Monòlegs políticofestius

Bé, ja estem quasi al final. Avui toca missatge gravat. El concurs s’ha acabat, ara penjo dos pseudomonclis que havia guardat per si hi havia empat. Els podeu respondre però no canviarà el resultat. En Maurici fou el guanyador.

Quina dona, eh?

I…

Ahir vaig veure la final del mundial a un bar de Torrent de l’Olla, Sant-Germain. Era curiós, hi havia francesos i italians i tensió, molta tensió i nervis, molts nervis.

La veritat és que jo volia veure bon futbol. I el vaig veure. Al final vaig donar suport a Itàlia als penals després de la jugada del Zidane, que veig que és capaç del millor (com va xutar el penal, la jugada del cop de cap que quasi decideix el mundial) i del pitjor, el cop de cap injustificable.

Demà us parlaré del darrer llibre que m’he llegit, el d’en Balanzà, val la pena llegir-lo. I us penjaré la foto de família de tots els monclis.

Apa, aquí teniu els dos monclis restants, ara un i l’altra d’aquí a mitja hora, je je

És fàcil, no?

I ara, el darrer, no és el Woody Allen, ja ja

Ve, avui estic provant això de programar l’hora de penjar-ho, ara tot depèn de l’hora que marcava a Gràcianet, les 12:00.

Com a la película "High Noon" (Sol davant del perill), el sol il·lumina la Vila de Gràcia. A Rius i Taulet es troben els dos pistolers més ràpids de Gràcianet: Dolors i Maurici. L’antic cambrer del Candanchú, diria que ja jubilat, resta en un banc. El senyor Eusebi, amb un plec de dibuixos a les mans, també s’ho mira. Tothom resta pendent del campanar, passa un cabdell de matolls volant per la plaça (tot i que la Vila és neta, que no es digui). Una gota de suor li regalima pel front del maurici. La Dolors es distreu pensant en el Romeva, i la Gracienka està amb la càmara preparada i demanant permís a tothom. En Crazy, oportunament ha posat cartrons al voltant de la Plaça. En Winston s’ho mira mig enfilat des del balcó (algú se’l va oblidar penjat de la bandera de Gràcia la darrera diada castellera). En Greips busca si hi ha alguna llei de Goodwin d’enfrontaments via blocs. L’Oriol marca el ritme del temps amb els bastons com si fos el tabaler de Berga. En Carlemany pren notes pel "Cor de Gràcia". En Roger i en Txebacca s’ho miren fent una moritz a la terrassa de les Heures. En Vives farà una estadística. En 20g32 fa caricatures dels personatges i en Quim ho retransmet per Ràdio Gràcia. La Tortuga? s’ho mira des del campanar, per tenir una visió diferent a tothom. En Pellicer ho escriu ja al seu portàtil.

I apa, en el primer cas calen els dos cognoms

I el segon moncli, nom i cognom

Bé, com es valoren més els monclis que els meus comentaris (i que no tinc temps, vaja), tres monclis més…

No són fàcils! Penseu en els anys 80, per això

i un altre

i el tercer per avui, i quedaran quatre, quina emoció, no?

encara us dec un escrit, hi penso, ja tinc el títol "fets i reflexions d’una ni d’estiu"

Avui no hi ha monclis, estant dormint.

Veig que no sóc l’únic, però jo també vull dir la meva sobre el futbol.

Ahir em vaig trobar amb diverses coses que em feien pensar en el Mundial: primer, la pressa que certa gent tenia per acabar les comissions. Ahir teníem festival d’actes (l’agenda marca), amb una comissió d’urbanisme i una de mobilitat (algun dia us parlaré de les comissions, també).

Vaig sortir a les 22:00 de l’Ajuntament. Ja havia sentit dues traques de petards: 1 a 1 era el resultat. A les 17 de la tarda ja havia vist a un bar de la plaça tot de gent amb samarretes brasileres i molta gent mirant-s’ho. Deu fer goig seguir un mundial estant tothom esperant que el teu equip guanyi. Estaria bé.

