Monòlegs políticofestius

Ahir al telenotícies, tal com ens havia avisat en Saül Gordillo a través del seu bloc, van emetre un reportatge sobre els blocs polítics. 

Es pot veure al mateix bloc, jo no el penjo del youtube, perquè els únics que l’han penjat són la gent de CiU i han corregut a posar el seu logo, em recorda el confidencialCat per la manera de marcar informació pública. 

Són sempre interessant les reflexions d’en Gordillo (més que les d’en Jordi Juan, que em sembla un pel corporatiu atès que marca distància d’una tasca que tota la vida els periodistes han fet). Volia afegir, però un punt de vista personal. 

El meu, per exemple, és un bloc polític o d’un polític? (per petit polític que sigui un conseller) M’explico. Quan vaig demanar-li a en Roger que volia fer un bloc, la meva idea era allò que deia el primer dia, un terç de lletraferit, un terç de política i un terç de vocació periodística. 

Haig de reconèixer, tanmateix, que la proporció no ha estat exactament així, sinó que suposo que hi ha de fet dos terços de política, un sisè de lletraferit (algun petit relat) i un sisè de periodista vocacional. 

Tot i així, el que no m’acaba de fer el pes, per exemple és la doctrina que veig que hi ha en el món del PSC-PSOE de crear blocs perquè sí, deixant de banda, o no, el fet que són contraris a la recomanació del termcat d'emprar bloc en lloc de blog (veure discussió als comentaris; merci, lluís) per tant, hi ha una blocsfera i no pas blogsfera, però això ja és cosa seva. 

D’altra banda, al món convergent hi ha una estructura on fins i tot donen pautes de temes a tractar, font d’inspiració en diuen, i crec que això és contrari al propi esperit del bloc, atès que marca més aviat una altra línia doctrinal política similar a les altres i no novedosa. Per cert, que blocs.cat, com ells posen al títol és un altre bloc, possible cas de ciberokupació? (ho seguiré)

En canvi, a Esquerra, o no m’ha arribat o no hi ha un toc de xiulet a l’hora de fer blocs. Justament, sempre he pensat que una de les coses interessants dels blocs és que es tracta d’una alternativa als mitjans de comunicació habituals, que ja sabem de quin per calcen. El món dels blocs ha estat una finestra nova on poder expressar allò que penses, allò que creus que no recullen prou i et permet fer èmfasi en aquella part de la nostra petita part del mirall. La gent de les JERC ha creat una interessant plataforma d’agregadors, jovent independentista, que permet seguir bons blocs, com ara el d’en Gerard Coca i en Dani Casanovas.

Però sovint, valores si cal que sigui un bloc exclusivament polític. M’explico. Ni jo em trobaria còmode només parlant de política, ni crec que qui pugui entrar sempre vulgui escoltar qüestions polítiques. Parlar de coses de la feina, llibres, viatges, pel·lícules, etc., de vegades està prou bé, crec. 

Tot i així, també haig de reconèixer que hi hagut moments emocionants, amb això dels blocs.

A nivell gracienc, crec que el concurs de monclis, els preparatius de sopars i alguna discussió sobre fets de Gràcia (la Fera, festa major) ha estat el millor.

A nivell nacional, la campanya de “Jo vull un Estat propi” ha estat molt interessant i emocionant, perquè ha permès conèixer gent i generar sinèrgies dinàmiques com la Xarxa de Blocs Sobiranistes, una xarxa potent fora dels partits a seguir, ideada, entre d’altres, per en Xavier Mir. 

Bé, mentre continuo donant voltes a això dels blocs, seguirem escrivint, en la mesura que el temps ho permeti. Aquest ritme només el puc dur aquests dies

(continuació de I)

Bé, primer de tot, aclarir, per entendre el meu raonament, que parteixo d’una vessant del que la religió era antigament, és a dir, deixo Déu de banda i parlo de la religió i l’Església com a model i motor social, que és la vessant més antropològica i interessant per mi. És a dir, per què algunes religions fan la circumcisió, per què algunes no permeten menjar porc, etc. Allò de profundament humà que s’afegeix al teisme per formar una moral social. 

