Monòlegs políticofestius

Avui, un apunt breu, breu

Només per recomanar el corrector ortogràfic de català que s'afegeix al Firefox 2.0.

Va molt bé perquè es fa servir mentre escrius, per exemple, un comentari a algun bloc o un missatge electrònic.

Un cop de mà per millorar l'ús de la llengua, funciona com el de l'Office, marcant en vermell quan no està recollit al diccionari que té

Podeu descarregar aquí el Firefox 2.0 i aquí el corrector.

Considero en Joan Ridao una de les persones més vàlides d'Esquerra, tenint en compte la feina feta a l'Estatut, i aquesta entrevista de Vilaweb TV planteja temes molt interessants.

Us afegeixo un enllaç a alguns dels cartells d'en Carles Fontseré

Encara que sóc republicà i antimonàrquic, que no són necessàriament sinònims, bons Reis a tothom!!

El passat dia 27 vaig tenir la sort d’anar a veure la jornada esportiva de l’hoquei sobre patins al Palau Blaugrana. 

El meu nebot juga a hoquei i la federació catalana organitzava uns partidets a les 14:30 entre els equips de petits. Hi vaig anar, sabent que la jornada continuava amb el partit entre la selecció nacional femenina i Xile, campiones del món, i després jugava la selecció nacional masculina contra un combinat dels millors jugadors mundials. Tot plegat fins les 10 del vespre, amb un molt bon ambient, meitat esportiu, meitat reivindicatiu. 

La veritat, jo només havia vist un cop en directe un partit i me’l veia amb ulls de tiet. És un esport vibrant, certament. Potser les noves normes (porteries més grans, faltes directes per penalitzar un cert nombre de faltes, 10, diria) hi deurien ajudar, però fou espectacular. 

Vaig veure també diversos càrrecs relacionats amb l’esport. En Rafel Niubò, antic secretari general de l’esport, i ara secretari general de Vicepresidència; l’Anna Pruna, nova Secretaria General de l’Esport, ben flanquejada per en Jordi Eduardo; i en Carles Macian, nou director del Consell Català de l’Esport. Evidentment, no cal que digui el partit al qual pertanyen tres d’aquests quatre (una és independent), però no vaig veure gent d’altres partits. Potser no el feien per TV3 o no s'ho creuen això de les seleccions nacionals. I en Ramon Basiana, un dels treballadors infatigables per l’hoquei i pel seu país. 

A la mitja part em van donar el primer número d’una nova revista: Esforç, revista mensual esportiva on no només es parla de futbol, sinó dels equips del país, dels esports del país. I, evidentment, en la llengua del país. A poc a poc i bona lletra. Ara ja hi ha el 9 i aquesta revista. 

I Catalunya va guanyar els dos partits. I va ser molt emocionant. I vaig veure en Ivan Tibau, el que fou capità a Macao, i sobretot en Masoliver, que com ja vaig dir en article molt anterior, es va negar a competir amb Espanya. Herois sobre rodes, que no van pel carrer signant autògrafs perquè la gent no els coneix. Però em trec el barret. I Catalunya podria guanyar títols, però si no ho fa continuaran sent la nostra selecció. A Sudamèrica, Europa o a on ens deixin jugar.

Una nació, una selecció!

(escrit el diumenge) 

Sovint cal prendre una mica de distància a les coses per a poder-les observar i analitzar amb prou seny. 

Del resultat del pacte d’Entesa encara ens quedarà temps per avaluar-lo, sens dubte. Les màquines comencen a donar voltes. 

Avui vull reflexionar sobre un qüestió que darrerament estic donant voltes, en converses amb companys o en monòlegs interns. 

Primer de tot, i perquè en certs mitjans ha aparegut esbiaixat, dir que a Esquerra hi hagut 121 baixes (62 pel pacte, altres 53 sense explicitar, 6 per diversos motius) i sí, 114 altes, que sembla que aquesta part l’han oblidat molts mitjans, oblidadissos que són.  D’altra banda, CiU parla només de les seves altes i UDC no en diu res. 

Bé, l’altra dia llegia una notícia on en Madí, de manera estranya parlava que havien perdut entre 32000 i 42000 votants per defunció. Buff, fa de mal sentir la veritat, un partit que justifica la pèrdua de vots per la mort de la gent. Alguna cosa no rutlla a casa dels convergents, em penso, només cal llegir el bloc de Carme Laura Gil i altres notícies. 

