El mussol i la lluna

Ll – Que escrius?

M – Una proposta de llei per a mantenir l’aire sense contaminació.

Ll – Home, que interessant. ¿Me’n pots fer cinc cèntims?

M – Si, és una llei que promou l’aprofitament del metà i penalitzar l’emissió d’aquest gas a l’atmosfera.

Ll – Molt bé. El metà no és un dels causants del forat aquest de l’atmosfera?

M – Si, més o menys, el metà i altres. Per dir-ho d’una forma planera i gens complicada, per tal que ho entenguis, el metà és un gas produït com a conseqüència de gestions biològiques.

Ll – O sigui que a més de dir-me curta, em dius que el metà és un derivat biològic?

M – No volia dir-te curta, només volia explicar-ho per a tu que ets de lletres.

Ll – A. O sigui que jo soc de lletres?

M – Suposo, sempre surts a les “lletres” de les cançons, a les poesies, etc.

Ll – I en els llibres d’astronomia, o sigui de ciències.

M – Bé, perdó. Ets de lletres i de ciències.

Ll – Tornem a la llei del metà. ¿i com ho fareu per aprofitar-lo?

M – Hem d’incentivar la recerca.

Ll – Molt bé, això m’agrada. Veig que últimament vas tornant a ser assenyat.

M – Si hem d’investigar fer un aparell que sigui barat, transportable, de poc pes, que tothom el pugui tenir….

Ll – O sigui que el que tu proposes és que tothom pugui aprofitar el metà?

M – Exacte, i millorarem molt l’ambient.

Ll – Home, es clar. Si ho recollim….Però perquè ho ha de tenir tothom?

M – Home, per poder aprofitat totes les fonts de metà.

Ll – No acabo d’entendre la cosa. A veure, dius que tothom portarà l’aparell? Perquè?

M – Per aprofitar l’emissió de metà.

Ll – Però….La gent anirà pel carrer aprofitant el metà? Com?

M – La gent es posarà l’aparell i llestos.

Ll – No ho acabo d’entendre. ¿Que aprofitaran?

M – Veig que ets de lletres. Que vols que aprofitin….els pets.

Ll – Oh! …..ets un brètol. No torno a parlar amb tu. Quin mussol més groller. Oh, m’agafa un no se que. M’has fet posar vermella i tot. Poca-solta.

Ll – Estic pensant sempre “¿com és que giro i giro sense parar mai?” “¿on em porta aquest etern voltar?”

M – Home, fàcil, jo tinc la resposta.

Ll – Tu?

M – Si, jo, un simple i humil mussol pot contestar les teves “grans” preguntes.

Ll – Diguem

M – La teva existència és una conseqüència de la formació de l’univers i si haguessis fet els deures, o sigui observar durant tots aquests milers i milers d’anys veuries que vas acostant-te més i més a aquest altre planeta blau que tens al costat i al que tu no saps per que dones voltes. El teu destí està fixat, has de caure aquí, on jo soc. Ho diuen les lleis del Newton i altres.

Ll – Tu creus que saps molt i això és sols una resposta científica.

M – No creus que és suficient? Sé d’on vens, sé qui ets, sé on vas…Ho sé tot.

Ll – No saps res……Abans de ser, ja era i després seré……

M – No vinguis amb coll….ara tu.

Ll – Aquí és on volia arribar. Fins fa poc, tot s’explicava per l’existència d’un Ésser superior al que dèiem Deu, i ara s’ha liquidat aquest pensament per un cientifisme positivista, l’historicisme hegelià o el marxista.

M – Home, si ens posem així….

Ll – Mira, avui dia no hi ha grans raons per ser ateu o negar la religió o el contrari.

M – Jo no he dit……

Ll – El desencant del món cap a la religió ha produït a la vegada un desencant del desencant.

M – Si tu ho dius….

Ll – Es a dir, la desmitificació del mite ha creat un altre mite.

M – O sigui que és com un peix que es mossega la cua?

Ll – No, crec que l’exemple millor seria la de la pilota contra el mur i que et torna. De fet és la mateixa pilota, però torna de forma diferent.

