Assajos sobre la realitat

Fa uns dies vaig poder gaudir d'un article de n'Àlex López, conseller del districte de Gràcia per ERC. Que vagin per endavant les meves felicitacions per Cal bastir altre cop l'independentisme?, un article que arrel dels resultats d'Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions del 9 de març es planteja quin és el futur de l'independentisme. Arrel d'aquestes preguntes i altres que m'han sorgit sobre les eleccions espanyoles i els consegüents moviments dins ERC cal tenir en compte un conjunt de factors que no sé si responen a la pregunta que es formula l'Àlex però que ho intenten.

Revenja
D'entrada no crec que es puguin analitzar els resultats electorals en la clau que han fet la majoria de mitjans de comunicació, sobretot els d'àmbit estatal, parlant del retrocés dels nacionalismes. Aquest és un titular que fa temps que tenien guardats molts dels pseudoanalistes que inunden les tertúlies de mig món per tal de destapar les ampolles de xampán (que no cava). Darrerament crec que l'anàlisi es converteix en pur interès i anhel. Anunciar la baixada de partits com ERC, PNB i CiU no és més que la revenja de tots aquells que fa anys que voldríem que el sistema electoral espanyol fos un desert bipolar. Per tant, la contaminació d'aquests pensaments a casa nostra només serveix per distorsionar qualsevol radiografia de la situació.

Por
Els números, però, canten, la bipolarització a les darreres elecciones així ho constaten. La diverstitat electoral s'ha transformat en un debat a dos bandes gràcies a la por. Després d'una legislatura clarament definida per la manca d'infraestructures i el desplegament de l'Estatut, cap d'aquests temes han estat esencials a la campanya duta a terme aquí perquè la por al que pogués venir si guanyava el Partit Popular ha amagat qualsevol debat. Existeix una Catalunya emprenyada però també existeix una Catalunya poruga que té por al PP, al que pugui venir i a la fi del món. I és aquí on ERC ha de lluitar. Ha de lluitar no només contra els missatges apocalíptics del PSC que anuncia la vinguda del PP i a més a més, ha de lluitar contra l'status quo: no ens moguen pel que pugui passar. 

Lluites fraticides
D'altra banda, però, ERC ha de lluitar contra la seva tendència natural a desfer-se dels cabdills. Em temo que aquesta, però, és una tradició molt arrelada entre els catalans si extrapolem aquesta forma de fer a un club esportiu com és el Barça. Cansats de Ronaldinho i Rijkaard ara sembla que s'imposa la crema dels cap visibles del projecte Laporta. Ara, atiats per les lluites internes, el següent pas sembla jubilar a Carod Rovira. No tinc clar, però, si ERC ha tret tot el profit que se'n pot fer d'aquest líder. Igualment, m'agradaria qüestionar la intenció dels diversos sectors de dividir més que no pas sumar.

La renovació política és bona. Ara bé, aquesta lluita casal per casal entre els diversos sectors no crec que aporti res positiu. Massa personalismes no duran res bo perquè desgasten i fan perdre credibilitat als sectors que encara no han vist la llum de l'independentisme.

2014
En el fons, la política ha de servir per traduir els problemes quotidians en solucions efectives. La lluita de l'independentisme no és només una qüestió entre Carod o Puigcercós, és la batalla diària per fer entendre què significa independentisme en un país que està massa pendent del que fa Madrid i negocia amb la capital de l'Estat fins i tot el sexe dels àngels. Els interessos comuns més enllà de la política espanyola han de ser la base per defensar els interessos del país. Els partits sobiranistes ja poden estendre els llaços que vulguin amb les diverses plataformes i moviments ciutadans que vulguin. Ara bé, si partits com ERC o, sobretot, CiU no entenen o no volen entendre que no podem seguir anant a la Moncloa com purs mercaders, em temo que estem perduts com a país.

"És un greu error confondre el vot de càstig que ha rebut Esquerra Republicana en forma d'abstenció amb la fi de l'independentisme. I cal viure molt allunyat de la realitat per no adonar-se que el paradís patriòtic espanyol que propugnen Joan Ferran i el PSC té la mateixa consistència que els efectes especials de les pel·lícules d'Ed Wood."

Víctor Alexandre 

"A Dennis se li han posat per corbata"

Flavio Briatore, cap escuderia Renault

Fa uns anys diverses entitats del barri van adherir-se a la campanya per intentar que el carrer Sèneca passés a anomenar-se d'Anna Frank, en record de la jove holandesa que va viure reclosa i que va morir finalment en un camp de concentració. La ubicació de la infame Llibreria Europa en aquest carrer n'era motiu més que suficient per un canvi de nom. Els veïns però no van estar d'acord amb la proposta perquè pensaven que les cartes no arribarien a casa seva… Ara els graciencs i gracienques estem a temps d'esmenar aquestes justificacions injustificables.