Per què? doncs per mi són faves comptades. Per això el títol, CiU ha estat pal de paller o un pal a la roda? Estem en una Catalunya postnacional o postconvergent? Jo crec que ha estat un pal a la roda i que estem en una Catalunya postconvergent, que no postnacional. 

A veure, el meu raonament és que un pal de paller es crea per a aconseguir un objectiu polític, que no pot ser altre que la independència d’un país i per a un període curt. Ja està. 

És el que han fet diverses coalicions nacionals, sumar per avançar. Quin ha estat per mi el problema? Doncs que no s’ha avançat allà on es volia. Per por, per manca de convenciment, manca de lideratge? Crec que la pròpia Carme Laura Gil va en la línia de deixar llast per tirar endavant però aquest és l’error. 

CiU no pot aspirar a dir que tenen gent de totes les tendències polítiques (és a dir, en l’eix esquerra-dreta) i després fer un programa de centre-dreta (i com sempre, sóc generós) amb els xecs. No es pot dir que s’és socialdemòcrata amb polítiques que esgarrifen la socialdemocràcia clàssica. 

CiU no pot dir que és d’esquerres i després defensar més la concertada davant l’escola pública. 

CiU no pot dir que és d’esquerres i quan surt un projecte de Llei de l’Habitatge convertir-se en el defensor de la propietat privada picant l’ullet a la generació de la franja d’edat dels 50es i no oferir un projecte alternatiu amb solucions al jovent. 

CiU no pot dir que és d’esquerres i després defugir el contacte amb grups alternatius. 

Sens dubte el problema sovint és que el moviment social esdevingut partit sota el prisma i la personalitat d’en Jordi Pujol evitava fer-se determinades preguntes sobre l’eix ideològic. Per tant, era perfecte per a qui només mirava un eix i després no feia preguntes sobre les polítiques si eren socials, llavors hi havia l’adjectiu polítiques convergents, curosament i expressament ambígües, curosament i expressament “ara no toca”. 

Un pal de paller és una estratègia a la curta. Prou. El PNB no amaga la seva ideologia conservadora. De fet, cal reconèixer que UDC tampoc. Per què fa nosa, doncs? Que no és el que reflexa el programa en acabat? 

Crec que és un error estratègic. És dir, tot allò que no estigui sota el nostre control no és nacionalista. Però on està la línia entre regionalista i nacionalista? Per mi sempre ha estat el futur on es volia arribar. Algú de CiU, dels de dalt, diguem, sap quin és l’horitzó final? I ho ha explicitat? A banda de governar, evidentment, que en sí és un objectiu dels partits però normalment és per a aplicar la seva ideologia, no? O és que l’objectiu és governar només i després ja veurem? 

Un país normal necessita una dreta normal que s’entengui i es reconegui com a tal, sense complexes. I Catalunya, on tot és més que en altres llocs (un club és més que un club, una marató és quelcom més que una gala benèfica, una caixa és més que una caixa, etc.), la dreta no pot jugar a ser d’esquerres. 

I quan deia que més que pal de paller ha estat pal a la roda, em refereixo justament a això, que durant massa temps, la casa comuna del catalanisme (llegeixi’s amb l’entonació d’en Julià Peiró) ha dit a la societat que votant-los cada quatre anys, sent del barça, amb els diners a la caixa, anant un cop l’any a Montserrat i sent del RACC ja n’hi havia prou per construir un país. I no és això, companys, no és això. No es pot haver adormit vint anys la societat civil i quan desperta (manifestació del 18 de febrer) no anar a la manifestació o criticar quan no segueixen els seus postulats. 

Així doncs, construïm un país normal, amb una dreta clara nacional predominant (CiU, que jo no vull que s’enfonsi ni desaparegui, quedi clar) i una esquerra nacional predominant. I llavors fem el pas següent. Construïm el país independent que volem. Després la gent ja votarà si vol polítiques de dretes o d’esquerres, com fan a Espanya o Portugal. Jo estic disposat a lluitar per aquest escenari. Juguem tots?

Continuaré els articles sobre l’agnosticisme el dilluns, ahir em vaig deixar l’arxiu a mitges a l’Autònoma i es fa difícil tornar a escriure quelcom que ja has escrit. D’altra banda, ja us veig prou distrets, buscant a Déu.

