Daus de deu

Els tres germans i el problema dels ogres

gener 28, 2006

El matí següent d’haver rescatat a la filla de l’alcalde, els tres germans van decidir que s’havia de buscar una solució permanent als ogres, ja que segurament es trobarien lliures de la presó de pedres. Tot i que eren monstres malvats, cap dels tres va pensar en matar-los, doncs ningú es lliure de decidir el destí dels altres. Llavors van buscar quina era la raó del problema i van trobar que era la gana que tenien els ogres. Així que si trobaven la manera d’alimentar-los o de reduir el seu apetit acabarien en gran part del problema.

Van pensar moltes coses, però cap d’elles els va acabar de convèncer. Així que finalment van decidir que havien de recórrer a l’ajuda d’una bruixa que vivia prop d’allà. Però no us penseu que totes les bruixes són velles i arrugades, ni que són dolentes com ho poden ser els ogres, ja que aquesta era dolça i simpàtica i es dedicava a ajudar a la gent que li ho demanava amablement. I tampoc la heu de confondre amb un mag, com ho era en Miquel quan es ficava el penjoll, doncs no era exactament màgia el que feia millor, sinó pocions.
Com que trigarien unes quantes hores en anar i tornar, l’Eduard va decidir que es quedaria al poble amb el penjoll per tal de protegir els habitants si els ogres tornaven per allà.
Els hi va semblar una bona idea, però llavors no disposarien de la visió de la Maria i encara trigarien més en trobar a la bruixa.
– Jo us puc ajudar – va dir una veu suau rera d’ells.- Jo sé on la podeu trobar, us indicaré el camí, és el mínim que puc fer per vosaltres.
Era la filla de l’alcalde qui els havia parlat, i ni en Miquel ni la Maria van ficar cap impediment a la seva proposta, ja que el viatge no havia de ser gens perillós.
Al cap d’uns minuts ja es trobaven caminant sota l’ombra dels arbres que limitaven el camí i el separaven dels camps dels pagesos. Van anar xerrant tranquil•lament fins que la noia els hi va indicar un petit corriol que discorria entre dos terrenys dedicats a la plantació de blat. Seguint aquella direcció van arribar a una petita casa que quedava apartada de la vista des del camí principal degut a un turó no gaire alt.
Van picar a la porta i es van sorprendre quan la veu que els hi va contestar provenia de la seva esquena.
– Bon dia, jovenets. Què veniu a buscar?
Els tres es van girar de cop i van veure una dona de mitjana edat, no gaire alta i amb un rostre amable que dissipava qualsevol temor.
– Bon dia – va dir en Miquel.- Venim a buscar a una bruixa que viu per aquestes contrades.
– I què voleu d’una bruixa vosaltres?
– Un remei per la gana del ogres – va respondre la Maria.
– Doncs us haig de dir que us han guiat molt bé fins aquí – i dit això li va picar l’ullet a la filla de l’alcalde que va somriure satisfeta.
La bona bruixa va obrir la porta de casa seva i va fer entrar als tres viatgers al seu interior. En Miquel i la Maria, que mai hi havia estat abans, es van sorprendre de la quantitat de coses que hi havia per tot arreu i haguessin jurat que la casa era molt més gran per dins del que aparentava per fora.
– Ja està, ja he trobat la recepta – va anunciar la bruixa que havia estat regirant uns calaixos mentre els joves estaven observant la casa.
– I trigarà molt en tenir-ho tot preparat? – va preguntar la filla de l’alcalde.
– Doncs, una miqueta. No és pas una poció senzilla de realitzar. I a més, que hagi trobat la recepta no significa que ja tingui els ingredients – i els hi va ensenyar la llista de coses que necessitava. En la llista hi havia unes quantes herbes com l’orenga, la sàlvia i la farigola, algun bolet com els pebrassos i els rovellons, i un sorprenent xarop màgic de cireres.
– I què li falta? – va preguntar en Miquel.
– Gairebé tot, així que haurem de sortir al camp a buscar els ingredients. Però no us preocupeu, que de xarop encara me’n queda una mica.
Durant el parell d’hores següents, els tres nois van estar buscant herbes i bolets pels boscos que vorejaven la casa de la bruixa. Ho van trobar tot excepte els pebrassos, i mira que van veure bolets, però cap d’ells era un pebràs. Finalment van decidir tornar cap a casa la bruixa a comunicar-li.
– Això es tot el que hem trobat – va dir la Maria lliurant-li el cistell ben carregat.
– Doncs no cal que us preocupeu gaire dels pebrassos, segur que el meu marit en portarà quan torni per dinar. Com ha passat abans que vosaltres els deu haver agafat tots i se’n va anar cap a la cuina seguit dels tres visitants.
