Filòleg nascut al Torrent de l’Olla de Gràcia el 9 de gener de 1957. Vinculat al moviment escolta gracienc formà part de l’Agrupament Abat Oliba i, posteriorment, del Lluís Companys. Professor de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, milità a Esquerra Republicana de Catalunya i, en els primers anys de democràcia municipal, exercí de Conseller de Districte per aquest partit.

Membre històric de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila de Gràcia, va participar activament en lluites ciutadanes dels anys 70 tan importants com la reivindicació de l’Artesà per a ateneu popular, la supressió de la Via O i l’intent de salvar la plaça Lesseps. Ja en democràcia Inglès, que era col.laborador de la revista Carrer Gran, s’implicà també amb força en la lluita popular durant la dècada dels 90 per eradicar de la vila la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera, objectiu que no s’aconseguí. Va morir el 23 d’octubre de 1996.

A iniciativa del Taller d’Història de Gràcia el 22 d’octubre de 1997 se li va retre homenatge públic a la seu de l’Ajuntament de la vila a Rius i Taulet.

El qui seria president màrtir de Catalunya va néixer el 25 d’agost de l’any 1882 al Tarròs, un poblet de la comarca de l’Urgell. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. L’any 1917 fou elegit regidor de l’Ajuntament de la ciutat en representació del Partit Republicà Català. Pel novembre de 1920 fou detingut amb Salvador Seguí, Martí Barrera i altres sindicalistes i fou deportat al castell de la Mola a Maó. Fou, també, membre fundador de la Unió de Rabassaires i el març del 1931 participà en la Conferència fundacional d’Esquerra Republicana de Catalunya. A les eleccions del 12 d’abril d’aquell mateix any, les que portaren la IIª República, Companys fou elegit regidor per Gràcia, el més votat. Els resultats al districte VIIIè (Gràcia) foren els següents: hi havia 54 seccions i 23.776 electors; resultaren escollits Lluís Companys (ERC-5.088 vots), Joan Lluhí i Vallescà (ERC-4.796 vots), Jaume Vinyals (ERC-4.378 vots), Josep Nonell i Pujol (Lliga Regionalista-3.797 vost), Frederic Brasó i Villaret (Lliga Regionalista-3.599 vots). Aquell històric 12 d’abril era diumenge i a Gràcia hi passaren moltes coses, entre elles que tingué lloc l’Aplec sardanista gracienc celebrat a Vallvidrera.

A partir d’aleshores la trajectòria política de Companys és prou coneguda: governador civil de Barcelona, diputat a Corts i al Parlament de Catalunya, ministre de Marina, president de la Generalitat, fets del 6 d’Octubre, guerra civil, exili, detenció a França i extradició… Fins al moment de la seva mort, afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc.

Il·lustrador nascut a Cardedeu el 25 d’abril de 1949. De formació autodidacte, començà a treballar als quinze anys col.laborant en la pel.lícula de dibuixos animats “El mago de los sueños”. Va conèixer Gràcia l’any 1972 en casar-se amb una gracienca de tota la vida, la Mercè Company i anà a viure al carrer Puigmartí, 40. Més endavant instal.laria el taller en el número 22 del mateix carrer amb la Festa Major del qual sempre col.laborava. S’especialitzà en dibuix infantil i juvenil i part de la seva obra ha estat publicada en llengües estrangeres i exposada en museus com el Pompidou i el Nacional de Tòquio. Entre els seus llibres destaquen “El Gil i el paraigua màgic”, “El presoner del gegant”, “Història del pollastre que ponia” i “Perduts a la cova”. Va rebre nombrosos guardons nacionals i internacionals. A la Travessera, en el punt equidistant entre casa seva i l’estudi, va topar l’1 d’agost de 1994 amb un cotxe petit i va morir.

L’any 1998 es va constituir la Fundació Agustí Asensio, amb seu al lloc on tenia l’estudi i que, entre altres activitats, convoca un Premi dedicat a reconèixer l’esforç de les persones.

Fondista nascut el 9 de maig de 1875 al número 4 del carrer Santa Eugènia de Gràcia, conegut popularment com a carrer de les Xemeneies on els seus pares hi tenien un establiment d’espardenyeria. Després d’un parell d’anys a la fonda “del Geperut” al carrer València cantonada Girona, començà a treballar a la Fonda de la Unión que es trobava a l’actual número 32 del carrer Gran i de la qual es convertiria en propietari. Ben aviat inicià el costum de guarnir l’aparador de la fonda amb tota mena de figures i muntatges ornamentals realitzats amb llegums, verdures i altres elements semblants. Personatges, indrets, esdeveniments, festes i tradicions de l’època anaven adornant la fonda que es conegué popularment com “dels ninots”. Les seves obres varen merèixer diversos premis: de l’Ajuntament de Barcelona, de les festes de Carnaval, dels fondistes de la ciutat… Va morir el 7 de novembre de 1931.

