Bastonarium.cat

En el món bastoner hi ha dos maneres d’entendre el ball, la dels continuïstes i la dels extremistes.

Els continuistes tenen un estil, una sèrie de moviments, una manera de ballar. Busquen mantenir la seva tradició, el seu estil, la seva manera de fer, els seus balls. Sempre han fet les coses de la mateixa manera i el que volen es seguir fent-les com ho han fet sempre. Quan creen un ball nou, fidels al seu estil, simplement possen els mateixos moviments en un ordre diferent. Tenen un gran esperit de conservació.

A l’altre cantó hi ha els extremistes, els que entenen cada ball i cada moviment com un camí, com un pas més per arribar més enllà. Són gent que busquen nous moviments, nous balls, noves maneres de fer i es fan preguntes, moltes preguntes. Tenen un gran esperit de superació.

Jo sóc extremista, radicalment extremista i sempre em pregunto: Fins on podem arribar a saltar? Fins on podem correr? Com de fort podem arribar a picar? Que podem arribar a fer? Sempre volem més i mai en tenim prou, cada nova fita és substituïda per una de superior.

El problema és que a les colles acostuma haver-hi de tot, continuistes i extremistes i no sempre s’aconsegueix arribar a l’equilibri perfecte. A mi em costa molt arrosegar a la gent cap els extrems, vull nous balls, més complicats, més difícils, més espectaculars, vull acostar-me als límits del ball de bastons.

Cada nou ball que començem a muntar és un procés de negociació, de retall. Una búsqueda de l’equilibri entre els que volem acostar-nos als límits i els que volen seguir on estan. En el meu cas és especialment dur anar renunciant a gran part de les noves idees, dels nous moviments i dels excessos de complexitat. Cal fer balls que pugui ballar la majoria de la gent, ho entenc, però una veu em crida que tinc que anar molt més enllà.

El dia que reuneixi vuit extremistes veure fins on podem arribar, mentrestar aniré estirant, poc a poc, als continuïstes tant lluny com pugui.

I vosaltres com us sentiu? Extremistes o Continuistes?

Mentre que a Catalunya es vivía la jornada de reflexió i les votacions de l’estatut jo corria per terres Murcianes ballant i ensenyant el nostre folklore. Entre patir el patetisme polític català o ballar bastons, trio els bastoners, ni que tingui que viatjar fins a Llano de Brujas.

Tot el viatge va començar divendres a les dotze de la nit quan vam sortir en autocar des de Gràcia, 8 hores de viatge per acabar arribant a Múrcia capital. I quina va ser la sorpresa que ens esperava? Un Hotel de 4 estrelles, habitacions impressionants, bufet per esmorzar, televisió… fins hi tot teníem Play Station a l’habitació!

És increïble el tractament que reps en algunes comunitats, passes de dormir amb matalassos al terra d’alguna escola a un hotel de semi-luxe. El status dels grups folklòrics és molt diferencial segons el lloc, sembla paradògic però quan més pobre és una regió més s’estimen i cuiden el seu folklore. Aquí a Catalunya fardem d’identitat però a cap ajuntament se li ocorrerà ficar els convidats d’un certament d’aquestes característiques en un bon hotel i a càrreg seu, com a màxim donarà un petit ajut econòmic al grup organitzador i no s’implicarà en res més.

Al matí vam fer turisme, tot i el cansament de l’autocar, i a la tarda ja van començar els actes protocol·laris del “4º certament de folklore Nacional”. En les diverses recepcions i discursets dels polítics locals vam tenir que suportar alguns dels tics del Nacionalisme Espanyol. Primer en la recepció amb vermutet que ens va oferir l’alcalde, on no va poder evitar reivindicar la espanyolitat catalana… etc… i després en els parlaments anteriors a les actuacions, on el regidor de cultura no es va deixar de saludar a los “amigos catalanes” per participar en aquell “encuentro nacional” de “regiones de una misma tierra: espanya”.