Dit això, el que crec que tenia el paper de motor social durant el segle XX i ara cada cop més, el que ha pres el paper de les religions són els partits polítics i les ONG’s. No m’interessa tant parlar d’allò que tenen, òbviament de diferent, sinó d’allò que tenen com a semblant. 

Tot i així, és evident que un partit polític seria, per mi, un moviment, que prova de conduir, mitjançant l’hegemonia social, la societat a través d’uns criteris que pot plasmar a través de legislacions, processos executius i d’organització de la realitat. Això és el que explica el típic raonament que un partit polític es diferencia d’un moviment social en què el partit polític aspira al poder per poder posar en pràctica la seva ideologia, mentre el moviment social prova d’influir socialment i en el govern per tal de modificar el seu pensament. Amb les contradiccions que això genera, i més en el sentit de coalició de partits polítics, on es prova de buscar allò que en matemàtiques dèiem el màxim comú denominador amb els altres partits via pactes de govern i enteses. 

Bé, doncs jo crec que estem en una època d’agnosticisme polític. Encara estic donant voltes a les causes, dóna per diverses reflexions, no crec que n’hi hagi una només, seria com una combinació lineal de diverses, on caldria que els entesos poguessin assignar el percentatge adequat. Sovint sentim esquemes reduccionistes i de vegades un pèl demagògics sobre els motius. De fet, crec que és el típic error de concebre la realitat segons el nostre filtre. Allò que percebem o en som testimonis, ho extrapolem a la realitat. És com allò de provar d’interpretar què vota cadascú, o, per exemple, interpretar, encara més difícil, quin pacte preferiria. I ja no vull parlar de l’escepticisme de les estadístiques, que donaria per un parell d’articles (repeteixo, perquè no sembli vehemència: article és la traducció al català del terme anglès post). 

Qüestionar el model o el motor, fa avançar la societat, sense necessàriament que impliqui la substitució del motor. Dit d’altra manera, es pot criticar els partits polítics sense criticar els sistema polític. 

El que potser és més perillós per mi és una conseqüència, que consisteix en la dedicació d’esforços a allò únicament personal. Allò potser de votar pels propis interessos, enlloc d’entrar en un procés de decisió sobre com creiem que serà millor la societat. 

El sistema actual, de mercat, o capitalista, accentua la individualitat i no la lluita col·lectiva o corporativa, i aquesta individualitat pot anar normalment associada a un procés de trencament de la identitat col·lectiva. En la perversió del sistema, es prefereixen consumidors a lliure pensadors, i es valoren fets i idees en funció de com afecten a la nostra individualitat. I no hi estic d’acord, evidentment. 

I això fa que el procés d’entitats, moviments socials i partits polítics també es vegi afectat. Quan parlem més del NIMBY (Not In My Back Yard) que de concepcions globals, crec que és un període d’una certa crisi de concepció del sistema de societat, no tant en la vessant econòmica sinó en la d’interrelació. 

Algun cop he llegit que el NIMBY està més lligat a les plataformes i el PIMBY més a les associacions veïnals, tot i que no crec que sempre es pugui lligar. A Gràcia hem tingut i tenim diversos d’aquests efectes: Pla de Mobilitat, Pla Vallcarca-Farigola, els jardins Maria Baldó, i et fan plantejar sempre el terme mig, allò que permet avançar i seguir tot tenint la percepció i la distància suficient per a valorar el que és raonable en cada cas. I deixo de banda l’acostament més o menys oportunista dels partits d’oposició a tot nimby que apareix, per mi una falca complexa i una certa llosa a l’hora de donar un projecte coherent per a Gràcia. 

