Daus de deu

Els tres germans i la troballa del penjoll màgic

gener 21, 2006

Fa molt de temps, una noia i dos nois, que eren germans, anaven per les muntanyes i explorant una cova es van trobar un estrany penjoll. Estava format per cinc anelles entrellaçades i en el centre un gran cristall reflectia les brillants llums de diferents colors que emetien els anells: blanc, blau, verd, vermell i marró.

Un dels nois, l’Eduard, va allargar la mà per agafar-lo i va notar que era màgic. En quant se’l va ficar pel cap i va reposar sobre el seu pit, les seves robes van canviar per una lluent armadura. El seus germans es van quedar parats davant la transformació i abans que reaccionessin els hi va dir:
– Aquesta joia m’ha parlat i m’ha dit que a partir d’avui la nostra missió serà ajudar a les persones que es trobin en perill. A mi m’ha donat aquesta armadura per que eviti que altres prenguin mal.
I després es va treure el penjoll i l’armadura va desaparèixer. Llavors li va donar a la Maria, la seva germana, que tenia uns quants dubtes però finalment va confiar amb el seu germà. I quan se’l va ficar també ella va canviar. Però no duia una brillant armadura, sinó un elegant vestit i la seva mirada era molt mes penetrant.
– Jo puc veure més enllà de les coses i les persones – va dir la noia.- Podré anticipar-me als problemes per intentar que no es produeixin.
I es va treure el penjoll per passar-lo a l’últim dels tres germans, en Miquel. Aquest, després d’haver vist les dues transformacions, ja estava més tranquil. Va acceptar el penjoll i se’l va col•locar. Les seves robes van transformar-se en una llarga túnica de color negre. Quan va començar a parlar, la seva veu va ressonar dins la cova.
– Aquest penjoll guarda la màgia del món, cada un dels cinc anells representa un camp de la màgia: el blanc per l’aire, el blau per l’aigua, el verd per la vida, el vermell pel foc i el marró per la terra. Jo els podré fer servir per solucionar totes les desgràcies que hagin ocorregut.
I quan se’l va treure va aparèixer el primer problema: qui dels tres el portaria? Però com els tres eren llestos i sabien compartir el que tenien van decidir que el portes la Maria, ja que cap de les altres dues habilitats seria útil si abans no podien detectar on s’havia d’ajudar.
Van baixar la muntanya i van seguir el camí fins al primer poble que van trobar. Abans d’arribar-hi, la noia va anunciar:
– En aquest poble hi ha una gran tristesa, alguna cosa dolenta els hi ha succeït.
Van decidir que el millor era preguntar a l’alcalde que els hi havia ocorregut. Només en veure l’home, que estava plorant, la Maria va saber immediatament el que havia succeït. Resultava que uns ogres havien segrestat la seva filla i havien amenaçat en menjar-se-la si no els hi duien tota la collita del poble.
Els tres germans van decidir immediatament que l’anirien a rescatar, però per això havien d’enganyar als ogres per poder-se acostar fins a la noia. Van demanar a tot el poble que busquessin tots els sacs vells que tinguessin buits i els portessin a la plaça del poble. Ràpidament tota la gent es va ficar en moviment i en poc minuts havien reunit un bon munt.
També els hi van demanar una part de la collita. I llavors la reacció no va ser tan ràpida, ja que no es volien morir de gana. Poc a poc van poder convèncer a uns quants i ho van agrupar amb tot el que l’alcalde tenia, ja que per ell la seva filla no tenia preu.
I l’última cosa que van demanar va se un carro, i els n’hi van deixar un amb una vella mula.
Llavors la Maria va lliurar el penjoll al Miquel i aquest va omplir els sacs de terra i pedres amb la seva màgia. Un cop van estar plens, va lliurar el penjoll a l’Eduard que amb la força que li donava la seva armadura va agafar els sacs i els va carregar al carro. I a sobre de tot va col•locar els sacs que duien la part de la collita que havien donat els habitants del poble.
Un cop tot a punt, la Maria, un altre cop amb el penjoll, i l’alcalde van pujar al carro per conduir-lo mentre que els dos germans caminarien al seu costat, així vigilarien que els sacs no caiguessin.
