desPensaments

– Psst! No et conec jo a tu?

Garratibat, va quedar-se immòbil. Qui coi li havia parlat? Estava segur d'estar sol, se n'havia ben assegurat abans de triar aquella branca per posar-s'hi. En aquell tros de bosc, amb el fullam tan espès s'hi havia sentit segur. Necessitava una mica de temps per a si mateix, havien passat moltes coses i volia calma per pensar-hi. No passa cada dia, que et fotin fora del show (el Millor Show del Món, creia ell), i considerava que mereixia que com a mínim…

– Cagun l'ós pedrer! Ja sé de què et tinc vist a tu!

Aquest cop si, casi cau de la branca. Va haver de fer un esforç per mantenir-se, tot intentant aparentar calma, però estava ben esverat. D'on redimonis sortia aquella veu? Sigilosament, va girar el cap a veure si veia algú. Res. Ni a la dreta, ni al darrera, ni a l'esquerra. Tampoc al devant. Ni sota ni sobre… Mira que si havia anat a parar a un bosc encantat! Només li faltava això, ara.

– Tu ets l'estrella del show del mussol i la lluna oi? Ostia nanu, espera que avisi als col.legues, som fans teus! Eeeeehhh gent!! Fffiiiuuuuit!! (fent un fort xiulet) Mireu, mireu qui tenim aquí!!

De cop, tot va ser fressa al seu voltant. I, sincerament, no va marxar perquè li van fallar les forces al començar a veure tot d'ulls que se'l miraven. Ulls flotants! Si almenys pogués pessigar-se… Ostres, quin malson aquell. Només li faltava anar a petar a un bosc encantat. Ell, tan tranquil que sempre havia sigut, que s'havia dedicat a mirar-ho tot fixament per aprendre el més mínim detall i ara es trobava en un lloc on no entenia res de res. I, de tanta tremolor, no podia ni volar.

Eps, espera, els ulls no flotaven sinó que tenien un cos.. S'hi fixà més. Quin coi d'animal era aquell que semblava una branca amb ulls? Ostres no, alguns semblaven branques, d'altres tenien els colors de les fulles… No havia vist mai un animal tan extrany. Uns ulls que es movien de forma esbojarrada, un cos amb forma de branca… Va recordar de cop quan era ben petit, en una visita del seu oncle de les Amèriques, aquest va explicar a tot el poble que hi havia uns animals anomenats "camaleons" que per amagar-se es transformaven en el color del seu entorn. Tothom l'havia pres per ximple, però ell al ser un vailet n'havia quedat impressionat. O sigui que el seu oncle no havia dit mentides… Qui ho havia de dir, aquella gent de gràcia que se les donaven tan d'entesos l'havien ben espifiada al fer-lo fora del poble per mentider.

Però tornant a la realitat, tants ulls mirant-lo fixament el posaven nerviós. Ell volia estar sol, caram! Res de soroll! Aixi que, ara ja més tranquil però emprenyat com una mona, va aixecar el vol sense ni despedir-se.

– Caram, quin mussol tan antipàtic, no m'extranya que l'hagin fotut fora del show. Apa i que el bombin tu!

A veure quan l'Hereu té els collons necessaris d'obligar als graciencs a equipar els edificis amb ascensor. Obligatòriament. Tant si com no. I si el teu edifici és massa petit per tu i l'ascensor, doncs te'n vas. L'ascensor és lo primer.

De moment, han començat a la Barceloneta. I la gent s'ha rebotat. I per una tonteria: 1000 families hauràn de pirar.

Almenys, aquesta vegada no hauràn de marxar per no poder pagar el lloguer.

Evidentment, a l'Ajuntament diuen que tot és invenció dels veïns, que no s'enteren de res, i que segurament són tots de dretes. Malo malo.

Això em recorda allò de cole de "quien bien te quiere te hará llorar" mentre et fotien bofetada ara sí, ara també.

(Més informació de primera mà: http://www.barcelonetaesrebela.com/ )

Aquest cap de setmana he enllestit un llibre que va començar agradant-me molt i mica a mica m'ha anat avorrint. Bé, en part és normal perquè comença parlant de la República, la Guerra Civil i la dictadura per acabar relatant la vida política a les Corts i a Europa de l'escriptor.