El Grup 1850, col·lectiu gracienc que intenta promoure la identitat de la històrica vila, des de la seva modèstia va començar a promoure fa uns anys el canvi de nom de la plaça de Rius i Taulet pel de plaça de la Vila de Gràcia. 

Aquesta demanda no és fruit de l'arbitraritat d'un poble ple d'idealistes com és Gràcia sinó d'una lògica aplastant. Rius i Taulet, que fou alcalde de Barcelona, a més a més de la citada plaça gracienca té una avinguda, un carrer i un monument a la ciutat, així com dóna nom a una escola. 

Vists alguns comentaris en els diaris digitals de la ciutat, semblava com si la demanda del Grup 1850 fos la d'uns capritxosos que no tenien res més a fer. Res de tot això, els promotors de la iniciativa que són membres i representants de moltes entitats de la Vila de Gràcia intenten que aquest sigui un exemple de la democràcia participativa que tant reclamen els nostres polítics. Tenim el dret i el deure de ser ciutadans actius, que tenim la valiosa feina de defensar el nostre entorn i cercar el millor per a les futures generacions. Ara que tant es parla de la recuperació de la memòria històrica, cal que els nostres fills recordin que la Gran Barcelona no és més que la unió de diversos territoris amb identitats diferents però amb un llegat en comú més que centenari. 

La plaça de la Vila de Gràcia hauria de ser a més a més l'homenatge, el primer sens dubte, de la tasca d'un home com l'Albert Musons, periodista i historiador local que va ser un dels grans defensors de la memòria no només de Gràcia sinó també del país.

Si tot això no convenç a ningú, caldria fer reflexionar a molts que després del ridícul històric amb el carrer d'Anna Frank ara és hora que aquesta Barcelona que sempre ha sabut protestar davant les injustícies s'esforci una mica, que s'aixequi del sofà i faci seu la proposta d'un petit grup de joves que estimen la Vila de Gràcia.

+ Adhereix-te a la campanya per la plaça de la Vila de Gràcia 

"Acabó la campaña y se desinflaron los políticos en internet, que aún no han actualizado las páginas, blogs, twitters o facebooks", deia Juan Varela avui analitzant el ciberespai polític després de la victoria de ZP a les eleccions generals. Certament els contrastos de resultats no donaven per tenir els reflexos atents. Per uns, el cava ha estat present fins altes hores de la matinada. Per altres, el destrempament ha estat notori deixant de banda totalment la xarxa.

El cert, però és que el pas imparable del periodisme, per una banda, i la propaganda electoral, per l'altra, són imparables a la xarxa mitjançant el minibloging (posem pel cas de Twitter) o els virals.

Ara bé, un passades les eleccions també us he de dir que m'ha desconcertat notablement la forma en què s'ha presentat els 'cara a cara' entre Zapatero i Rajoy. De debat, ni parlar-ne, més aviat han estat monòlegs politicofestius en què la paraula 'mentider' ha sobresortit per sobre de qualsevol projecte concret. Depriment d'altra banda la forma de tractar la immigració (en xifres com el bestiar boví o porcí) i les elipsis sobre determinats temes com la justícia o la corrupció.

Està clar que és millor aquest tipus de debats que no pas la inexistència mentre governava el PP. Ara bé, no ens quedem amb aquesta frase. Cal millorar i reformular aquest tipus de continguts audiovisuals que, d'altra banda, no han connectat amb la força dels diversos portals que determinats mitjans de comunicació han tingut a Youtube. No era els 'cara a cara', el millor moment per respondre les preguntes dels ciberciutadans?

En tot, crec que es parla molt de la bipolaritat de la política espanyola i s'ha criticat molt des de Catalunya aquest tipus d'enfrontament que deixava de banda les formacions més minoritàries. No obstant, si cal reflexionar sobre aquest fet també cal que ens donem compte que han estat precisament PSOE i PP qui han tret més profit dels continguts i formes digitals. En aquest punt, els partits catalans no han sabut convèncer ni defensar-se a la xarxa, un terreny on les diferències reals es minimitzen gràcies a les noves tecnologies. Cal aprendre i creure en els mitjans i tecnologies digitals, no només en campanya.  

Per què quan t'arribava publicitat electoral del Partit Popular a la bústia el sobre és blanc sense cap indicatiu?

