desPensaments

Avui al migdia, fent el cafetó i la cigarreta de després de dinar m'he agenciat el diari que rondava lliure pel bar. Després de passar pels esports i veient com n'éren de poc interessants he anat a la secció de Cartes al Director. M'agrada la secció, et permet veure el que la gent de debò pensa, malgrat el filtre habitual de cada diari.

I m'he quedat flipat. Hi havia una carta d'en Antonio Norverto Gabaldón que deia ser el regidor "del muntatge de la cavalcada de Reis de Barcelona". (enllaç aquí) Suposo que això de regidor deu voleu dir que és un càrrec públic.. i si és així ja em puc imaginar de quin partit és 😉 Una feina estressant tot l'any, sens dubte.

En concret, el nostre amic es queixava de la informació que havia donat El Periódico de la cavalcada i puntualitzava un parell o tres de fets:

• "(…)a les carrosses de Ses Majestats es va incrementar la lluminositat amb uns supletoris plegables de 2.000 watts més per cada lateral i contra –que tampoc tenien l'any anterior–, més un elevat nombre d'encegadores". És a dir, un fotimer més de llum
• "Respecte del so, es va repetir la potència, amb 6.000 watts per carrossa, i es va incrementar amb elements portàtils per a les comparses de 2.000 watts cada u". És a dir, un fotimer més de soroll.
• "(…)noves mesures de seguretat adoptades per l'ajuntament aquest any, per les quals tots els nens participants en la cavalcada havien d'estar subjectes amb cinturó de seguretat als seients de les carrosses.". És a dir, un fotimer més de tonteria protectora.

Si no ho entenc malament doncs, mentre l'Ajuntament ens va apagant els llums per "lluitar contra la contaminació llumínica" i ens tanca abans els bars "per lluitar contra el soroll" van i foten una cavalcada on augmenten espectacularment el soroll i el llum de l'any anterior. I, a sobre, es queixen que els diaris no ho diguin. 

Quins collons! 

Un altre dia parlaré del miracle de la meva generació, que hem arribat a adults sencers sense haver portat mai cinturons de seguretat enlloc, patit i repartit pallisses a les escoles, rebut calbots dels professors, menjat sense comptar les calories i, en definitiva, haver viscut perillosament al límit durant tota la nostra infància. Un miracle, com dic. 

Mirava l'altre dia les persones que administren aquest nostre petit país i me'ls imaginava dirigint grans empreses. Per exemple, en Montilla dirigint Planeta. En Carod, a La Caixa. En Saura portant Gas Natural. El Corbacho a Laboratoris Esteve. En Duran, per exemple, a Agbar. En Sirera portant Abertis? Caprabo per a Mas.

Me'ls imaginava i no els veia portant aquestes empreses, no. Administrar tants diners i tants interessos no és gens senzill i cal tenir una bona preparació i molt d'instint. Apart de perfils polítics i contactes  solvents per afrontar operacions delicades.

I em vaig esborronar al pensar que tots aquests que no estàn preparats per portar una empresa en canvi els deixem portar un país, que és cosa molt més complicada. És com si a la política hi anés a parar el restu, allò que l'empresa privada es sacseja perquè no serveix.

Vaja, que o porten un país o no són ningú. Quina angoixa.

Sincerament, no m'he parat a llegir els arguments dels uns i dels altres. És a dir, no he intentat entendre on està l'arrel del conflicte entre TMB i els conductors dels autobusos sinó que m'he quedat en la part més superficial i que ambdós parts han volgut que sapiguem: els xòfers demanen (exigeixen?) dos dies de descans setmanal.

Hi ha diverses raons per les que em preocupa molt poc el que demanin. Una d'elles és que estic completament convençut que les dues parts menteixen. Això ha de ser així per establir una negociació i, sincerament, no tinc cap mena de ganes de posar-me a esbrinar quin dels dos és el mentider més gran. D'altra banda, diguéssim que no és la meva guerra. I com que ells ben poc es solidaritzen amb la meva, han d'entendre que a mi la seva també me la porti bastant fluixa. Amb tots els respectes, no crec que estiguem en el mateix vaixell.

Ara bé, trobo que són uns impresentables. Ambdós bàndols. Els uns (els dirigents) per apujar-nos les tarifes als usuaris de forma escandalosa any rera any. I ja en van molts, de pujades per sobre de l'IPC (real o no és el barem que s'utilitza) que no es materialitzen en una millora evident del servei. Això si, hem convertit els transports en uns enormes panells de publicitat que recorren la capital del disseny a major glòria del visitant.

