Assajos sobre la realitat

Aquests dies hem pogut conscienciar-nos dels residus que generem a través de l'exposició Trash People, un conjunt de 300 ninots fets amb deixalles, que s'han aplegat a la Plaça Reial. Són obra de l'artista alemany HA Schult i els anomena el seu "exèrcit de refugiats", que "representen la societat que ignora els problemes del medi ambient que genera la manca de consciència pel reciclatge. Què més es pot desitjar per plantejar preguntes i crítiques a la 2a Setmana del Medi Ambient a Ciutat Vella? Doncs, podríem demanar una mica més de coherència.

I és que una companya de feina, es va quedar a quadros al veure que unes noies repartien informació sobre l'exposició i productes dels patrocinadors de la mateixa. Què us espereu? Productes ecològics? Tomàquets? Paper reciclat? No, no i no. Concretament rotlles de Tipp-ex! Com supositoris gegants, els nous pots d'aquests correctors deuen ser els productes menys reciclables del món després de l'urani, és clar. L'exposició és patrocinada per Henkel i Pritt, entre d'altres. El més curiós és que en cap dels tríptics que distribueix online l'Ajuntament apareix.

En voleu més? Doncs aquesta setmana ecològica, compartida en moltes poblacions de Catalunya, el més simpàtic eren les iniciatives que s'hi organitzaven i que es concretaven amb la mateixa delicadesa i cura pel medi ambient com a Ciutat Vella. A la Catalunya interior m'explica un altre amic que en una xocolatada infantil, els organitzadors repartien la xocolata no en gots reciclables sinó en els gots blancs de plàstic de tota la vida. Consciència social o mediambiental? Zero, 'cero patatero' com diria algú.

Abans ens permetíem celebrar el Dia sense Cotxe amb les mínimes restriccions de trànsit i ara seguim pel mateix camí, celebrant a tort i a dret setmanes ecològiques amb missatges i patrocinadors antiecològics. Bé, l'únic que demanaria és una mínima coherència. És molt demanar?

Nascut a Barcelona l’any 1963, actualment resideix al barri d’Horta de la capital catalana. Llicenciat en filologia anglesa, músic a l’adolescència, ben aviat va descobrir la seva passió pels jocs de paraules i la literatura. Enigmista i escriptor. Ha presentat un programa al Canal 33 sobre llibres ‘Alexandria’ i la seva darrera novel·la és Farsa

-Llicenciat en filologia anglesa. La teva formació acadèmica té a veure molt amb la música?

-Al set anys ja estudiava piano i solfeig i als 14 vam muntar un grup musical que anys més tard es va dir Foc Gelat. La filologia em va servir més tard per entendre les lletres dels grups anglosaxons que escoltàvem. Ens agradava emular el rock simfònic de grups com Genesis però la realitat és que després ens sortien ‘bolos’ on el que feíem era tocar música patxanga. Continue reading ‘Màrius Serra: “És fonamental ser radical”’

Avui passejo per Vic i la publicitat electoral encara decora els carrers de la ciutat del Sants. Vic, però, com algunes viles de la comarca d'Osona se la coneix més per l'avanç en vots de Plataforma per Catalunya, una formació liderada per Josep Anglada, un ex de Fuerza Nueva. Avui toca parlar de PxC perquè juntament amb l'abstenció, conformen un binomi que cal analitzar. Anglada, com els venedors de loció capilar del far west, promet remeis increïbles. La lluita contra la immigració és l'excel·lència que ja li ha donat bons resultats. Aquest aprenent de Haider a la catalana, ven fòrmules. El preu, ja és una altra cosa.

Sortia Pilar Rahola demanant que truqués gent al programa d'en Cuní per saber per què la gent honesta d'Osona havia votat la demagògia angladista. Què us penseu que l'han votat els feixistes de la comarca? Com bon populista, recull el vot de la bona voluntat i els crítics amb un sistema de partits caducat com el iogurt de la nevera d'un pis d'estudiants.

La Rahola es fregava els ulls (pobre rimmel) i gairebé s'estirava els cabells de la permanent (pobra laca) quan veia les dades de PxC. Ens hem d'estranyar? Crec que a Osona fa temps que es treballa sobre i amb la immigració però, com la resta de Catalunya crec que no es treballa prou en aquest àmbit.

D'altra banda, mentre els partits de centradreta tenen una construcció bastant feta (amb el que això comporta electoralment) sobre la immigració, l'esquerra no té un missatge del tot clar, si més no, perquè com s'ha vist, no convenç a tothom el simple "papers per a tots". És fàcil en aquest sentit, que les plataformes populistes i xenòfobes agafin vots.

