en el dia a dia. amb el llenguatge, amb l’expressióconstant de la diferència, no pas d’una superioritat. Una altra? anant a veureel partit de futbol de Catalunya-Euskadi, dues nacions ben diferents amb unamateixa nació veïna: Espanya.

Avui surt al Punt que en una enquesta del setmanari Sol (portugués), un 28 %dels enquestats van dir que els agradaria formar part d’un sol país ambEspanya.Recordo una foto que em vaig fer el 2003 a la Plaça de la Independència de Lisboa tot pensant que algun dia ens tocarà a nosaltres.

Ells que el 1640, amb el suport d’Anglaterra, van aconseguir independitzar-se!! Certament les coses no els deuen anar massa bé si es plantegen (en un percentatge petit, no ens enganyem) tornar a Espanya. De fet, per televisió, un senyor va dir que ell no ho volia, si hi havia gent que en volia marxar era per alguna cosa. Perquè el patriotisme es mostra quan les coses van bé i també quan van malament.

Molta sort als castellers de la Vila demà!

Aquests diesllegeixes diversos comentaris (article jordi cabré a l’avui, post d’en Ricard,comentari personal de la Dolors Martíneza l’Independent) i et fa pensar i no saps com dir la teva. I recordes: ei, tincun bloc, fes-lo servir, que el tens abandonat.

I m’ha fet pensarmolt un comentari d’un tal eloi a la tortuga sobre la política i la fidelitat.I penso que sense adonar-se rebla el clau, segurament lluny del que volia dir.Fidelitat a un partit o a uns valors i sentiments? Hi ha inèrcies per sempre?Hi ha tries infinites? On seré d’aquí a vint anys?

És possiblementcert que els partits que es mouen en una ambigüitat calculada potseraconsegueixen més vots, no cal donar exemples. Però tirar dues xarxes té unperill, el que puc anomenar la incomoditat del coixí.

He conegut i conecgent amb un perfil d’edat que vorejava els 40-50, decididament d’esquerres idecididament catalanista (no com a màrqueting, sinó com a realitat). Tenim tanten comú, que de vegades no recordes que votes partits diferents. Perquè, no usenganyaré, van haver de venir en Carod, en Carbonell i en Puigcercós i la gentde Nacionalistes d’Esquerra per bastir un discurs real d’esquerres a més a mésdel sentiment nacional (i quan dic nacional ja se m’entén, no com altres quehan escurçat el Pacte Nacional per l’Educació a simplement dir-ne Pacte perl’Educació).

Què hi diu aquestageneració al seu coixí (i em poso rollo el mussol i la lluna, diguem-ne homenatge)?

– Portem molts anysdonant suport a aquest partit, militant o votant, n’hem passat detots colors des de l’època d’en Pallach, Raventós, Obiols, Maragall, congrés deSitges, etc.. Tenia els valors i encara els tinc. I hi tinc amics.

– Coixí: sí, però,se’t reconeix aquesta fidelitat? No notes que la vostra xarxa va minvant? On hiha el relleu de gent jove que té aquests valors?

– Sí, potser estan enun altre partit, segurament, aquest jovent està més desacomplexat i té lescoses més clares. I tots aquests anys? Ens hem equivocat?

– Coixí: Ei, que jonomés sóc un coixí, però t’asseguro que et tinc apamat, la forma de l’orella,la galtona comprimida. I no has canviat.

– Però i la fidelitatals valors?

– Coixí: També els deutenir l’alcaldessa de sant boi, i l’exalcaldessa de la Garriga i més gent delpaís, no? I a qui has transmés aquests valors?

– A una colla de gentjove, amb els qui em sento còmode, com a casa, suposo.

– Coixí: i aquestacolla jove, on estan?

– Ja ho saps. Hem decanviar? Els fem el salt?

– Coixí: no ho sé, jonomés sóc un coixí, però el que no podem fer mai és fer-nos el salt a nosaltresmateixos. Seria una paradoxa.

PD: un amic m’haenviat un correu. Hi deu entendre de metereologia, m’ha dit que agafi el paraigüessi baixo a Barcelona, que divendres a la tarda potser plou.

PD2: He estatbuscant al youtube el vídeo de Polònia d’en Maragall provant de donar-se debaixa. Em va semblar brutal. Algú sap si està penjat?

