desPensaments

Fa uns mesos em vaig comprar tot il.lusionat uns llibres escrits en català de fa uns segles. Uns llibres que tenia moltes ganes de llegir perquè em podien explicar en primera persona la història d'aquesta terreta i de com érem abans de tenir consciència plena de ser. Vaig començar amb el Llibre dels Feits, de Jaume I.

Sincerament, és un llibre apassionant però tremendament difícil de llegir. No es tracta d'un llibre que puguis agafar de forma relaxada ja que el català que usa és complicat i, lògicament, la forma d'explicar les coses encaixa en una societat antiga i molt, molt diferent de la nostra. Per mi resulta apassionant, però haver-me de llegir les frases dues o tres vegades per entendre què està dient fa que no sigui el més adequat per a submergir-te en un altre món.

Així que finalment m'he adonat que ara em ve de gust llegir novel.la sense dificultats idiomàtiques. He apartat en Jaume I una temporadeta i m'he agafat un llibre senzill i bonic: Joana E., de Maria-Antònia Oliver.

Jaume, t'he apartat, que no oblidat.

El mateix recordo que em va passar amb la Ilíada, i quan la vaig enganxar per segona vegada me'l vaig cruspir sense miraments en quatre dies.

Hi ha èpoques per tot.

Dins de GràciaNet cada un té el seu projecte més o menys personal i "propi". El meu podriem dir que és l'agenda. La vàrem iniciar al 2002 com un apartat més de la pàgina inicial de Gràcianet, amb un mòdul del PostNuke. Al cap d'un parell d'anys la vam refer i li vàrem donar entitat pròpia, amb el seu subdomini particular. Aquest any, coincidint amb el X aniversari de GràciaNet, li hem rentat la cara i estem tractant de potenciar-la.

La veritat és que resulta la part més feixuga de mantenir de GràciaNet. Per alguna raó que desconec no ha tingut mai l'èxit que es mereix, malgrat tenir una mitjana de 720 actes per any. Així que ens toca introduir manualment la majoria d'actes (vora el 90%). Què hi farem, tot sigui pel poble! 😉

El dia que em vaig dedicar a mirar els logs de GràciaNet vaig veure com aquest domini també era objectiu dels spammers. De fet, fins i tot un parell de cops havien saturat la base de dades amb una inclusió massiva d'actes descontrolada. Aixi que vaig protegir l'entrada igual que havia fet amb el portal de blocs, i la calma va tornar.

Però amb l'Agenda passa una cosa curiosa. Per una banda tenim l'analisi de visites de GràciaNet i per l'altre l'anàlisi del Google. Resulta espectacular la diferència entre les medicions, ja que mentre el nostre Webalizer dóna una mitjana de 130 visites al dia, Google Analytics només en compta 20. El fet que Google llanci una cookie per identificar els usuaris repetidors i suposo que un control molt més gran dels bots fa que la diferència sigui tan espectacular.

Així doncs, es torna a demostrar que els anàlisi de visites són terriblement difícils i en general poc de fiar com a reflex de la realitat. Sempre en seràn una orientació, més o menys certa depenent de la configuració per part de l'"analista".

[ Relacionat: Els logs dels blocs ]

Com fa un temps amb l'anunci de Sanitas, darrerament per televisió estàn passant un anunci de Repsol on manlleven tot el text d'un escrit aliè i el converteixen en missatge corporatiu. El que m'irrita és que no en diguin la font original: el poema de Rudyard Kipling "IF".

Probablement no és legalment necessari, però per èticament estaria bé citar-ne la font. . El poso a continuació, perquè el poema paga la pena escoltar-lo atentament. Amb la cara de'n Pedrosa, la veu de'n Josep  Maria Flotats i la música és "Call to Arms":

(…)

If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And—which is more—you’ll be a Man, my son!

Sens dubte, el crit que més vegades he sentit avui. Només amb l'excepció d'IC-Els Verd-EUiA, tots els altres de la tribu ho repetien de forma espontànea. Semblava que  tombar Pl.Urquinaona per enfilar la  Via Laietana donava ànims a qui de cop veia la riuada dirigint-se al mar, i el crit sorgia de forma natural, de molta gent aparentment diferent.

No podia deixar de meravellar-me mentre vèiem incorporar-se gent i més gent a la manifestació. I allà lluny la serp que es dirigia al mar romania immòbil, aparentment immune.

Fotografia: Vilaweb 

Potser tenen raó, i encara som més del que diuen i creuen. 😉

Hi ha un col.lectiu que no em fa gens, però gens, de pena: els constructors i els seus executors les immobiliàries. Durant anys s'han estat inflant de milions encarint la vivenda i construïnt infraestructures que fallen a la mínima. Així que ara, quan veig que tot això està petant no puc evitar somriure i pensar "així vagin tots a la ruïna més absoluta".