Però avui no toca parlar de la immigració en si. Avui parlem de PxC. Què hem de fer amb Plataforma? Ridao demanava la il·legalització d'aquest partit a l'estil de Batasuna. Crec que Ridao demanava més que es veiés el doble barem que usa l'Estat per il·legalitzar l'entorn de Batasuna i deixar impúne PxC, que no pas una censura expressa. En tot cas, la solució no és il·legalitzar a tort i a dret perquè el sistema democràtic ha de permetre la pluralitat fins els límits de la demagògia. Ja posats, deixem que Anglada expressi el que, a vegades, i sense tants escarafalls exclama Alberto Fernández Díaz que continuament demana que Barcelona netegi els seus carrers d'okupes i prostitutes mentre vincula immigració i delinqüència.

No crec que un Anglada més o menys destorbi el nostre país. Ara bé, si no volem que aquest sigui el missatge de la majoria, comencem a treballar. No està el forn per deixar que la xenofòbia impregni la nostra política. Ara o mai. Caixa o faixa. 

La meva mare està espantada. Per algú, com ella, que ha viscut gran part de la seva vida en el franquisme, les proclames sobre la reivindicació de la nació i la unitat espanyola atemoreix i fa recordar èpoques passades. I és que, en aquests moments, el sectarisme envaeix la política espanyola, amb denominacions d'origen i qualitat. Hem de tenir en compte, que aquest cap de setmana, la raça espanyola ha sortit un altre cop al carrer.

Línies divisòries
Els bons espanyols són aquells que dibuixen sobre l'asfalt polsegós de la Puerta del Sol una línia divisòria entre els seus i la resta, perquè les creences, com fa més de 30 anys, han de ser úniques, indivisibles i inequívoques.

Miserables eren els que pensaven que l'11M era un atac d'AlQaeda, miserables som els que no creíem en la confrontació policial com a base per solucionar el conflicte basc. Miserables som els que cerquem millorar el nostre país mitjançant (malgrat tot) un Estatut. La misèria esta en boca dels bons espanyols, aquells que es creuen posseir la veritat absoluta mitjançant les víctimes del terrorisme i els interessos partidistes que els instal·lin a la Moncloa.

Buit
Llegia fa uns dies a El País que potser els populars podien tenir alguns arguments amb el fet que a les comissions parlamentàries se'ls hi donava poc joc als populars. És suficient aquest argument per desligitimar constantment el Govern espanyol i les institucions democràtiques? És obvi que, no.

Els bons espanyols no senten vergonya quan converteixen el Senat en un mercat o una fira (perdoneu comerciants o firaires per la comparació) perquè la seva estratègia no té límits. El seu civisme és el que treu a passejar l'escridassada i la bandera del pollastre constantment, perquè aquesta és l'única tradició que han mamat. La democràcia als bons espanyols, els hi queda massa ampla perquè la pluralitat no és l'ecosistema on es trobin més còmodes.

Continuo la cadena iniciada per en Guillem Espriu, explicant "cinc coses que no sabeu de mi". Des de sempre han corregut per correu les cartes on et demanaven que enviessis una història a cinc persones del teu entorn per tal d'obtenir sort i els favors dels déus. Aquestes "cinc coses" no pretenen buscar la providència sinó més aviat fer crèixer el món blocaire gracienc.

1. De petit m'agradaven els còmics de Superlópez. Ara m'encanten les obres d'Alan Moore, entre elles V for Vendetta.

2. De petit volia ser arquitecte però amb els anys vaig veure que se'm donava millor escriure que el dibuix linial.

3. Fins fa poc portava sempre mitjons negres però els Reigs Mags m'ha dut mitjons de ratlles perquè aquests són més fàcils d'aparellar quan surten de la rentadora.

4. M'encanta la fotografia i viatjar. Aquestes dues passions m'han portat per llocs impressionants del Marroc o Cuba, per exemple.

5. Un de les meves dites preferides és la que diu "S'agafa abans un mentider que un coix". De "Dune", el llibre de Frank Herbert, em quedo amb la frase "La por és l'assassina de la ment".

Passo la pilota a l'Àlex López, Quim Perelló, Carina Oliver, Eduard Marron i Carles Alemany.

La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) consideren que l'Estat espanyol està a l'"avantsala del totalitarisme". La política del govern Zapatero no els hi agrada, tot just que el govern socialista ha fet gestos per racionalitzar l'aportació de l'Estat a l'Església Catòlica, després d'anys de 'concordatios' i barra lliure. La CEE considera que si els governants no tenen en compte en els seus actes "la recta raó i el patrimoni espiritual de cada poble o nació", la democràcia "degenera sense remei en dictadura". Cal preguntar-se llavors, quin és el resultat de la dictadura barrejada amb el patrimoni espiritual de cada poble. 40 anys de legitimació d'Espíritu Nacional?