Ahir llegia al Punt un article molt bo d’en Miquel Pairolí sobre Ciutadans. Sí, m’havia fet el propòsit de no escriure sobre ells, jo, sembla que identitari irredent, que sembla que només pensi en banderes i fronteres, però vaja, jo que em sento ciutadà, no m’agrada que el concepte quedi reclòs i lligat a una gran mentida de màrqueting. També podria haver escrit que als Ciutadans se’ls veia la poteta de llop, però corria el risc que tingués algun error tipogràfic que m’hagués dut problemes.

Sembla que en Rivera és només a Catalunya que amaga les vergonyes, doncs. Dir a Madrid allò que esdevé el teu programa de futur és fàcil.

I, de fet, no hi hauria cap problema. És evident que, per sentiment o obligació, els partits amb un referent jeràrquic a Espanya (avui em sento políticament acorrecte), han vist darrerament modificats els seus postulats a nivell de Catalunya.

En el cas del PP, crec que és una estratègia de doble xarxa per provar de pescar en el món convergent de dretes i per efecte d’un dirigent que mai no acabes de saber què pensa tot i ser convincent, allò del viatge al centre (deu ser al de la terra com en Verne, perquè sembla que mai no hi acaben d’arribar).

En el cas del PSC-PSOE, es donen una sèrie de fets conjunturals de canvi de tendència en l’ideari del partit que ha fet variar els posicionaments. Cal un temps i potser una legislatura per veure si és una qüestió de pactes o pel que sigui.

Llavors, és clar, quedava una part existent de la societat catalana, ens agradi o no, sense referent clar polític. A qui voten els 180000 oients de la COPE a Catalunya? Una part, en funció del seu eix, votaven PSC-PSOE (via Foro Babel, un intent gens guarnit de tornar-se a carregar la llengua com si tinguessin un encàrrec diví) o bé el PP. Quan, per estratègia o pel que sigui, aquest sector no té referent clar, calia cercar-ne un altre.

I aquest ha estat Ciutadans. Ara bé, en aquest cas, el que no es pot fer és posicionar-se amb un pseudodiscurs populista i demagògic, és a dir, allò que hom vol escoltar. L’anàlisi fàcil sempre és dir allò que els altres volen escoltar. El difícil és convèncer amb el discurs que la gent no sempre vol sentir. Per tant, diuen que estem farts de debats identitaris i que volem que es solucionin els problemes de la gent.

Què és que els debats identitaris no estan farcits de debats sobre problemes, competències (lligades de fet a incompetències de qui les té, o el que hauria d’anar sobre rodes no hi va, per exemple) i finançament per tirar endavant un projecte nacional? Els partits han d’oferir la visió de societat que volen en el futur, no?

Perquè és clar, una cosa és que no tinguis la majoria social suficient per tirar endavant el teu projecte i calgui cercar el comú que tens amb altres (tipus Entesa, que sempre et deixa un percentatge important del que creus aparcat momentàniament), i l’altra que el teu discurs per arribar al poder o a la quota de poder justa que tinguis, no sigui ben bé el teu ideari. I això és molt diferent.

Veig el partit dels Ciutadans com una barreja d’ideari i d’oportunisme que “bacila”. Explico aquest darrer adjectiu. Quan la societat té les defenses baixes després d’un procés de discussió llarg i feixuc com el de l’Estatut, apareix un partit que diu renegar d’aquests debats. Però en el fons no ho fa. Això és el que fan els bacils de Koch que condueixen a la tuberculosi.

Què fa un partit d’aquests? Va a les zones on hi ha problemes i petits conflictes i prova de fer-hi falca, tot dient allò que volen sentir els altres. Com un modista que fa partits a mida. I diuen: no volem parlar de debats identitaris. Però, ai las, el temps sempre dóna i treu raons. I llavors vas a Madrid i dius que voldries que algunes competències les tinguessin ells. I que caldria homogenitzar els continguts curriculars d’Història de l’Estat. No, un bon minyó no identitari no diu aquestes coses, no? On queden els famosos problemes de la gent? Amb això sembla el discurs del PP. 

Què podem o hem de provar de fer? En principi, no caure en la seva trampa. I, després, vacunar la societat perquè no es xopi d’aquest discurs. Com? Amb molta pedagogia, a cara descoberta i la consciència tranquil·la. Doncs, som-hi, que per això estem.

Torno a manllevar, ara el títol de la famosa obra de teatre d’en Flotats. Buff, és de l’any 1986. 

