Paloteado de Novillas
Reportatges 5 Comments »
Aragó sempre ha estat una terra molt propera en tradicions degut a un passat comú i el Ball de Bastons, allí conegut com a Paloteado, n’és un exemple.
L’actual Paloteado de Novillas es molt probable que comences cap al 1678, quan es va formar la “Cofradía del Santísimo Rosario” i que te una total relació amb el Paloteado. Tot i ser suposicions no documentades, el primer document que parli explícitament del Paloteado de Novillas el trobem al 26 de Gener de 1806, en el llibre d’actes de la “Confradia”.
Degut a les dificultats econòmiques i la guerra el 1928 es van deixar de realitzar els balls. Sembla que cap al 1950 es va tornar a recuperar de la ma d’un personatge emblemàtic a la localitat “El tío Calorín” per tornar-se a perdre l’any següent. La recuperació definitiva va ser al 1980 on es van fixar els dies per veure el Paloteado, el 23 d’Abril per Sant Jordi i el 7 d’Octubre per la festivitat de la Verge del Rosari patrona de Novillas.
Tenen 10 balls anomenats “mudanzas”, el ball el realitzen 8 balladors i dos personatges anomenats “Mayoral” i “Rabadán” que intercalant entre els balls i carregats d’ironia expliquen els fets ocorreguts a la població i a la seva gent durant l’any. Van acompanyats de gaiters i sempre s’ha realitzat el Paloteado per homes.
El vestuari consta d’espardenyes amb vetes negres, camisa blanca i pantalons blancs o negres, faixa negre o vermella, mocador creuat i mocador al cap. Els bastons estan pintats amb tres bandes vermelles i dues grogues i amb un cordo per assegurar el bastó al canell.
Dels 10 balls m’agradaria destacar-ne dos:
– “La Espada”:
Es el quart ball, sembla una representació bèl·lica però ens explica les vivències del “Mayoral” i el “Rabadán”. Els balls tenen unes cantarelles i lletres associades, que en aquest cas fa així:
“Me mando mi Mayoral que hiciera unas migas canas y yo como no sabia las hice un poco saladas.
Me tiro con el garrote y me rompió la zamarra me dejo titiritando como una rana pelada.”
> Escoltar el Paloteado – La Espada [wav – 49s – 384K]
– Morena Morenita:
S’utilitza pel el sisè i setè ball, intenta ser un ball per atreure l’atenció de les noies on la música es acompanyada pels cops dels bastons i els diferents ritmes i moviments realitzats. La lletra diu així:
“Morena, Morenita tiéndeme la red Morena,
Morenita vuélveme la red vuélveme la red Morena
Morenita vuélvela a tender Morenita Morena”
> Escoltar el Paloteado – Morena [wav – 1m 20s – 581K]
Si hi ha una dansa que identifiqui el poble de Bellreguard, aquesta és la del Ball de la Forca. Aquest ball és l’únic de bastons del qual es té noticia a la comarca de la Safor. És una dansa tradicionalment interpretada per homes, vestits amb camisa, saragüells amples, mitjons blancs i lligacames de color, espardenyes de veta negra, jupetí de fantasia i mocador de seda al cap. En la mà dreta duien una forca de tres o cinc puntes i la del Cap del ball era de set puntes. El Cap dels dansants començava a cantar i el final de cada vers era repetit a cor per tots els altres.
El ball de la Forca de Bellreguard es creu que originàriament seria un ball guerrer que va substituir les armes per unes eines de treball, les forques. El ballaven uns camperols que en arribar del camp es posaven el seus millors saragüells i anaven al carrer. Es ballava en honor a sant Miquel, patró de la població. Expliquen les persones grans que anaven a la porta dels magatzems de taronja que hi havia a la població i pels carrers de Bellreguard cantant i demanant la voluntat per fer-se amb els diners unes paelles on estava tothom convidat.
Les cobles, ballades totes amb la mateixa peça musical, originàriament s’havien executat al so del tabal i la dolçaina. De les set cobles originaries actualment només en ballem tres. La Primera Cobla es possiblement la més ancestral ja que les forques xoquen i recorda un ball de bastons. Finalment executen el Rondó Final que serveix per tancar les altres coreografies. Amb un ritme musical més ràpid es formen unes arcades amb les forques i passem per dins de manera alterna convertint-se les dues files en un cordó que acaba rodant per formar un cercle. Finalment s’eleven les forques i s’ajunten en senyal d’unió.