Sovint te'l podies trobar en alguna cantonada de l'Eixample o bé creuant l'ample carrer Urgell, bastó en mà, amb pas pausat i cap coronat amb un barret d'aquells que fan hivern. En Jordi Sarsanedas, com esmenta en Jordi Llavina a El Punt, ha trobat "L'enlluernament, al cap del carrer". No coneixia personalment en Sarsanedas però, coneixent la seva biografia, m'impressionava sovint trobar-me aquest home de cultura, de país i de paraula travessant la meva quotidianitat. Ara feia dies que no el trobava i llegint ahir el diari segurament vaig entendre el perquè de tot plegat.

La seva absència farà glosar moltes biografies, lloances i panegírics. Esglaïa pensar que l'elogi es multiplica amb la mort de les persones. Però no és gratuït un esforç per buscar en quatre línies l'immensa talla humana i professional de l'expresident de l'Ateneu Barcelonès, entre d'altres càrrecs i voluntats.

Cal conservar en la nostra memòria col·lectiva indrets, com el restaurat refugi de la plaça del Diamant,  però també personatges com en Sarsanedas que fan de la cultura catalana un joia i la defensa del país, una obligació.

Dels articles llegits aquestes hores, m'agradaria destacar com deia anteriorment en d'en Jordi Llavina. Prefereixo que sigui un crític literari qui expliqui l'obra d'en Sarsanedas. Gràcies, mestre.

Poc a poc es van sabent més detalls en el judici als dos skins que presumptament van agredir mortalment el jove Roger Albert i cada dia ens sorprenen més per la també minuciosa investigació que qualsevol paral·lelisme amb la sèrie de televisió CSI és circunstancial. I és que fa un temps els forenses i investigadors de la policia espanyola van fer el crit al cel per la forma en què aquesta sèrie nord-americana tractava la professió. Ara bé, entre el tractament exagerat de la televisió i la poca rigurositat de la policia en el cas de l'assassinat d'en Roger hi ha un bon tros.

Aquests dies ens hem assabentat que les proves dactilars del ganivet amb què van agredir el jove alternatiu han desapararegut per les poques prevencions a l'hora de guardar aquesta arma blanca. El forense considera potser que el mànec de fusta en té la culpa perquè no el reactiu amb què es visualitzen les empremtes no ha pogut actuar.

Ara bé, aquesta prova que ha perdut part del seu valor per la poca cura de la policia, se suma als testimonis que es van traspaperar a finals de 2004, tal i com va anunciar l'advocat de l'acusació particular. El cas, que va sacsejar la Vila a l'agost de 2004, continua creant, com veíem moltes controvèrsies i, sobretot, massa errors policials que esperem que no facin decantar la balança en favor dels agressors.

Em pregunto, però, si el fet que d'entrada entre molts sectors de la societat es considerés el jove com un "okupa" o un "alternatiu" categoritza aquest cas només com una baralla entre tribus urbanes, com van definir alguns titulars periodístics el cas. La realitat, més obscura i més crua, ens fa observar però la brutalitat de l'agressió, que es va realitzar amb un ganivet d'esbudellar animals de caça.

Un cas d'aquestes característiques es mereix la màxima precisió de la policia forense i, sobretot, uns criteris i uns bons procediments professionals. No volem que la policia de l'Estat segueixi l'exemple de Grissom però sí que es converteixin en professionals que no vagin deixant-se les proves pel camí en sobres de correus.

Aquest ha de ser el govern de l'Entesa. Més enllà de la paraula 'tripartit' cal encetar d'una vegada per totes una legislatura que s'ha de basar en el diàleg i la unitat nacional i social del país. Adéu, tripartit. Hola, Entesa. El país necessita un govern fort però sobretot, un govern que en paraules de Carod-Rovira continuï "mesures de benestar" que van iniciar-se durant l'anterior mandat però que el soroll mediàtic i les pica-baralles van deixar en segon i tercer terme.

Els ciutadans necessitem i volem un govern fort, seriós i valent però també un executiu que sàpiga dialogar i cohesioni els esforços més enllà dels colors polítics. Cal deixar de banda els sectarismes i els favoritismes. Subscribim les paraules del líder d'ERC quan afirma que "no és hora de fer fronts de cap tipus, sinó de treballar pel país no només pels que ens han votat, sinó per tot el país sense excepció" perquè tenir un projecte de país no és una expressió buida sinó una forma d'entendre el món a partir de Catalunya, solidària, decidida i, sobretot, necessària.

És hora de l'Entesa, del diàleg, dels esforços comuns i de la feina sense estridències. Dels errors, s'aprén i val la pena aprendre de tot allò que s'ha fet malament per recuperar el seny i les il·lusions per un país que és de tots i que ens necessita a tots.