En fi, seguiré reflexionant. I si m’acompanyeu, millor encara. 

Per cert, recomano llegir el termes relacionats amb en Nimby, com BANANA, els anglosaxons són genials amb els acrònims, per exemple, la llei contra el correu brossa, l’SPAM del 2003 en van dir CAN-SPAM Act, Controlling the Assault of Non-Solicited Pornography and Marketing Act, amb una picada d’ullet a l’origen del terme, l’sketch d’SPAM dels python i tenint en compte que CAN vol dir llauna)

I arriben les festes, com cada any, en un període estrany, posat amb calçador, fruit de la història (i no parlo només de la judeocristiana, sinó de la mediterrània, que ho aplega tot). 

I com cada any, en digestions més o menys pesades, trobarem una estona per reflexionar, els programes de televisió al voltant del 31 de desembre ens faran qüestionar tot el que cal millorar de cara a l’any que ve. Salut és el principal motor: dietes, exercicis i menys fumar, sens dubte, són les estrelles. 

Per què ho fem? No ho sé, potser mai tenim explícitament un temps per aturar-nos i mirar enrere. Sovint tinc la sensació que les coses arriben, i entres en una espiral que va pujant, a poc a poc, on no sempre tenim les regnes del procés, on ens deixem anar i la vida ens va portant, símptoma en alguns casos de rendició i en d’altres de comoditat i seguretat. 

I sempre va bé aturar-se i mirar on som. I, sobretot, on volem anar. 

Per fer aquest procés, cal sempre fer una revisió del que creiem que durant aquest any no ens ha fet el pes. Allò que no esborraríem (no té sentit pretendre esborrar el passat), però que potser provaríem de no repetir de la mateixa manera. 

Cal, però, que aquest procés no sigui del tot negatiu. A voltes ens centrem en allò que creiem que no hem fet prou bé, determinades accions i converses, però a la vegada seria necessari autoafirmar-te en allò que hem fet bé. 365 dies donen per molt, no tot és trampejar la realitat. 

Bé, en aquest escrit malgirbat només volia deixar clar que sovint les reflexions poden ben ser per a recordar allò de realment bo que duem al sarró, tot i que cal sempre saber reconèixer allò millorable. 

I en aquest procés, no pot faltar mai una mirada al passat, no per millor, sinó per diferent. I com millor que amb una part de la meva banda sonora particular amb forts lligams a moments i gent.

En fi, bones festes a tots i totes. 

Començo amb la nina ensucrada de l'Adrià Puntí 

I continuo amb el Zu atrapatu arte de Kortatu, desitjant que el procés de pau no s'aturi.

I, ja més present, els Obrint Pas i la seva flama.

No podia faltar en Manu Chao amb "mala vida", de l'època Mano Negra però en versió present.

I, acabo, dedicat a en Raimon, l'Arnau i en Xavi, Zebda, banda sonora de molts moments!! (amb el fruiter d'Amelie al vídeo).

Després de llegir algun article d’en Greips, m’ha fet pensar, i com era bastant llarga la resposta provaré de fer un article propi per poder explicar allò que em va fer anar donant voltes. Però serà en diversos dies, que un està una mica liat de feina i actes aquests dies.

El segle XIX i també el XX tenen una part d’agnosticisme religiós. En el fons, després de llegir la definició continuo pensant que agnòstic és un escèptic. 

Determinades èpoques concretes lligades normalment a fets històrics concrets poden fer caure en un cert escepticisme social. M’explico. 

Darrerament he vist en diversa gent, sobretot arran del tema de l’Estatut (sobre el qual ja he opinat abastament), una sensació de cert cansament social i polític. Si a això li sumes l’arribada d’una generació als 30 on no ha pogut canviar les coses tant com hauria volgut crec que pot explicar, tot i que no de manera unívoca, algunes sensacions. 

Suposo que hauria de defensar els partits polítics i les ONG’s. Ho faré a la vegada, tot i que pugui resultar estrany. 

