'Literatura pròpia'
Vaig baixar els últims esglaons lentament, amb la katana que havia comprat feia un parell de setmanes als xinesos de la cantonada penjant en la meva mà esquerra. La seva fulla, tacada de vermell, reflectia la llum provinent de la bombeta que il·luminava l’escala.
Un cop fora vaig observar el carrer. Encara era fosc, només els fanals donaven una mica de claror a l’escena. Aviat unes altres llums il·luminarien el carrer, les sirenes dels cotxes patrulla no trigarien a fer-se notar en la tranquil·litat de la nit. Vaig asseure’m a la vorera i vaig començar a pensar el que havia succeït, acabava de destruir la cosa més important de la meva vida. I la culpa, la culpa era… de qui era la culpa? Vaig començar a reflexionar. Feia cosa d’un parell de mesos tot es va començar a tòrcer. No es que abans, durant els tres anys que portaven de relació no haguéssim discutit, clar que ho havíem fet, però durant aquest darrer període tot s’havia complicat. Cap dels dos tenia una explicació raonable del perquè, afirmàvem rotundament que ens estimàvem, en cap moment no hi havia hagut terceres persones, encara desitjàvem anar a viure junts i compartir el nostre futur, però la veritat es que res del que un feia a l’altre li agradava. Tot eren queixes, cares llargues i un malestar generalitzat que no ens deixava viure. Ho havíem intentat arreglar? Em semblava que sí, segur que sí. Com a mínim ho havíem parlat, i parlat llargament. Però havia servit d’alguna cosa? Doncs, la veritat, em semblava que no. I per això havia arribat jo a aquest extrem, a trobar-me en aquest moment en aquest lloc després d’haver fet ús de l’arma. Les nostres converses sempre havien acabat en crits, en llàgrimes i en ressentiment. I tot va acabar desembocant en aquesta fatídica nit. Després d’una de les nostres baralles farà cosa d’un mes, vaig començar-me a plantejar seriosament tallar definitivament, deixar-ho tot i intentar de començar de nou. La meva ment va iniciar plans per buscar el moment oportú i les estones que ens vèiem servien per anar-los perfeccionant i trobar més motius per realitzar-los. Finalment va aparèixer un que em va semblar adient, no tenia cap més inconvenient que el que em pogués succeir a mi després. I realment tot el que havia planejat havia transcorregut segons el pla. Jo no sabia dir si encara hi havia amor entre nosaltres o si només era un record del que havia existit. Per que sí que hi havia hagut amor en el principi, unes ganes boges d’estar l’un amb l’altre tot el dia, ganes de compartir moments i alegries, ganes de fer realitat somnis on els dos forméssim part, ganes de conèixer com era l’altre per tal de agradar-li més. I aquí radica un del principals errors de la relació: voler ser com l’altre vol que siguis, per que una persona difícilment pot canviar sense deixar de ser ella mateixa. Si t’enamores d’una persona és per que acceptes el que és i l’estimes per això i potser que en el moment de conèixer mes profundament a la persona de qui t’has enamorat vegis defectes que en un principi, degut a la ceguesa de l’enamorament, no hagis apreciat o hagis passat per alt. En el moment que vols fer perdurar la relació canviant-te a tu mateix i abandonant la teva essència provoques la pitjor situació possible: tu no et trobes be amb un jo que no reconeixes com a propi i en el moment que li ensenyes a la persona a qui estimes, creu que el jo autèntic era el que havies modelat per adaptar-te a aquella persona i no el que ara vols recuperar i que en un principi s’havia enamorat d’ell. Això ens havia succeït, jo em veia ofegat per unes obligacions causades per complaure a l’altre persona. I volia buscar una solució, no m’agradava pensar que el meu futur seria una càrrega per mi, volia que fos una alegria. Jo l’havia estimat perquè em sentia feliç al seu costat, però en el moment en que el preu de la felicitat el vaig considera massa alt, vaig tractar de tornar al meu jo anterior, aquell que feia feliç a l’altre, aquell que vivia alegre. Perquè tampoc l’altre era feliç, i encara que això només ho suposava semblava evident només observant, perquè li feia mal, patia per culpa meva quan no em veia content i ens submergíem en la tristor i la passivitat.
febrer 3rd, 2006
El matí següent d’haver rescatat a la filla de l’alcalde, els tres germans van decidir que s’havia de buscar una solució permanent als ogres, ja que segurament es trobarien lliures de la presó de pedres. Tot i que eren monstres malvats, cap dels tres va pensar en matar-los, doncs ningú es lliure de decidir el destí dels altres. Llavors van buscar quina era la raó del problema i van trobar que era la gana que tenien els ogres. Així que si trobaven la manera d’alimentar-los o de reduir el seu apetit acabarien en gran part del problema.