Bé, el cert és que avui només volia donar-vos informació, no sé si objectiva, però sí una informació que no apareix a la majoria de grans i mitjans de comunicació. 

La sensació que tinc darrerament és que les coses es donen sovint per segures i sense discussió. I hom pot optar per estar-hi d’acord o no, i crec que ens hem de fer el nostre propi criteri. Així, crec que passa amb el Quart Cinturó. 

Sabem que hi ha un pla amb el qual estan d’acord la Cambra de Comerç, la Vanguardia, sembla que CiU i el PSC. I llavors sembla que s’acabi el debat. Us imagineu com hagués estat el pensament únic de la sociovergència? 

Doncs he estat llegint el bloc d’un company químic, en Lluís Soler, que a més a més és regidor d’Esquerra a Viladecavalls. Volia informar-me de primera mà de la seva opinió, atès que de vegades des de la capital no acabem de copsar del tot el tema. 

No sé si ens en sortirem, però els raonaments que allà hi trobo em semblen totalment coherents, un canvi de xip, justament, i ho lligo amb el Pla de Mobilitat de Gràcia. Quan el més fàcil és continuar donant camins als cotxes (que com ja he dit, des del meu passat químic, tendeixen a expandir-se com els gasos i ocupar tots els espais lliures que se’ls dóna), fa pensar que algú doni alternatives diferents. 

Però bé, no sé si tots plegats ens en sortirem amb el tema del Quart Cinturó, el corrent creat pels dos partits de sempre, CiU i PSC-PSOE, el que sé és que si bona gent i entesa i que està lligat al seu territori s’hi oposen, més que fer la broma fàcil, crec que tots plegats hauríem de provar de sentir i llegir el que diuen. 

Jo, a nivell personal i després de llegir els enllaços que us dono, estic en contra. Ànims!!

Opinió de l'Anna Simó, aquí

Opinions d'en Lluís Soler, aquí i aquí 

Opinions d'en Cesc Poch, aquí

Acabo de llegir el bloc d'en Víctor Alexandre.

I després de veure el vídeo no he pogut evitar manllevar-lo. Certament, emociona. Deixaré aquest article sense comentaris. Gràcies

També afegeixo un altre versió sense imatge però amb la música de fons.

Bé, alguna cosa vull explicar, alguna cosa crec que haig de dir, alguna cosa hem d’aprendre. Com sempre, cercaré més la sinceritat que no pas la correcció. No tinc massa temps per a anàlisis i l’estat d’ànim no és el millor, així que aniré per feina. A partir del possible debat podem continuar parlant. 

El dia de les eleccions va ser un dia de contrastos, i avui, amb més fredor i distància, cal mirar algunes de les coses que van passar. Primer faré una anàlisi de Catalunya i després parlaré de Gràcia. 

Encara no m’he mirat prou bé les dades per fer anàlisis de corriment de vots. Feina de politòlegs. Aquí teniu les dades: http://www.parlament2006resultats.cat/auto/AUFTOP_L2.htm

No ens enganyem, esperava millors resultats. Potser no fa tres setmanes, però probablement sí al llarg de la campanya. De fet, l’anterior post no era una crida doctrinal sinó que era l’estat d’ànim que tenia. 

Al llarg del dia vas rebent inputs i semblaven anar en la línia de consolidació total dels escons. Després els primers resultats de TV3 ja anunciaven baixada però l’estona dels 19 va ser molt dura (Lluís Miquel, ja saps què vull dir). Anant cap al Casal des de l’Ajuntament de Gràcia vam pensar en comprar silicis al Relámpago, després no va caldre. 

Mires a l’engròs. La participació ha baixat molt. I hi ha 60.000 vots en blanc. Per mi és significatiu. 60.000 persones que han fet l’”esforç” d’anar a votar per dir que no estan contents. Prenguem-ne nota, encara que els altres no ho facin. I la gent que s’ha quedat a casa. 

Parlem de cada partit tot i que en general la gran sensació és que tots han perdut. 

PSC-PSOE: ha baixat, de la manera que pocs s’esperaven. Com deia, no es pot jugar a perdre i guanyar. Les coses s’estan movent, les tendències són clares, hi ha mar de fons, d’aquí a 10 anys les coses no seran com ara. Ja ho veureu. 