Ambdues són formes d’associar-se amb diferents objectius. Un cop vaig fer un curs de voluntariat al Carrer Grassot. El primer que ens van dir és que fer de voluntari no servia per sentir-se millor ni era una teràpia. Em va fer pensar molt aquest pensament, atès que crec que hi ha sempre diversos factors que porten a la gent a formar part d’un moviment, sigui social o bé polític. 

El que diuen els experts és que el millor és estar bé per poder ajudar a un projecte i no a la inversa, és a dir, que els projectes ens facin la vida més feliç. Com si diguéssim, cal tenir un superàvit de felicitat per poder-la compartir i no tenir un dèficit i voler-lo tenir a través d’una activitat. Perquè, diuen, a la llarga, això comporta problemes de frustració i els qui en reben les conseqüències són qui menys culpa en tenen. 

En seguiré parlant, però volia fer primer aquesta descripció que em va semblar molt encertada.

Sí, encara que no ho sembli pel títol, parlaré de Xile, a títol personal.

Si fos tan fàcil opinar. I ho faig tard, però després d’un dia de sensacions. 

Vaig tenir la sort, com molts dels meus companys i companyes de promoció de tenir com a professor en Walter G. Xilè, exiliat, i una de les millors persones que he conegut. 

I avui pensava, què deu pensar ell? Segurament el seu sentiment ha de ser especial, és un dels que va haver de fugir. I va refer la seva vida, professor d’universitat, un professor estimat pels alumnes, ara ja jubilat. I trobes a faltar la manera en la qual et saludava cada matí, un somriure a les 8:30 i no és fàcil. No me’l veig ni odiant ni desitjant la mort, i ell ho va patir en primera persona. 

Tindrà odi en el seu pensament? Haurà estat content per la mort d’una persona deshumana com en Pinochet? 

I el cap m’ha dut a pensar en tot el que estem llegint als diaris. Opinions i consells sobre el que ha de fer Xile. Som un bon exemple a seguir? 

Quan sento la solidaritat internacional que dóna consells als xilens i no ha estat capaç de treure la veritat als dictadors (parlo en plural, és molt fàcil dir només Franco, però mai no és per una persona la qui fa un règim), de fer net de falsos demòcrates reciclats, penso si estan legitimitats per opinar. La prova del cotó, la llei de la memòria històrica. 

I si fos tot tan fàcil, aquells que parlen del patiment del poble xilè, amb qui sóc solidari, no haurien de fer una llei de la memòria històrica com Déu mana? I si fos tot tan fàcil, no hauríem de pensar també en un poble a qui van matar també un president? No vam tenir també un 11-S tràgic? Potser no tenim discursos com el d’Allende (trobareu l’enllaç al youtube a la tortuga), cançons com l’ojalà (la trobareu a cal txewaka), però som un poble que ha sofert i entenem el sofriment dels altres. 

Lua, que el teu poble faci net, ràpid, i pugui la gent ser feliç. Però que no torni a passar. Evidentment. Ni allà ni enlloc.

Per penjar alguna cosa diferent, penjaré el "Te recuerdo Amanda" de Víctor Jara. 

Els dies de pluja de tardor, i més si són festa, et donen un temps per pensar i lligar diverses coses que passen, un poti poti lligats pel pensament del sofà, amb un cafè amb llet calentó i el soroll constant de la pluja que mulla el carrer.
I aquests dies han passat diverses coses. Un dia d’aquests sentia l’Àngel Casas dient que a partir de l’1 de gener es deixarien d’emetre programes en català a TVE fora de les notícies (igual que fan a les comunitats autònomes). I em va saber molt greu, i em va servir per pensar i recordar. 

Sí, formo part d’una generació, no sóc de batejar les coses però en podríem dir, igual que els nordamericans en van dir X, com la generació Ç. 