Van pensar moltes coses, però cap d’elles els va acabar de convèncer. Així que finalment van decidir que havien de recórrer a l’ajuda d’una bruixa que vivia prop d’allà. Però no us penseu que totes les bruixes són velles i arrugades, ni que són dolentes com ho poden ser els ogres, ja que aquesta era dolça i simpàtica i es dedicava a ajudar a la gent que li ho demanava amablement. I tampoc la heu de confondre amb un mag, com ho era en Miquel quan es ficava el penjoll, doncs no era exactament màgia el que feia millor, sinó pocions.
Com que trigarien unes quantes hores en anar i tornar, l’Eduard va decidir que es quedaria al poble amb el penjoll per tal de protegir els habitants si els ogres tornaven per allà.
Els hi va semblar una bona idea, però llavors no disposarien de la visió de la Maria i encara trigarien més en trobar a la bruixa.
– Jo us puc ajudar – va dir una veu suau rera d’ells.- Jo sé on la podeu trobar, us indicaré el camí, és el mínim que puc fer per vosaltres.
Era la filla de l’alcalde qui els havia parlat, i ni en Miquel ni la Maria van ficar cap impediment a la seva proposta, ja que el viatge no havia de ser gens perillós.
Al cap d’uns minuts ja es trobaven caminant sota l’ombra dels arbres que limitaven el camí i el separaven dels camps dels pagesos. Van anar xerrant tranquil•lament fins que la noia els hi va indicar un petit corriol que discorria entre dos terrenys dedicats a la plantació de blat. Seguint aquella direcció van arribar a una petita casa que quedava apartada de la vista des del camí principal degut a un turó no gaire alt.
Van picar a la porta i es van sorprendre quan la veu que els hi va contestar provenia de la seva esquena.
– Bon dia, jovenets. Què veniu a buscar?
Els tres es van girar de cop i van veure una dona de mitjana edat, no gaire alta i amb un rostre amable que dissipava qualsevol temor.
– Bon dia – va dir en Miquel.- Venim a buscar a una bruixa que viu per aquestes contrades.
– I què voleu d’una bruixa vosaltres?
– Un remei per la gana del ogres – va respondre la Maria.
– Doncs us haig de dir que us han guiat molt bé fins aquí – i dit això li va picar l’ullet a la filla de l’alcalde que va somriure satisfeta.
La bona bruixa va obrir la porta de casa seva i va fer entrar als tres viatgers al seu interior. En Miquel i la Maria, que mai hi havia estat abans, es van sorprendre de la quantitat de coses que hi havia per tot arreu i haguessin jurat que la casa era molt més gran per dins del que aparentava per fora.
– Ja està, ja he trobat la recepta – va anunciar la bruixa que havia estat regirant uns calaixos mentre els joves estaven observant la casa.
– I trigarà molt en tenir-ho tot preparat? – va preguntar la filla de l’alcalde.
– Doncs, una miqueta. No és pas una poció senzilla de realitzar. I a més, que hagi trobat la recepta no significa que ja tingui els ingredients – i els hi va ensenyar la llista de coses que necessitava. En la llista hi havia unes quantes herbes com l’orenga, la sàlvia i la farigola, algun bolet com els pebrassos i els rovellons, i un sorprenent xarop màgic de cireres.
– I què li falta? – va preguntar en Miquel.
– Gairebé tot, així que haurem de sortir al camp a buscar els ingredients. Però no us preocupeu, que de xarop encara me’n queda una mica.
Durant el parell d’hores següents, els tres nois van estar buscant herbes i bolets pels boscos que vorejaven la casa de la bruixa. Ho van trobar tot excepte els pebrassos, i mira que van veure bolets, però cap d’ells era un pebràs. Finalment van decidir tornar cap a casa la bruixa a comunicar-li.
– Això es tot el que hem trobat – va dir la Maria lliurant-li el cistell ben carregat.