El fet és que he vist pel carrer més samarretes del brasil, l’equador i l’argentina-quilmes que no pas de la selecció espanyola. Però ahir em preguntava al vespre sobre què li havia passat a la selecció d’Espanya. Vaig acabar consolant un amic meu que viu a Toulouse, espanyol, que l’endemà no sabia si anar a la feina, ;-). Jo li vaig dir que a Gràcia es van sentir molts petards, i no ho entenia. Catalonia is different, too!!

La veritat és que tot i haver acabat com sempre, que diu El Punt, la selecció diuen que ha jugat millor (no he vist cap partit, ho reconec, tot just fa tres dies vaig descobrir que agafava la Sexta) i que ha rejovenit. Això és tot? Crec que no, i us ho volia explicar.

Per mi hi ha diversos factors que es van afegir o van crear l’optimisme espanyol. D’una banda, i no vull aixafar el post d’en Maurici, hi ha hagut la guerra mediàtica. Altres cops, la selecció d’Espanya arribava amb divisions, crítiques al seleccionador (Garcia, de la Morena) com a guerra d’audiències. En aquest cas, també per l’audiència hi ha hagut una treva cap a l’Aragonés per tal que hi hagués una efervescència de la confiança, el que vol dir “shares” elevats. Quatro, la Sexta han basat les seves graelles cap al que es porta últimament: la graella monotemàtica. Això ho fa tele5 amb programes del cor o bé amb realities, de manera que tot es retroalimenta per tal de fidelitzar el client, el qui mira la tele. Deu haver-hi molta gent que tot el dia pot mirar la tele, si no, no s’entén, perquè a banda de sèries la resta de programes et fan estar out de la realitat.

Doncs bé, aquest és un factor que va fer créixer un optimisme excessiu (i ja no opino de la cançó…). Després, el fet que el Madrid hagi punxat un altre any crec que també fa que la gent s’hagi interessat més pel Mundial (com allò de la llegenda del barça de bàsquet i de futbol).

I d’altra banda, crec que a algú li ha interessat també exhibir un nacionalisme espanyol desacomplexat i amb “tarannà”. Demostrar que governant el PSOE, tot i l’Estatut (del ribot) i tot i el procés de pau, Espanya existeix, a través de cadenes de televisió que no tenien etiqueta de “patrioteres”.

I ara? El globus ha petat. Però com caldrà continuar tenint audiències, caldrà seguir el Mundial, però sense gent vestida de toreros, sense “a por ellos”, només futbol. I ara, a gaudir del futbol.

Escriure amb els dits creuats és una mica complicat

Vinga, avui quatre monclis, que si no…

ara un altre..

i un altre…

i un de més dificilet

Apa, vull nom i cognoms, si us plau!

Bé, recordo la mecànica de la juguesca. Penjo dos ninotets i la gràcia és a veure qui els encerta abans. De moment la cosa està molt repartida, ;-). Maurici 4, la resta 0. Ja provo de fer-ho a hores intempestives, però, no hi ha manera d’esquivar en Moritz Round.

Per cert, haig de reconèixer que coincideixo totalment amb la bogeria de divendres al matí, molt difertida!. La veritat és que seria la meva primera bacanal blocaire (per dir-ho en termes romans com la revetlla i finament). He provat de lligar-ho tot en un pdf però em sembla que perd la gràcia. No era només saber en quin moment i en quin bloc es feien els comentaris, és que es va crear un bon rollo per no res, com el nen que li regalen un megajoc tipus “Quién es quién” i acaba jugant amb el paper d’embolicar.

Hi havia moments en els quals havies de llegir els tres blocs per poder entendre què es volia dir, la dolors picava la cresta de bon rollo a en winston al bloc d’en maurici, demanava perdó en el seu i encara tenia temps per dir alguna cosa al meu. Continuo pensant que el sopar de blocaires hi té alguna cosa a veure, de veritat.

Per cert, jo també vull tocar el tema montilla, però no com l’està enfocant la gent, un debat estèril sobre els orígens sinó sobre continguts.