Els polítics no deixen mai de fer política, és trist perquè tu vas a ballar, a ensenyar les teves tradicions siguis d’un altre país, comunitat o poble. La cultura té unes fronteres molt diferents a les polítiques, fins hi tot a dins de Catalunya s’hauría de parlar de diferents “països” o maneres de d’entendre el balls de bastons. S’entesten en dir-li “folklore espanyol” o “folklore català” quan la cultura transcendeix aquestes fronteres. El ball de bastons de Portugal te moltes similituds amb el de Catalunya tot i ser de “països” diferents, les fronteres culturals transcendeixen el que puguin dir els polítics.

La cultura és un camí per la construcció nacional però totes les nacions tenen una cultura plurinacional i amb un gran factor d’hibridació. Cada àmbit cultural te les seves fronteres i les seves mescles, les fronteres del ball de bastons són diferents que les fronteres del català o les fronteres del món casteller. Els polítics poden dibuixar els seus mapes i marcar les fronteres que vulguin però cada àmbit cultural te les seves pròpies, diguin el que diguin els polítics.

Per exemple, algun cop he sentit parlar sobre la possibilitat de crear un ens organitzatiu del ball de bastons del Penedès sota l’argument del sentiment Penedesenc i fruït de la seva reivindicació com a vegueria. Quin problema li veig? Que el ball de bastons no entén aquestes fronteres polítiques i s’assembla molt poc, la manera d’entendre el ball de bastons del Garraf o l’Alt Penedès, l’Anoia… etc. Les divisions del ball de bastons tenen les seves pròpies fronteres i no s’ajusten a les divisions polítiques. O posant un altre exemple, l’actual divisió del ball de bastons de Catalunya per comarques, realment no te sentit, a nivell polític sí però a nivell de ball de bastons no.

A nivell global es pot veure una certa unitat en la manera d’entendre el ball de bastons a Catalunya, cosa que justifica un ens organitzatiu a nivell del principat, però si volguéssim fer subdivisions s’haurien de seguir els estils i zones pròpies del ball de bastons, no els polítics. De la mateixa manera, si es volgués crear un supra-organisme per sobre de Catalunya dels balls de bastons no tindria sentit seguir els límits polítics o reivindicatius perquè no són aquests els reals. No existeix, per exemple, un ball de bastons dels països catalans, s’assemblen més els dances del pirineu Aragonés al nostre ball de bastons que res que es faci a les illes, seria més logic unir-nos amb els balls de bastons aragonesos que no pas amb el poc que hi ha per valència. Les fronteres del català com idioma són diferents que la dels balls de bastons.

I dit això, on volia arribar? Doncs que cada zona o regió ha de manifestar i expressar la seva cultura de la manera com l’entén. La política te les seves fronteres i reivindicacions, nosaltres tenim les nostres. Els polítics es poden inventar els conceptes que vulguin i, agrupar les diferents cultures com els sembli però la realitat pot ser una altre.

Espero que en el próxim viatge fora del meu païs, quan vagi a mostrar el folklore que jo practico em parlin de folkore, i no d’altres coses que no tenen res a veure.

Els nens petits són tocadors i provadors per naturalesa, experimentadors i realitzadors actius però a mida que ens anem fent grans ens convertim en observadors, cada cop fem menys coses però ho observem tot, des de la distància, en un segon terme ens transformem, poc a poc, en observadors, compulsius, obsessius i fetitxistes.

Els tallers de balls de bastons, per exemple, no només són per nens i joves però… perquè la gent adulta gairebé mai s’hi fica? La majoria de gent que ho prova són nens, la gent gran sempre es queda al darrera observant des de la distància i la seguretat, és l’estigma de la televisió.

Ens em convertit en els espectadors eterns, triomfa el cinema, el teatre, i l’esport però no pas practicar-lo, sinó mirar-lo. Ens em convertit en uns espies obsessius, observadors compulsius que consumim qualsevol cosa que puguem veure.

Si fan una cercavila anem a veure qui passa, si fan castells anem a mirar si cauen, si fan bastons observem com ballen… l’edat adulta consisteix en això, mirar, mirar i mirar.

Si ens fixem en les noves incorporacions als bastoners, troben que els pares porten els nens a fer bastons, o els adolescents s’apunten per alguna estranya raó… però un cop s’ha sobrepassat una certa edat, la gent ja no s’atreveix a ficar-s’hi, no s’atreveixen a aprendre, a experimentar, a agafar uns bastons i ballar… que ho facin els joves pensen.