Forner nascut l’any 1803 en el terme de la parròquia de Santa Maria del Mar a Barcelona. De petit es traslladà a Sant Cugat del Vallès donat que el seu pare es féu càrrec del forn del Monestir d’aquesta població. L’any 1826 es va casar amb Teresa Roig i Mora i s’establí com a forner a l’indret de l’actual carrer Gran cantonada Sant Marc.

En algun moment de la dècada del 1830-1840 Vidal i Granés va decidir desplaçar-se en romeria el dia de Sant Medir a l’ermita de la Vall de Gausac on es venera el sant. Hi va anar a cavall, acompanyat de familiars i amics i repartint llaminadures. Fou doncs el primer romeu de Sant Medir, tradició que s’ha convertit en una de les dues grans festes de la vila i que es repeteix cada tres de març amb un conjunt de colles que l’any 2003 sumaven 29, la majoria de Gràcia però també de Sarrià, de Sant Gervasi i de Sants. La més veterana de les que perviuen és l’Antiga de Sant Medir, colla de Sant Gervasi fundada el 1861. Josep Vidal i Granés va morir el mes d’octubre de 1856 i està enterrat al cementiri de Sant Genís dels Agudells.

Des del 3 de març de l’any 1957 una placa commemorativa recorda Josep Vidal a la façana de la casa on va viure i morir al carrer Gran, 111.

Escriptora universal nascuda al carrer Balmes de Barcelona el 10 d’octubre de l’any 1908. La seva novel.la “La plaça del Diamant” és, sens dubte, la peça literària que més ha popularitzat un indret de la vila arreu del món. Entre les seves obres destaquen: “Un dia en la vida d’un home”, “Aloma”, “El carrer de les Camèlies”, “Jardí vora el mar”, “Mirall trencat”, “Quanta, quanta guerra”, etc… Exiliada l’any 1939 va viure a París i a Ginebra. Retornà al país l’any 1979 i alternà la seva residència entre Barcelona i Romanyà de la Selva.

El 5 d’abril de 1981 les institucions i el poble de Gràcia li varen retre un emotiu homenatge a la plaça del Diamant, on s’inaugurà un monòlit en presència seva. En aquell acte Mercè Rodoreda va pronunciar paraules com aquestes: “(…) Tots els meus records de Gràcia són entranyables. Tot és lluny, però en pensar-hi, enmig d’una onada de nostàlgia, em fa bé, i moltes vegades, i en diverses circumstàncies, aquests records m’havien estat un consol. (…)” L’any 1982 s’estrenà la pel.lícula “La plaça del Diamant” de Francesc Betriu, amb Sílvia Munt i Lluís Homar com a protagonistes. Va morir el 13 d’abril de 1983. Aquell dia i l’endemà el monòlit de la plaça del Diamant s’omplí de flors i molts veïns i veïnes hi feren llargues hores de vetlla.

El 14 d’abril de 1984 s’inaugurà a la plaça Rius i Taulet un monument obra de l’escultor Damià Campeny, dedicat a Rodoreda i a la Colometa. Més endavant es traslladà a la plaça del Diamant on es troba actualment

Metge i capellà nascut el 29 de maig de 1905 a Manresa. El mes d’octubre de 1921 es traslladà a Barcelona instal.lant-se a casa d’un matrimoni manresà sense fills que vivien al carrer Vallfogona de Gràcia. El 12 de març de 1925 va pronunciar la seva primera conferència de caràcter mèdic a la seu del Centre Moral i Instructiu , entitat a la qual es va vincular, així com a l’Oratori de Sant Felip Neri on va tenir en el pare Joaquim Serra un orientador espiritual. L’any 1928 va acabar la carrera de medicina. Quan a començaments de la dècada dels anys 30 s’organitzà el moviment de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC), Tarrés s’hi integrà i, amb el temps, es convertiria en un dels seus més destacats líders, ocupant importants responsabilitats a nivell nacional. A Gràcia va promoure el grup número 1 de la FEJOC, el “Torras i Bages”, en el si de Sant Felip Neri. Ja després de la guerra civil, Tarrés s’ordenà sacerdot el 30 de maig de 1942. Va morir el 31 d’agost de 1950.

El diumenge 5 de setembre de 2004, a Loreto, Pere Tarrés fou beatificat per l’església catòlica.

Al carrer Carolines, 10 hi té la seu la Fundació Pere Tarrés, institut de formació i Escola Universitària d’Educació Social.

