Ll – Estic pensant sempre “¿com és que giro i giro sense parar mai?” “¿on em porta aquest etern voltar?”
M – Home, fàcil, jo tinc la resposta.
Ll – Tu?
M – Si, jo, un simple i humil mussol pot contestar les teves “grans” preguntes.
Ll – Diguem
M – La teva existència és una conseqüència de la formació de l’univers i si haguessis fet els deures, o sigui observar durant tots aquests milers i milers d’anys veuries que vas acostant-te més i més a aquest altre planeta blau que tens al costat i al que tu no saps per que dones voltes. El teu destí està fixat, has de caure aquí, on jo soc. Ho diuen les lleis del Newton i altres.
Ll – Tu creus que saps molt i això és sols una resposta científica.
M – No creus que és suficient? Sé d’on vens, sé qui ets, sé on vas…Ho sé tot.
Ll – No saps res……Abans de ser, ja era i després seré……
M – No vinguis amb coll….ara tu.
Ll – Aquí és on volia arribar. Fins fa poc, tot s’explicava per l’existència d’un Ésser superior al que dèiem Deu, i ara s’ha liquidat aquest pensament per un cientifisme positivista, l’historicisme hegelià o el marxista.
M – Home, si ens posem així….
Ll – Mira, avui dia no hi ha grans raons per ser ateu o negar la religió o el contrari.
M – Jo no he dit……
Ll – El desencant del món cap a la religió ha produït a la vegada un desencant del desencant.
M – Si tu ho dius….
Ll – Es a dir, la desmitificació del mite ha creat un altre mite.
M – O sigui que és com un peix que es mossega la cua?
Ll – No, crec que l’exemple millor seria la de la pilota contra el mur i que et torna. De fet és la mateixa pilota, però torna de forma diferent.
M – Però avui resulta una mica difícil pensar en una forma religiosa simple.
Ll – Avui ha aparegut el “desencant del món” com va descriure Max Weber. Per raons polítiques, el raonament crític, o la mateixa ciència, han fet sorgir aquest desencant. Però ara tornen les grans preguntes.
M – I ara tornem a les religions?
Ll – Home, ara el fet religiós s’ha de contemplar de forma diferent. Ara som en un supermercat de les creences, on cada un agafa el que vol i passa per caixa.
M – Vols dir que cada un de nosaltres fa una “seva” visió religiosa?
Ll – Vull dir, que dintre de la “nova religiositat” cada un adopta una forma, és com una societat que va a la responsabilitat personal. S’escullen els propis valors, amb les dificultats que això porta. Una religiositat sense Deu, com deia Beauge.
M – Però això reflecteix les discrepàncies entre el que el que necessita la persona i el que l’hi ofereix la societat, o no?
Ll – D’això en diuen anomia.
M – O sigui….a veure….. tu dius que…..em sembla que tinc un bon embolic.
Ll – Si, realment és complicat. Per això la meva reflexió primera. Ho entens ara?
M – I això passa ara?
Ll – Diuen, els que hi entenen, que això és una conseqüència de la modernitat, que porta una desestabilització cultural de la religió que va acompanyada de una tendència a la desistitucionalització.
M – Home, ara ho entenc. Això vol dir que cada vegada te menys força l’intitucionalització de les religions?
Ll – Més o menys.
M – Caram, quin cap tinc. O sigui que “D’on vinc?” ja no puc contestar d’un ou?
Ll – Tu si, per que ets un mussol i segons la majoria de religions, no tens ànima i per tan no pots creure en deus.
M – Mira quina sort que tinc. Ara si que no envejo als humans. Tenen un bon merder.
Ll – Mira que ets prosaic. Et dic que no tens ànima i et quedes tan tranquil.
M – Es que els mussols, potser no tenim ànima, com tu dius, però de llargs ho som un bon rato…..