El mussol i la lluna

Surto de casa amb la lleganya mig arrencada per la ràpida dutxa, la camisa mig mal cordada i la clenxa fent corbes. Quan trepitjo el carrer, la llum dels fanals es oberta i les meves petjades ressonen en el carrer buit, sense ànima. Sento l’olor del matí que encara no ha estat capaç d’aclarir el dia. Em defensen de la foscor quatre bombetes enceses. L’olor de mar arriba fins aquí a Gràcia portat per un vent fi que ajuda a treure la xafogor d’aquest estiu.Camino, maquinalment cap el carrer Gran. Giro la cantonada i un baf de deixalles em va arrufar el nas. La columna grisa del abocador neumàtic està impassible, però em fa deixar de respirar les quatre passes de creuar-me’l. Respiro fons, l’olor de la meva colònia s’imposa. Sort en tinc, penso de ser magnànim en la quantitat de colònia. Travesso el carrer gran en verd. Tampoc puja cap cotxe, però el semàfor insisteix en que ara puc passar, doncs passo. I arribo a l’altre cantonada. Torno a aguantar la respiració, és el ritual de cada dia. Si respiro durant les quatre o cinc passes següents, sentiria el forts, fortíssims, vapors de les subtileses que algú, potser un malalt de la pròstata va deixar aquesta nit. És l’explicació que vull donar-me per no pensar que aquell tros de carreró mal il·luminat és el lloc triat pels excessos de cervesa d’alguns que poden disposar de temps, a la nit, per fer altres coses, quan jo he de dormir per llevar-me a les cinc. Més avall l’olor dels arbres o la gespa que regant molt de tard en tard. Els arbres em refresquen la pituïtària i els puc veure sense mirar-los. Més avall uns olor de perfums exòtics quan surten tres o quatre noies d’un local amb llums de neó i guarda jurat a la porta. Elles trenquen el silenci del matí amb les seves converses amb veu alta. Suposo que encara tenen al cap la música estrident i pensen que si no criden no s’entendran. El guarda els somriu amb una ganyota de la seva barbeta prògnata, el nas gros , els ulls petits i d’immens front que li fa d’una calba amagada amb un afaitat d’última hora. El guarda fa olor de colònia barata, però te un somriure de persona que no hi és tota a pesar de la seva imatge imponent. Pel camí, els de sempre. La noia sud-americana, amb carns abundoses que mostra amb orgull per l’escot i la faldilla curta. Molt ben pentinada i maquillada. Va seria, no fos que la confonguin, i fa olor de fustes i cafè sobre la seva pell morena, lluenta de la pujada.El jove que puja cada dia amb la motxilla, que segurament va a descobrir aventures pels territoris ignots de Gràcia. Fa olor de sabó. Les dues companyes, segur que oficinistes de la Generalitat, totes arreglades, però no de marca, fan olor a colònia a granel i a laca. Es nota la crisi. A la parada, l’olor del cigarret de la noia que porta el cabell tenyit de caoba, molt arrissat. Baixa d’un autobús, fa el cigarret i n’agafa un altre. Alguns dies no li dona temps a acabar-lo i l’ha d’aixafar amb el peu. Sempre porta texans i fa una olor de tranquil·litat, encara que se la veu sempre molt nerviosa. Arriba el meu autobús, el xofer fa olor d’autobús, com si anés incorporat, la parella del Poble Nou, on baixen, sempre fent manetes i en tenen més de quaranta, fan olor d’espígol i escolten una radio amb un auricular cada un. I jo, mirant com passen els carrers. Però ni així es fa de dia. I els olors ens fan viure en un altre món d’ombres i sutileses. ¿Seran aquests els olors del món?

M – Ja ha arribat la crisi….ja la tenim aquí….

Ll – Sembles babau, fa temps que la tenim….

M – Ha arribat el moment dels laments i cruixir de dents…

Ll – És el que passa, després d’una època bona, arriba una de dolenta….