Un cop més, la Diada. Un cop més, molta feina pendent. Uncop més, una nació a mitges i un estat com a horitzó. Un cop més hi haurà quies voldrà centrar en els atemptats del 2001 com si l’11-S fos només nordamericà.I també, un cop més, hi haurà qui parlarà més del cop d’Estat d’en Pinochet quede la derrota del seu propi país. Massa esforços dispersadors per un sol poble.Massa causes llunyanes per no pensar en el teu país. Massa despistar globalmentper oblidar localment. De vegades el cosmopolitisme et prova de diluir tant queet volen fer oblidar que tenim nació, història, llengua, cultura, passat,present i futur! Si el cosmopolitisme és el més semblant a la Torre de Babel, no m’interessa.

Aquest estiu vaigestar veient una pel·lícula, Machuca, xilena, que succeeix durant l’època delcop d’Estat. La veia amb una amiga de Xile, la Lua. I vam parlar del tema, de com es viu aXile, de com ells no han fet un pacte de silenci, que els ha fet un camí mésllarg i tens, però també sense l’oblit, que a la llarga els pot fer viure lescoses més reals.

Però Spain isdifferent també, en aquest sentit. El pacte de silenci que ha fet trigar 25anys per retirar encara estàtues d’un dictador. I encara ens ho venen com sifos un triomf de la democràcia. Crec que ho han tret més perquè era un símbolde la vergonya que va acompanyar aquell procés encara irresolt.

Però no, em nego aparlar d’Espanya, avui, dia 10, el dia abans que els catalans celebrem elnostre passat, commemorant una derrota, recordant-nos el que un dia tinguérem. Hihaurà qui ho voldrà sotmetre dins d’un dia de festa o bé un acte institucional.I punt. Hi haurà qui voldrà que el punt sigui un punt final. I n’hi ha quevolen que sigui un punt i seguit. I n’hi ha qui finalment vol tres puntssuspensius. I n’hi ha que volem que esdevingui un punt i apart. Ben apart.

Enguany tot té unclima electoral. Llegeixo l’article d’en Puigcercós al Punt. M’agrada. Centrael debat de precampanya en el país i les seves necessitats i no en els pactes. Commés es parla de pactes, més s’allunyen els ciutadans dels polítics.

Divendres es vacelebrar la Diadaa la Plaça de la Vila. I hi havia més gent que l’any passat,i molts blocaires, presents o en racons. I l’Eva Piquer va fer una intel·ligentxerrada que lligava Dones, cultura i nació… i Frankfurt!

Avui amb el diariet donaven un CD dels Segadors. Ja ho he comentat amb alguns amics i amigues iara ho dic a tothom. Quan Catalunya sigui un país normal, com deia en un altrepost, amb l’autonomia de Portugal i la interdependència d’Holanda, voldria que l’himnenacional fos El Cant de la Senyera, sempre ha estat una cançó que fora de l’esperit delluita dels Segadors, s’adiu més amb el concepte d’himne nacional. El podeu trobar aquí,en versió breu, o bé aquí (columna de l’esquerra).

En fi, continuaremlluitant per construir el país que volem.

Molt bona Diada atothom!!!

Visca Catalunya lliure!!!

Sí, desacomplexadament i amb el cap ben alt, igual que el nostre regidor i molta altra gent dels països catalans, m’afegeixo a la campanya d’en Xavier Mir, i us encoratjo a fer-ho.

Podeu veure la seva pròpia explicació

No és casualitat que el català sigui la segona llengua als blocs i que la política sigui un dels temes prioritaris. No és casualitat que a les portes dels homes dels lavabos de la Facultat (vaja, els que visito, no sé si els de noies són així), on haurien de parlar les hormeones o bé l’altre clàssic de criticar els professors es parli del país i de la independència.

S’acosta la Diada, més que mai, tot i la campanya electoral, tot i un Estatut mal fet, crec que és moment de dir molt alt, des de Gràcia, capital dels Països Catalans del 15 al 21 d’agost, que som una nació i som capaços de reivindicar que volem els mecanismes per ser un estat normal, que volem l’autonomia de Portugal i la interdependència d’Holanda, on el President del Parlament seuria al costat del president del Barça i no al costat d’un ministre espanyol, on la preocupació no és que en fem d’una bandera, l’espanyola, uns dies l’any, si no en quina lleixa internacional es desa durant tot l’any.

