desPensaments

Avui el periódico publica una notícia que primer fa somriure i després, quan te l'has llegit, penses "Però quina mena d'estudi és aquest?". En resum, la gràcia de la notícia és aquesta:

El sexe oral augmenta el risc de càncer de gola

(…)En resum, segons els científics, el sexe oral és la principal via de trànsit per a la infecció del papil·lomavirus humà.(…)

(…)El càncer oral vinculat al papil·lomavirus humà està en augment des del 1973 als Estats Units i, segons adverteix Gillison, si es manté aquesta tendència superarà els tipus de càncer relacionats amb el consum de tabac i alcohol.(…)

Després de riure una bona estona imaginant-me a les Autoritats Sanitàries, als pares i les mares, als políticament correctes dient als nanus que creixen "Vigila, que si li xupes a la teva parella pots agafar càncer de gola" paro un segon en una dada que m'ha passat per alt:

En l'estudi dirigit per l'oncòloga hi van participar 100 homes i dones als quals s'havia diagnosticat aquest tipus de càncer.

Ah val. Ok. 100 persones. Suficient. De sobres. Quina empresa t'esponsoritza, si es pot saber?

De totes formes, ha sigut una estona divertida 🙂 

ACTUALITZACIÓ: He anat a consultar la font original i la informació és lleugerament diferent a la publicada al diari:

Background: Substantial molecular evidence suggests a role for human papillomavirus (HPV) in the pathogenesis of oropharyngeal squamous-cell carcinoma, but epidemiologic data have been inconsistent.

Conclusions: Oral HPV infection is strongly associated with oropharyngeal cancer among subjects with or without the established risk factors of tobacco and alcohol use.

Aquest matí, ben d'hora, he tingut aquest flaix:

M'ha fet mal, molt de mal. No ho entenc… Tan friqui m'he tornat que no m'adono  penso que això és un disbarat que no ens du enlloc?

Divendres matí he tornat a anar a l'Administració de Finques. Per variar, s'ha tractat d'una situació bastant surrealista. Intento transcriure la conversa, perquè no té desperdici.

JO: Hola. Mira, que vaig venir dilluns passat perquè tinc una carta conforme se m'ha acabat el lloguer i no em renoveu. He parlat amb la propietària i m'ha dit que endavant amb la renovació i m'agradaria parlar amb la responsable per assegurar-me que això és així. Estem parlant del lloc on visc, que no és poca cosa.
ELLS: Diga'm l'adreça sisplau.
JO: Si. Es el carrer XXXX, número XX.
ELLS: (…) Caram, no em surt al llistat
JO: Doncs t'asseguro que hi visc, eh? (Aquí encara estava de relativament bon humor, malgrat l'hora)
ELLS: Bé, deixa'm trucar un segon… (Parla per telèfon). Mira, és que la persona que ho porta, la Soraya, no hi és. Et prenc nota i et trucarem
JO: No m'extranya que no hi sigui, si ha plegat. I la seva ajudant també (Avantatges de conèixer la casera, m'ho havia explicat.)
ELLS: Si, és cert (cara de "m'han enganxat en la mentida"). Bé, el fet és que si no tens hora prèvia no et podem atendre.
JO: Perdona? La Neus, amb qui vaig parlar dilluns, tampoc hi és?
ELLS: No. Però és que ella no porta la teva finca.
JO: Però ella va ser qui em va atendre l'altre dia i em va fer la oferta de renovació.
ELLS: És que sense cita prèvia no et podem atendre. I a més, ella no hi és.
JO: M'estàs dient que la sustituta de la Soraia no hi és?
ELLS: Exacte.
JO: I la substituta de la substituta tampoc?
ELLS: No.
JO: I qui substitueix a la substituta de la substituta tampoc hi és?
ELLS: No (cara de "ai ai que aquest la lia")
JO: M'estàs dient que en tot l'edifici no hi ha ningú que em pugui atendre? Que ningú baixarà a donar la cara i parlar amb mi? Doncs jo ja et dic que d'aquí no em moc fins que m'atenguin i em donin un paper signat conforme se'm renova el lloguer tal com ha dit la propietària.
ELLS: Un moment, que faig una trucada

Em retiro una mica i la sento parlar per telèfon. "Es que no se va", la sento dir…

ELLS: Ara vindrà algú a atendre't.
JO: Gràcies.

15 segons després apareix la Neus (!!!! Suposo que s'ha teletransportat desde casa, com fan les cartes de desnonament que s'auto-envien com a burofax). Amb tots els papers del meu expedient.

JO: Hola Neus. Mira, he parlat amb la propietària i hem quedat d'acord en la renovació.
ELLS: Si, precisament avui et volia trucar.
JO: Si (penso: "oi tant, quina casualitat oi?"). Doncs bé, voldria que em fessis un certificat conforme em renoveu.
ELLS: Ah. Ostres, doncs tardaré una estona eh?
JO: Tranquila, m'espero.
ELLS: Ok, ara torno doncs.
JO: Perdona, quanta estona tardaràs?
ELLS: Ui, 20 minuts com a mínim.
JO: Està bé, M'espero.

