M – Ja ha arribat la crisi….ja la tenim aquí….
Ll – Sembles babau, fa temps que la tenim….
M – Ha arribat el moment dels laments i cruixir de dents…
Ll – És el que passa, després d’una època bona, arriba una de dolenta….
M – No per a tothom….
Ll – Es clar, sempre tindrem algú que li va bé….
M – No em referia a això. Volia dir que per alguns sempre son època dolenta….o més dolenta.
Ll – Certament. Veig que vas molt en línea social avui.
M – Tampoc. Vull dir que ara tenim a la caixa tonta un munt de gent important, gent que te grans càrrecs a grans empreses que es lamenta que ha de fer fora gen, que les possibilitats de negoci s’han reduït i han de reduir despesa, començant, com no pel personal.
Ll – I tu que faries?
M – Home, fa uns quants anys que aquestes mateixes empreses anunciaven a bombo i platerets que guanyaven un 26%, un 42%, etc. més que l’any anterior, que tenien uns beneficis de mils de milions, etc. I ara, de sobte, plaf!, han de fotre al carrer un centenar de persones. Culpables, sens dubte de que l’empresa vagi malament, que la gent no compri o ves a saber què.
Ll – Si, sempre passa el mateix, paguen justos per pecadors….
M – No comencen per reduir el número de directius, de grans sous, d’abaratir el producte, de tot això….gen al carrer….i amenaçar que tanquen i foten el camp a països emergents, com en diuen ara els que tenen la ma d’obra a una cinquena part d’aquí, sense sindicats, ni lleis que limitin l’horari laboral, ni….res, de res.
Ll – Si i després et vendran el mateix al mateix preu, però ells guanyaran la tira.
M – El pitjor és que quan guanyaven molts diners, no van pensar ni acumular disseny, investigació, en definitiva inversions a llarg termini per preveure que, un dia o altre vindrien les vaques magres….
Ll – La vida és així, estimat mussol….
M – Doncs que vols que et digui. Ara haurem de pagar entre tots la desídia i mala gestió de quatre?
Ll – No sols la mala gestió, la desídia que dius tu….també el Porche, la casa amb piscina, la universitat americana del nen i la nena, el pis de la “querida” o el “querido” i el que faci falta. Que per això son gent important…..i si no en queda per l’Inem, que hi farem? La vida és dura……
M – Veig que en saps un munt….
Ll – Si t’expliqués tot el que he vist amb els anys que fa que us miro…..uf…per omplir un cove……
M – M’ho imagino, estimada….m’ho imagino…..aquests no canviaran mai…..