En concret, es tracta del llibre autobiogràfic Entre vivències, de Josep Subirats Piñana. Com l'Albert Alay, es tracta d'un d'aquells lluitadors que van començar a ERC per anar a petar al PSC. Una vida molt complerta, la seva. I molt estressant, de debò 🙂

De tot el llibre, un paràgraf m'ha fet pensar, i molt. De fet, encara no he aconseguit arribar a una conclusió. Es tracta d'aquest text, trobat a la pàgina 222 (quin número, oi?):

(…)Penso aleshores -i encara ho penso- que fou un suïcidi polític que tots els líders catalans que eren diputats a les Corts deixessin el seu escó del Crongrés pel del Parlament de Catalunya (Joan Raventós, Jordi Pujol, Antoni Gutiérrez el Guti, Anton Cañellas, per citar els més destacats). Era deixar la trinxera on esprenien les decisions polítiques d'Estat per anar-se'n allà on s'executava allò que decidien els altres. A partir d'aleshores, en la meva tasca al Senat en els temes de Catalunya, vaig trobar-me sense el suport dels líders catalans a les Corts, que eren els que tenien el pes i el prestigi per decantar o intentar decantar les decisions del poder central. (…) 

Jo sempre havia cregut que el lloc dels polítics catalans era Catalunya, però reconec que no ho havia mirat mai d'aquesta forma. I ara, tinc dubtes.

Hi seguiré rumiant… 

Qui m'ho havia de dir. Dos anys després d'encetar el bloc encara tinc prou coses al pap per escriure-hi.

De tot, el més interessant trobo que és veure'n l'evolució. Mal que em pesi, el meu estat d'ànim i la meva situació personal ha influït decisivament a l'hora d'escollir els temes que han farcit els diferents apunts. De fet, part de l'experiment blocaire era exactament això: poder en un futur veure com es reflexava la meva vida personal en la vida blocaire. I en això estem, ja que el futur encara no ha arribat 😉

Gràcies als que us heu deixat caure per aquí. Gràcies als que m'heu llegit en silenci i als que us heu animat a escriure-hi comentaris. I gràcies als que no us ha agradat i heu passat de llarg. Sobretot a aquests darrers, que heu passat en silenci. I segur que sou la majoria 🙂

A vegades cal donar la raó a l'Audiència Nacional quan diu que hi ha periodistes que assenyalen amb el dit els objectius per als desalmats desgraciats.

Diumenge, al diari de més tirada de tota la península hi veiem:

La frase diu "Esta es la cara del hombre que aleja al Real Madrid de la Liga"

I avui llegeixo:

Turienzo presenta una denuncia por amenazas telefónicas
La polémica por el arbitraje del partido entre el Rácing y el Real Madrid vivió ayer un nuevo episodio. El árbitro Javier Turienzo Álvarez presentó una denuncia ante el Juzgado de Guardia de León, donde reside, por las amenazas telefónicas que ha recibido en su domicilio tras su polémica actuación en el choque.

 (font: Levante)

Objectiu aconseguit? 

Avui tenia el dia una mica fric i m'he posat a revisar factures. M'he parat en la de Aigues de Barcelona i per casualitat li he donat la volta. Allí m'hi he trobat el desglossament de la factura, que fa així (en porcentatges):

• Quota de servei: 38%
• Consum: 15%
• Cànon de l'aigua: 18%
• Clavegueram: 5%
• IVA: 5%
• Taxa Metropolitana Tractament de Residus Municipals:18%

És a dir, només un 15% del que he pagat correspòn a l'aigua que directament consumeixo. Alguns impostos són sobre el consum  (cànon i clavegueram) i un d'ells són més diners que el propi consum (com el cànon de l'aigua). A més, ja inclou un impost per al tractament dels residus que, també, és més elevat que el consum.

Així que he pres una decisió: donat que pago un 85% d'impostos en la factura em dóno per satisfet en la meva contribució a la societat i al medi ambient, i que a partir d'ara estalvii aigua Rita.

Que no em prenguin més el pèl dient-me que estalvïi l'aigua que pressumptament escasseja. El dia que pagui per lo que consumeixo (com passa amb la factura telefònica, per exemple) segur que m'ho miraré més.