Una generació amb uns referents de creixement comuns. Jo sóc dels qui, de nen, els dissabtes al matí volava cap al planeta imaginari, recordo en Xesco Boix cantant, un dia de planetes que tenien Joan Miró com a imatge. 

Sí, compartia amb els nens d’Espanya les sèries de dibuixos animats que es retroalimentaven amb cromos Danone, però avui estic reconstruint un passat amb uns lligams més específics. 

I sí, també vaig veure Verano Azul i la Bola de Cristal, els Tigres y leones (algú recorda com es deia el dibuixant? Recordo que era molt bo), però a la vegada s’anaven construint referents propis.

I vam anar creixent, i de la mateixa manera creixien els programes, de nens vam passar a Plàstic, un programa curiós i trencador, fins transgressor, on sortien la Marisol Galdón, en Tinet Rovira (ara un dels caps d’OT i gracienc) i en David Bagés. 

I va arribar TV3. I vam continuar creixent, ara amb els Joves, el Nan Roig, els inicis del Club Súper 3, l’Escurçó Negre (oh, sortia també el Dr. House, però l’estrella era en Rowan Atkinson i en Baldrich) i Bola de Drac. I el Força Barça a TVE ens feia un humor específic, del Barça (que llavors ja era un Dream Team) i en català. 

I música? Tenia referents d’en Lluís Llach, però eren cançons escrites anteriorment, un concert del Camp Nou que sempre hagués volgut anar, no tenia encara grups que cresquessin amb mi. I la Dharma ens lligarà el passat amb el nostre present. 

I arriben els finals del 80 i principis dels 90. I apareix el rock català. Per fi, i paral·lelament el creixement de la nostra generació. I tenim cançons que parlen dels nostres sentiments en la llengua que els expressem. Boig per tu esdevé la cançó que traspassarà edats i serà la cançó de molts casaments (com el de la meva germana), i l’Empordà com a himne generacional. I sentim el que sentim escoltant Vespre, i ens llepem les ferides amb Podré Tornar Enrere, podem ballar skà amb Doctor Calypso i els seus pardalets, i reclamar la llibertat nacional amb Brams, i Sau diu el que creiem, que no hem nascut per militars. Algú canta el que sentim, i sentim el que cantem. 

I anem al Sant Jordi, i ens sentim cerimoniosament part d’una generació que té els seus referents al país. I això ens fa sentir desacomplexadament part del que som, i tenir clar allò que no som. I pot costar d’entendre a aquells que no han tingut aquests referents. Som la suma del que hem viscut, entenent cada petita cosa que hem viscut se’ns pot provar d’entendre. I ja no ens definim com a nacionalistes, som independentistes. 

I ens anem fent grans, i continuem tenint referents. Els Pets canvien els acords igual que nosaltres, de festes i passar-ho bé passem a tenir inquietuds i plantejar-nos coses, i què difícil és anar creixent, però no ho fem sols. Primer, uns Plats Bruts ens fa sentir l’època dels estudis, després Porca Misèria ens fa veure que és difícil arribar al món laboral i als 30 i mantenir allò que creiem que som. I potser ho canviem, però quan volem i no quan ens ho imposen. 

I, a poc a poc, veus que gent d’una generació uns pocs anys davant nostre, va agafant les regnes del país, i la gent de Kràmpack ara Arriska fa productes de qualitat, i la gent de Minoria crea el Polònia. Gent d’edat similar que van prenent el relleu a tots aquells que hi eren abans. Amb un referent clar. I en Joel Joan no necessita sortir a les revistes del cor. I en Clapés omple la ràdio de les tardes. I hi ha en Laporta, en Portabella, en Puigcercós i en Ricard que prenen responsabilitats. Llei de vida. I en López Bofill diu les coses clares. I en Xavi Torres. I som aquesta generació la que vol més fortament les seleccions catalanes, i els productes en la nostra llengua, la que consumeix Sàpiens, Descobrir la Cuina. I llegim el diari en català. I volem viure plenament en la nostra llengua. 