CiU: uix, gran decepció per a ells. No s’esperaven pas aquest resultat. En Mas ja es veia per sobre de 50 escons, com en la millor de les èpoques Pujol. Molts diners gastats per 2 escons. Masses DVDs per aquest final. Víctima dels seus propis errors. Van apostar massa fort per aconseguir poca cosa. I a sobre diuen de pactar en primera opció amb el PSC. Massa confiança en Zapatero. Sensació que algú des de Madrid els ha venut també. 

IC-V: han pujat, però crec que menys del que creien. Felicitats per ells. Ara toca demostrar que a més de saber quedar bé també saben imposar-se al PSC. En aquest camí ens trobaran, ja ho saben. 

Esquerra: sí, hem baixat en vots. I això és el que em preocupa, més enllà del manteniment d’escons. L’autocrítica que calgui. Estem en això. De fet, crec que tots els moviments que Esquerra ha fet després de les eleccions van en aquesta línia. Certament hem recuperat votants que no van votar NO a l’Estatut. Els vots perduts crec que van en tres línies: un terç els que s’han quedat a casa o han votat en blanc, un terç a Convergència i un terç a Iniciativa. Prenem nota del que cal fer. 

PP/Ciutadans: a uns ja no cal dir res. De Ciutadans el que haig de dir és que part de culpa la té els darrers moviments que ha fet el PSC. Si obres la caixa dels trons, trons tindràs. No m’agrada, però evidentment hem de fer la nostra igualment. 

I ara? Entesa d’esquerres. Fem feina i deixem un país millor que no l’hem trobat.

I ara? tornem a la feina, que Gràcia és prou important. 

Sí, avui, després d’estar cinc dies a Mérida per feina,  i després de 13 hores d’autocar rollo pel·lícula berlanga (prometo post, s’ho mereix) a les 11 h estava a un dels llocs més meravellosos i especials del país: el Palau de la Música Catalana.

Sí, després d’estar cinc dies fora del país seguint la campanya des de fora (em vaig sentir com el 2002 que vaig viure la Festa Major de la Vila a Loughborough) i tenint ganes d’estar amb els meus, he pogut participar en un dels actes polítics més emotius que recordo. Per cert, que a TV3 ha mostrat un grup de dones d’Esquerra gracienques i me n’alegro per elles: dolors, margarita, isabel i laura. 

Potser era el lloc, potser era que havia estat fora, potser era que estem en campanya, potser era el meu estat d’ànim dels darrers temps. 

Bé, doncs avui, en un únic post i abans del dia de reflexió (demà dimarts tancaré els comentaris per no haver de respondre), us demano directament el vot per Esquerra i us ofereixo els meus motius, el que seria el meu argumentari que parteix de la meva personal percepció del que és la política. He dubtat si fer-ho o no, per mi i per vosaltres, però a la fi sé que hi ha gent que vol saber què penso de tot plegat o necessita la darrera empenta. (I ho faig escoltant el CD de Porca Misèria, un disc brutal, amb les cançons que apareixien a la sèrie. Ben triades!)

No pretenc donar lliçons, només explicar-me, que per a això, també, tinc un bloc:

Intel·lectualment, avui ha estat un gran discurs d’en Carod, segurament el millor que li he sentit, i us asseguro que n’hi he sentit. Ha parlat d’il·lusió col·lectiva, de projecte de país, de mesures i amb coneixement. Crec que per ell deu haver estat un dia especial per fer-lo al Palau i tan a prop de la comissaria de Via Laietana. Ha fet una crida a venir a Esquerra a tots els sectors que s’estimen el país, a les diferents realitats geogràfiques, a les diferents realitats nacionals d’origen, a les diferents sensibilitats del centre-esquerra, a tothom que es reconeix català i d’esquerres, que som majoria en aquest petit país.

Les campanyes, com moltes coses a la vida, sempre són una cursa de resistència. Esquerra ha fet una bona campanya, tranquil·la, trencant els tòpics, no caient en els paranys, explicant el programa i transmetent il·lusió. I ha arribat al final millor que els altres. Estem remuntant les enquestes i convencent indecisos i gent que per l’Estatut va dubtar massa o va votar que sí.