Els balladors adults són fruït d’una tradició continuista, ja ho feien de més joves i segueixen fent-ho, per costum, per tradició o per amor als bastons.

El dia que ja no tingui ganes d’apuntar-me a fer coses noves, d’aprendre, d’experimentar i comenci a tenir ganes de mirar el que fan els altres, sense participar, sense ser-hi part activa sabré que m’estic fent gran.

La cultura popular és com una obra en construcció, hi ha els paletes que treballem i posen totxos per tirar amunt l’edifici, i els jubilats que s’entretenen mirant les obres.

I tu que ets? Paleta o jubilat?

El ball de bastons al País Valencià no disposa de la bona salut que te al principat, mentre que aquí podem trobar multitud de colles bastoneres amb actuacions al llarg de tot l’any, al País Valencià només queden alguns focus de resistència, petites colles integrades dins del ball de valencians o en alguna processó de festa major.

D’aquesta situació n’és, en part, culpable el govern valencià que rebutja i margina tot allò que soni mínimament català. La cultura popular s’ha d’esforçar per reafirmar la seva valencianilitat i marcar clares diferencies amb tot allò que vingui del principat. La fortalesa del ball de bastons a Catalunya dificulta el ball de bastons al país valencià. O si posem un altre exemple, el simbolisme i la força dels castellers a Catalunya gairebé impossibilita la creació de colles castelleres al País Valencià, i fins hi tot, algunes moxigangues ens han explicat com han tingut que fer una feina de pedagogia per reivindicar la seva valencianilitat i marcar diferencies entre les construccions humanes del principat.

Fa poc vaig tenir l’oportunitat d’intercanviar experiències amb grups de cultura popular del País Valencià i alguns m’explicaven com moltes administracions els havien tancat la porta als morros pel sol fet d’olorar una certa catalanitat.

Hem d’acceptar, tots, en alguns casos, un marc cultural comú, ni del principat ni valencià. No pot ser que la cultura popular haguí de justificar les seves semblances amb el que es faci a un altre lloc per evitar un cert rebuig.

Dels balls de bastons al País Valencià m’agradaria destacar, per la seva salut i tradició, el ball de bastonets d’Algemesí o Alcúdia, que també es te constància a les processons de Peníscola, Todolella o Morella. Aquest ball apareix documentat per primer cop al 1839 conegut com “La danza de los ocho”. La música es cosa de la dolçaina i el tambor.

Esperem que algun dia la situació política, cultural i social del País Valencià permeti la creació d’un colla bastonera estable, activa tot l’any, amb més d’una trentena d’actuacions anuals i que porti la seva visió particular del ball de bastons per tot arreu, tal com fan un munt de colles, actualment, al Principat de Catalunya.

Cada dia estic més desencisat amb l’administració pública. Només cal veure aquesta notícia:

La FECAC rep 230.000 euros en subvencions.

La Federación de Entidades Culturales Andaluzas de Catalunya (FECAC), entitat que organitza la Feria d’Abril a Catalunya, ha rebut una subvenció total de 230.000 euros per a la fira d’enguany: 165.000 de l’Ajuntament de Barcelona, 90.000 de la Diputació i 75.000 de la Generalitat.

Font: e-notícies, 25 d’Abril de 2006.

Però que s’han pensat aquesta gent? I quan dic aquesta gent em refereixo a l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat.

S’obliden que estem a Catalunya, s’ha d’ajudar a la cultura, sí! Ajudar la cultura en general però mimar la Cultura catalana. Si la cultura catalana no és la millor tractada a Catalunya a on ho serà? No podem veure totes les mostres culturals de la mateixa manera, aquí hem de ciudar lo nostre com als altres llocs es preocupen de cuidar lo seu.

La gent pot ser honesta i generosa però no hi ha ningú que no doni el millor menjar, els millors consells, els millors ajuts i les millors atencions als seus fills. En quin país vivim que només es guarden les engrunes per les pròpies tradicions (allò que el fa ser país i el singularitza de la resta!)?