M – No per a tothom….

Ll – Es clar, sempre tindrem algú que li va bé….

M – No em referia a això. Volia dir que per alguns sempre son època dolenta….o més dolenta.

Ll – Certament. Veig que vas molt en línea social avui.

M – Tampoc. Vull dir que ara tenim a la caixa tonta un munt de gent important, gent que te grans càrrecs a grans empreses que es lamenta que ha de fer fora gen, que les possibilitats de negoci s’han reduït i han de reduir despesa, començant, com no pel personal.

Ll – I tu que faries?

M – Home, fa uns quants anys que aquestes mateixes empreses anunciaven a bombo i platerets que guanyaven un 26%, un 42%, etc. més que l’any anterior, que tenien uns beneficis de mils de milions, etc. I ara, de sobte, plaf!, han de fotre al carrer un centenar de persones. Culpables, sens dubte de que l’empresa vagi malament, que la gent no compri o ves a saber què.

Ll – Si, sempre passa el mateix, paguen justos per pecadors….

M – No comencen per reduir el número de directius, de grans sous, d’abaratir el producte, de tot això….gen al carrer….i amenaçar que tanquen i foten el camp a països emergents, com en diuen ara els que tenen la ma d’obra a una cinquena part d’aquí, sense sindicats, ni lleis que limitin l’horari laboral, ni….res, de res.

Ll – Si i després et vendran el mateix al mateix preu, però ells guanyaran la tira.

M – El pitjor és que quan guanyaven molts diners, no van pensar ni acumular disseny, investigació, en definitiva inversions a llarg termini per preveure que, un dia o altre vindrien les vaques magres….

Ll – La vida és així, estimat mussol….

M – Doncs que vols que et digui. Ara haurem de pagar entre tots la desídia i mala gestió de quatre?

Ll – No sols la mala gestió, la desídia que dius tu….també el Porche, la casa amb piscina, la universitat americana del nen i la nena, el pis de la “querida” o el “querido” i el que faci falta. Que per això son gent important…..i si no en queda per l’Inem, que hi farem? La vida és dura……

M – Veig que en saps un munt….

Ll – Si t’expliqués tot el que he vist amb els anys que fa que us miro…..uf…per omplir un cove……

M – M’ho imagino, estimada….m’ho imagino…..aquests no canviaran mai…..

Algunes vegades llegint els diaris em quedo que no entenc res. Gràcies al diccionari, tot queda molt més clar. He consultat el diccionari de la RAE, ja que els que s’autotitulen “intelectuales” deien coses que per a mi son de poc seny. Al final ho he entés.  Intelectual .(Del lat. intellectuālis). 1. adj. Perteneciente o relativo al entendimiento. (que no vol dir que en tinguin)2. adj. Espiritual, incorporal.(això si que en tenen)3. adj. Dedicado preferentemente al cultivo de las ciencias y las letras. U. m. c. s. (clarament diferenciador)Intelectual (per aproximació segons el mateix diccionari)1. f. Conocimiento claro e inmediato sin raciocinio (sin raciocinio, ¿queda clar?)Ejemplo: quedarse alguien como quien ve visiones.(més clar impossible)1. loc. verb. coloq. Quedarse atónito, pasmado. (més del mateix, per si no quedava clar)ver alguien visiones.(millor impossible)1.      loc. verb. coloq. Dejarse llevar mucho de su imaginación, creyendo lo que no hay.(això ho diu el diccionari de la Real Academia, no jo) Fins avui no he entés el manifest firmat pels “intelectuales” i que ara molts volen firmar. Potser haurien de llegir el diccionari, dic jo. Evitarien fer el ridicul. Per si algú ho dubta consulteu   www.rae.es/intelectual 

Ll – Que et sembla això dels cuiners?

M – Una polèmica absurda que no beneficia a ningú. Em sembla una mica infantil, com de col·legi.

Ll – Tu per quina cuina t’inclines?

M – Depèn

Ll – Ja hi som. No et vols mullar?