Així que quan he vist aquests titulars:

Els constructors fan sonar l'alarma sobre la forta caiguda de vendes

El col.lectiu demana al Govern que expliqui als ciutadans que els preus no baixaran

..he tingut 2 sensacions:

1. Satisfacció perquè ja no poden amagar que la cosa ta mu malita
2. Incredulitat pel fet que li demanin al Govern que expliqui a la gent que ha de comprar als preus que marquen els constructors ja que ells no pensen abaixar-los (i un bè negre!)

Fins fa quatre dies aquests mateixos galifardeus asseguraven que els preus estaven alts a causa de l'oferta i la demanda i que ells pobrets només feien que  adequar els preus a la quantitat que la gent podia pagar. Ara que no hi ha demanda els preus hauràn de baixar, per la mateixa llei. Doncs no s'hi val a recórrer a la senyoreta (com a l'escola) quan van maldades… si l'has cagat i has construït quan tot està ple de cartells de "En venda" culpa teva. Ara paga les consequències de la teva imprudència.

Aix, em sembla que ben aviat uns quants nou-rics seràn nou-pobres. I per més inri més d'un s'haurà de vendre les propietats per pagar els deutes amb els bancs… i anar a viure de lloguer. Si s'ho poden permetre 🙂

La setmana passada els mitjans graciencs anaven plens de l'arribada de David Duke a Gràcia per fer una xerrada. Editorials, columnes, opinions… tots, o gairebé, n'eren absolutament contraris i exigien la prohibició o el saboteig de l'acte.

No hi puc estar d'acord. La llibertat d'expressió és un valor absolut que ha de ser escrupulosament garantit a tothom. Les paraules han de ser lliures i les opinions també. Determinats fets poden ser delictius però les paraules no han de ser silenciades sota cap concepte.

Molts argumenten que les paraules d'aquest senyor ofenien a molta gent i determinats col.lectius. A més, basava el seu discurs en premises falses que el portaven a fer afirmacions errònees. Hi estic d'acord. Però això no és res anormal ja que cada dia podem trobar opinions ofensives a tots els nivells de la societat, incloent el Parlament de Catalunya, el Senado o qualsevol estrat dels poders polítics o judicials nacionals, estatals o mundials.

Així que ho sento. No estic d'acord amb les idees de molta gent (en David Duke entre ells) però no per això aprovo que se'ls negui la paraula. El que diu no és cert i nega fets innegables, però això ho veiem cada dia en mitjans periodístics, polítics i socials i no en fem un drama. Ni enviem la policia a enregistrar les converses.

I el que més em dol és que la gent amb qui he comentat aquesta situació i han estat d'acord en que l'acte es prohibís són els primers que enarbolen la llibertat d'expressió per a demonitzar les actuacions de l'Audiència Nacional en els casos Egunkaria, Ardi Beltza o la crema de fotografies dels Borbons. O les mostres d'ofensa en el món musulmà per les caricatures de Mahoma en un diari nòrdic.

Ja ho diu mon pare: "O follem tots o matem a la puta": o tots podem parlar lliurement o ningú ho pot fer. I jo prefereixo que tots ho fem. I si no m'agrada el que sento m'allunyaré fins que l'eco no m'arribi. 

Fa molts anys en Voltaire parí una frase que segurament sintetitza tot aquest apunt: "No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins que em mori el teu dret a dir-ho". 

Dissabte m'aixecava ben d'hora per anar a la Ruta de Gràcia i la Guerra Civil, organitzada pel Taller d'Història. Resultà molt interessant (ja en penjaré algunes fotos en un altre apunt) però ara del que vull escriure no és d'això. Ja he comentat en algún altre apunt la pena que em fa veure com a Gràcia s'estàn enderrocant molts edificis o es fan places a mida per rics. I dissabte vaig veure una pancarta que expressa exactament el que penso.

 (feu click per veure-la més gran) 

Per als detallistes, resulta impagable la cara que li han pintat a la senyal de trànsit. Ignoro si és per fer conjunt amb la pancarta o bé ha sigut casualitat. Però no té preu! 

Els que em coneixen bé saben que m'agrada capbussar-me en els logs. És un passa-temps al qual m'hi dedico de tant en tant, però cada vegada que ho faig m'absorveix unes quantes hores.

No fa gaire a GràciaNet vàrem posar en marxa de nou les estadístiques, que durant un temps van restar aturades.

Una de les primeres sorpreses va ser el gran nombre de visites que reben els blocs. Érem conscients que era la part més activa de la Xarxa, però… tant? :-O Així que em vaig concentrar a mirar els logs a veure si hi havia res extrany. I mirant mirant vaig quedar esparverat de la quantitat de bots (robots) que es dediquen a indexar i repassar webs! I la majoria d'ells estàn al servei dels spammers!