M – Però avui resulta una mica difícil pensar en una forma religiosa simple.

Ll – Avui ha aparegut el “desencant del món” com va descriure Max Weber. Per raons polítiques, el raonament crític, o la mateixa ciència, han fet sorgir aquest desencant. Però ara tornen les grans preguntes.

M – I ara tornem a les religions?

Ll – Home, ara el fet religiós s’ha de contemplar de forma diferent. Ara som en un supermercat de les creences, on cada un agafa el que vol i passa per caixa.

M – Vols dir que cada un de nosaltres fa una “seva” visió religiosa?

Ll – Vull dir, que dintre de la “nova religiositat” cada un adopta una forma, és com una societat que va a la responsabilitat personal. S’escullen els propis valors, amb les dificultats que això porta. Una religiositat sense Deu, com deia Beauge.

M – Però això reflecteix les discrepàncies entre el que el que necessita la persona i el que l’hi ofereix la societat, o no?

Ll – D’això en diuen anomia.

M – O sigui….a veure….. tu dius que…..em sembla que tinc un bon embolic.

Ll – Si, realment és complicat. Per això la meva reflexió primera. Ho entens ara?

M – I això passa ara?

Ll – Diuen, els que hi entenen, que això és una conseqüència de la modernitat, que porta una desestabilització cultural de la religió que va acompanyada de una tendència a la desistitucionalització.

M – Home, ara ho entenc. Això vol dir que cada vegada te menys força l’intitucionalització de les religions?

Ll – Més o menys.

M – Caram, quin cap tinc. O sigui que “D’on vinc?” ja no puc contestar d’un ou?

Ll – Tu si, per que ets un mussol i segons la majoria de religions, no tens ànima i per tan no pots creure en deus.

M – Mira quina sort que tinc. Ara si que no envejo als humans. Tenen un bon merder.

Ll – Mira que ets prosaic. Et dic que no tens ànima i et quedes tan tranquil.

M – Es que els mussols, potser no tenim ànima, com tu dius, però de llargs ho som un bon rato…..

M – Estic preocupat amb aquesta noticia de que les “tortillas” que acostumen a menjar a centre Amèrica estan pujant de preu de forma increïble.

Ll – Si. El blat de moro ha pujat molt i, clar, la “tortilla” també puja. Una raó de mercat. ¿no?

M – No. Tot passa pel per culpa d’aquest ecologisme mal entès en que, per poder anar amb cotxe i presumir d’ecologista es fa servir el biocombustible  aquest que tantes avantatges diuen que te. Però fa pujar el blat de moro.

Ll – Però el carburant aquest bio és una avantatge, ¿no?

M – Mira, per fer el bioetanol, que és el biocombustible més comú, es fan servir cereals. Aquí Europa principalment cereals d’hivern, o sigui blat, ordi, etc. A Amèrica es fa servir bàsicament cereals d’estiu, o sigui blat de moro.

Ll – Cada país fa servir el que te més a ma.

M – Si, però això fa que la demanda de cereals augmenti i per tant el preu cada vegada és superior.

Ll – Fins aquí la llei de l’oferta i la demanda, com sempre.

M – Com sempre no. Ara el biocombustible, aquí mateix, te unes subvencions, desfiscalitzacions, etc. que el fan rendible. Però tot això no és l’oferta i la demanda.

Ll – Be, també l’agricultura te subvencions…

M – Mira, hem de veure que és el més important. Anar amb cotxe o menjar? Si premiem el fet de no embrutar l’aire amb carburants fòssils, hem de fer-ho sense malmetre altres coses. Per exemple el menjar dels més desfavorits. Si no estarem com sempre.

Ll – Si, però la gent necessita el cotxe.

M – Per anar on? No veus que si per tenir un combustible barat, hem de tenir l’estómac buit, ja em diràs quin negoci fas?. Només els més ben situats a l’escala de poder adquisitiu ho podran suportar, el que significa que si puja el combustible i es manté el menjar, hi haurà menys contaminació al haver-hi menys cotxes i la gent podrà menjar. Dic jo.

Ll – Però l’economia és molt més complicada d’això. La productivitat….