Trec el llibre, em poso còmode i apa, a llegir. Al cap de 20 minuts ha tornat amb un paper oficial i amb el segell de l'empresa conforme em renoven.

Aquest dilluns 30 d'abril vaig haver d'anar a l'Administració de Finques. Dues setmanes enrera m'havien enviat un burofax on se'm comunicava que el dia 1 de Juny havia d'entregar les claus del pis i efectuar-ne el desallotjament. Necessitava informar-me del procediment i, de passada, demanar el certificar per a Declaració de la Renta.

Un cop allí em comuniquen per sorpresa que la carta era un "error informàtic" i que les noves condicions per la renovació eren tal i tal. Havia de comunicar la meva decisió al respecte un mes abans de la finalització del contracte, és a dir, el dia 1 de Maig.

Em van fer passar a un despatxet i allà m'asseuen i em planten en un paper les condicions i la pasta que els hi he de donar.

La carta? Un "error informàtic".

L'angoixa i les nits sense dormir? "Aquestes són les condicions de renovació, sense marge de maniobra"

No hi ha disculpes? "Et vaig trucar un dia per comunicar-te les noves condicions"

Però és que a hores d'oficina jo estic, lògicament, en una oficina i per tant no puc estar pendent del telèfon de casa. Com puc jo saber que existeix una oferta de renovació si l'única carta que rebo és una notificació de desallotjament?

I… un "error informàtic" és una carta capaç de colar-se al circuit intern de Correus per tal d'auto-facturar-se como a burofax cap a casa meva, sense cap intervenció humana que verifiqui si el desallotjament és necessari?

No. No es disculpen per oblidar que a mi aquests "errors informàtics" em poden deixar sense vivenda.

Em sento com si en compts d'un client fos un proveedor. Jo proveeixo a les transnacionals dels diners que necessiten per vés a saber què. El meu paper es limiat a descarregar la meva càrrega (els diners) en el lloc i dia que ells em comuniquin. No tinc marge de negociació, pagar un lloguer és una mena de necessitat bàsica. No hi ha alternativa, i el pitjor és que tampoc puc escollir "client". O accepto les seves condicions d'entrega o em quedo sense "client". I sense "client", no hi ha lloc on deixar el "camió" fins que arribi el dia d'entregar el material ("diners")

De fet, el "pack" de les meves necessitats bàsiques de vida està lligat a condiciones innegociables: vivenda, aigua, llum, nacionalitat, telèfon, transport…

I així nem fent…

Alguna cosa està canviant a pitjor. Quan era petit recordo una màxima que estava sempre present a les botigues i que, crec, era el punt de partida per a qualsevol relació comercial. La frase era curta de recordar i fàcil d'aplicar. Deia així:

El client sempre té la raó.

Partint d'aquest punt es fomentava una relació de confiança entre el client i el proveedor. El client sabia que seria ben tractat, i el proveedor que el client era la raó per ser proveedor i que si el tractava bé continuarien com a tals. D'aquesta regla se'n podia derivar una altra:

Matenir el client content.

 Avui dia, però, la màxima que regeix les relacions entre client i proveedor ha canviat lleugerament. Les grans transnacionals han alterat de tal forma el funcionament d'aquesta relació comercial que és molt senzill trobar-se en situacions on la norma és ara aquesta:

Les normes les poso jo. Si no t'agraden… ho sento però no tens elecció. 

Ja em fa prou fàstic aquesta Barcelona cara, de disseny i desagraïda amb els seus habitants com perquè ara em vingui l'alcalde posat a dit (n'hi ha molts que s'omplen la boca de democràcia i al moment de la veritat resulta que estàn parlant de dedocràcia) i em planti un bloc que no és ni bloc ni és res, pagat amb els meus impostos per a única i exclusivament alabar la seva gestió merdosa i ajudar en la seva punyetera campanya electoral i les seves ànsies de poder. I a sobre té la barra de fer-li afirmar al funcionari que s'ho curra (més aviat poc, sincerament) que és l'alcalde qui escriu i no pas un currante (que mira per on, també li he de pagar jo part del sou).

Quins collons té aquest socialista de boqueta:

L’objectiu és crear un nou canal de participació en el qual els ciutadans hi puguin dir la seva.(..) Un administrador gestiona aquest bloc per fer-ne les presentacions i conduir el debat, però és l’alcalde qui parla amb els ciutadans i les ciutadanes de Barcelona. 

Au va home, hereuet. No només et col.loquen allà perquè segurament la menjaves millor que ningú sinó que a més et creus que ets el tort d'una ciutat plena de cecs. 

ACTUALITZACIÓ: No t'ho perdis, que el xupòpter no només té un sucedani de bloc sinó que li he ajudat a amoblar-se una web xupiriflàutica on a sobre té els sants pebrots de posar-hi un vídeo perquè pugui admirar el despatx (folrat amb bitllets de 5000 peles) que li paguem els ciutadans, mentre anem apretats al Metro perquè no podem aparcar enlloc sense deixar-hi la meitat del sou. Si vol li puc ensenyar els pisos on ha de viure la seva societat cohesionada que estima la cultura i li agrada compartir l’espai públic amb el sou que els hi queda després de pagar el transport i el manteniment. De debò no ha trobat cap forma més discreta de llençar els meus impostos?