Fotògraf nascut a Valls el 19 de març de 1922 i que, quan tenia només tretze anys, s’inicià en la professió de la mà del seu pare Pere Català i Pic. L’any 1948 instal.là el seu estudi a la Travessera de Dalt dedicant-se principalment a la fotografia industrial i d’il.lustració. La seva primera exposició individual la va presentar l’any 1953 a la Sala Caralt de Barcelona. En tant que repòrter gràfic va col.laborar en publicacions com Revista i Destino, així com amb el grup d’arquitectes “Grup R”. Va exposar en nombroses ocasions a Europa, Àsia i Estats Units i va il.lustrar més de 50 llibres. L’any 1952 dugué a terme una experiència en el camp cinematogràfic amb el documental “Sagrada Familia. Piedras Vivas”. Des del 1963 vivia al carrer Camèlies i va morir el 5 de març de 1998.

L’Arxiu Català Roca es troba en el que fou el seu estudi a la Travessera de Dalt, 44, baixos, interior 1ª.

Director cinematogràfic nascut al carrer Llibertat de Gràcia el 15 de gener de 1874. D’origen humil, el seu pare –mallorquí- era ebenista.. Pocs dies després del naixement, la família es traslladà a Sants. Va estudiar a Barcelona matèries de dibuix, mecànica i tall de fusta. L’any 1897 construí la seva primera cambra cinematogràfica i, aquell mateix any, va filmar la seva primera obra “Baralla en un cafè”. L’argument era ben senzill: dos joves després de passar una estona al Casino de Sants comencen una discussió que acaba violentament amb intervenció dels vianants. Altres filmacions de l’època, del que està considerat veritable fundador del cinema català foren: “Sortida del públic de l’església parroquial de Santa Maria de Sants”, “Sortida dels obrers de la fàbrica de La Espanya Industrial” i “Arribada del Rei Alfons XIII i la Reina Maria Cristina a Barcelona”. L’any 1916 va fundar els estudis Boreal Films i, a partir del 1917, se centrà en tasques de producció i fotografia. Va morir el 27 de febrer de 1955.

Boxador conegut com el “Crack de Gràcia” i que va néixer el 29 d’agost de 1904 al carrer Llibertat, 29. El 1921 va començar a entrenar al costat d’Àngel Artero pioner de la boxa catalana. L’any 1922 va debutar com a professional i, al llarg de la seva carrera, fou campió de Catalunya, d’Espanya i, en diverses ocasions, d’Europa, sempre en la categoria de pes ploma. Quan va esclatar la guerra civil Gironès, que ja s’havia retirat, ingressà al cos de policia i fou destinat a l’escorta personal del president Lluís Companys. Finalitzada la contesa s’hagué d’exiliar i el règim franquista va aprofitar una retorçada història de confusions i calúmnies per acusar-lo falsament de torturador en una “txeca” de Barcelona. Va morir a Mèxic el 8 de febrer de 1982.

Des de l’11 de juliol de l’any 2000 Gràcia el recorda i contribueix a reivindicar la seva neta memòria, amb una placa a la façana de la casa on va néixer al carrer Llibertat, 29.

Metge, sexòleg i anarquista nascut a Cartagena el 26 de desembre de 1911. El 1921 es traslladà a viure a Barcelona amb la seva família i s’instal.laren al número 15 del carrer Benet Mercadé de Gràcia (aleshores passatge de Sant Benet). En aquesta mataeixa adreça hi obriria l’any 1935 el seu avançat consultori mèdic.

Durant la guerra i quan la CNT va entrar al govern de la Generalitat, el conseller García Birlán el nomenà director general de Sanitat i Assistència Social al temps que ocupava la sots-secretaria de Sanitat del govern de la República. Fou autor de la legislació sobre interrupció voluntària de l’embaràs apovada per la Generalitat l’any 1936 i en la qual es basaria el govern de Madrid per legislar en el mateix sentit. Entre altres iniciatives va promoure “liberatoris” per a prostitutes, centres d’informació sexual per a joves i un Institut de Ciències Sexuals.

Exiliat després de la guerra, als Estats Units es convertí en un dels més prestigiosos professors universitaris, editor de publicacions mèdiques i historiador de la medicina. Va morir a Nova York l’any 1972.

Des del 27 de març de 2003 Gràcia el recorda amb una placa commemorativa al carrer Benet Mercadé.

Compositor i pianista nascut a Camprodon el 29 de maig de 1860. Als pocs mesos de la seva arribada al món la família es traslladà a Barcelona. Va viure durant un temps a l’actual número 101 del carrer Gran i va tenir la seva acadèmia de música a Ros de Olano, 6 (abans carrer de les Gràcies). L’any 1883 es va casar amb Rosina Jordana filla d’un dels alcaldes de la Gràcia independent. Un dels locals graciencs on Albéniz va actuar fou el que, a finals del segle XIX, es coneixia com a Cafè de la senyora Tuies, Café del Buen Aprecio i cafè Tost, després Monumental, al carrer Gran. En aquest mateix establiment Albéniz hi va escoltar un dels primers concerts de Pau Casals. Va morir el 18 de maig de 1909 a la localitat de Cambó-les-Bains.