Volem sobreviure com a país, com a entitat cultura i com a nació? Estimem el que som o volem la nostre homogenització i la completa colonització? Que volem afavorir? el procés colonial o la defensa de la nostre identitat i singularitat?

No sé perquè volem més diners amb l’Estatut si al final els utilitzarem per això, per homogenitzar-nos, per esborrar les nostres singularitats i desaparèixer com a país.

Si no som capaços de canviar l’actual política d’ajuts només em queda desitjar que quants menys diners tinguem millor, quantes menys ajudes es donin i es reparteixin millor, quan més minso i insignificant sigui el finançament de Catalunya millor, quan més dolent sigui l’apartat del finançament a l’estatut millor… menys ajudes… nosaltres notarem ven poc la diferència.

En la vida la gent neix, creix i desapareix… en el món bastoner també. La gent arriba a la colla amb ganes d’aprendre, de passar-ho bé i sobretot, de ballar bastons, aquest és el naixement d’un bastoner. Amb el temps va aprenent els balls, agafant seguretat, tècnica i precisió, poc a poc va creixent com a bastoner… però no tot te sempre un final feliç, perquè, malauradament, fruit de la vida, els estudis, la feina, els amics, les responsabilitats familiars, el cansament, el desencís o la monotonia… desapareix! La gent deixa el ball de bastons per ocupar la seva vida amb altres coses, amb altres metes i altres activitats.

La vida és una lluita de prioritats, d’il·lusions i interessos… quan el ball de bastons ja no il·lusiona, quan deixa de ser una font de felicitat i satisfaccions per passar a ser una càrrega, una molèstia o una obligació desapareix el bastoner que tenim a dins, podem esperar un temps d’agonia però a la mínima oportunitat, a la mínima excusa aquell bastoner marxarà, deixarà el ball de bastons i ens deixarà a tots nosaltres.

Aquest és un fet que em dol, i quan passa amb un amic, una persona que porta anys i anys com a bastoners, em dol doblement… no hi han retrets ni excuses, quan un decideix marxar, marxa. La fi com a bastoner es un moment tràgic pel ball de bastons perquè el ball de bastons el fan les persones, som nosaltres qui mantenim viva la flama, qui movem el ball i cada persona que ho deixa es un alè de vida que es perd.

Els que seguim aquí seguirem lluitant, seguirem ballant amb il·lusió, tot esperant el miracle final, el mite del fènix que d’entre les seves cendres reneix. Ara ho deixes, marxes, el ball de bastons no et plena prou per superar els problemes i els contratemps… d’acord… però quan tornis a tenir forces i il·lusió… torna! El ball de bastons et necessita, ens necessitat a tots i a tothom, tots som prescindibles i alhora imprescindibles. Potser no tornes mai, potser és un final per sempre però la resurrecció com a bastoner sempre és possible.

"La profecia"

"Fènix, alçat de nou, amb les ales d’entre plenes de flames, per creuar el cel rogent"

Antigament el nostre ball havia esdevingut més enllà d’una dansa tradicional, un espectacle o un element festiu, una forma de representació municipal o ciutadana. Una de les funcions del ball de bastons era la rebuda de personalitats i s’executava davant de reis, prínceps, ambaixadors, cònsols i autoritats civils, religioses o militars.

Aquesta forma de mostrar la nostra cultura i de projectar les nostres tradicions com a forma de rebuda s’ha anat perdent. Alguns llocs com al País Basc encara conserven aquesta forma d’orgull cultural i nacional, es difícil veure una recepció oficial sense un Aurresku d’Honor però… Què fem actualment a Catalunya?

El ball de bastons havia tingut un paper important de cara a l’exterior, era el que ens agradava ensenyar a les persones més importants, un dels nostres trets característics que ens identificaven com a poble. A part de la participació en festes i actes culturals era part de la nostre imatge exterior i tot un honor, tant d’executar-lo com de veure’l. El poble, la tradició i els representants socials anaven de la ma.