M – Anem a veure. Si no pots estar ben alimentat, ¿de quina productivitat parles?

Ll – Però jo em pensava que tu defensaves l’ecologisme, l’utilització dels nous combustibles, de les noves energies…..

M – Ho soc. No ho dubtis, però l’ecologia és sobretot, sobretot, equilibri, no ecologia de saló, aquesta que ens venen tant barata avui dia, que son ecologistes inclòs els que llencen papers al carrer o fan el botellon i ho deixen tot fet un merder. No hem de posar-ho tot en un dels plats de la balança. Mantenir l’equilibri és difícil, ¿qui ho dubte? Però fer les coses tant senzilles no és la solució. La llei de l’oferta i la demanda no sempre es fa servir. La llei aquesta és la llei de la selva. Els humans l’hem de matisar.

Ll – Això em sona a política d’esquerres.

M – Digueu-ho com vulguis. Per a mi els sers vius son el primer. Podem tallar un arbre, però hem de buscar l’equilibri, mantenir-ho de tal manera que la natura pugui fer la seva natural evolució. D’altre, això no funcionarà.

Ll – En definitiva és un repartiment de poder ¿no?

M – Mira, avui he sentit una frase que va que ni pintada. “Crec tant poc en el poder, que dubto inclòs el que defenso”

Ll – Tu sempre tant extremista.

M – Ara que he dit?

M – Ja, ja, ja.

Ll – De que rius?

M – Que tu em vas enredar en sortir en aquest bloc, per tenir una sortida “internacional” i ara….ja, ja, ja.

Ll – De internacional res, que ja sabíem que era de Gràcia o sigui del barri aquest que tenim entre pell i carn. Però ¿de què rius?

M – De que amb això de les cinc coses que no sabeu de mi, s’ha vist clar.

Ll – El què, s’ha vist clar.

M – Que aquí tots son una família, o els amics.

Ll – I què et pensaves?

M – Home, jo……

Ll – Tu creies que et llegiria algú que no fos d’aquí?

M – Jo, es que……

Ll – Tu vas de cregudet per la vida, tio. Et penses que com que surts en un bloc i fas de titella, que ja ets el rei del mambo.

M – Home, no siguis així…jo pensava que….

Ll – Tu et pensaves que ara et posaria algun comentari un personatge amb nom d’aquests que surten als diaris. No?

M – No, tampoc és això.

Ll – Què te de dolent ser una família? Mira el teu voltant, tu que pots aportar? Va digues.

M – Puc aportar poc. Se una mica de tot i un munt de res.

Ll – Llavors?

M – No, si ja ho entenc.

Ll – Mira això ho han muntat entre quatre i és de tota lògica que els seus amics, família i els més propers s’hi apuntin. Tu com et vas apuntar?

M – Jo no, va ser el “jefa” que un bon dia es va presentar a la biblioteca i en un tres i no rés ja tenia bloc. I com que el “jefa” és com és, en lloc de sortir ell i donar la cara ens fa sortir a nosaltres.

Ll – Clar, sempre pot dir que la culpa és del mussol o la lluna que son això o allò.

M – Però el més curiós és que som quatre que no som família ni amics,…

Ll – Home, jo ja els considero com de família. Mira cada dia quan entro i miro el que han escrit penso que també m’ho expliquen a mi i és com si també fos de la colla.

M – Si, això és el que sembla.

Ll – A tu no t’ho sembla?

M – Si, a alguns més que altres. Encara que quan van a menjar croquetes mai ens hi fa anar a nosaltres. Sempre s’apunta ell. Em fa una ràbia. Jo també em foteria unes croquetes i un bon got de sangria….

Ll – Tu mentre sigui menjar i beure…ja estàs content.

M – I després d’un parell de porrons de sangria….molt més content. Llavors si que puc ser de la família. I inclòs m’atreviria a cantar en un cor….Tu no?

Ll – Si tu cantes, jo me’n vaig. No per voluntat, però gràcies a les lleis de la física, quan cantes surten tots els núvols i cau un xàfec amb llamps i trons.

M – ¿Que no canto prou be?