M – Es que a mi m’agraden totes. Sempre que siguin ben fetes.

Ll – Però alguna cosa t’agrada més que altre.

M – Penso que la cuina ha passat de la pura i dura subsistència a ser una altre cosa, un plaer a gaudir, a compartir, etc. I moltes vegades malauradament ara s’està convertint en un producte de farmàcia.

Ll – Ho dius pels additius?

M – No, ho dic pels que et diuen, per tenir bé el fetge, has de menjar carxofes, per l’estomac, arròs bullit, etc. Això no és menjar, això és prendre medicines.

Ll – Però si fas bondat…

M – Pots fer una bona dieta i gaudir del menjar. No cal menjar mortificant-se.

Ll – Si, però la verdura…

M – Una bona verdura, cuita el temps just, amb molt poca cosa més que unes gotes d’oli, pot ser un menjar que doni molt plaer. No diem si hi posem una mica d’all, uns pinyons, etc. Llavors ja és una menja de reis.

Ll – Però no et pronuncies.

M – Es clar que em pronuncio. Quan vaig ser a Mèxic, cada dia esmorzava fruita. Perquè? Doncs vaig descobrir que la fruita era excel·lent, amb uns gustos que aquí no te. Era diferent i molt agradable. En canvi no compararia això amb unes croquetes de les que mengem amb els blocaires, però no per la bondat de les croquetes, que son bones, sinó per la companyia. Son coses que ajuden.  

Ll – Vols dir que la companyia influeix en el que menges?

M – I tant. Compartir un bon àpat amb gent agradable, una bona conversa, bon humor i unes gotes d’amistat, milloren qualsevol plat.

Ll – Si tu ho dius.

M – Per gaudir d’un plat, només falta que estigui ben cuinat, bona gana, i coses així de senzilles. Si anem a l’alta gastronomia, podem sofisticar-ho tant com vulguis però al final es sempre el mateix. El millor dels llobarros, si el menges sol, perd una part important.

Ll – Però tu que prefereixes, va mullat. Additius, no additius…

M – Què vols dir quan dius additiu?

Ll – Aquestes coses que fan servir a la cuina moderna….

M – Mira, si l’home no hagués anat provant coses i coses, avui ens alimentaríem com fa milions d’anys. La civilització avança i, de tant en tant, surten veus dient que hem de retornar al clàssic, al de sempre. Que vols que et digui, unes bones mongetes m’agraden, tan si van acompanyades de una bona botifarra com si son estofades. I penso que si me les donen de qualsevol altre manera, no deixen de ser mongetes. I l’important és que siguin bones, que el producte original sigui de bona qualitat i puguis gaudir el seu gust. Si te orenga, un extracte d’algues o una reducció de soja, tan se val.

Ll – No et mulles, tio. Santamaria o Ferran Adrià?

M – Desgraciadament no he dinat ni a can Faves ni al Bulli. Convidem i t’ho diré.

Ll – Vas bé cirerer…i pagant jo, no?

M – No vols saber-ho? La investigació sempre és cara al començament, després és quan li treus profit.

Ll – En aquest cas, el profit seria teu.

M – No, no, jo sol no, amb tu, i podem anar comentant la jugada.

Ll – Tens una cara que…..

M – Pago el vi…

Ll – Espera que troni…

M – Lluna? Et aquí?  

LL – Si noi, fa dies que, per més que miro i miro, no us veig, tot és ple de núvols.

M – Aquí estem una mica humits. S’ha fet realitat allò de “pel maig, cada dia un raig”.

Ll – Si, sembla que ja feia falta.

M – Si, la gent, al final ha sentit la por de la falta d’aigua.

Ll – Però ara ja s’ha solucionat.

M – Tu creus?

Ll – Vols dir que no ha plogut prou?

M – En aquest país la pluja no sap ploure…recorda.

Ll – Home però ara ja està…no?

M – Que vols dir? Que ja podem tornar-hi?