De referències històriques en tenim moltes, per exemple, a la Selva del Camp al segle XVIII es va ballar en l’entrada de l’arquebisbe, l’any 1701 a Igualada en motiu de l’entrada de Felip V, el 1729 a Barcelona per l’acte oficial de beatificació de sant Josep Oriol, el 1783 a Barcelona com a recepció d’ambaixadors i en motiu de la pau amb Anglaterra, a Arenys de Mar davant els reis l’any 1802, a Esparreguera l’any 1828 davant del rei Ferran VII i la reina Josepa Amàlia, a Manresa el 1860 en l’entrada dels reis a la ciutat… etc…. per esmentar-ne només uns quants.

Actualment estem relegats, no només el ball de bastons sinó la resta de la cultura popular del nostre país, a un segon terme. Els polítics i els nostres representants s’han desvinculat totalment de la nostre cultura i les nostres tradicions, ja no ens necessiten. Financien o recolzen la cultura amb més o menys força i encert però ja no ens inclouen en la seva feina, ho fan tot des de la distància, el divorci es total i mentre la política i les institucions fan les seves coses, el poble celebra les seves festes, els seus balls i les seves tradicions. Ens em separat i molts cops estem mal avinguts.

Nosaltres parlem de crisis i èpoques, de la falta de suport, de les ajudes, de finançament, de models festius i necessitats, aïllats en les nostres festes. Els polítics i estaments oficials tenen un pressupost destinat a la cultura, creen institucions per promocionar-la i ajudar-la, financien actes i se n’omplen la boca parlant-ne però viuen aïllats en les seves converses, pactes i negociacions.

Quan tornarem a anar plegats? Quan el poble tornarà a ser el representant polític? Quan tornarà a ser la nostre cultura el millor ambaixador? Quan ens tornarem a sentir prou orgullosos de les nostres singularitats perquè ens representin? La defensa de la nostre identitat nacional no es limita a la nostre llengua, cal fer molta feina, i la majoria, encara a casa nostre.

Maleïts polítics Barcelonins, deixeu d’estafar-nos i de perdre’ns el pèl. Deixeu de vendre-us com a suposats catalanistes i foteu el camp a les maleïdes espanyes que tant us estimeu i subvencioneu!

Quan arriba el 2006 es temps de fer números, sumar i mirar com ha anat l’any 2005. Aquests dies he estat mirant el repartiment de subvencions a entitats que l’Ajuntament de Barcelona atorga per difondre la cultura catalana o d’altres regions de l’estat.

Barcelona ha repartit el 2005, 184.428 euros en subvencions a entitats culturals. Aquests són els diners que el consistori atorga a través de la regidoria de Relacions Ciutadanes, que presideix la socialista Katy Carreras-Moisy. Aquest any, un 49,1% dels diners se’ls enduen entitats culturals andaluses (34,8%) i gallegues (14,3%), en canvi, les entitats de cultura catalana que consten a la llista de subvencionades, totes juntes, castellers, bastoners, diables, colles sardanistes… sumen un 11,5% dels diners.

El panorama és desolador, indignant, desesperant i exageradament insultant! Que collons esteu fotent? A qui creieu que preneu el pel?

Com pot ser que la meitat dels diners que es gasta Barcelona siguin per subvencionar entitats culturals andaluses i galleges? Com pot ser que les entitats andaluses recullin el triple de subvenció que les catalanes?!!

Quina merda de país! Que estem a Catalunya! Però quin percentatge de subvenció creieu que tenen les entitats culturals catalanes a Sevilla o Santiago de Compostela? Irrisori i mai més que les locals! És realment indignant!

La partida més alta se l’ha endut la Fecac, organitzadora de la Fira d’Abril, que ha rebut 25.543 euros (més altres subvencions d’altres llocs i partides també força importants). Només comparant amb les ajudes a la Festa Major de Gràcia que rep un nombre comparable o superior de visitants (2.5 milions de visitants l’any passat) i esta declarada d’Interès Nacional es per posar-se de mala llet.