La Maria no va trigar gaire a descobrir on es trobava el refugi dels ogres. Estaven situats uns quants quilòmetres més endavant, no gaire lluny del marge del camí i a la vora tenien un munt de roques que els servia per tenir tancada la filla de l’alcalde. Va contar fins a quatre d’aquelles criatures, tres asseguts al voltant d’una foguera i el quart una mica més endinsat en el bosc.
Ja s’havia començat a fer fosc quan van arribar ben a prop i els dos nois es van apartar del carro i, seguint les instruccions de la seva germana que havia donat el penjoll a l’Eduard, es van internar en la vegetació.
Just quan van haver marxat, un parell d’ogres van aparèixer en mig del camí, barrant el pas amb els seus enormes garrots.
– Així que al final heu vingut – va dir amb una veu greu un dels monstres.
– Sí, aquí teniu tota la nostra collita – va dir l’alcalde -. Torneu-me ara a la meva filla.
Llavors, de cop i volta, un tercer ogre va aparèixer per darrera del carro, impedint així que poguessin fugir, i va dir:
– Ens quedarem tot el que ens heu portat i a la vostra filla també. Així, si voleu que segueixi viva, l’any que ve ens portaràs el doble de menjar.
– No! – va exclamar l’alcalde que es va ficar a plorar.
– Calleu! – va ordenar l’ogre que havia parlat primer -. Calleu! O aquesta jove que os acompanya s’unirà a la vostra filla.
I l’alcalde encara va plorar més fort.
Mentrestant, a l’interior del bosc, els dos germans havien arribat fins on es trobava el quart ogre que vigilava la filla de l’alcalde. En aquells moments la mantenia atrapada en una de les seves poderoses mans mentre que a l’altra mà tenia un tros de carn mig crua d’algun pobre animal que havien caçat al bosc. En veure l’escena, l’Eduard, amb la seva brillant armadura, es va ficar a córrer en direcció a l’ogre i no va parar fins que va xocar amb ell, Amb tanta força es van colpejar que el monstruós enemic va deixar caure a la pobre presonera. Per sort d’ella, en Miquel havia seguit el camí del seu germà i la atrapar al vol abans de que toques terra.
Aprofitant que l’ogre havia quedat estabornit van fugir d’allà corrents. L’Eduard, que no havia rebut cap mal gràcies a la armadura, li va donar el penjoll al seu germà i ell es va quedar amb la noia per protegir-la i amagar-la al bosc fins que tot s’hagués acabat. En Miquel es va dirigir cap al carro i va arribar en el moment en que un del ogres anava a agafar un dels sacs amb la collita. Com els ogres estaven d’esquena a ell no van veure la senyal que li va fer a la seva germana que sense pensar-s’ho dues vegades va estirar amb totes les seves forces a l’alcalde fins a caure plegats a una banda del carro.
Una sola paraula carregada de sons suaus i lleugers van sortir dels llavis del noi, i els sacs plens de pedres i de terra van volar cap els ogres que van poder esquivar alguns d’ells, però la majoria els van deixar ben adolorits. Enfadats van donar mitja volta per encarar-se amb aquell petit intrús que els havia fet sortir morats. Però aquest va pronunciar una paraula diferent, més gutural i profunda que la primera. Tota la terra i les pedres que s’havien escampat al trencar-se els sacs es van començar a enganxar primer als peus dels ogres, després van pujar per les seves cames i els van a anar cobrint fins que només el cap sobresortia d’aquella muntanya que s’havia creat al seu voltant. D’aquesta manera havien quedat ben atrapats i no podien fer res més que cridar.
No van trigar ni un minut en reunir-se tots sobre el carro, amb els pocs sacs de menjar que havien quedat, i van fer córrer a la mula tot el que podia per arribar el més ràpid possible al poble. Però ja era negra nit i el camí era perillós, així que van haver de frenar una mica la marxa i la Maria, ja amb el penjoll ficat, es va encarregar de guiar-los.
Quan els del poble els van veure arribar, van fer obrir la porta d’entrada i tots els habitants van estar molt contents. I més content que cap altre, estava l’alcalde, que havia pogut recuperar la seva filla de les mans d’aquells perillosos éssers. I va donar les gràcies als tres germans que li havien tornat la felicitat.

Entry Filed under: Literatura pròpia. .