Ll – Que ja no calen canonades, que tot va cap a la normalitat….

M – I com que ja ve el bon temps, apa, les mantes a fer punyetes…

Ll – Home, no dic això…

M – Mira, sempre ens queixem que les autopistes son estretes, que quan s’acaben ja falten carrils. Que els trens s’estrenen i falten vies en dos sentits, etc. Doncs posem-nos les piles i fem les canonades en doble sentit.

Ll – Doble sentit?

M – Si. Que si fa falta aigua en un extrem el puguem porta de l’altre extrem. Això se’n diu previsió. Posar el parallamps quan ja t’ha caigut el llamp, és poc rendible.

Ll – Però si ja no fa falta l’aigua. A més tu creus que alguna vegada es podrà portar aigua del nord al sud?

M – I perquè no? Que a Tortosa tinguin el riu, no vol dir que un dia es pugui “ajudar” al riu amb més aigua. Pensem que el riu necessita aigua per ser viu, encara que en un moment puntual en tingui menys, el que importa és que al llarg dels anys en vagi portant. I pensar que el barcelonès o qualsevol altre comarca, no en pugui transvasar, és, com a mínim ser agraït.

Ll – Home, això sembla una bajanada….amb perdó.

M – Si, ara no et diré que no. Però el temps ha portat coses molt més increïbles. Jo penso que s’hauria de fer de doble via. Anada i tornada.

Ll – Però ara no fa falta.

M – I quan es farà? Quan faci falta? Llavors direm que va ser una falta de visió, previsió, deixadesa, etc. I ja hi tornarem a ser. Ara l’enfrontament ja ha estat, doncs que al menys hagi servit per alguna cosa.

Ll – Es poden gastar els diner en altres coses.

M – En temps de crisi és quan s’han de fer les infraestructures comunitàries, que donen feina i amorteixen les caigudes de sectors com la construcció.

Ll – Mirat així….

M – I ara et deixo que tornen a caure gotes i he d’entrar al cau. A veure quin dia ens veiem….

Ll – Quan els núvols vulguin xiquet….com que jo no em mullo….a mi la sequera fa segles que ja em va arribar….

M – Que fas aquí?

Cani – Com que tinc festa, vull compartir-la amb els meus amics, vosaltres.

Ll – (ara va de pilota) Si? Quina ilu

M – I de que parlem? Espero que no sigui de política o de futbol….

C – Del que vulgueu. Encara que alguns temes son tan feixucs….com alguns temes politics, l’aigua, el preu dels aliments….

Ll – Feixucs però d’actualitat. Sabeu la quantitat de gent que passa fam? I no tan lluny.

M – La culpa és del govern….

C – Perquè dius això?

Ll – Sembla que no el coneguis, sempre diu que la culpa de tot és del govern…

M – I, no és veritat? Si puja el preu, el govern no ha fet els deures, si no tenim transport el govern no ha fet els deures….etc. Fàcil….

C – El govern, ¿És realment el govern el que mana?

M – Si no mana, que no si posin….fàcil.

Ll – Tu ho trobes tot molt fàcil. Però la veritat és que….

C – Perdoneu ¿Voleu prendre alguna cosa?

M – Ja que ho dius, avui no he dinat molt i si pogués ser un bon entrepà de xistorra, una cervesa i unes olivetes….

Ll – Ara et passes, tio.

M – així m’estalvio el sopar….

C – No estàs posant molts quilets?

M – Es que, quan un te la meva edat, si no te una mica de panxeta, papadeta i sacsons….no és ningú….un mort de gana….ningú….

Ll – Doncs tu deus ser molt important, tens panxeta, panxeta, papada, papada i sacsons, sacsons….

M – Un que es cuida….je, je.

C – I tu que vols Lluna?

Ll – Em prendré un suc de fruita….

M – Un suc de fruita….vaja cosa….

C – Deixa-la, que prengui el que vulgui

Ll – I tu que prendràs?