El ball de la forca és pot veure a Bellreguard el dia de la processó del patró i el ballem abans de la eixida del sant, durant el recorregut, obrint la processó i ballant de tant en tant una de les cobles amb el Rondó Final, així successivament fins que s’arriba a la plaça i tornem a ballar de nou les tres cobles i el Rondó Final. Després de cada rondó es forma una torre per part dels membres de la moxiganga que van alternant figures diverses.
No trobareu balls més antics a la nostra tradició mediterrània que els de bastons. A la Vall d’Albaida, País Valencià, tenim documentada l’existència d’un a Ontinyent, però a dia d’avui només conservem el de l’Olleria, una vertadera joia etnològica. El ball dels cartxots protagnitzat pels Locos de l’Olleria.
A l’Olleria (Vall d’Albaida) es celebrà fins els anys 30. El Ball dels Locos comença amb la realització de diverses figures per part de dues fileres de balladors que colpegen entre ells els seus sorollosos bastons, els anomenats carxots. Acabat el ball, els dos bàndols s’ajunten i formen un castell que es culmina amb la realització, per part de l’anxaneta, de l’anomenada figuereta – l’enxaneta recolzant-se amb el cap, enlairava els peus a dalt del tot -. Antigament també bevia vi d’una bóta abans de baixar. Una vegada és dalt de tot, el darrer casteller es posa cap per avall i va baixant de la torre en aquesta posició fins arribar a baix.
La presencia de balls i muixeranga fa pensar en un replegament de diferents celebracions. Ja hem vist anteriorment com amb el temps decaigueren moltes tradicions i al marxar de les processons sembla que els tornejants i la muixeranga s’ajuntaren també amb els Bojos.
Observeu aquesta cara, és la Núria, la traïdora i manipuladora que va aconseguir guanyar els diners de sis a traïció. Va saber jugar, enganyar i trair al final per emportar-se tots els diners.
Els concursants portaven històries de tota mena, algunes esperpèntiques i la clau consistia en esbrinar quines eren certes i quines falses.
Maria Josep: La seva història deia que els Bastoners de Súria van organitzar la XXX Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya, que es van endeutar molt per organitzar-la, havien tingut dèficit i a sobre els havien enderrocat el local on assajaven per fer apartaments (una desgràcia rera l’altre).
Llavors va venir la presentació de proves per defensar les històries: la foto de la olivera tallada, els plànols del menjador, el rebut de la vasectomia… una mica de tot, i, sobretot, les imatges de la trobada bastonera de Súria i la menció constant i de manera insistent del ball de bastons! Visca l’autobombo i la publicitat subliminal! 😀
Sobre el Marc, l’enamoradís que havien fotut fora de la feina, van dir que creien que era tot mentida i va resultar que era cert, pobre noi, li va tot malament i ningú el creu. 10.000 euros perduts. Del Jaume, el tallador d’oliveres, van dir que era mentida i van encertar! Al Claudi, l’home de la vasectomia, van votar que era verdadera la història i resulta que era falsa. 10.000 euros més perduts. I sobre la Roser, la perdedora d’arracades, no es van creure la seva història i realment era falsa.
Havien aconseguit 30.000 euros, arribava el final del programa i havien de decidir secretament si compartien o s’ho quedaven tot. Si les dues decidien compartir, 15.000 euros per cadascuna, si una decidia quedar-s’ho tot i l’altre compartir, s’ho quedava tot l’espavilada! I si les dues decidien quedar-s’ho tot es perdien els diners i se n’anava tothom sense res cap a casa. Cal dir que l’allau de missatges al programa de bastoners va ser constant, tots donant suport a la Maria Josep.
Doncs sí, la Maria Josep s’ha quedat amb un pam de nas, sense diners però amb el cap molt alt i l’agraïment de tots els bastoners per haver fet promoció de la nostre dansa, tan oblidada i marginada per les televisions. Gràcies.
Els pauliteiros són el símil del ball de bastons de Catalunya a Portugal, en un temps poc llunyà estaven molt propers a la marginalitat i l’oblit però als anys 80 van ser reinventats i recuperats. Cal dir que les similituds amb el nostre ball de bastons són més que notables, el que podria justificar les hipòtesis d’uns orígens o referents comuns a tota la península.
La restricció en molts casos d’anomenar-los “Pauliteiros de Miranda” resulta de la suposició que aquesta dansa es va arrelar a Portugal a través d’aquesta població, on alguns apunten que podria haver arribat a través de Lleó.
No vull acabar sense citar alguns dels elements que m’han cridat més l’atenció d’alguns grups de Pauliteiros.
Aquest passat dia 4 de gener era la cavalcada de reis de la Vila de Gràcia, nosaltres som una mica peculiars perquè mentre tothom la fa el dia 5 aquí arriben el 4, un dia abans perquè els nostres reis són puntuals i no arriben l’últim dia a ultima hora com als altres llocs.