Però encara no som un país normal, no?

Per cert, també crec que val la pena destacar la celebració que farem de la Diada Nacional a Gràcia, el divendres 8 de setembre, a les 19:00 a la Plaça de la Vila. Fa tres anys que es fa (els que fa que està Esquerra) i cada cop reuneix més gent. Hi som tots/es convidats/des.

Ahir vaig estar veient una estona el debat de "Geometria Variable". La veritat, crec que un moderador ha de ser objectiu i col·locar-se al mig del posicionament enfrontat. Ahir en Joan Tàpia no va saber fer cap de les dues coses. L’Alícia no sé què d’Economistes del NO quasi no podia respondre les coses que deia la Núria Bosch. Des de casa aquestes coses posen molt nerviós, la veritat.

D’altra banda, quan s’ha presentat la Plataforma pel Sí crec que ha quedat clar com de societat civil era. Em penso que és un error fer un acte i que es presentin els principals líders del bloc del sí. Crec que les plataformes del NO (ei, que existeixen, encara que no les veiem enlloc) no han caigut en aquest parany.

I per avui, recomanar aquest article de la Dolors (la consellera) a la Tortuga.

Home, ens podien haver avisat als d’Esquerra. I jo que em pensava que votàvem sobre un estatut, un text legal i tal.

Per les declaracions dels líders del bloc del Sí sembla que votem aplicar la llei de partits al PP (diguem "no al PP" votant que sí, diuen). Es podrien aclarir? em sembla un argument de premises falses, però deu ser que jo no hi entenc…

Per cert, buff, em penso que deixaré de fer contracròniques del Mundial, molta feina si encara no he vist cap partit. Curiosament, avui m’he fixat que els colors de la publicitat del nou Zumosol de Pascual són els mateixos que els d’Ucraïna. Alguna indirecta per fer-se perdonar un antic boicot? Avui juga algú?

Uff, sí que hi ha coses per dir, acabo de sentir en Bassas i era una rera l’altre.

Com negociem els catalans: sí amb el pacte Mas-Zapatero de tres pilars ens vam quedar amb les escorrialles, ara amb Iberia no només es surten amb la seva (tancar les línies que prefereixen), sinó que a més a més els regalem un hangar que ocupi no sé quants milers de m². I sí, volen que siguem una nació de turistes i que vinguin turistes. Continuo pensant que no anem bé. Per què no els ho canviem a Madrid?

No em barrufa no tenir temps per escriure respostes als comentaris. Ara m’hi poso.

No em barrufa la manera que té de dur els debats en Joan Tapia (Geometria Variable). Podria deixar de posar falques subjectives i moderar? Ahir, al final, es va convertir en un 4 contra 1, un cop ja s’havia tocat el capítol de drets i deures, el senyor de la Plataforma per la Vida ja li semblava bé tot. D’altra banda, si venia gent de la societat civil, què pintava un sindicalista professional com en Coscubiela? Tot i així, en Jurqueres va estar prou bé, la veritat.

No em barrufa que, segons diu la web del PSC, es fes un sopar amb el conseller Castells amb comerciants en plena campanya electoral. Entenc que no venia a fer campanya electoral, perquè no pot. Entenc que venir a parlar de Comerç no calia, perquè a Ciutat ja ho fa bé en Portabella, perquè encara no fa un mes que ho porta (abans ho duia l’Huguet, d’Esquerra, si és que venia a parlar del que s’ha fet) i a més a més només ha de gestionar fins a les eleccions, que no falta gaire. D’altra banda, si el motiu per fer fora Esquerra era el referèndum i el posicionament de l’Estatut i no poden fer campanya, invalidada la possibilitat calia rectificar i que Esquerra tornés?

No em barrufa la campanya del PSC, però gens. Veig que han canviat les falques (no sé si té quelcom a veure amb aquesta notícia de Busot), però el to és el mateix. Podrien donar algun argument sobre el contingut de l’Estatut?

No em barrufa el vídeo de CiU. Uix, allò són imatges del 1979? Semblen més antigues. I quan veig el rètol amb el bitllet de 100 pessetes, sempre penso que això és el que ens donaran.

No em barrufa que es comenci a parlar de la Patum, la primera essent patrimoni de la Humanitat, lligat amb la mort d’en Josep Maria Isanta. Crec que fa recordar allò que Berga prova d’oblidar.