Ll – Au, calla, calla que no saps el que et dius. Quan van repartir la música tu no hi figuraves a la llista.

M – Molt bé diuen que no ho faig.

Ll – Procura no canta mai amb els dels bloc o et faran fora per unanimitat. Tu si canten et poses una croqueta a la boca.

M – Bona idea. Llavors que cantin molt, tota l’estona.

Ll – No si de tripero ja n’ets un bon tros.

M – I per veure…un bon vi negre? Un ull de llebre, per exemple?

M – Ja t’ho deia jo….

Ll – El què?

M – Es va fer un Estatuts, es va aprovar pel Parlament, va anar a Madrid, i un parell de polítics llestos i murris van fer-se la foto.

Ll – I va ser aprovat en referèndum aquí.

M – I ara resulta que, tot el que ens van “vendre” es torna un “ja en parlarem més endavant”.

Ll – Es que les coses s’han de fer poc a poc.

M – Si, com les infrastructures, que quan tinguem resolt el tren de rodalies, aves i demés, ja serem el doble de personal i per tant ja tornarem a tenir problemes.

Ll – Tu ho veus tot molt negre

M – No, negre no, nit fosca, molt fosca

Ll – Has de tenir paciència.

M – Sur l’avenir, insensé qui se fie.

Ll – Que vol dir….

M – Insensat qui es fia del futur

Ll – Home, és que tu sempre ets molt pessimista amb les relacions amb Madrid.

M – Ja ho deia en Maura “como en España no se usan los plazos hasta el último trimestre, un plazo largo equivale a dejar dormir el asunto hasta el mes que venza”

Ll – L’Espanya de Maura i l’actual son molt diferents.

M – Tot és molt diferent. Nosaltres també.

Ll – Que vols dir?

M – Que ja m’ho pensava, que fer un Estatut tots plegats era difícil, molt difícil.

Ll – Els acords sempre son difícils.

M – Especialment quan el murri vol aprofitar l’innercia generada per portar vots al seu hort i poder conquerir el poder, ja que és l’únic que l’interessa, la resta és accessori.

Ll – Això pot no agradar a molta gent.

M – És una opinió, que no espero que comparteixi tothom, però que penso. Si estic equivocat ho sento, haurien de donar-me arguments en contra.

Ll – Puc aportar arguments? Em donaries la raó?

M – No tanco mai la porta. Tu donem arguments i si em convences no tic cap mania en donar-te la raó. Però arguments, no dir coses per dir.

Ll – No resulta una mica demagògica la teva posició?

M – Pot ser

Ll – On doit se regarder soi-même pour fort longtemps avant que de songer a condamner les gens ( t’has de mirar molt a tu mateix abans de parlar malament dels demés), com deia Molière.

M – Posats a dir frases, “ Il y a de certains dèfauts qui marquent plus une bonne âme que certaines vertus” (Alguns defectes indiquen més una bona ànima que algunes virtuts) com deia el anomenat Cardenal de Retz, que no era cardenal sinó arquebisbe de Paris.

Ll – Que vol significar això?

M – Que jo també tinc defectes, però ja sabem que tota terra bona te herbes, inclòs algunes de dolentes.

Ll – Així també els que es van fer la foto?

M – Si, es clar, però la van pifiar per egoisme i no van saber actuar com a representants del seu poble, van voler aprofitar l’oportunitat per benefici propi. I en aquest moments és un pecat greu. Al menys per a mi.

Ll – Molt personal.

M – Potser si, però tots els que van votar, i inclòs els que no, ara tenen la seva penitencia, ja que no crec que donant la culpa a l’altre es solucioni res.

Ll – He vist que volen posar en un compromís al “jefa”

M – A mi ja em va be, m’entres no m’ho facin a mi.

Ll – Crec que l’atzucac és per veure si obre una mica la finestra.

M – Si, te molta barra, sempre ens fa donar la cara a nosaltres i ell anar fent la viu viu.

Ll – Tu el coneixes be per dir coses curioses, que siguin més aviat  sorprenents, com per exemple que te desdoblament de personalitat…..