Ja hem debatut diverses vegades en aquest mateix bloc el concepte del vot útil. Avui he entès que l’únic vot útil és aquell que compta el cervell i el cor a la vegada, la capacitat de gestió i la ideologia, no l’eterna tria que hi havia en aquest país entre una vessant o l’altre. Penso que només a Esquerra es referma que algú és catalanista i d’esquerres. Potser, m’apuntava un amic, el problema simplement rau en que algú s’adona que no és tan catalanista com creia o tan d’esquerres com creu ser. Som un pac, possiblement el pac. 

Mas o Montilla? Esquerra. Sí, molts em demaneu per aquesta tria. Ho entenc en part, però a la vegada em sembla injust. Ho entenc perquè hàbilment han volgut presentar aquesta campanya com una tria de qui serà president. I tots més o menys, hi hem caigut. Continuem sense difondre una cultura democràtica sobre què escollim. Escollim el que ha de ser el nostre Parlament, representació radiogràfica del poble. La gran enquesta global a tot un país (o part d’ell, fet i fet). Per tant, es fa una tria de representants que han de presentar què pensa el país i com es vol tirar endavant. Per tant, hauria de ser una radiografia de la gent. Els qui apel·len al vot útil en el fons pretenen tergiversar aquesta radiografia, perquè s’esbiaixa, perquè a gent que pertany a partits més petits se li fa entendre que el seu vot compta menys, que ha de canviar per sumar amb més gent. Això implica a la pràctica que potser hi ha 35-40 escons teòrics de gent d’Esquerra que no s’assoleixen perquè hi ha gent que creu que se’ls fa triar quin president voldrien entre en Mas i en Montilla. Injust. No? Farien les mateixes polítiques i prendrien les mateixes decisions els restants partits si Esquerra esdevé la primera força d’esquerres del país? No ho tenim tan lluny! 

Penseu una cosa. Quan un partit puja té un efecte mimètic sobre els altres. Interessadament o no, busquen ampliar la zona fronterera, i IC-V i PSC es tornen més nacional del que ho han estat mai, CiU pretén ser social (aquí ja no dic si ho ha estat mai). Per tant, hi ha un petit decalatge ideològic que empapa quan una força política puja. És moment doncs d’empapar les restants forces de la ideologia d’Esquerra. Per als qui volen enterrar el debat identitari i per als qui l’utilitzen per arribar al poder, deixar-lo al calaix i rescatar-lo al cap de 4 anys. 

I encara més, hi ha una part de gent que dubta si quedar-se a casa o votar Esquerra. Ho respecto, evidentment, però crec que és un error tàctic. Amb aquest fet no ajuda a legitimar el resultat de la tria que potser haurem de fer. És un “feu el que hagueu de fer, però jo no me’n vull sentir responsable”. 

Cert, potser haurem de fer una tria difícil. Difícil? Evidentment, si volguéssim Mas o Montilla, ja militaríem en aquests partits. És allò de Guatemala o Guatepeor! La gent que m’estimo de veritat es reparteix a parts iguals entre aquestes dues tries. Allò de “sí, us votaré però no feu president a…”. Fixeu-vos, en negatiu. No et diuen a qui prefereixen, sinó a qui no prefereixen. L’opció menys dolenta. No anem bé. Dic el que sempre he dit. No és el mateix pactar essent 20 que 30. La tria d’un partit és un acte de confiança, cap allò que creus i que defensa el partit i, sobretot, aquelles polítiques que tirarà endavant. 

Ho sento, no sé que farem el dia 2. Però el que tinc clar és que ha de dependre del dia 1, és a dir, del resultat que doni el poble. I ho dic no tant per amb qui pactem sinó per si pactem i què pactem. El país i el seu futur és massa important. 

Esquerra ha demostrat que no pacta per les cadires. Ja ens ho van dir molts cops. Després que diguéssim que NO a l’Estatut i ens van fer fora, ja no ho han tornat a dir. Com sempre, si jutges l’actuació dels altres en funció de com actuaria un comets errors. Ningú no ha demanat perdó, evidentment. Cal pactar per veure què fem amb el país, a nivell estratègic, no tàctic, no a la curta sinó a la llarga, per veure on volem arribar. Sí, volem governar, perquè és on es canvien les coses, on es solucionen els problemes. I ho dic perquè participo d’un govern i ho perceps i t’ho fan percebre. Però no a qualsevol preu, per sort el futur del partit moralment i econòmicament no en depèn. 

A Catalunya hi ha injustícies socials i injustícies nacionals, injustícies individuals i injustícies col·lectives. Esquerra és, per mi, l’únic partit que les considera totes i les vol corregir. Tan fàcil de dir que sembla, no? 