I els altres, els xòfers, és que no els entenc. A veure senyor conductor, quan vostè va firmar el contracte no va veure que no tindria dos dies seguits de festa? Si? Aleshores perquè collons va firmar? Ah, és que creia que podria negociar… Miri doncs, jo hi ha setmanes en les que tampoc tinc dos dies seguits de festa. I companys meus treballen dia i nit fent guàrdies. I què fem? Doncs res, perquè ja ho sabiem al signar el contracte. Si no ens agrada marxem i prou, no ens dediquem a fer caure els sistemes informàtics per tal que tothom que en depèn (i en són uns quants milers) ho pateixin i els hi fotem el dia enlaire. Però vostè no. Vostè vol ser un privilegiat treballant en el sector (semi)públic i tenint uns avantatges que d'altres no tenen. Vostè el que és, si em permet l'expressió, es un cara-dura. Si no li agraden les condicions de feina doncs se'n busca una altra. Com qualsevol fill de veí.

O si vol montar sarau (que hi té dret, no es pensi que li nego) intenti no fastiguejar els milers de treballadors que depenen del transport públic per a anar a treballar o per deplaçar-se. Que, a més, som qui li paguem el sou, sap? S'han parat a pensar en la quantitat de gent que estàn perjudicant cada dia amb les seves demandes? Saben la quantitat de gent que ha de pagar un taxi (caríssim!) per poder anar al metge, a la feina, a l'altra punta de ciutat perquè vostès no estàn d'acord amb el contracte que han signat voluntàriament? Saben la ràbia que fa estar esperant l'autobús durant molts, moltíssims minuts i que quan arribi estigui ple com un ou i no hi puguis pujar? O que, senzillament, no arribi perquè han decidit no circular?

La meva solidaritat? La meva solidaritat la tindràn quan per obtenir els seus propis beneficis no em fastiguegin el meu dia a dia o el dels meus co-ciutadans sense perjudicar el seu cap. Vol perjudicar l'empresari cabró que l'explota? Doncs sigui original i faci quelcom que el perjudiqui de debò. Se m'acudeixen dues coses: o no cobrar el bitllet o circular les 24 hores del dia amb les freqüències d'hora punta. L'empresa notarà una pèrdua econòmica que li farà reconsiderar la seva posició i els usuaris s'adonaràn que el mal servei no és culpa seva, senyor conductor, sinó de la planificació empresarial.

I la propera vegada, abans de signar un contracte faci el favor de llegir-lo i saber a què es compromet i a canvi de què.

Amb l'avantatge que proporciona el temps, resulta interessant veure el vídeo de la cançó que els de Polónia es van empescar la nit de Cap d'Any de 2006 🙂

No és el mateix un estadi de futbol ple fins dalt amb 45.000 seguidors/fanàtics/supporters animant l'equip que aquest mateix equip animat per 55.000 persones en un estadi mig buit.

Recordo que els primers partits de la Selecció Catalana que vaig veure es feien a Montjuïc. Feia goig de veure, un estadi preciós ple fins dalt de seguidors sorollosos animant i tirant de l'equip. És cert que no es tractava de rivals de talla mundial, però l'ambient era fantàstic. Costava quedar-se quiet, no animar, no cridar, no sentir els colors. Les senyeres omplien totes les graderies i els jocs/piques entre el Gol Nord i el Gol Sud eren constants. L'important per vendre l'esdeveniment, és a dir,  les fotografies de l'endemà als diaris eren espectaculars. 

Després van decidir canviar la ubicació i jugar al Camp Nou. L'ambient, de cop i volta, es refredà. Malgrat hi havia unes 10.000 persones més, semblava que en fóssim la meitat o menys. Hi havia més silenci que soroll, i malgrat els adversaris van començar a pujar de nivell tot era més avorrit. De fet, era com anar a veure jugar el Barça: públic silenciós i "criticón" que canta només els gols.

Així, el que era un èxit aclaparador amb un estadi sencer ple de senyeres bramant per una selecció es va transformar en una foto d'un estadi mig buit veient jugar un partidet de solters i casats.

I jo, que sóc malpensat de mena, crec que aquesta va ser precisament la intenció de la FCF: desactivar el moviment mostrant arreu que, de fet, no hi ha gaire gent que reclami la Selecció. Poc importa que omplir el Camp Nou a finals de Desembre sigui complicadíssim. El que importa és que la foto de l'endemà és totalment desangelada.