M – No fotis cagarela, no fotis, que t’esborra i llestos. Que aquest sembla que no però, per a mi, que te males puces, mira que et dic

Ll – Que va, si és un tros de pa. Si li prenem el pel cada vegada que volem.

M – Bé, comencem…..Ummmmm

Ll – Va, home, va, que estic molt interessada.

M – Podem dir que te una pila de mussols, més de 150 i tots diferents.

Ll – Això no val, ja ho sabíem, i a més, seria molt carnestoltes si tots fossin iguals. No creus?

M – També dir que li agrada molt conduir i ha fet molts cursets de conducció amb diferents vehicles i terrenys.

Ll – Bé, això pot ser curiós, encara que més curiós és que no li posen multes. Te “potra” o condueix regularment? 

M – Deixem-ho. També podem dir que va triar estudiar agricultura i realment sembla que li agrada molt tot el relacionat amb el camp. Encara que és més urbanita que el rellotge de la plaça de la vila.

Ll – Molt romàntic.

M – L’agricultura no te res de romàntica, o si ho té és pels que no en tenen ni idea, ell diu. Jo no en tinc ni idea.

Ll – Una altre, ànim

M – De petit era un lector compulsiu, un devorador de llibres, i el van impressionar tres llibres, tots relacionats amb illes. L’illa del tresor, Robinson Crusoe i l’illa misteriosa. De la primera en tinc unes quatre o cinc versions.

Ll – Diuen que és bo que els nens llegeixin. Per cert, s’hagués pogut perdre en una d’aquestes illes i deixar-nos tranquils.

M – Tu ves fent broma i et quedaràs sense espai.

Ll – Be, ara en diré una jo. Li agradava molt l’alpinisme, grimpar muntanya amunt per parets verticals. Ho va haver de deixar al tenir un atac de vertigen. Ara te vertigen només de mirar d’un balcó. Segons sembla a vegades si i a vegades no.

M –  Dir que és un tipus estrany no val oi?

Ll – Com tothom, més o menys. També li agraden molt les carxofes. Tot el dia en menjaria, carxofes i un bon vi.

M – Jo en tinc una de bona.

Ll – Quina?

M – Te mania en que el senyalin. No pot suportar que quan és a la taula el porró estigui cap a ell, o les setrilleres. Es posa molt nerviós. Jo li faig expressament i sempre pica.

Ll – Es que tu ets molt punyetero, les coses com siguin.

M – Soc com soc. Per cert ja en porto cinc, o sigui que avui tanco l’aixeta.

Ll – Home, podríem dir alguna cosa més. Avui sembla que tenim butlla.

M – Tu ves fent i veuràs com aviat aquest bloc és dirà el mussol i la pinya.

Ll – Vols dir que s’atreviria a esborrar-me?

M – Jo ho faria.

Ll – Tu es que ets un impresentable, un malcarat, mal geni, sempre emprenyat,….

M – Para el carro que avui parlem del “jefa”, no de mi. Per cert jo també podria dir moltes coses de tu i cap bona…..

Ll – De mi? Si tot és bo, no se pas que diries, segurament falsedats, bandomies, no li feu cas.

Ll – Que?    T’han portat moltes coses els Reis?

M – No, es veu que he sigut molt dolent aquest any. També es cert que el tió va cagar molt be aquest anys.

Ll – O sigui que tu ets de tió?

M – Si

Ll – Com és? Tot ve de ser republicà?

M – No, no em facis riure, no és això. Va ser una decisió que vam prendre quan vam tenir la primera filla, llavors s’acumulaven moltes coses per Reis. Ja saps, avis, que en tenia una pila, i vam decidir dividir-ho per evitar l’empatx.

Ll – Malament, s’han de fer menys coses i respectar les tradicions. Molt malament.

M – Potser si, però vàrem fer-ho amb bones intencions.

Ll – L’infern està empedrat de bones intencions.

M – Home, tampoc crec que hagis de treure-ho de lloc. Si vols que faci autocrítica en faig i llestos.

Ll – No cal. I que et va portar el tió?

M – Moltes coses. Aquest si que va fer una bona pila de regals.

Ll – I així el dia de Reis, tranquil?