I ara, sense cap més pretensió, unes pautes subjectives per a indecisos i com tinc amics a molts d’aquests partits, quedi clar que no ho personalitzo ni en faig llei: 

PP o Esquerra? Perdona, company, t’has equivocat de web. 

IC-V o Esquerra? Esquerra. Un país amb ambició i amb problemes per afrontar els propers anys necessita prendre riscos polítics. La política de “no me la jugo – no cometo cap error – si cal, no gestiono res però surto a tot arreu – no baixo políticament i encara puc pujar i tot – intento estar al mig però sempre dono la raó als mateixos” funciona a la curta, però no a la llarga. No faré la broma de dir que són l’eco dels socialistes, només dic que a l’hora de la veritat qui s’enfrontarà realment als socialistes en casos de divergència quant al projecte de país? Podrà IC-V modificar les polítiques de CiU cap a l’esquerra si aquesta treu un resultat elevat i governa en minoria? Certament han fet una campanya intel·ligent, però recordo la imatge d’en Saura beneint el pacte Mas-Zapaterot sense conèixer el contingut. 

PSC o Esquerra? Esquerra. Sí, el PSC va de baixa. Finalment, el temps tard o d’hora castiga les incoherències. La doble xarxa s’ha tensat massa. El discurs de la gestió per dissimular la manca de projecte per a un país es nota. Fins i tot en Chaves té les coses més clares. No es pot defensar un país des de fora d’ell, mirant a Madrid constantment. No es pot escollir un mal candidat. No es pot jugar a perdre. No es juga amb un país per guanyar en un altre. No es pot anar a buscar només un tipus de votant oblidant els altres. Us imagineu un govern socialista amb majoria absoluta? Quants menys pes tinguin en cas d’un tripartit millor que millor. No ens enganyem. Per trajectòria penso que no haurien de ser el primer partit d’”esquerres” de Catalunya. 

CiU o Esquerra? Clar i català, Esquerra. No penso en un candidat pel seu perfil del passat ni pel seu to. Parlo en la credibilitat del que diu. Penso en la perpetuació del poder per continuar fent de flautista de Hamelin. Ja en tenim prou d’ambigüitat. No es pot treure uns nanos amb estelades i a continuació demanar el vot a la gent del PP. Quan Convergència governava, Esquerra estava construint el que havia de ser el catalanisme del segle XXI, . Quan no ha governat, no ha evolucionat amb un discurs modern, encara és el paternalisme pujolià amb pinzellades passades per una universitat liberal dels Estats Units.

Sí, ahir hi va haver el debat dels peixos grossos o fou un dels millors Polònia que recordo. Aquest cop no parlaré d’ulls vidriosos ni de la il·lusió, però sí de la comunicació no verbal i de les meves impressions i les que hem recollit avui voltant pels mercats de l’Abaceria i de la Llibertat. Tinc la impressió que aquest debat haurà servit per dir finalment: ei, estem en campanya, toca votar. 

El títol vol expressar com dues hores poden servir per veure els tarannàs i els ritmes que pot agafar cada govern si són presidits pels cinc candidats. Tanta poca estona, a mi se’m va fer curt, no pot servir per conéixer el programa. Us asseguro no ser objectiu, com sempre. 

No sé si començar de més a menys representació o a la inversa. Doncs, mira, faré un repàs a en Mas, Montilla, Piqué, Saura, en Carod i finalment comentaré el paper d’en Cuní. 

Mas, Artur. Decebedor, ho sento, veure’l fer el pinxo ha estat un dels moments més tristos pel catalanisme. Em venien al cap molta bona gent convergent que estic segur que no estaven d’acord amb el to. Ara es veu que en Pujol torna a fer campanya. Alguna cosa deu veure que no li agrada. Convergència enyora massa a en Pujol, no com a record sinó com a llosa. Un bon líder mana sense manar. Recordo un moment del debat on es posa a traduir directament de l’anglès, un cop baix, recordo en Carod rient per sota el nas. Molt forçat, molt forçat. Crec que al final ell mateix es va adonar del to que estava prenent. Tota l’estona mirava a en Montilla, no en to de seguretat sinó en to de desafiament. Potser en una altra vida es va creure mosqueter. Un missatge al mòbil que treia fum m’assenyala una frase: Mas prepotent, Catalunya independent. I no pas ell com a president, per qui m’ho envià. Referent audiovisual: el capità de l’equip futbol americà del college que vol lligar amb la cap de les animadores. Amb permís d’Schreck, evidentment. 