Em sento abatut i estafat, si aquest és el tarannà de la ciutat de Barcelona dimiteixo, em nego a financiar aquesta colla de mafiosos. Independència de la Vila de Gràcia ja! Marxem d’aquesta ciutat que tan maltracta les nostres tradicions i la nostre cultura, deixem aquests polítics botiflers que no ens cuiden i declare’m-nos independents. Si-us-plau per compassió, escindim-nos de Barcelona i si-us-plau, per dignitat Katy, com has permès això?, canvia de feina.

Bastonàrium va néixer el 19 d’Octubre del 2005 amb la intenció de créixer, de fer-se un lloc a la xarxa i sobretot per parlar del ball de bastons. Aquest és l’article número 29 que es publica i ja s’han fet un total de 70 comentaris… però que ens deparà el 2006? Ampliar el projecte!

La idea inicial del projecte era obrir una línea on s’expressessin varis bastoners d’arreu del principat, un bloc compartit on tothom compartís informacions, sentiments i coneixements sobre el ball de bastons, malauradament he de dir que en aquest aspecte he fracassat rotundament. Vaig començar sol, vaig buscar col•laboradors i gent amb ganes de dir coses però a dia d’avui continuo sol.

Però de tot plegat n’ha sortit una meta molt més gran, la idea inicial potser era equivocada, cal créixer i modificar el projecte. Seguiré obert a qualsevol col•laboració, comentari, article, notícia o aportació però la meta del Bastonàrium és assolir un nou format i majors prestacions. Crec que així aconseguiré implicar a la gent.

La primera via d’implicació que he descobert és l’entrevista, gairebé tothom esta disposat a emplenar una entrevista, per tant, aquesta serà una de les bases del nou projecte i una de les maneres de fer parlar als bastoners d’arreu del principat.

Crec que falta alguna cosa al món bastoner, o almenys un producte que sigui actiu, dinàmic i constantment actualitzat, sigui quin sigui el tipus de producte no hi ha res en moviment a la xarxa sobre el ball de bastons. La majoria de llocs hi ha els mateixos continguts i les mateixes notícies eternes que duren mesos i mesos. Li cal moviment al món bastoner i aquí li donarem! Amb col•laboradors o sense, amb encert o desencert, amb crítiques o sense cap menà de ressò ni seguiment.

Visc el ball de bastons, respiro ball de bastons i circula el ball de bastons pel meu cos i nevi o pedregui seguiré parlant del ball de bastons. Cada fracàs, cada pas enrere només fa que accentuar la meva Bastonodependència i encara que prediqui sol en el desert triomfaré perquè només pot fracassar qui accepta la derrota. Bastoners i Bastoneres prepareu-vos perquè passada la prova pilot i l’experiment del 2005 al 2006 el Bastonàrium intensifica esforços i multiplica la determinació.

El projecte migrarà poc a poc cap a portal i revista digital, no centrant-nos gaire en notícies ni en aspectes tècnics, que en molts casos o desconec o hi ha altres persones amb més coneixements. La base d’una bona revista digital han de ser les vivències de les persones, les opinions, entrevistes, cròniques i relats dels bastoners, ells formen el món bastoner i ells són els protagonistes, les persones són el ball de bastons.

I tot això que vol dir?

Doncs que al llarg del 2006 desenvoluparem una nova versió del Bastonàrium v2.0 destinada a substituir l’actual, amb un altre enfocament i amb més possibilitats, mentre el Bastonàrium versió bloc segueix paral•lelament el seu transcurs normal. També estretaré la relació amb el programa de radio Batakada RadioActiva, un es nodrirà de l’altre, intentaré publicar les entrevistes en format mp3 i aportacions interessants que fan els bastoners al programa i alhora traslladar a la radio el que pugui sortir aquí. Tot depèn d’unes adquisicions tecnològiques que estan en procés.

Moltes vegades em pregunto perquè faig tot això, perquè ballo bastons i perquè no passo de totes aquestes coses… i la resposta és clara: per amor. Hi ha qui s’enamora de la seva mestre, hi ha qui no li pot treure els ulls a la seva companya de feina i hi ha qui s’enamora del ball de bastons.

Bon Any 2006 i força als bastons!

Bastonàrium us desitja un Bon Nadal!

…i com a seguidors de les tradicions nosaltres també hem fet pessebre.

Convertiu-vos! Feu-vos Bastoners!