M – Si, vam anar a la fira de la plaça del Sol, ahir a mirar les paradetes.

Ll – Mirar i no comprar que ja sabem com ets.

M – Quina manera d’exagerar, si soc un mans foradades.

Ll – A veure, vas comprar alguna cosa?

M – Dons si, vaig comprar una cosa, una fotesa, inútil i que no em serviran de res, però ho vaig comprar.

Ll – Que és?

M – Una pedra de color verd.

Ll – Una pedra…..?

M – Si, a mi m’agraden les pedres, que vols fer-hi. En tinc un munt a casa, de tot arreu del món. País que vaig, pedra que va cap a casa. I els amics, que ja ho saben me’n porten també. En tinc de tot arreu.

Ll – I totes classificades, amb el nom del lloc…..

M – No, les tinc totes apilades i barrejades.

Ll – Llavors perquè les vols?

M – M’agrada pensar que tota aquella pila és un món. Un món que he fet jo, el meu món íntim.

Ll – …….?

M – No dius res?

Ll – T’ho has fet mirar, això?

M – El què?

Ll – No és que pensi que sigui res greu, però jo, com qui no vol la cosa, passaria per la consulta d’un psiquiatre….que t’ho miri si més no.

M – No t’entenc

Ll – Fas el caga tió, no fas Reis, compres pedres, reculls pedres…….

M – La pedra que vaig comprar no la posaré amb les altres, sols va ser un caprici.

Ll – No, si ho entenc, ets una “rara avis”

M – Els mussols som gent una mica pintoresca, ho reconec.

Ll – A la teva família tots sou així?

M – Mira a casa, de mussols en som uns 150, i tots diferents.

Ll – Bufa….i algun de dissecat també?

M – També……

Ll – Ets rar de nassos, espero que no siguis perillós?

M – Només pels ratolins……m’agraden…..

Ll – Apa, que estiguis tranquil. (em taparé amb un núvol, aquest està com un llum)

Ll – Com va l’augment de pes?

M – Bé, contingut.

Ll – Amb el que t’agrada menjar, aquests dies son de bogeria, no?

M – He fet bondat, no crec que m’hagi passat molt.

Ll – Deu n’hi do

M – També he menjat molta verdura i molta amanida, que per cert, amb el fred no son cap meravella.

Ll – Però sempre cauen uns torrons, un tortell de reis, unes neules, i tot a més a més de unes copes de més de cava, o unes copes de licor, etc. que tot suma.

M – Mira, si ho fas amb moderació, tot va be. És allò de “un dia és un dia”.

Ll – Si però va sumant.

M – A mi m’agrada variar molt, o sigui que no he menjat excessivament de res i si he picat molt variat, inclòs amanides, verdures, tot combinat, no sols carns, peixos, marisc, que son els que després passen factura.

Ll – I ara, tot el mes de gener a dieta estricta per rebaixar un parell o tres de quilos?

M – Ara mateix em deleixo per un menjar que no sé on trobar aquí.

Ll – No em diràs que amb aquests dies de disbauxa encara et queden ganes de més coses.

M – No, és que avui, anant per mirar coses, he vist Amsterdam i he recordat un menjar que m’agrada molt i que només he menjat en aquella ciutat. Un moment d’enyorança.

Ll – I a tu els moments d’enyorança et venen pels plats, ja.

M – No, no. És tot, de l’aire, la pluja, els canals, les bicis, els tramvies, la gent, els carrers, els aparadors, tot plegat. Per descomptat també la cervesa i els plats.

Ll – I quin plat és?

M – Crec que es diu rijsttafel, encara que no em facis cas, que no sé si s’escriu així.

Ll – I és holandès?

M – No, és indonesi. Vaja, sembla que els indonesis el van “fabricar” pels holandesos. És com una petita recopilació de cuina Indonèsia, no sé si molt o poc ortodoxa.

Ll – Picant, aspre, amb dolços i amargs…..

M – Una mica de tot, en poques dosis i molt, molt variat. Una deliciosa companyia per anar parlant i menjant acompanyat d’una bona cervesa o un vi, encara que, en aquest moment, no sabria dir-te quin. Una mica complicat trobar un vi que vagi be amb tots els gustos.