Au, me'n vaig a dutxar banyar. 

Posar dues parades de la mateixa línea d'autobús separades per menys de 20 metres? Quin és el sentit de tenir una parada dins la plaça Espanya devant la plaça de braus, i l'altre just al agafar la Gran Via?

Quin sentit té montar tot un canal de televisió intern per al Metro, amb televisors a cada estació, i no donar cap informació del que passa al Metro?

Divendres que ve celebrem el X Aniversari de GràciaNet. Durant tots aquests anys (tot i que jo en fa menys que en formo part) crec que a GràciaNet s'ha aconseguit part de l'acta fundacional de GràciaNET:

GràciaNet és un projecte associatiu sense ànim de lucre nascut a la Vila de Gràcia que té com a objectius principals estendre i difondre les noves tecnologies i la Internet en el territori de la Vila de Gràcia i d'altra banda intentar preservar la xarxa de possibles injerències del poder polític, empresarial o mediàtic per tal que continuï essent un gran fòrum lliure de censures i controls

Crec, sincerament, que a GràciaNet se li ha impedit l'expressió a molt poca gent (gent real, vull dir, no personatges inventats) i s'ha emprat per a projectar Gràcia al món. No són poques les webs interessants que hem allotjat i donat cobertura durant aquests 10 primers anys: les webs oficials de la Festa Major i Sant Medir, mitjans de comunicació com TransversalWeb i La Tortuga, entitats il.lustres com Els Lluïsos, programes de Ràdio Gràcia i Ràdio Pica, colles de cultura popular com els Castellers i els Bastoners, la primera versió de Vilaweb Vila de Gràcia, etc.  En els últims anys, a través de les imatges i els blocs hem aconseguit també que fóssin els particulars, i no les Entitats, qui projectéssin aquesta Vila al món, de forma natural.

Però, després de tants anys i coses fetes a mi em queda un regust amarg. Si bé hem fet moltes coses, també em dóna la impressió que no ens hem sabut vendre bé. Cal fer auto-crítica i reconèixer que potser som bons tècnics però, decididament, uns venedors pèssims. Sempre hem volgut fer les coses sense fer massa soroll, discretament i ens ha acabat passant factura: a Gràcia molt poca gent coneix GràciaNet.

També li podem donar una mica de culpa a les limitacions tècniques amb les que treballem. Ens hauria agradat, i  molts cops ens ho hem plantejat, oferir correu gratuït a tots els graciencs però el servidor no hauria aguantat tanta càrrega. I com que sempre hem tingut certa al.lèrgia a integrar-nos en cap projecte on nosaltres no tinguéssim el control total i absolut de GràciaNet, ens ha provocat viure una mica al marge del que les institucions del pla de Barcelona volien fer en l'àmbit de les xarxes ciutadanes. Per una banda hem convertit la independència de GràciaNet en la nostra més preuada bandera, a risc de quedar-nos sols. Per l'altra, ens planyem que no se'ns coneix. Ho volem tot? 🙂

Per això crec que aquests propers 10 anys que ens esperen fins al Sopar XX Aniversari (si, els "gracianeterus" som addictes als sopars) un dels objectius nostres hauria de ser donar-nos a conèixer en el món real. A veure si ho aconseguim, que som molt tímids.

Mentrestant, us podeu apuntar al sopar eh? Que és divendres que vé!!! 🙂

M'estic llegint un llibre* que explica (o ho intenta) els fets cronològics i freds que duren al genocidi dels càtars en mans de l'Església Catòlica de Roma. Bé, el fet és que un dels càstigs imposats per l'Església al poble ja vençut resa així:

Es prohibeix posseir els llibres de l'Antic i del Nou Testament. Els no prohibits -brevaris, etc.-, no poden ser traduïts del llatí a la llengua vulgar (pàg.135)

És a dir, la pròpia institució religiosa prohibeix als seus feligresos tenir contacte directe amb els llibres sagrats en els quals es basa la litúrgia i creences, i en cas de tenir-lo, s'assegura que estiguin escrits en llengua que només els iniciats per la pròpia Institució entenen. D'aquesta forma es manté al poble ignorant i se l'hi pot donar gat per llebre de la forma més natural.

Maquiavèlica Església…. 

* Crònica dels càtars, de X. Escura