C – Em sembla que prendré un té.

M – Ja sou ben estranys….no et podries prendre una cerveseta amb unes patates braves….per exemple…com fan els homes?

Ll – Què vols dir, amb això?

C – Deixa, que pensi el que vulgui….mira ara ve el cambrer….

M – I pagues tu, suposo?

Ll – Ja ha sortit l’espavilat…..si pagués ell, aigua per a tots i gràcies….

M – Amb la falta que en fa d’aigua……

C – Veus, m’agrada ser aquí, sense fotre res, mirant el temps que fa, i parlant de bajanades…..una bona tarda de festa..

M – M’has dit que parlem de bajanades? Ho he sentit bé? Jo dic bajanades?

Ll – Ara s’ha picat.

C- Si, tots en diem i no és dolent, de tant en tant parlar per parlar….Uf.

M – Bajanades…..sort que em fotaré un bocata de xistorra calentona i cruixent…..i una cervesa freda…..ummm!

Ll – No sé perquè l’emparelles amb mi…que soc tan fina…

C – Per això mateix….

Ll – Avui no tinc son….

M – No voldràs que t’expliqui un conte com els nens?

Ll – Ho faries? Que bonic, va explica….

M – Santa paciència…..

Ll – Va mussol, va.

M – Una vegada hi havia tot d’ocells que s’havien de repartir uns quants atributs. Alguns va triar volar molt alt, altres poder nedar, altres volar molt ràpid, etc. Al final van quedar dos coses sense repartir, una era ser petit i menjar mosquits i l’altre tenir unes plomes majestuoses i brillants i menjar grà. El paó, molt presumit, va triar les plomes i menjar grà. Va dir – Tindré unes plomes amb reflexes de metall, seran com guspires de llum que enlluernaran al món i serè la reina de les aus. Acompanyaré a reis i prínceps, ja que serè la més alta aristocràcia del món, i quan em sentint cantar ploraran d’emoció.

La pobre oreneta, va triar menjar mosquits, i és clar, menjant aquesta mena d’aliment no pots pas créixer gaire. Així havia de volar molt, molt ràpid amb la boca sempre oberta per atrapar els mosquits diminuts.

Els anys han passat i avui la supèrbia del paó la portat a ser només una au decorativa. La gent la veu exhibir-se i para atenció un moment. La sent cridar i pensa que és un gat enrabiat. En altres temps si que va acompanyar a reis i prínceps, però també a la taula i fent de plat principal. En canvi la humil oreneta menja els mosquits i la gent li agraeix deixant que faci els nius a les taulades i portant una nota d’il·lusió ja que porta amb ella la primavera, quan ve cada any del seu exili.

Ll – Això vol ser una lloança a la humilitat?

M – Més o menys….

Ll – Poc treballat, pot treballat….

M – No era per dormir, que volies un conte?

Ll – Si, però amb aquestes coses….i tan curt…

M – Mai estàs contenta…..apa, siau que jo si que tinc son i vaig a dormir.

Ll – I……em deixes així?

M – Bona nit Lluna…..

M – Tu creus que els que han traspassat veuen el que fem?

Ll – No…

M – Jo sí.

Ll – No em diràs….

M – Mira, parteixo de la base que allò que diem “si en Cinto ho pot veure….” és una forma d’expressió errònia.

Ll – Explica’t una mica millor.

M – A veure. Parteixo de la base que tots formem un sol cos, dividit en diferents cèl·lules que van passant i renovant-se i caient.

Ll – Vols dir morint-se.

M – No ens morim mai. Jo transmeto la meva vida als meus descendents que formaran una versió mixta de la meva mussola i jo mateix, que soc la versió mixta de uns altres dos mussols, i així successivament. Sempre son la mateixa matèria combinada de forma diferent per adaptar-se a les noves situacions.

Ll – Un pensament molt Darwinià.

M – Potser si. Llavors quan un falta, pot veure les coses, ja que els que l’han estimat o odiat, poden veure-les pensant com ell o ella pensava.