Normalment a la Vila de Gràcia, aquests tallers són el primer contacte de molts nens amb el ball de bastons i, tot i que al final el reclutament de balladors per la colla es pràcticament nul, els nens en surten força contents. El ball ensenyat va ser el “Quan Barceló” un ball infantil però d’una gran varietat de cops, molt adient per fer-se una idea del que és el ball de bastons, i al final, alguns alumnes avançats i més motivats es van atrevir a provar el “Simu-simu-sara”.
La presentació del llibre “Les músiques del ball de bastons i el seu context” es va realitzar el passat dissabte 17 de desembre del 2005 a les caves Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia, un lloc on es donaven de la ma dos tradicions, la del cava i la del ball de bastons.
L’acte va ser presidit pel Conseller en cap de la Generalitat de Catalunya l’Honorable Sr. Josep Bargalló i ens van dedicar unes paraules, en aquest ordre: Robert Rovira, president de la Coordinadora de Ball de Bastons i un dels autors del llibre que va donar les gràcies a tots aquells que havien contribuït a tirar endavant aquest projecte. Un responsable de Cossetània edicions que va destacar la gran feina i la quantitat de dades recollides, així com la dificultat d’edició del llibre per la quantitat d’imatges i extensió de l’obra, cosa que els feia sentir-se plenament satisfets pel resultat final. Àngel Vallverdú, músic, secretari de la Coordinadora de Ball de Bastons i coautor del llibre, que va fer un resum dels continguts del llibre, un treball de 8 anys que recull 786 partitures, classificades per comarques i amb forces explicacions i context en un viatge que comença al Baix Ebre i acaba a l’Alta Ribagorça. També va intervenir l’alcalde de Sant Sadurní d’Anoia expressant la seva satisfacció perquè el seu municipi pogués acollir aquell acte i finalment van concloure els parlament amb d’intervenció del Conseller en Cap l’Honorable Sr. Josep Bargalló Josep Bargalló que va mencionar la figura de Julio Baroja com a expert en l’estudi d’aquest tipus de balls i va recordar una mica la història moderna del ball de bastons i la seva gran extensió i implantació pel territori de Catalunya. Al final va concloure amb un agraïment a tots aquells que mantenim les nostres tradicions, perquè som un país perquè som singulars i el ball de bastons de Catalunya és una de les nostres singularitats.
A Montserrat s’hi troba el Santuari on es donen trobada l’espiritualitat i la cultura en un marc natural singular. Aquest era el repte del meu viatge, una meta, un objectiu que consistia en portar dos bastons des de la Vila de Gràcia fins al Santuari, a peu i en un sol dia.
m’endinsava als boscos de Collserola. Aquí començava el meu viatge juntament amb altres persones, tots amb un mateix objectiu: arribar a Montserrat, però moguts per motius ben diferents. Mirant al cel es podia reconèixer la constel·lació d’Orió perfectament i davant nostre les Plèyades semblaven indicar-nos el camí.
Després de creuar tota la muntanya vam aparèixer a Sant Cugat del Vallès, el primer dels municipis que es trobava al nostre camí. Els passos eren decidits i no tenien fi. El camí seguia cap a Sant Joan, Les fonts, Terrassa, Vacarisses i Monistrol per encarar l’ascens final.
Aquí és quan començava a fallar la convicció i arribaven les preguntes sobre el sentit d’aquest viatge; un viatge a peu que també és un camí interior, perquè tantes hores de trajecte et fan pensar en moltes coses. Tot i així l’objectiu final estava a prop, uns quants quilòmetres més i ja estava! No era moment de que sortissin els dubtes, les forces començaven a minvar i la claror estava desapareixent de nou, era el moment d’atènyer als objectius i fer allò que havia vingut a fer. L’ascensió a Montserrat va ser directe, utilitzant la drecera dels 3/4. Quan camines sobre pla no te n’adones dels quilòmetres que portes caminats però quan arriba l’ascensió les cames et recorden cada pas que has fet anteriorment.
Ara, si pujeu a Montserrat durant aquest mes de desembre, i busqueu el "llibre dels peregrins", hi trobareu la firma i el testimoni d’aquest viatge, fet amb data 10 de Desembre. I, a la sala d’ofrenes hi veureu dos bastons, lligats amb la Senyera i amb una inscripció que hi diu: en un dels bastons "En record de tots aquells que el ball de bastons ha omplert les seves vides"; i, a l’altre, "Visca el ball de bastons!".