Va buscar una olla ben gran, la va omplir d’aigua i la va ficar al foc. Mentre esperava que arrenqués a bullir, va netejar i tallar els rovellons i a preparar les herbes, seleccionant quins branquillons eren els mes adequats. En el moment en que anava a ficar els bolets a l’aigua, la porta de la casa es va obrir amb un fort espetec i va entrar un home forçut, amb un feix de llenya carregat a l’esquena i un cabàs molt gran ple dels fruits del bosc.
– Ja era hora que arribessis – va dir la bruixa mentre li agafava el cabàs i el remenava buscant els pebrassos.- Son aquí! – va treure uns quants bolets i va tornar cap a la cuina.
– Bon dia, senyor – van saludar els tres joves.- Hem vingut a demanar una poció i ens eren molt necessaris aquests bolets.
– Bon dia nois – els hi va respondre de manera educada.- La meva dona sempre està ocupada en la seva feina i ja sé com treballa, així que no cal que us disculpeu. M’ajudeu a descarregar tot això mentre ella acaba amb la poció?
Els tres el van ajudar a separar tot el que duia en el cabàs, mentre l’home s’encarregava d’apilar la llenya. Van trobar cireretes d’arboç, algun pebràs més, uns quants feixos de diferents plantes aromàtiques i un gran bolet amb forma de paraigües. Quan l’home va acabar amb la llenya es va dedicar a situar cada cosa al pot o safata corresponent, per tal que la seva dona ho trobés tot a punt.
– Ja està a punt – va anunciar la bruixa.
L’olla bullia animosament i s’observaven els bolets ballant en el seu interior. La bruixa va preparar un colador i va demanar al seu marit que l’ajudés a carregar l’olla. En Miquel es va oferir voluntari per ajudar-lo i entre els dos van tombar l’olla sobre el colador. Mentre tot s’escorria, la dona va afegir un líquid d’intens color vermell. Després va agafar una mà de morter i va ajudar a treure-li el suc als bolets cuinats. El líquid colat era una mica espès, però desprenia una olor molt agradable. La bruixa el va anar col•locant en unes quantes petites botelles de vidre i va lliurar una a cada jove.
– Aquí teniu la vostra recompensa per la vostra ajuda. Ara heu de fer que els ogres ingereixin aquesta poció. Jo us recomano que prepareu un bon àpat per a ells i ho acompanyeu de la poció, com si fos una suculent salsa.
Els tres van donar-li les gràcies i van marxar el més ràpid possible de tornada cap al poble. Quan van girar l’última corba del camí abans d’arribar van contemplar els ogres a les portes del poble, intentant tirar-les al terra. També van veure que l’Eduard estava en una de les portes, defensant-la i apartant el ogres. Van pensar en intentar entrar per allà, de manera que els pogués ajudar l’Eduard.
– Eduard, allunya els ogres! – va cridar en Miquel.
L’Eduard va aixecar la vista, i veient els seus germans, va empènyer una mica els ogres per tal de deixar el camí lliure. Corrents cap a la porta, van esquivar els ogres i els vilatans que vigilaven la porta, la van obrir just quan arribaven i un cop a dins, la van tancar de cop.
La fila de l’alcalde va anar a buscar al seu pare que es trobava vigilant l’altre porta del poble i li va explicar el que havien de fer. Ràpidament, tota la gent del poble va començar a preparar una gran foguera i van buscar una ovella per cuinar-la. Mentrestant, l’Eduard seguia enfrontant-se als ogres, però cansat com estava, en Miquel el va substituir i amb la seva màgia va alçar parets de terra davant les portes i va demanar als ciutadans uns quants cubells d’aigua. Va utilitzar la màgia per dirigir un potent raig d’aigua cap els monstres i els va apartar una mica més. Quan el menjar va estar preparat, en Miquel va cedir de nou el lloc de defensa a l’Eduard i va anar a afegir la seva ampolla de poció a les de les dues noies. La olor feia agafar molta gana i quan van obrir les portes, els ogres es van dirigir cap a la plaça central del poble on estava l’ovella rostida. Els vilatans, amagats dins les seves cases van veure com la devoraven. Un cop la van acabar, van quedar tombats al terra, i tots es queixaven d’haver menjat massa.
– A partir d’ara menjareu molt poc, i sempre que pugueu seran fruits agafats del bosc – va anunciar la Maria.
El ogres van marxar cap al bosc on vivien i no van molestar mai més als vilatans. Llavors el poble va estar realment content i van elogiar aquells tres germans que havien fet tantes coses bones per ells.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat!

Entry Filed under: Literatura pròpia. .