Finalment, em barrufa i molt haver superat les 1000 visites, ja en parlaré un dia amb més calma.

Sí, ha mort la Rocío Jurado. Aquest fet i un comentari que han fet a un lloc estrany m‘ha fet pensar (el comentari el feia la noia marroquina venia a dir que no veu tanta diferència en la peregrinació de la Meca i les 8 hores que passegen el Rocío). La veritat és que sempre és arriscat i delicat parlar d’aquestes coses sense caure en política, però ho provaré. També reconec que vaig veure a estones parts dels programes (per triplicat) que feien a les diferents (?) cadenes espanyoles. Em va passar com amb el Papa, que vulguis, allunyat o no de la realitat et feia mirar el televisor, amb sentiment o sense. El moment en el qual uns senyors cantaven amb guitarra davant del fèretre era mot sentit.

Vagi per endavant que reconec que era una gran artista tot i que no és el meu estil, i que crec que es va creure massa el seu paper de diva i el duia a dins interioritzat, i que també crec que els mitjans han fet un seguiment excessiu de la seva agonia, com a forma d’omplir la graella i autoalimentar-se mútuament del matí a la tarda i de la tarda al vespre.

Quan algú em comentava que tot plegat era exagerat, vaig pensar com em sentiria jo o el país si morís en Lluís Llach, o la generació dels nostres pares si ho fes en Serrat. No es pot negar que quan moren els protagonistes d’una banda sonora col·lectiva el sentiment és fort. Una cançó (juntament amb les olors), és l’enllaç més directe a un record amagat al cervell. No recordo massa què va passar, però em penso que quan van morir Freddy Mercury o Carles Sabater també se’n va parlar molt i encara no era l’època de la televisió rosa. Imagina’t com haurien anat determinats programes per les circumstàncies de la mort d’aquests dos cantants.

Spain is different? Evidentment, i no cauré en la crítica, no és ser millor o pitjor una determinada manera d’encarar els successos diguem-ne col·lectius. Crec que tenen tot el dret a celebrar els seus ritus amb el sentiment de catarsi que creguin o els surti de dins. Probablement quan mori en Serrat, en Pujol, en Vicent Ferrer, o fins i tot en Cruyff (i poca gent més, tot i que em penso que quan ho faci en Samaranch també serà gros, poca memòria històrica), aquí es celebrarà externament diferent però col·lectivament seran molt dolgudes.

Va morir Lola Flores. I la Rocío Durcal. I ara li ha tocat a la Jurado. He llegit que era la mort d’una Espanya. I en part estic d’acord. Són referents que foren emprats per a la creació de mites, en l’Espanya de la postguerra, quan la pobresa i la repressió campaven. Una cantant que es casa amb un boxejador, que després ho farà amb un torero, una vida de pel·lícula, sens dubte, com el cas de la Pantoja.

Però també és cert que referents sempre n’hi ha i que Espanya no morirà, que no pateixin, una cosa serà que no sigui tan gran com era abans (diguem-ne menys perifèries, ja ja) i l’altra que desaparegui. Substituint a la Jurado, Lola Flores, Julio Iglesias i Rafael, ara hi ha en Fernando Alonso, Rafa Nadal, Raúl i Bisbal. I en José Luís Moreno que campa eternament per televisió. Una nació sempre necessita de referents. Recordo que em vaig adonar de la importància de Capri quan va morir. I la Mary Santpere. Quins serien els de Catalunya? Guardiola, Oleguer, Xavi, Gavaldà, Joel Joan, Buenafuente, Estopa, Ferran Adrià, Gasol, Núria Feliu? No sé, què en penseu?

Família, estem en campanya! Sí, bé, en campanya oficialment, fins ara havia estat com aquells jugadors que corren per la banda abans del partit. Ara ja va de debò.

He rebut l’Estatut a casa, ole, ole, ole! Ja m’he emprenyat altra vegada en llegir el preàmbul. Seria com dir: “El comité de científics de Cambridge, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania acadèmica, ha definit a temperatura ambient, l’aigua com a substància líquida, d’una manera àmpliament majoritària. La IUPAC reconeix l’aigua dins de les substàncies líquides” Per què no diem que l’aigua és líquida, doncs?