Des del 15 d’agost de 1960 –amb motiu del centenari del músic—Gràcia el recorda amb una placa a la façana de la casa on va viure, al carrer Gran, 101.

Publicista nascut el 26 de març de 1936 a Tona i que, ja a Gràcia, va viure al carrer Gran i, un cop casat, al carrer Verdi. Un carrer -el Verdi del Mig segons la terminologia de la Festa Major-que en el tram entre Robí i Providència va recuperar la festa l’any 1978 en els inicis de la democràcia. I l’Albert Font, home de gran carisma, en fou el principal impulsor i president durant molts anys des d’aquell mateix 1978. Un any en el qual, amb el guarnit de “Verdil.lusió”, guanyaren el segon premi d’honor. La recuperació de la festa -hereva de la que es feia al carrer els anys 30, 40 i 50- ha continuat fins avui en què presideix la junta un fill de l’Albert Font, en Sergi.

Albert Font es dedicava també al teatre d’aficionats i actuà a l’escenari d’algunes entitats de la vila. Fou un dels moltíssims graciencs i gracienques que l’any 1982 ompliren els carrers de Gràcia actuant d’extres a la pel.licula “La plaça del Diamant”. Hi feia de pastisser. Tampoc Sant Medir se li va escapar i l’any 1985 fundà -amb altres amics i a la cerveseria Orlyt del Torrent de l’Olla- la colla “Dolça” de la qual es convertí en primer president. Va morir pocs dies abans de la Festa Major de 1990, el 3 d’agost.

Poeta, narrador, autor teatral nascut l’any 1913 a Santa Coloma de Farners. Fill del notari Francesc Espriu, la seva infantesa transcorregué entre la seva vila natal, Barcelona i Arenys de Mar. Als setze anys edità el seu primer llibre “Israel” escrit en castellà, i l’any 1930 ingressà a la Universitat de Barcelona on va estudiar dret i història antiga.

A partir de la mort del seu pare l’any 1940 Espriu va viure sempre a dalt de tot del passeig de Gràcia, als Jardinets, primer al número 132 a l’edifici de la Casa Fuster obra de Domènech i Montaner i, posteriorment, fins a la seva mort al número 118. Pel que fa a la Casa Fuster, Espriu s’implicà directament en la campanya periodística que s’organitzà quan l’empresa Enher propietària de la finca, la volia enderrocar encara sota el règim franquista. Les pàgines de la revista Destino varen incloure la signatura d’Espriu per evitar aquell disbarat que finalment no es dugué a terme.

D’entre la immemsa obra d’Espriu cal citar: “Cementiri de Sinera”, “Primera història d’Esther”, “Les cançons d’Ariadna”, “La pell de brau”, “D’una vella i encerclada terra”,les novel.les “El Doctor Rip” i “Laia”, la peça teatral “Una altra Fedra si us plau”, etc…

Va rebre nombroses distincions, entre elles el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Ciutat de Barcelona, però va rebutjar la Creu d’Alfons Xè. El Savi. Va morir l’any 1985.

Una placa a la façana del número 118 del passeig de Gràcia recorda que hi va viure durant molts anys un dels escriptors catalans més universals.

Gramàtic i lexicògraf nascut a Gràcia el 20 de febrer de 1868, en una torreta als afores, al número 32 del carrer Mare de Déu de la Salut. Era fill del qui fou alcalde de Gràcia en diverses ocasions Josep Fabra i Roca, inspirador de les Ordenances Municipals de la vila. Més tard la família es traslladà a un pis de lloguer al carrer Gran. Quan Fabra tenia 6 anys, la família anà a viure a Barcelona. Estudià la carrera d’enginyer industrial i, a Bilbao on va residir deu anys, ocupà una càtedra de química alhora que continuava amb l’estudi de la llengua. L’any 1911 Prat de la Riba li va oferir una càtedra de llengua catalana i, a partir d’aquell moment, començà la seva gran tasca normativa. D’entre la seva immensa producció cal destacar la “Gramàtica de la llengua catalana” (1912), la “Gramàtica catalana” (1918) i el “Diccionari general de la llengua catalana” (1932). Exiliat l’any 1939, va morir a Prada de Conflent el 25 de desembre de 1948

Amb motiu del 50è. aniversari de la publicació del Diccionari general, el novembre de 1982, a la plaça Lesseps s’inaugurà un monòlit en homenatge a Pomeu Fabra.