Nascut a Barcelona fa 36 anys. Llicenciat en filologia catalana, tot i començar en el món de la mà de Jaume Vallcorba (Quaderns Crema) el seu cognom està lligat a Grup 62 (va ser-ne director editorial) i Ara Llibres, editorial de la qual n’és el fundador.

-He escrit una història sobre el Vaticà, secrets i persecucions policials. Puc triomfar amb aquesta història?

-Aquesta mena de thrillers van ser conseqüencia de l’èxit del ‘Codi da Vinci’, que va produir milers de seqüeles a tot el món. Els lectors cada cop més sabem diferenciar un autor de culte i un autor de gran consum. Si els editors som honestos i tracem la frontera perquè ens passa com el cinema, que un dia et ve de gust veure una pel·lícula de Kieslowski i al dia següent, un film d’acció. Continue reading ‘Ernest Folch: “Tenim una cultura immadura”’

"Espanya está desitjant que Catalunya abandoni la rauxa i torni al seny… al seny de Pla"

Manuel Pizarro 

José de San Martín, una de les figures cabdals per a la independència d'Argentina, Xile i Perú deia en el segle XIX que qualsevol economia d'un país que depengués d'un producte anava directament cap al suïcidi. El cas de les incipients nacions sudamericanes on les potències colonitzadores van establir dictatorialment els conreus de cotó o sucre, per exemple, han estat l'exemple clar del pà per avui i fam per demà. L'economia espanyola, creixent en els darrers anys per sobre dels indicadors europeus, ens remet a la fam el dia següent de les eleccions.

No ens hauríem de remetre a precedents tant llunyans com el de San Martín per comprendre la dimensió del problema. Ja fa uns anys diversos experts estan predint que la fórmula económica espanyola basada en la construcció i en el turisme ens converteix en una economia de vidre o més enllà, en una república bananera. Ja no és que Solbes o Pizarro tinguin fórmules per combatre la manca de competitivitat de l'economia espanyola ara tot just que els indicadors auguren que la locomotora europea, Alemanya,  ha sortit de la crisi sinó que ens trobem en un punt de tensió on la borsa espanyola aguantarà la respiració fins després de les eleccions del 9M.

Com en tants altres sectors com l'educació, la cultura o els assumptes exteriors, l'Estat espanyol no té una política clara i continuista. Els interessos polítics han marcat estratègies de només quatre anys vista i això ha perjudicat greument la visió de futur. Allò que se'n diu fer país, diga-li Catalunya o Espanya és només un concepte buit per a la classe política en els darrers trenta anys.

Quin és el camí doncs? Irlanda. El cas de la economia irlandesa és un dels més paradoxals de la Unió Europea. Partint d'una economia estancada el seu índex d'exportacions i la seva estratègia d'incentivar sectors tan importants en el món globalitzat com el tecnològic permeten assegurar que el guió per al pròxim ministre d'Economia hauria de ser aquest. Ara bé, continuant amb l'estratègia partidista dels governs espanyols l'únic camí serà la república bananera. Perdó, la monarquia parlamentària bananera.

La carta de la immigració ha sorgit de la baralla de cartes i ha caigut sobre el tapís de joc de la campanya electoral. El contracte d'espanyolitat que Rajoy vol fer signar als nouvinguts representa un cop més l'estratègia amb banda sonora de pandereta i ximbomba d'una dreta rància disposada a tenyir de populisme el seu programa electoral. Mentre que l'economia espanyola s'ha nodrit de la força de treball dels milers de treballadors vinguts d'altres racons, tot eren bones davant les dades de creixement econòmic. Ara que sembla que la cosa frena una mica, cau la llosa de la por a l'immigrant. Que potser els immigrants són com la pols que l'escombres i l'amagues sota el sofà o la catifa?

Diverses entitats bancàries i professors d'Economia s'han succeït en els darrers anys a assenyalar la necessitat de mà d'obra extra per sostenir el creixement econòmic espanyol. Potser la Caixa de Pensions o la Caixa Catalunya són sospitoses de participar d'una conxorxa de Zapatero?

El maig de l'any passat vaig escriure un article titulat "Avui toca parlar de Plataforma per Catalunya", on desglosava el fenomen del partit originat a Osona i que té un missatge clarament xenòfob. Em cito a mi mateix per reiterar que "no està el forn per deixar que la xenofòbia impregni la nostra política". Ens hauria de sorprendre doncs els missatges electorals de Duran i Lleida? A Catalunya no hi cap tothom? El problema és que sovint oblidem d'on venim i cap a on anem. I en aquest horitzó recordo una frase al respecte de Víctor Alexandre: "La independència de Catalunya arribarà, però serà gràcies a la força d'aquells cognoms que encara no hem après a pronunciar".