Avui repassarem els lemes i els anuncis de la campanya del referèndum de l’Estatut

Esquerra Republicana de Catalunya

“Ara toca NO”

M’ha semblat un bon joc de paraules amb la famosa frase d’en Pujol, l’ara no toca. Evidentment, què us diré? M’agrada, m’agrada també l’anunci, perquè el veig real, com una de les converses que hi haurà en les famílies sobre l’Estatut, on la gent jove i desacomplexada tibarà cap al NO i alguna gent gran dubtarà. La frase final “Ho faig per tu” (amb reminiscències de Sau) és demolidora.

PSC

“Sí, Guanya Catalunya, NO Guanya el PP”

Uff, demagògica, injusta i … espanyola. No sé com s’ho prendran aquella gent de base del PSC que es declaren catalanistes, que la campanya de l’Estatut de Catalunya es faci en clau espanyola em sembla trist. Què en pensaran els hereus d’en Pallach, Raventós, etc.? Oh, sí, és clar, aquells hereus ara són d’Esquerra. Em preocupa el futur del PSC, no sé si en té. Dir a Catalunya que el NO és del PP em sembla profundament esbiaixat i categòricament demagògic.

Potser el més indicat i sincer seria dir: Sí, Guanya Zapatero, Sí, perd Catalunya. Tant és demanar que fessin una campanya explicant l’Estatut? O és que és millor no explicar gaire?

I l’anunci? Reconec que estèticament està ben fet, però incorpora elements del tipus d’anunci Pepsi-Coca Cola, en el sentit que parlen, per primera vegada (? No ho recordo) de la competència. A la legislació de l’Estat no es poden fer anuncis, pel que tinc entès, parlant dels altres, competència deslleial, en diuen. Hi ha por.

És molt trist dir que Esquerra es comporta de manera infantil. Vols 3 chupa-chups, te’n donen 1 (ei, estan reconeixent que això és 1/3 del que demanàvem!! No havíem quedat diferent?) i que Esquerra diu que no, quan diem, ei, que volem els 3. Aquella dona que diu que si no, estarem 20 anys sense, haurien de dir, perquè així ho voldrà el nostre partit a Madrid, no? és una amenaça encoberta? però és clar, si ho pinten com una enquesta, deu ser que la gent ha dit lliurement el que volia, no?

CiU 1979 o futur?

Reconec que és un lema hàbil per ells, però a la vegada, i això em sembla bàsic, és un lema a la defensiva. M’explico. No defensen l’Estatut, defensen el que ells creuen que passaria si no hi hagués l’Estatut. Igual que el PSC, arguments polítics i no de l’Estatut. Et posen entre l’espasa i la paret, entre la dignitat i la rendició.

Per mi és una assumpció total que l’Estatut és dolent. És com dir “ja ho sé que és dolent, però què voleu? No podíem fer res més, en Mas ho havia de fer. Ens hi jugàvem massa. Però no patiu, que en 25 anyets demanarem alguna coseta més, ja sabeu com som”.

Si mai es fa un referèndum d’autodeterminació, què diran: 1714 i 1939 o 1984 (majoria absoluta de CiU)?

No he vist l’anunci, però és curiós que en Mas ja parli de promeses electorals com els impostos. I també em sembla curiós que en Trias i la Magda Oranich visitin comerços i mercats per explicar el sí (ei, un moment, no estaran fent pas campanya per les municipals? No, dec estar equivocat).

IC-V Sí a l’Estatut

Certament és l’únic lema que parla del document en qüestió, però tampoc és que hi hagin pensat massa (no hi ha hagut correfoc d’idees al comitè de campanya?). Res a dir. Faran una campanya parlant d’allò que els agrada i diuen que han fet ells: els drets i deures i la memòria històrica

PP Pensa en Catalunya: Digues NO

Buff, qui els ha vist i qui els veu. És un bon lema, tot i que em penso que no és adequat. Per ells seria més adequat dir: Pensa en la Nostra Idea d’Espanya (una, gran i homogènia). Digues NO. Continuo pensant com sempre, aquest estatut els està bé (de fet van donar ells i els seus mitjans el ribot a en Guerra), però continuen per inèrcia. Aquest partit ja ho fa. Abans de reconèixer errors, cercaran les línies genealògiques dels rebesavis dels militants islàmics a veure si tenen un cognom basc. Abans de reconèixer l’error de les Açores, diran que Iraq pretenia reconquerir Ceuta i Melilla.