Ll – Dons em podries convidar, jo no l’he tastat mai.

M – Crec que t’agradaria, el petit inconvenient és que no conec cap restaurant de Barcelona que ho preparin i anar fins a Amsterdam, amiga, ara mateix quasi son a la celebèrrima “cuesta de enero” que diuen. O sigui ni cinc de calaix.

Ll – No, si ja ho sabia. Tu sempre vas amb la butxaca buida, i sempre em toca pagar a mi. Però jo, tinc una avantatge que tu no tens, cada nit passo per Amsterdam, encara que moltes nits no la veig per culpa dels núvols. Però un dia m’hi deixo caure i el tasto.

M – Veus, ara ets tu la que abusa de la seva situació. Jo volant tardaria…..uf, ja estic cansat de pensar-ho. A més ara deu fer-hi un fred….

Ll – Jo hi passejo moltes vegades pels canals….

M – Molt romàntic…..

Ll – Si, una és una romàntica de totes, totes.

M – Per cert si passes pel restaurant Kantjil & de Tijger et preparen un rijsttafel per emportar. O sigui que me’l podries dur en una o dos hores.

Ll – Ara em faràs servir de pizzero?

M – Com que hi has de passar…..Ja et donaré els diners.

Ll – Tu de romanticisme res de res, oi?

M – No estem parlant de menjar?

Ll – Ja m’has contestat…..apa, adéu.

M – Ara que t’ha picat? No l’entendré mai….

Ll – Home, podies avisar, no?

M – Perquè?

Ll – Aquí, assegut amb una botella de vi i una copa….i sense dir res.

M – Estic abstret, escoltant el que em diu aquest vi.

Ll – Un vi especial?

M – Si, és un Trepat.

Ll – Ja veig que no convides…

M – Si en vols, agafa una copa i tu mateixa, encara que podries portar alguna cosa per acompanyar, seria un detall.

Ll – Si, no seria mala idea, encara que no se pas que podria anar-hi bé.

M – Mira el Trepat és un raïm molt nostre, és un raïm negre, que dona uns vins de color rosat molt bonic, brillant amb un grau moderat que et permet beure un parell de copes  i assaborir-les sense problemes. Aquest és de la Conca de Barberà.

Ll – Home, l’aroma és bo.

M – Si te uns aromes de espècies, amb un fons de fruites com maduixes i un rerafons de fusta.

Ll – I el color és molt bonic, es com rosat intens, amb reflexes porpra, i brillant.

M – Si, el color és molt bonic. És un rosat molt maco.

Ll – Els rosats no tenen molt bona premsa, oi?

M – Mira, jo no tinc manies. Segur que podem trobar millors vins, però també de pitjors, la gràcia és saber-los gaudir, poc a poc, sense pensar en res més, relaxat i mirant de trobar-hi tot el que ens pot donar de vista, olor i gust. I el que un vi sigui millor o pitjor també depèn del plat que l’acompanya. Per cert, no convidaves?

Ll – I amb aquest vi que podem prendre?

M – Tasta’l i ho podem descobrir.

Ll – Ummm, sembla afruitat, i no és molt alcohòlic.

M – No, és suau, molt sedós i estructurat. Després notaràs a la boca un reragust molt agradable.

Ll – Si, m’agrada. Amb que el podem prendre?

M – Mira, podem prendre una escudella, sempre que no sigui molt greixosa, però jo em conformaria amb uns formatges de cabra, per començar. O una pasta, carn d’au que no sigui caça, o sigui coses més aviat lleugeres però també amb unes gambes a la planxa….

Ll – Em sembla que la meva capacitat econòmica, ara mateix pot arribar al formatget, màxim unes croquetes de pollastre.

M – Mira, ara mateix m’agafes molt relaxat i no se si faré be o no, però acceptaré unes torradetes amb uns formatges lleugers.

Ll – Tu tal que pagui un altre, acceptes el que sigui, que ja et conec.

M – Home, jo poso el vi i te descobert un món nou, i ja saps que l’ensenyament mai és gratuït.