– Doncs no cal que us preocupeu gaire dels pebrassos, segur que el meu marit en portarà quan torni per dinar. Com ha passat abans que vosaltres els deu haver agafat tots i se’n va anar cap a la cuina seguit dels tres visitants.
Va buscar una olla ben gran, la va omplir d’aigua i la va ficar al foc. Mentre esperava que arrenqués a bullir, va netejar i tallar els rovellons i a preparar les herbes, seleccionant quins branquillons eren els mes adequats. En el moment en que anava a ficar els bolets a l’aigua, la porta de la casa es va obrir amb un fort espetec i va entrar un home forçut, amb un feix de llenya carregat a l’esquena i un cabàs molt gran ple dels fruits del bosc.
– Ja era hora que arribessis – va dir la bruixa mentre li agafava el cabàs i el remenava buscant els pebrassos.- Son aquí! – va treure uns quants bolets i va tornar cap a la cuina.
– Bon dia, senyor – van saludar els tres joves.- Hem vingut a demanar una poció i ens eren molt necessaris aquests bolets.
– Bon dia nois – els hi va respondre de manera educada.- La meva dona sempre està ocupada en la seva feina i ja sé com treballa, així que no cal que us disculpeu. M’ajudeu a descarregar tot això mentre ella acaba amb la poció?
Els tres el van ajudar a separar tot el que duia en el cabàs, mentre l’home s’encarregava d’apilar la llenya. Van trobar cireretes d’arboç, algun pebràs més, uns quants feixos de diferents plantes aromàtiques i un gran bolet amb forma de paraigües. Quan l’home va acabar amb la llenya es va dedicar a situar cada cosa al pot o safata corresponent, per tal que la seva dona ho trobés tot a punt.
– Ja està a punt – va anunciar la bruixa.
L’olla bullia animosament i s’observaven els bolets ballant en el seu interior. La bruixa va preparar un colador i va demanar al seu marit que l’ajudés a carregar l’olla. En Miquel es va oferir voluntari per ajudar-lo i entre els dos van tombar l’olla sobre el colador. Mentre tot s’escorria, la dona va afegir un líquid d’intens color vermell. Després va agafar una mà de morter i va ajudar a treure-li el suc als bolets cuinats. El líquid colat era una mica espès, però desprenia una olor molt agradable. La bruixa el va anar col•locant en unes quantes petites botelles de vidre i va lliurar una a cada jove.
– Aquí teniu la vostra recompensa per la vostra ajuda. Ara heu de fer que els ogres ingereixin aquesta poció. Jo us recomano que prepareu un bon àpat per a ells i ho acompanyeu de la poció, com si fos una suculent salsa.
Els tres van donar-li les gràcies i van marxar el més ràpid possible de tornada cap al poble. Quan van girar l’última corba del camí abans d’arribar van contemplar els ogres a les portes del poble, intentant tirar-les al terra. També van veure que l’Eduard estava en una de les portes, defensant-la i apartant el ogres. Van pensar en intentar entrar per allà, de manera que els pogués ajudar l’Eduard.
– Eduard, allunya els ogres! – va cridar en Miquel.
L’Eduard va aixecar la vista, i veient els seus germans, va empènyer una mica els ogres per tal de deixar el camí lliure. Corrents cap a la porta, van esquivar els ogres i els vilatans que vigilaven la porta, la van obrir just quan arribaven i un cop a dins, la van tancar de cop.
La fila de l’alcalde va anar a buscar al seu pare que es trobava vigilant l’altre porta del poble i li va explicar el que havien de fer. Ràpidament, tota la gent del poble va començar a preparar una gran foguera i van buscar una ovella per cuinar-la. Mentrestant, l’Eduard seguia enfrontant-se als ogres, però cansat com estava, en Miquel el va substituir i amb la seva màgia va alçar parets de terra davant les portes i va demanar als ciutadans uns quants cubells d’aigua. Va utilitzar la màgia per dirigir un potent raig d’aigua cap els monstres i els va apartar una mica més. Quan el menjar va estar preparat, en Miquel va cedir de nou el lloc de defensa a l’Eduard i va anar a afegir la seva ampolla de poció a les de les dues noies. La olor feia agafar molta gana i quan van obrir les portes, els ogres es van dirigir cap a la plaça central del poble on estava l’ovella rostida. Els vilatans, amagats dins les seves cases van veure com la devoraven. Un cop la van acabar, van quedar tombats al terra, i tots es queixaven d’haver menjat massa.