ACTUALITZACIO 2: No dirieu mai quin és l'únic polític que apareix en un primer pla en el banner de la seva orgininalíssima superweb?

(Si, estic de molt mala hòstia i li ha tocat el rebre a un que, encara que no s'ho pensi, té moltíssima part de culpa del rebot que porto.)

Trenco la treva amb la política que m'havia implantat en el bloc per fer-me ressò d'una maragallada que, si tira endavant, farà la política catalana encara més divertida que quan hi havia el tripartit.

Resulta que en Maragall, ni curt ni peretzós, s'ha despenjat finalment dient el que molts pensàvem que pensava però que no deia perquè mira, ell és així. Potser si que al PSC es pensaven que en Maragall callaria i tragaria tots els gripaus que li han fet empassar sense tornar la pilota quan pogués 🙂 

Bé, per mi la notícia no és tant que ell admeti que en Zapatero no l'estimava i només el feia servir per donar gelos al Mas i al Montilla sinó que… tatxàn tatxàn… està preparant un nou partit polític! Embolica que fa fort! Érem pocs i parirà la iaia!

Bé, la idea és implementar a Catalunya el nou Partit Demòcrata Europeu, on hi cap des del PNB fins als Ciutadans pel Canvi de Bèlgica. Per lògica, imagino que en Maragall hi convidarà a entrar als seus amics dels Ciutadans pel Canvi, al sector més catalanista del PSC que ara per ara està marginat (Mascarell, ja has pres nota?) i als "amiguetes" que no encaixen enlloc més. Això, de facto, representarà pèrdua de vots per al PSC, que entre els que se li en van de la part més espanyolista (Ciutadans) i els que pot perdre pel sector més catalanista quedarà bastant desdibuixat i amb poques (o cap) possibilitat de sumar mai majoria absoluta. Des d'aquí ja veig com sua l'amic Iceta…

Vaja, que si no m'equivoco (i tinc fama de fer-ho), aviat no tindrem un tripartit a la Generalitat sinó un tetrapartit. Tal com passa en un altre país petit, Israel, el Govern serà un poti-poti de partits petitons que dependràn els uns dels altres per a tocar cadira. Vaja, que les calçotades poden prendre una nova dimensió, molt més trepidant que l'actual.

Qui ho diu, que la política no pot ser divertida? Tot i que més d'un la calificarà com a esperpèntica… oi? 🙂 

Ahir vaig allunyar-me tímidament dels límits de Gràcia per anar al Casablanca a veure Sunshine. A mi particularment em va encantar, una bona película feta amb pocs diners però que em va tenir amb la boca oberta durant molta estona gràcies al tractament de les imatges que en fa. Si us agrada la ciència ficció, us la recomano sens cap mena de dubte.

Però mentre feiem temps per entrar-hi vàrem aprofitar per passejar una mica i vam passar pel costat de la Casa de les Punxes. M'encanta aquesta casa, és tan… bé, no sé com expressar-ho però sempre m'ha fascinat. Però ahir, casualitats de la vida, portava la càmara digital i en vaig poder fer algunes fotos. Aquí les deixo, per si algú té ganes de recordar tot el que ens ha aportat el Modernisme.

Si en voleu més, les teniu a la Galeria d'Imatges 

Els alumnes de batxillerat podran cursar assignatures de primer i segon curs alhora

Els estudiants que aprovin més de la meitat dels continguts només hauran de repetir les matèries que suspenguin

[via Vilaweb – El Punt] 

Jo aniria més enllà i posaria el nom adequat a les coses.

Tan aviat com sigui possible subsituiria el concepte d'Escola per Llar d'Infants de Totes les Edats. Allí podriem tenir a tota la població en edat escolar sota la tutela del papa/mama Estat. Ell/a es preocuparà que no hi hagi baralles on els nens més grans abusin dels petits, deixant sequeles emocionals. Tampoc els/les sotmetrà a la pressió insostenible dels exàmens ni dels càstigs, que seràn tallats d'arrel i subsitutïts per exercicis educacionals. Vigilarem sobretot que cap nen/a creixi traumatizat/a per ser gras/sa. O portar ulleres. O tartamudejar pels nervis. O ser massa escanyolit/da. O lleig/lletja amb avarícia. Se'ls vigilarà, mimarà i protegirà perquè arribin a edat adulta sense cap ferida remarcable. Sensa cap sotrac físic o emocional que hagi pogut pervertir aquells/es que ens governaràn d'aquí 40 anys.

I quan surtin a enfrontar-se al Món Real els psiquiatres es forraran.

Estem preparant la futura Generació T. Amb T de Trankimazín. 

Quin sentit té que una ciutat* administrada per un govern tripartit d'esquerres, comunista i obrer garantitzi als obrers de la pròpia ciutat transport públic sense interrupcions 24 hores al dia, precisament l'únic dia a la setmana que és festiu?

* Òbviament, aquesta ciutat és BCN