Ll – Però el “Cinto” no ho veu.

M – I qui és en “Cinto” sense els que el van precedir i els que el van seguir? Qui som nosaltres sense els que ens envolten?

Ll – Em fa il·lusió que tu no siguis ningú sense mi.

M – Deixa està….El meu pensament, i fins i tot el meu físic, s’ha format gràcies a la relació que mantingut amb el que m’envolten. Soc una part seva i ells una part meva. Per tan som integrants d’un organisme superior….

Ll – I jo?

M – Tu sense la Terra no series el que ets i sense els humans no series la Lluna, i sense el Sol no brillaries en els ulls dels essers vius,…¿ho veus?

Ll – Si. Ho sigui que jo sense vosaltres, pobres bestietes no seria res….i vosaltres sense mi tampoc….

M – Exacte. Tu marques quan ens aparellem, quan puja o baixa el mar, quan surten els mosquits….etc. Ets important, però no series res, sense nosaltres, el mar, els mosquits, etc.

Ll – Ho he de pensar més detingudament….Anem a fer un gelat?

M – Si, però avui a Revolució.

Ll – No et va agradar el del carrer gran?

M – No, i el tracte menys…..anem a Revolució….

Ll – Avui pagues tu….

M – I si fas bondat et compraré la rosa i tot….

Ll – M’has deixat sense paraules…..et regalaré un llibre….mira, d’esplèndid a esplèndid.

M – Apa anem-hi….

Nota – No feu cas de res, no en tenen ni idea de filosofia…ho sento.

M – ¿Tu tens melic?

Ll – Quines coses que preguntes ¿Perquè vols saber-ho?

M – Penso que als humans se’ls està esborrant el melic…..

Ll – A l’estiu, jo a la platja veig que tots en tenen….

M – No volia dir aquest melic, vull dir el melic que els unia a la terra, als arbres, a tots els altres animals, a la puja i al sol.

Ll – Avui toca filosofar?

M – Es que penso que poc a poc han anat veien els bistecs com una matèria que ve envasada en una safata blanca, un plàstic i una etiqueta amb tot d’informació….i res més.

Ll – Això se’n diu progrés….que vols? Veure la carn amb mosques?

M – No vull dir això. Em sembla que haurien de tocar més de peus a terra. Recordes aquell gegant que el van derrotar quan van endevinar que cada cop que tocava a terra s’enfortia?

Ll – Si, perquè la seva mare era la terra….

M – I la nostra i la de tots els humans…que l’ignoren.

Ll – El llibre del Gènesis ho diu…

M – Ho digui, ho no, és la realitat. Ara tots pensen que la ecologia l’han inventat fa quatre dies…

Ll – Realment l’han inventat fa quatre dies, avanç la gent tenia cura del medi ambient sense saber-ho….com aquell que un bon dia va descobrir que parlava en prosa…..

M – Mira si no. Ara els problemes de l’aigua, la pol·lució, els incendis de l’estiu, etc. Tot ve del mateix lloc….estan perdent el melic que els unia a la nostre mare terra.

Ll – Segons on ho diguis….sona malament. Sembla que diguis la terra on t’enterraran….

M – Aquesta és l’altra. Amaguen la mort…els fa por….i l’ignoren…

Ll – Fins que arriba per sorpresa…

M – Exacta. No tenen ni temps per a preparar-se…..

Ll – I que hi vols fer?

M – Malauradament un mussol com jo, poc puc fer-hi, només constatar que estan perdent el melic….amb lo bufó que era…..

Ll – Si….tots els menuts, quan son petits i els banyen el toquen, els sorprèn tenir allò en mig de la panxa, unes panxes rodones i llises….amb aquell sotet….Fan tanta gràcia…

M – Però ningú els diu que per allà era on tenien la unió amb la seva mare…i que ella a través del seu i del de la seva mare….eren units tots amb la mare de tot, la terra….la Mare Terra….