Actriu nascuda a Sabadell el 1976 i que resideix actualment a Poblenou. Formada a l’Institut del Teatre de Barcelona, va iniciar-se en el món del musical amb ‘T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré’ per continuar amb ‘The Full Monty’, ‘No són maneres de matar una dona’ o ‘El Mercader’. En el camp televisiu la coneixem pel seu paper com a Natàlia a la sèrie ‘Porca Misèria’. Al cinema l’hem vist a ‘Sevigné’ i ‘Va a ser que nadie es perfecto’.

-Broadway encara queda molt lluny?

-Ho veig complicat per arribar-hi. A Broadway, com a molt em veig de cambrera… Mentre tingui feina aquí, no em mouré perquè estic a la ciutat i al país que m’agraden.

-Als teus inicis, però, el teu somni era recitar Shakespeare…

-Sí, perquè és el gran clàssic però com són un cul d’angúnies, vaig decidir que havia de provar el musical. Continue reading ‘Mercè Martínez: “Hauria estat tota la vida fent Porca Misèria”’

És que queda massa provincià? És que no hi havia un traductor català-anglès? És que Gore és un expert castellanoparlant? Totes les preguntes són poques per intentar comprendre aquesta manca de sensibilitat.

Els catalans tenim massa complexos i l'eix vertebrador d'aquests acaba sent molts cops la llengua. D'on ve la polèmica sobre Frankfurt o les crítiques sobre el model educatiu català? Podem aprendre a ser país sense respectar la nostra cultura, la nostra llengua i ser capaços d'entendre l'enorme dimensió que té el nostre idioma?

Mentre Al Gore no parli català, m'agradaria que els nostres representants fessin servir la llengua pròpia del país no com una reivindicació purament política sinó com un fet del compromís institucional. Cal recordar que el govern municipal PSC-ICV-EUiA ha expressat el compromís del nou consistori vers la llengua catalana. Comencem bé, no?

Nascuda fa 40 anys a Barcelona, viu al barri d’Horta. Llicenciada en Dret, es considera “una dona de ràdio”. Ha presentat La nit dels ignorants (Catalunya Ràdio) i Amb molt de gust (Ràdio 4). Actualment, presenta Imaginario (RNE) i col·laboradora de El Club (TV3), explica les seves experiències a T’ha tocat la grossa. Memòries d’una gorda feliç.

-Periodista de vocació però llicenciada en Dret?

-El meu pare era advocat i quan vaig aprovar la Selectivitat la nota per entrar a Periodisme era molta alta i al meu pare li hauria agafat un cobriment de cor si l’hagués triat. Així vaig triar Dret, que em va agradar molt.

-Però la ràdio és la teva passió?

-La meva manera d’entendre la vida és la ràdio. L’advocacia és una manera molt digne d’anar per la vida. Ara potser hi ha persones que estudien Dret perquè és “una carrera amb sortides”, com si fos una autopista, quan en realitat has d’estudiar una cosa per vocació. Continue reading ‘Sílvia Tarragona: “Es valora a les persones pel que semblen i no pel que són”’

Creïa que ja havia completat un rècord quant a fer entrevistes però dimecres passat vaig trencar la meva pròpia marca amb una entrevista a dos quarts de dues de la matinada. La raó era que entrevistava a Sílvia Tarragona, una de les comunicadores més importants del país, que ara fa un programa de 3 a 5 de la matinada a Ràdio Nacional d'Espanya. Per qui volgueu fer memòria, a la Tarragona la vam poder disfrutar a la Nit dels Ignorants (Catalunya Ràdio) fa uns anys. Ara però, el nom de Tarragona ens porta a parlar d'un llibre que impacta i no ens deixa indiferentes a qui l'hem llegit: "T'ha tocat la grossa. Memòries d'una gorda feliç".

Tarragona és feliç, una dona amb caràcter i amb molta valentia. No és fàcil escriure un llibre com aquest i a més a més, parlar-ne obertament. Perquè les memòries que explica són les experiències dures d'una dona que no només ha hagut de lluitar contra la bàscula sinó contra una societat que desprestigia i amarga les dones grasses.

La sinceritat és una de les virtuts que més admiro a la vida i amb la Sílvia Tarragona aquesta virtut és una norma. Dona sense pèls a la llengua, em sento orgullós d'haver pogut parlar amb una col·lega com ella, de les seves passions però també de les seves manies i pors.

Què us penseu que és fàcil ser una dona grossa a la nostra societat? "La societat ens valora pel que semblem no pel que som", diu aquesta dona de ràdio. La resta de l'entrevista aquest pròxim mes de juliol a la revista Enderrock.