Resulta curiós comprovar l'efecte que té el gas i el petroli de Rússia sobre les ments dels caps d'estat i govern de la Unió Europea que aquests dies s'han reunit a Finlàndia amb Vladimir Putin, l'obscur tsar del segle XXI. Els interessos energètics dels socis de la Unió han esborrat de forma vergonyosa qualsevol referència en les seves declaracions sobre l'assassinat de Anna Politovskaya o la patètica relliscada del president rus parlant sobre el president d'Israel ("Transmetin les meves salutacions al seu president. Quin mascle! Violar a una desena de dones").

Sorpresa, estupor, incredulitat davant aquesta demanda! El senyor Balañà o el senyor Lauren ens demanen que siguem uns espietes? Digna d’una dictadura bananera el que ens proposen és que siguem un delators amb totes les de la llei.

Però el problema crec que no només és de consciència moral sinó també de problemàtiques empíriques. Pretenen que anem controlant els nostres veïns de butaca mentre intentem llegir els subtítols de la pel·lícula de torn? Potser aquesta és una tasca fàcil per algunes persones però per a molts mortals (sobretot homes, ja que diuen les dones que no sabem fer dues coses alhora) observar els espectadors, per si treuen una càmera digital, mentre intentes llegir les paraules que apareixen a la pantalla és realment complicat. Algú s’ha parat a pensar en aquests problemes?

Tot i així, penso que tots tenim un preu. Posats a fer, pregaria una mica de recompensa. Si hem de ser polícies dins els cinemes fem-ho bé. "Crispetes i begudes gratis per als xivatos!", haurien d’anunciar els propietaris dels cinemes. Els copets a l’esquena i les gratificacions dialèctiques estan molt bé però omplir un estòmac encara està millor.

Això sí, anem en compte on us poseu a xivar-vos. L’altre dia un company de feina amb problemes a les canonades del bany va cridar un lampista. Mentre observava com arreglava els seus conductes va observar un dels braços de l’home en qüestió i hi va trobar un tatuatge molt explícit: "Muerte a los chivatos". Pensem doncs que la nostra vida val més que una cocacola o una bossa de crispetes….

90 milions de dòlars (gairebé 80 milions d’euros) és el que pagarà el Déu Google per fer trampes amb els seus anunciants després que aquests interporsessin una demanda contra l’empresa.L’explicació és ben senzilla: cada vegada que un usuari accedeix a un link publicitari de Google, aquest anunciant ha de pagar uns quants dòlars a la companyia.

Sembla ser que el tot poderós navegador feia unes quantes trampes i feia uns quants ‘clics’ no vàlids. Vaja, allò que segur que alguns blocaires fan per incrementar les visites de forma artificial als blocs. Pillos, que sou uns pillos…

El fet és que amb aquests 90 milions de dòlars, la divinitat Google pagarà les taxes legals i els crèdits als anunciants que van presentar la demanda el febrer de 2005. Google donarà als demandants crèdits de 4,5 dòlars per cada 1.000 gastats en el seu servei de publicitat.

Negoci rendible
Per si algú posa en dubte la rendibilitat d’aquestes trampes només cal observar un petit detall: Google ha obtingut un benefici net de 721 milions de dòlars en el segon trimestre de l’any, duplicant els 342,8 milions obtinguts en el mateix període de 2005. Nens i nenes, deixeu-vos el dit en el ratolí, que el negoci és rendible!

Allen Snyder, veí de Morgantown (Virgínia Oest, Estats Units), va rebre fa no gaires dies una carta que incloïa una foto del seu nan de jardí, que havia desaparegut misteriosament el 19 de juliol. La carta, amb matasegells de Pittsburgh, va sobresaltar Snyder, qui no es podia creure el que estava veient.

El nan de bosc, de 14 pulzades, tenia problemes segons explicava la carta: "Si us plau, envia’m diners per la fiança, perquè tinc problemes". El nan explicava que estava "penedit", ja que "m’havia anat de casa per veure món i ara estic en un merder". La carta no explicava, però, quins eren els problemes del nan. Drogues, beguda, joc, tràfic de drogues? Res de res, el nan de jardí havia escampat la boira i el món no havia estat just amb ell.

Snyder no sap qui està darrere d’aquesta pesada broma, que vaig descobrir fa uns dies en el llistat de notícies d’Associated Press. La notícia, que va tenir repercussió en el diari local The Dominion Post de Morgantown, no és un fet aïllat en l’estranya relació dels nans de jardí amb el món contemporani. No recordeu la importància que tenia un altre nan en una pel·lícula com "Amèlie", que recorre el món acompanyat d’una amiga hostessa de la protagonista, per sorpresa del senyor Poulain?

De moment, si us plau, quedeu-vos amb la trista notícia del nan de Morgantown però prometo seguir investigant i, sobretot, explicar-vos més històries de nans on sovintegen els fronts d’alliberament de nans de jardí.