– A partir d’ara menjareu molt poc, i sempre que pugueu seran fruits agafats del bosc – va anunciar la Maria.
El ogres van marxar cap al bosc on vivien i no van molestar mai més als vilatans. Llavors el poble va estar realment content i van elogiar aquells tres germans que havien fet tantes coses bones per ells.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat!
gener 28th, 2006
Fa molt de temps, una noia i dos nois, que eren germans, anaven per les muntanyes i explorant una cova es van trobar un estrany penjoll. Estava format per cinc anelles entrellaçades i en el centre un gran cristall reflectia les brillants llums de diferents colors que emetien els anells: blanc, blau, verd, vermell i marró.
Un dels nois, l’Eduard, va allargar la mà per agafar-lo i va notar que era màgic. En quant se’l va ficar pel cap i va reposar sobre el seu pit, les seves robes van canviar per una lluent armadura. El seus germans es van quedar parats davant la transformació i abans que reaccionessin els hi va dir:
– Aquesta joia m’ha parlat i m’ha dit que a partir d’avui la nostra missió serà ajudar a les persones que es trobin en perill. A mi m’ha donat aquesta armadura per que eviti que altres prenguin mal.
I després es va treure el penjoll i l’armadura va desaparèixer. Llavors li va donar a la Maria, la seva germana, que tenia uns quants dubtes però finalment va confiar amb el seu germà. I quan se’l va ficar també ella va canviar. Però no duia una brillant armadura, sinó un elegant vestit i la seva mirada era molt mes penetrant.
– Jo puc veure més enllà de les coses i les persones – va dir la noia.- Podré anticipar-me als problemes per intentar que no es produeixin.
I es va treure el penjoll per passar-lo a l’últim dels tres germans, en Miquel. Aquest, després d’haver vist les dues transformacions, ja estava més tranquil. Va acceptar el penjoll i se’l va col•locar. Les seves robes van transformar-se en una llarga túnica de color negre. Quan va començar a parlar, la seva veu va ressonar dins la cova.
– Aquest penjoll guarda la màgia del món, cada un dels cinc anells representa un camp de la màgia: el blanc per l’aire, el blau per l’aigua, el verd per la vida, el vermell pel foc i el marró per la terra. Jo els podré fer servir per solucionar totes les desgràcies que hagin ocorregut.
I quan se’l va treure va aparèixer el primer problema: qui dels tres el portaria? Però com els tres eren llestos i sabien compartir el que tenien van decidir que el portes la Maria, ja que cap de les altres dues habilitats seria útil si abans no podien detectar on s’havia d’ajudar.
Van baixar la muntanya i van seguir el camí fins al primer poble que van trobar. Abans d’arribar-hi, la noia va anunciar:
– En aquest poble hi ha una gran tristesa, alguna cosa dolenta els hi ha succeït.
Van decidir que el millor era preguntar a l’alcalde que els hi havia ocorregut. Només en veure l’home, que estava plorant, la Maria va saber immediatament el que havia succeït. Resultava que uns ogres havien segrestat la seva filla i havien amenaçat en menjar-se-la si no els hi duien tota la collita del poble.
Els tres germans van decidir immediatament que l’anirien a rescatar, però per això havien d’enganyar als ogres per poder-se acostar fins a la noia. Van demanar a tot el poble que busquessin tots els sacs vells que tinguessin buits i els portessin a la plaça del poble. Ràpidament tota la gent es va ficar en moviment i en poc minuts havien reunit un bon munt.
També els hi van demanar una part de la collita. I llavors la reacció no va ser tan ràpida, ja que no es volien morir de gana. Poc a poc van poder convèncer a uns quants i ho van agrupar amb tot el que l’alcalde tenia, ja que per ell la seva filla no tenia preu.
I l’última cosa que van demanar va se un carro, i els n’hi van deixar un amb una vella mula.
Llavors la Maria va lliurar el penjoll al Miquel i aquest va omplir els sacs de terra i pedres amb la seva màgia. Un cop van estar plens, va lliurar el penjoll a l’Eduard que amb la força que li donava la seva armadura va agafar els sacs i els va carregar al carro. I a sobre de tot va col•locar els sacs que duien la part de la collita que havien donat els habitants del poble.
Un cop tot a punt, la Maria, un altre cop amb el penjoll, i l’alcalde van pujar al carro per conduir-lo mentre que els dos germans caminarien al seu costat, així vigilarien que els sacs no caiguessin.