Ll – No, si ja ho veig. Per cert, és molt car?

M – No siguis grollera, tens un vi que és bo davant i tu parles de la part monetària….

Ll – O sigui que a sobre és barat? Que ja ens coneixem una mica.

M – No hi pensis, tu gaudeix del moment. ¿Venen les torredetes?

Ll – Tens una barra. No sé com t’aguanto. Va posem una mica més de vi.

Ll – Noves víctimes…..

M – Si. Més desgracia, dolor i el més calent a l’aigüera.

Ll – Ja ho deien alguns com Rajoy, que això era una treva trampa.

M – Tots aquests, PP, les víctimes que van amb banderes preconstitucionals aixecant el braç, alguns diaris, etc. tots esperaven això…malauradament.

Ll – Però es que es veia que la cosa no avançava.

M – Es que es parteix d’un error de base.

Ll – ¿Quin?

M – Crec, és la meva opinió, que ETA no és més que una banda terrorista.

Ll – Gran pensament, si no me’n dius una altra.

M – Em refereixo a que son un grup de gent amb una finalitat que te uns mètodes difícils de justificar, t’ho miris com t’ho miris. Son gent que equivoca la via. I aquesta gent, equivocada, no pot ser un conjunt homogeni, ni tan sols amb una opinió conjunta. S’organitzen per fer un atemptat però les idees son molt de poca volada. Si no, no farien el que fan.

Ll – Llavors?

M – Que mai pots tenir la seguretat que faran el que et digui l’interlocutor, ja que sempre pot passar que un subgrup pot fer la seva.

Ll – Vols dir que no s’han de tenir contactes, ¿oi?

M – No. Crec que s’han de donar-li motius per rebaixar-ho. O sigui fer una labor de desgast, que la gent menys tremenda accepti uns mínims i s’aparti de l’organització. Fer una labor de retallar gent, encara que sigui poc a poc.

Ll – Una bona labor policial i portar-los als tribunals. Això és el que s’ha de fer.

M – La intransigència rància d’alguns no farà més que allargar la cosa amb més dolor. I el que jo penso és que s’hauria d’eliminar el dolor. ¿Com? Fent que cada vegada estiguin més aïllats, que siguin menys, fer el problema més petit.

Ll – Però tu dius que sempre pot sortir algú….

M – Clar que sempre pot quedar el boig amb pistola que surti a fer mal. Però hem de fer el possible per resoldre aquest problema, no podem fer-nos els ofesos i creuar els braços. Nosaltres hem de tenir l’iniciava, som els coherents, els que no volem la violència, els que hem de demostrar que creiem en el diàleg, que nosaltres no som els dolents, en definitiva.

Ll – Però com ho fas?

M – Amb diàleg i gestos. No soc jo qui pot donar la lliçó, però s’ha de ser persistent, a pesar de les persones negatives, de les que només saben dir no, de les que porten banderes pre-constitucionals, amb els més rancis de la nostra societat que només demanen venjança i sang igual que els violents. Als que, amb l’excusa del terrorisme només volen treure la seva miserable quota de poder.

Ll – Però és que la societat ha d’aguantar molt….

M – Si, però si et deixes portar per la visceralitat arribes a copiar a l’enemic. Ets un mirall de l’enemic, i ningú, ningú ha de perdre la presencia d’ànim.

Ll – Difícil

M – Ningú ha dit que sigui fàcil. Però si comencem a acostar alguns dels presos, tenir contactes discrets, parlar i parlar sense pressa, crec que podrem, amb temps aïllar el problema.

Ll – Hi que rendeixin les armes?

M – Si aconseguim que en lloc de 100, siguin 3, crec que podrem donar-nos per satisfets.

Ll – Però els hauríem d’eliminar, no podem admetre…..

M – Mira, siguem pràctics. Ara tenim morts i dolor. Si s'aconsegueix que disminueixin a zero els morts i el dolor sigui mínim, ja aconseguirem alguna fita important, i amb temps, qui sap.

Ll – Tu seguiries dialogant?

M – Jo seguiria amb l’esperança. Al cap i a la fi és l’únic que tenim.