Vinga, els Monclis, senzills, que el diumenge al matí no estem per invents.

I ara un que 22 anys més tard ho ha canviat per un ribot, però ja veiem que hi ha gent que no canvia.

Apa, que avui hi ha castells al Camp d’en Grassot, al Passeig de Sant Joan amb Còrsega!!

Sort en tenim de Polònia per animar-nos una mica. Per cert, ara quan veig el cor de la ciutat veig l’acebes, alguna cosa no va bé.

Vinga, dos monclis més, un d’ells ja més difícil. Pista: no tot eren polítics polítics.

i

Bona revetlla a tothom!!

Poseu-vos música de "La nit de Sant Joan" i que sigui màgica per a tothom!!!

Un amic meu em preguntava un dia com és que m’agradava tant això de la política i des de quan. No vaig saber respondre fins que un dia, tot endreçant prestatges em vaig trobar una col·lecció de ninotets. Cal dir que el fet de ser fill de botiguers de joguines (Alfaro, Travessera de Gràcia, ara una balear) em va ajudar.

I he decidit omplir un forat que hi ha a la xarxa: els Monclis, no es troba res cercant a Google més que estudis de màrqueting lligat al Periódico. Són uns ninotets, fets per Gallego y Rey i l’empresa Star Toys, pels volts de l’any 84.

Moncli 1

Moncli 2

Fàcils, no?

I aquí els teniu, us proposo una juguesca, a veure qui n’encerta més, per tant un joc de rapidesa i memòria. No tots són tan fàcils com els d’avui, je je, molt adequats pel dia. Hi ha 17 ninotets, o sigui que ja tinc per 8 posts, al menys, je je.

Vaja, ja en som un de més a la família europea, no sé si això farà més llarg el concurs d’Eurovisió (sé que Andorra va participar però no he sentit enlloc com va quedar, per sobre d’Espanya? Quant al resultat dels espanyols, potser als diaris espanyols podrien posar Europa 292, Espanya 18, no?).

Aquest nou país és Crna Gora (“mont negre”, com diu Viquipèdia), però no em feu dir què és mont i què vol dir negre. La seva capital és Podgorica, i té uns 670.000 habitants.

Vaja, un referèndum on es posen dues condicions: un 55% de suport i més d’un 50% de participació. On queda el concepte de la democràcia, és més democràtic un resultat del 55% que d’un 51%? Sembla que sí. Montenegro ha superat les dues condicions, pels pèls, però ja està bé.

Veig que en Solana ha corregut a dir que comparar això amb Catalunya i el País Basc és tenir delírium tremens: Doncs vinga, ja m’hi poden apuntar perquè ho penso comparar. Diu que dubta que mai es celebri un referèndum d’aquest tipus. Estic segur que si depèn d’ell no serà així. Però depèn d’ell, depenia de Sèrbia que es fes el referèndum?

Catalunya, amb 10 vegades més habitants, tindrà la mateixa comprensió per part de la Unió Europea, o és que només els interessa debilitar Sèrbia? Hi ha alguna altra raó per no fer-ho? Allà hi ha hagut un conflicte bèl·lic en els darrers anys, l’Estat Espanyol es va passar mig segle passat en guerra o en dictadura.

De vegades crec que una cosa és ser independentista i l’altra és votar sí en un referèndum d’independència. Crec que hi ha gent que sense ser indepe, per exemple, en el moment en què li preguntessin, diria: Per què NO? I és que al final un es troba defensant motius per ser independent, quan el que no hi ha són motius per no ser-ho, no sé si m’explico. Jo sempre, quan algú em pregunta perquè sóc independentista, acabo tornant-ho i dient, per què NO? Potser són els altres els qui m’haurien de convèncer, no?

Potser han obert una porta que no volien obrir, potser que hi posem una falqueta perquè no es tanqui, no? O és que fa 15 anys Montenegro volia ser independent? Ara ho són, doncs estiguem a l’aguait, si us plau.