La Maria no va trigar gaire a descobrir on es trobava el refugi dels ogres. Estaven situats uns quants quilòmetres més endavant, no gaire lluny del marge del camí i a la vora tenien un munt de roques que els servia per tenir tancada la filla de l’alcalde. Va contar fins a quatre d’aquelles criatures, tres asseguts al voltant d’una foguera i el quart una mica més endinsat en el bosc.
Ja s’havia començat a fer fosc quan van arribar ben a prop i els dos nois es van apartar del carro i, seguint les instruccions de la seva germana que havia donat el penjoll a l’Eduard, es van internar en la vegetació.
Just quan van haver marxat, un parell d’ogres van aparèixer en mig del camí, barrant el pas amb els seus enormes garrots.
– Així que al final heu vingut – va dir amb una veu greu un dels monstres.
– Sí, aquí teniu tota la nostra collita – va dir l’alcalde -. Torneu-me ara a la meva filla.
Llavors, de cop i volta, un tercer ogre va aparèixer per darrera del carro, impedint així que poguessin fugir, i va dir:
– Ens quedarem tot el que ens heu portat i a la vostra filla també. Així, si voleu que segueixi viva, l’any que ve ens portaràs el doble de menjar.
– No! – va exclamar l’alcalde que es va ficar a plorar.
– Calleu! – va ordenar l’ogre que havia parlat primer -. Calleu! O aquesta jove que os acompanya s’unirà a la vostra filla.
I l’alcalde encara va plorar més fort.
Mentrestant, a l’interior del bosc, els dos germans havien arribat fins on es trobava el quart ogre que vigilava la filla de l’alcalde. En aquells moments la mantenia atrapada en una de les seves poderoses mans mentre que a l’altra mà tenia un tros de carn mig crua d’algun pobre animal que havien caçat al bosc. En veure l’escena, l’Eduard, amb la seva brillant armadura, es va ficar a córrer en direcció a l’ogre i no va parar fins que va xocar amb ell, Amb tanta força es van colpejar que el monstruós enemic va deixar caure a la pobre presonera. Per sort d’ella, en Miquel havia seguit el camí del seu germà i la atrapar al vol abans de que toques terra.
Aprofitant que l’ogre havia quedat estabornit van fugir d’allà corrents. L’Eduard, que no havia rebut cap mal gràcies a la armadura, li va donar el penjoll al seu germà i ell es va quedar amb la noia per protegir-la i amagar-la al bosc fins que tot s’hagués acabat. En Miquel es va dirigir cap al carro i va arribar en el moment en que un del ogres anava a agafar un dels sacs amb la collita. Com els ogres estaven d’esquena a ell no van veure la senyal que li va fer a la seva germana que sense pensar-s’ho dues vegades va estirar amb totes les seves forces a l’alcalde fins a caure plegats a una banda del carro.
Una sola paraula carregada de sons suaus i lleugers van sortir dels llavis del noi, i els sacs plens de pedres i de terra van volar cap els ogres que van poder esquivar alguns d’ells, però la majoria els van deixar ben adolorits. Enfadats van donar mitja volta per encarar-se amb aquell petit intrús que els havia fet sortir morats. Però aquest va pronunciar una paraula diferent, més gutural i profunda que la primera. Tota la terra i les pedres que s’havien escampat al trencar-se els sacs es van començar a enganxar primer als peus dels ogres, després van pujar per les seves cames i els van a anar cobrint fins que només el cap sobresortia d’aquella muntanya que s’havia creat al seu voltant. D’aquesta manera havien quedat ben atrapats i no podien fer res més que cridar.
No van trigar ni un minut en reunir-se tots sobre el carro, amb els pocs sacs de menjar que havien quedat, i van fer córrer a la mula tot el que podia per arribar el més ràpid possible al poble. Però ja era negra nit i el camí era perillós, així que van haver de frenar una mica la marxa i la Maria, ja amb el penjoll ficat, es va encarregar de guiar-los.
Quan els del poble els van veure arribar, van fer obrir la porta d’entrada i tots els habitants van estar molt contents. I més content que cap altre, estava l’alcalde, que havia pogut recuperar la seva filla de les mans d’aquells perillosos éssers. I va donar les gràcies als tres germans que li havien tornat la felicitat.
gener 21st, 2006