I escoltes el CD de Porca Misèria, i veus que, lluny de la joventut, continues tenint referents en el teu idioma, cançons que canten allò que et passa i al ritme de la musica que et ve de gust escoltar. 

I avui es celebra l’aniversari d’un referèndum de la Constitució que no vam votar ni votaríem.

Sí, ja estem a la tardor. Llevar-se amb un cel gris i amb la pluja que et fa arraulir al sofà, amb pantalons de xandall llarg i Pastora. Què més pot fomentar la lectura?

Temps en el qual et ve de gust llegir el diari amb un cafè amb llet prou calent per entelar-te les ulleres i un croissant enganxosament dolç. Així es fa difícil llegir. Avui és el dia perfecte per començar el darrer llibre d’en Víctor Alexandre, “TV3 a traïció”.

Repasso el diari i faig llista mental de greuges. Resumint:

Pregó de l’Elvira Lindo. El vaig trobar amb un aire de revenja. No, no és ella la víctima, amb tots els respectes. La víctima és la llengua catalana i els escriptors catalans, que mai podran ser cosmopolites, tot i que és una llengua que es parla a quatre estats… però com tothom s’hi atreveix! Potser buscaré l’ampara del defensor del poble (no sé quin poble deu ser, però, el del que està a Montjuïch, sens dubte) a veure si s’oblida una estona del segon ribot que vol fer passar a l’estatut. I els intents de Tele-5 per deixar malament en Portabella. I els de Ciutadans de Catalunya practicant l’autoodi (deuen ser xiïtes, amb el plus d’autoflagelació). Em va fer gràcia que parlés d’escriptors, la majoria d’ells morts, no fos cas que algú pensés que els escriptors vius podien fer millor el pregó. Alfred Bosch (trilogia 1714, heretaràs la rambla), Rafel Vallbona (la plaça dels àngels i Gràcia), Quim Monzó (tots els seus llibres passen a bcn), Cesc Gay (pel·lícula En la Ciudad), Lluís Arcarazo (el cor de la ciutat, guionista de Salvador), Ildefonso Falcones (L’Esglèsia del mar), Josep Maria Huertas, Josep Maria Espinàs (Carrers de Barcelona), Sergi Pàmies (la gran novel·la sobre Barcelona), Sebastià Sorribas (viatge al país dels lacetans, el zoo d’en pitus), Lluís-Anton Baulenas (la felicitat), Pep Albanell (la meitat d’en joles senell), Juan Marsé, Joan Barril, etc. És veritat, no hi ha artistes catalans prou bons per fer un pregó sobre Barcelona. Fins i tot en Loquillo, Quimi Portet, Manolo García, tenen més vincles a través de les seves cançons.

Perquè posats a fer ha fet més en Cédric Klapisch (director de l’auberge espanyole) per Barcelona a França (tot d’estudiants que volen venir a fer erasmus a la ciutat per aquesta pel·lícula), Woody Allen (amb el que diu sempre de Barcelona), fins i tot en Tom Sharpe (surt Barcelona en un parell de les seves novel·les) per Barcelona. Però no deuen escriure al País (el seu). En YuriBCN ho explica prou bé.

Bona festa major als barcelonins, sap greu que plogui, sobretot pels actes de cultura popular. A Gràcia sabem el que és.

I llegeixo que han denegat uns ajuts a unes jornades sobre teatre català per ser d’àmbit massa local. I em toca de prop. Tot i ser documentalista, a l’Autònoma estic adscrit al Departament de Filologia Catalana.

I finalment, com no, el magnífic anunci de la Plataforma per les Seleccions Catalans. Les veritats, descarnades, simples, incomoden. No tinc res a dir. L’anunci ho diu tot. Diuen alguna mentida? Doncs això. Jo ja m'hi he adherit.