Montilla. No estic segur que fos ell el qui estava allà, o era una mala repetició del debat cara a cara del Polònia. I no era un problema de llengua sinó de carisma. Crec que l’Iceta mateix seria un millor candidat per a debats. No estava còmode. Ara entenc el perquè de les excuses dels debats. Crec que és part de la jugada, fer veure que hi ha un cert assetjament per part d’en Mas. Referent audiovisual: el líder de la Revolució dels Novells, em faltaven quatre bolis i una calculadora i un esparadrap a les ulleres. Deuria sortir amb pressa de casa i es va deixar el carisma al segon calaix, allà on hi ha els mitjons desaparellats. Pot ser un bon gestor però les conselleries ja tenen secretaris generals, els polítics han de tenir, entenc, un punt més d’empatia. Si Convergència enyora Pujol, el PSC-PSOE, en queco novell i el país ja enyoren en Maragall. Ja ho vaig dir en un comentari. En Portabella va proposar fa tres setmanes que el metro obrís les nits del dissabte i la resposta oficial socialista fou que hi havia problemes de manteniment. En què quedem? O era per no xafar-li la proposta? I no comentaré que no sembla saber per on s’entra el metro. 

Piqué. Què fàcil és presentar-se quan no tens res a perdre. Convergència va deixar perdre un bon element fa molts anys. Suposo que és qüestió del poder que hi ha a Madrid i el que tenim encara a Catalunya. És enginyós, però va pecar de maleducat, interrompent contínuament. És evident que cal no oblidar mai que és la cara amable volguda del PP, de l’Acebes, en Zaplana i tota la Família Adams. Doble xarxa, un concepte que ja vaig parlar. Però tant extrema que no és creïble. Referent audiovisual: algú que vol ser el centre d’atenció tot sabent que no compta amb les simpaties de la gent, una mena de bufó medieval que a qui feia més nosa era a en Mas perquè li recordava constantment que havia pactat amb ells. 

Saura: haig de reconéixer que va fer un bon debat, però la sensació era que hi havia com una mena de pacte secret (no dic que hi fos, de fet no ho crec) per ser ell el qui repartís mentre en Montilla pretenia quedar com més callat millor (curiosa tàctica). La sensació és que algú havia posat dues persones d’un mateix partit. Mirades constants cap a en Montilla, com si esperes que digués alguna cosa que no feia. Té el seu nínxol electoral molt clar però es va perdre en excessives dades, crec que havia encarat malament el debat. Referent audiovisual: Waylon Smithers, el secretari del senyor Burns dels Simpson.

Carod: se’m difícil avaluar-lo, ja ho suposeu, però ho provaré. Crec que no va aconseguir fer entrar als restants candidats en allò que més hagués convingut al país: la cerca de consensos. I no ho dic com a crítica, sinó com a llàstima, atès que els altres estaven més dedicats a llençar les frases que tenien preparades. Ara sé perquè porta bigoti, perquè es va estar mossegant la llengua i el llavi superior molta estona davant del to que prenien els altres. Quan va caldre va emprar la per mi millor arma, la fina ironia, recordo el comentari que li va fer a en cuní sobre que segons en Mas no podria ser president. Un model de país, les coses clares i les propostes estratègiques millors, no el mercat de calaf. 

Cuní: aquest home és com és, igual que nosaltres som com som. Hagués preferit en Bassas, en Puigbo, o la Mònica Terribas, que sí que l’haguessin respectat. Les seves preguntes allargades per fer-se present trencaven el ritme. Ara millor que en Tàpia, evidentment, però això tampoc és massa difícil. Tampoc calia que anés repetint contínuament que se’n podien fer més de debats, ja ho sabem, gràcies. 

Crec que no s’hauria de parlar ara d’immigració, seria pur electoralisme, la veritat. Cal fer-ho, com proposa en Carod, dins de pactes. Si hagués quedat l’Estatut del 30-S, si fóssim independents! 

Finalment, no em puc deixar de parlar d’impostos. La meva opinió és que prefereixo pagar més impostos i no haver de confiar en mútues o bé escoles concertades, en telemaratons. 

Bé, aquesta és la meva visió.

PD: recomano llegir el darrer post d'en Ricard