Ll – Si, la Mare Terra, Aigua, Aire, Foc,………

M – D’això de l’aigua també ignoren que son una mica de matèria i un munt d’aigua….

Ll – Escolta, en lloc de filosofar tant, anem al carrer Gran que han obert una nova gelateria….podem anar a fer el tast…..

M – Gràcies per convidar, hi vaig encantat….

Ll – O sigui em toca pagar?

M – Qui ha convidat?

Ll – Au, passa, passa, per un gelat ets capaç de qualsevol cosa….

M – Menys parlar i afanyat….

Ll – Tanquem la paradeta i anem a menjar un gelat….que el món no l’arreglarem pas….

Lluna – Ja hi som….un dia que sortim i ens encoloma parlar de política….

Mussol – I a més escriu els noms com si ningú ens conegués….pobret….encara que te raó….

Ll – I de què? Si es pot saber?

M – De com vols que guanyi un partit que es diu Esquerra Republicana de Catalunya….que, a més es senyala com independentista….Impossible…

Ll – I perquè no? Si les propostes….

M – Deixat estar de propostes….

Ll – Doncs perquè?

M – Mira, ara tots els partits son de centre. El PP diu que és de centredreta, CiU també diu que ells son el centre, el PSOE diu que ells son el centreesquerra….

Ll – Ja ho veig. Tots son de centre….o sigui que tots diuen que ells son el centre….

M – Llavors surten uns i no sols diuen que son d’esquerres, si no que és diuen Esquerra. Com vols guanyar amb aquesta pedra a l’esquena. Ara no és correcte dir que ets de dreta (els del PP inclòs s’amaguen i envien els sobres de propaganda sense el nom del partit, no sigui que ho vegin els veïns) ni d’esquerra, ja que ets…ets…poc correcte…un obrer, vaja, i avui qui més, qui menys, te un BMW o un 4×4….o un pis de 40 milions o una caseta de segona residencia…som de “pela”, no queda bé això de ser obrer….Res, que no val dir-se Esquerra.

Ll – Vaja, quina me’n dius…

M – Per a més inri, es diuen republicans…..una altre pedra….

Ll – Clar, ja ho veig. Ser republicà en un reialme tan bonic com aquest. Quin disbarat. A més amb un rei tan “campechano” i amb una família tan honorable i simpàtica….no com altres….i no miro cap a la “pèrfida Albió”…

M – Exacte. Com es pot ser republicà? No és glamouros, no pots sortir a les revistes del cor batejant a les princeses….no queda bé….

Ll – Ni que ho diguis. I van dos errors "garrafals"….

M – Doncs mira que dir-se de Catalunya….Si es digués Casa regional de Calatrava del Infante….encara…però Catalunya….on s’ha vist….

Ll – Altres també es diuen de Catalunya….

M – Però ho dissimulen més….fan mítings en castellà quan van a la Feria d’abril, ho escriuen discretament….tenen un altre tarannà….

Ll – Si, realment un altre error….per guanyar eleccions…

M – I a més independentistes…..”casi nà lo del ojo”.

Ll – Realment per fer-se estimar….Si es diguessin “defensores de los valores patrios, la unidad e indisolubilidad de la patria…” encara….però, mira que dir-se independentistes….On s’ha vist….

M – Ja ho pots ben dir. Amb aquestes premisses mai bufaran cullera…..

Ll – I això que a tu et cauen be aquests xics…no?

M – Si…..i a tu la Esperanza…no?

Ll – ¿La meva dona de fer feines?

M – No, ara estem parlant de política….

Ll – A….no, a mi m’agrada molt el xicot aquest tan guapo…..aquest que sempre va donant-se la ma amb el Zapatero i fent acords…aquest que en diuen “guapoooo!”….

M – Si, és normal……tu a la teva….¿de centre? ¿veritat?

Ll – Si, jo de centre de tota la vida….

M – Si, ja t’ho deia…..