Nervis en el momentde seure davant l’ordinador. Mires el teclat com no si no recordessis on erenles tecles. Com aquell amic que fa temps que no veus, no saps massa per oncomençar. I deixes que quatre idees malgirbades s’acostin a veure si torna lainspiració. Por del silenci. Por que no hi hagi ningú a l’altra banda. T’hasdesconnectat, de fet tothom ha desconnectat i no saps si podràs refer elslligams.

Per festa major, lamajoria dels blocs van emmudir. Cap dels que ens havíem mig compromès va poderseguir el ritme. Ara ja no apareix ni el bloc de Pensaments de Festa Major enles teves opcions. Tenies un comentari pendent, la festa major d’un conseller. Iencara està pendent, igual que les vacances de Normandia i Bretanya (esticesperant les fotos). I aquesta setmana de desconnexió també es mereix alguncomentari.

I recordes que lihavies de dir a en Vives que el carrer Martínez de la Rosa va aguantar la pluja deldia 15. I si ho va fer llavors aguantarà molt, perquè aquell dia fou fort. Queli diguin als de Calella.

I recordes que alfinal no es va fer una quedada entre blocaires. I recordes que alguns els vasveure totes les festes: Winston, en Greips, en Vives, en Crazy i el blocaireentre reixes, en Maurici, que el vas veure força dies, tot i que tinc laimpressió que al final el qui no em volia veure era ell, ja ja. Merci per lesvetllades a Diamant, un any molt diferent respecte tots els meus records d’altresanys però que tot i així tenia un encant especial. I vas conèixer en Jürgen ien Saoirse. I recordes que no vas veure ni la Dolors ni la Gracienka. Llàstima!

I recordes que la Tortuga continua senseenllaçar-me, hmmm!

I aquests dies hiha hagut polèmica als diaris. Ja comença l’activitat. Sobre els immigrants. Llegeixol’article 6 de l’Estatut que jo rebutjava però que ara accepto (ho suporto, millor dit, perquè és la llei més important del meu país, no perquè hi estigui a favor, però em toca acatar-lo) que diu: “ElCatalà és la llengua oficial de Catalunya. […] Totes les persones tenen eldret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenenel dret i el deure de conèixer-les…”. Com diuen en espanyol, Punto pelota.Per mi, final de la discussió estèril que algú vol rendibilitzar electoralment.I no és just pels immigrants que ara es vegin al mig d’una discussió així. Massad’hora per ells, penso.

I llegia que hihavia polèmica als blocs per la presència de polítics a la Festa Major. Voldria donar-liuna altra volta al tema per oferir un altre punt de vista. Imagineu que ets unmilitant que treballes tot l’any de manera voluntària en favor d’un projectepolític que consideres vàlid pel país.

I ve la Festa Major de la Vila. La teva. L’esdevenimentde l’any. I llavors venen els líders del teu partit, en Carod i en Puigcercós.I els saludes i ells estan aquí, com una forma de donar suport a la nostrafeina. I saluden el regidor, d’Esquerra (per cert, em va agradar el seu discurs eldia del lliurament de premis i també el dia de la inauguració simbòlica de la Plaça de les Dones del 36),i els consellers del Districte. I recolzen allà on governem i els seusdirigents. I els militants es fan fotos i parlen amb ells. I els mostrem elscarrers guarnits. I caminen i caminen pels carrers que estem arranjant. I elsparlem del Pla de Mobilitat. I s’interessen per les infraestructures que tiremendavant. I ens donen suport i ànims. No sóc mitòman, però veure que els teusdirigents s’interessen per la teva tasca és sempre gratificant per la feina quefas durant l’any. I sempre és interessant l’aplaudímetre el dia del lliurament,on en Ricard i en Carod foren els més aplaudits. Què voleu? això fa il·lusió.