En el cas que ens ocupa (els blocs) aquests havien agafat una obsessió gairebé malaltissa amb el bloc del Mussol i la Lluna. En poc temps s'havia convertit en el més visitat (i de llarg!) degut (ho sento cani) al tracte de favor dels spammers. Així que em vaig decidir a posar ordre.

Remenant per internet vaig confeccionar un llistat de bots "malèvols" als que no se'ls hi va permetre l'entrada, configurant el .htaccess. Un cop actiu el primer control em vaig adonar que aproximadament 1.000 impactes al dia eren aturats.

El segon pas fou més complexe. Calia trobar una mena de patró que em permetés identificar els spammers que atacaven directament als comentaris. Després d'algunes hores examinant IP's, navegadors, referrers i creuant dades vaig poder aïllar el principal spammer. Vaig aplicar la instrucció per evitar-li l'entrada i ho vaig aparcar uns dies.

Quan vaig tornar a mirar les estadístiques vaig quedar garratibat: una mitjana de 15.000 impactes diaris eren rebutjats per ser considerats spam! 15.000!!!
Ara, el Mussol i la Lluna viuen més feliços tenint tan sols la visita de qui se'ls estimen, i no pas dels spammers-testimonis-de-Jehovà que els molestaven constantment.

De tot plegat es pot extreure una lliçó. I és que cal valorar amb molta cura les estadístiques de visites de les webs ja que en molts llocs hi apareixen comptabilitzats aquests robots com si fossin visitants, augmentant els nombre de visites. I no són visites reals, no hi ha ningú darrera llegint la web. Són, senzillament, programes que rastregen internet constantment buscant llocs on abocar-hi la seva publicitat.

La única font fiable, doncs, són els logs ja que en ells hi queda tot registrat. Però llegir-los i sobretot interpretar-los correctament ja és més complicat.

El poder de l'inconscient és fascinant. Tot sovint se'ns "escapen" coses que conscientment no diriem, però que en moments de poc auto-control surten soles. Potser per això quan estem emprenyats o relaxats diem coses de les que després ens podem penedir.

Però a més del que podriem dir "inconscient personal" hi ha el que jo anomeno "inconscient nacional". Fa un temps que em fixo en un parell de detalls que es repeteixen.

El primer sorgeix en entorns catalano-parlants. M'he fixat que el nom de les pel.lícules, sèries, etc es diuen en castellà encara que la conversa es desenvolupi en català. Amb tota naturalitat. Canvies d'idioma sense ni adonar-te per molt que t'expressis enterament en català en tots els àmbits.

L'altre detall és incloure el "tot" devant la paraula Espanya. Això passa més en entorns castellano-parlants. És com si el mot "Espanya" indiqués una zona geogràfica variable, que depenent del context inclogui més o menys quilòmetres quadrats. Però quan hi inclous el "tot" es converteix en sinònim de Península Ibèrica. Per alguna raó, Portugal és un país que pràcticament no existeix en l'imaginari col.lectiu, una entitat bastant difosa.  Així, quan es diu "tot Espanya" queda molt clar al territori al que et refereixes.

Són detallets tan arrelats que si intentes canviar-los necessites fer un enorme esforç de concentració. I em diverteix, perquè no succeeix en d'altres idiomes amb els que m'he hagut de barallar.

Curiós, si més no.

Avui fa 29 32 anys que un fresc general provinent de Galícia e implacable assassí va morir. Massa tard. Més d'un hauria desitjat la seva mort s'hagués produït molt abans però normalment els fills de puta aguanten molt. I aquest precisament va durar més que un mal de queixal dels dolents. Ja ho diuen en castellà, que mala hierba nunca muere.

Avui els seus descendents campen orgullosos per tot arreu. Alguns es permeten el luxe de dir que fou una època d'una extremada calma ("Major Orella" dixit) i que fixeu-vos si era època de bonança que la gent es presentava voluntàriament a allistar-se a la Guàrdia Civil per anar a Euskadi. D'altres es dediquen a dir-te que no n'hi havia per tant o que, en el fons, la culpa era dels altres.

Mentrestant els vençuts en la lluita ètica i fraticida han mort en l'anonimat i la més absoluta desfeta física i moral. Tornar-li's la dignitat és impossible. Tan sols podem cridar ben fort les seves ràbies i les seves il.lusions. I afirmar sense vergonya que avui celebrem la mort d'un cabró que mereixia una mort solitària, lenta i dolorosa.

Rubén Blades escrigué una cançó preciosa anomenada Desapariciones, on hi ha un fragment que sempre m'emociona:

(…) y cuándo vuelve el desaparecido
cada vez que lo trae el pensamiento
cómo se le habla al desaparecido
con la emoción apretando por dentro

En memòria de tothom a qui va fer matar, callar o marxar de casa seva.