D’acord que hi hahagut una allau de presència, any de moltes eleccions. Però també he trobat afaltar-ne alguns: on era en Montilla?, i d’altres m’han sobrat, ja sabeu quivull dir, tot i que entenc que vinguessin. I ha estat una Festa Major amb lasenyera onejant. I una estelada al Campanar. Es pot demanar més?

Apa, mira, alfinal, resultarà que tenia ganes d’escriure i tot. Ja estem a casa, doncs!!

(s’inicia una línia editorial de relats curts, absurds, apolítics, per compensar els que ho són)

En Xelà té calor. Avui ha comprat un ventilador, no creia que li passés mai pel cap, creia que podria trempejar aquesta i mil calors més. Però no ha estat possible, ha provat de triar aquell aparell que consumís el mínim possible i que pogués ser portàtil per tal de poder-lo moure per casa. Creu que és una bona inversió, però procurarà fer-ne un ús moderat, només per quan calgui, igual que fa quan té fred i encén l’escalfador elèctric que l’acompanya allà on va, com si fos la seva closca de cargol.

Posa música, l’últim disc de Pastora. Li agrada, creu que reflecteix coses que li passen, sentiments de la gent de la seva edat i generació. Cada edat una música i, sobretot, unes lletres que diuen més del que diuen perquè sembla que la cançó l’escriguin pensant en tu, com la gent que pensa el mateix tot llegint l’horòscop. El mateix que ha fet amb les cançons dels Pets, ha crescut amb ells i les seves reflexions són també les pròpies. Cada cançó, un record. Com més cançons, més records. I aquella manera quasi obligada d’escoltar una cançó moltes vegades. El que deia Phil Collins a “A Groovy Kind of Love”, When I’m feeling blue… (quan estàs tou), el millor és la música. Si estàs animat, un bon “Hungry Heart” o un “Born to Run”, un “Bon dia” o un “Local Hero”. Si estàs tou, tens més cançons, diguem tot el repertori de Los Panchos, “Siempre me quedará” de Bebe, un “Ojalá” de Silvio, un “Las cuatro y diez” d’Aute, un “Podré tornar enrera” de Sopa, un “Vespre” dels Pets, el "Contigo" del Sabina, etc. Moltes més cançons de referència. Curiós. Potser la música expressa millor la tristesa o s’exterioritza millor. En Xelà no hi entén, però, de música.

Encén l’ordinador sense pensar que ho està fent. El pilot automàtic actua com sempre, com quan camina sense pensar en el camí dels catalans i ja hi és. El senyor Gates fa el sorollet de costum, tot arrenca, tot sorgeix, el paradís de la comunicació. El senyor ADSL et demana la contrasenya de sempre que absurdament continua recordant. De vegades, en Xelà pensa que la gent té molts més mitjans al seu abast. Però, té més coses a dir? Té més ganes de comunicar? Teràpies de soledat, que no de solitud. O era a la inversa? El ventilador dóna voltes. Sí, raona en Xelà, la culpa la té un tal Maurici, que parlava de ventiladors casolans i en Xelà ho va veure molt difícil de fer. Cinc metres de mànega? buff, massa complex. Deuria influir-lo sense pretendre-ho. Igual que ha fet en jiborram, que li va donar la pensada de fer petits relats sense més ambició que la de passar una estoneta escrivint. I si algú ho llegeix, doncs bé. Com també el deu haver influït en Cani amb la seva dolça manera d’expressar les coses en tercera persona.

Fum blanc de negre. No prou per no veure la pantalla. Com eren els estius d’estudiant? Lliures d’obligacions, sens dubte. En Xelà recorda que l’estiu començava amb el Tour, acabats els exàmens, podia passar-se un dia davant del televisor. Les grans etapes començaven a les 12. Podies seguir-la tota. I no pensa en l’Indurain, pensa en qui li va fer apreciar el ciclisme: en Perico Delgado, en 34 Comments | Reflexions sobre les petites coses | Permalink
Posted by AlexLopez