Amb amics així no ens calen enemics.

Com cada finals de Desembre,avui tocava posar en ordre tots els rebuts i papers oficials rebuts durant l'any per tal d'arxivar-los. És un costum de fa anys que no quadra massa bé amb mi (sóc tirant a desendreçat) però que segueixo meticulosament.

I vet-ho aquí que entre els papers he trobat una sol.licitud que vaig fer a finals del 2006. Es tractava d'una pregunta a l'Ajuntament de Barcelona referent a les obres a la Pl. Rius i Taulet (en vaig fer un apunt i tot!), de la que no n'he obtingut cap mena de resposta. Vaig seguir tot el que em van dir: trucar al 010 i d'allí a una sol.licitud oficial, per això sé que jo ho vaig fer bé.Extranyar-me no m'extranya gens, ja que aquest Ajuntament es caracteritza per gastar-se molts calés en propaganda i molt pocs en informació. Així que ho penjo per aquí a veure si algú es dóna per al.ludit i m'ho respòn (que ho dubto).

 EXPOSICIÓ DELS FETS

Recentment han iniciat unes obres a la Pl. de Rius i Taulet i enlloc es pot veure qui les executa, quant costen i què s'hi fa.

PETICIÓ

Voldria saber, en relació a les obres de Pl. Rius i Taulet:

• Qui executa les obres
• Què s'hi està fent
• Quants diners costen les obres

Aquesta sol.licitut té número de registre 2006/0581682-0 i fou comissionada el 10/11/2006 a les 12:40.

Em trobava avui escrivint la carta als Reis Mags d'Orient i tot recitant mentalment "n'éren un de negre, un de ros i un de blanc" quan… eps! "un de negre"?

Pensem-hi. Si parlem de reis d'Orient i situem el centre a Betlem… què coi hi pintava un rei negre per les terres de Mesopotàmia (o més enllà)? L'espai natural, i encara més fa un parell de milenis, de la raça negra és l'Àfrica. I aquesta es troba (ara i abans) a la part Occidental de Betlem.

Així doncs, el tal rei Negre (amb el seu patge Faruk, que ha pasat més a la Història que no pas ell, pobrissó) quin regne devia tenir a l'Orient? 

Es pot ben dir que m'he quedat ben sorprès d'aquest descobriment. No recordo haver-ne llegit mai res, d'una civilització amb aquestes característiques a l'Àsia.

Les llegendes tenen unes coses, a vegades….  😉

[evidentment aquest és un article conyón, que ningú se m'ofengui ara] 

M'adono que feia molts dies (mesos!) que no m'asseia a comentar un llibre acabat de llegir. La meva lluita personal amb el llibre de Jaume I m'havia dut a centrar-m'hi de manera exclusiva. Així que, un cop decidit a postposar les 4 Grans Cròniques vaig agafar amb ganes aquesta entranyable novel.la de Maria-Antònia Oliver: Joana E..

He de confessar que me l'he llegit en quatre, potser cinc, sentades. Llibre molt amè de llegir, dolç en el seu ús del mallorquí i duríssim en el trasfons social. Ambientat en l'època que va de la Dictadura de Primo de Rivera fins a la Postguerra, narra la vida d'una noia de classe alta a qui el món se li trasvalsa després d'un aconteixement familiar.Està narrat en primera persona, fent molt més àgil la lectura i senzilla la identificació amb la protagonista. I, segurament també, amb una forma d'entendre la vida que traspassa èpoques tan distants en el temps.

No voldria explicar més del que és necessari, o sigui que em limitaré a recomanar-lo. No només la història de la protagonista és bonica i en certa mesura alliçonadora, sinó que ens permet veure l'evolució, o involució, d'una societat mallorquina convulsionada pels continus canvis polítics que es van viure a la primera meitat del S.XX.

Al acabar-lo no vaig poder evitar un somriure de complicitat. Xapó, Joana! 🙂 

Ahir es va fer la Marató de TV3 i, de nou, es van batre rècords. Diuen que han recollit 6milions d'eurus.  A la web de la Fundació la Marató parlen de "promeses" de 7milions d'eurus. 1 milió més.

Darrerament m'he tornat molt incrèdul. I em costa de creure que una cadena de televisió sigui capaç de recollir tot aquest dineral d'una gent que no arriba a finals de mes. Perquè avui dia ningú arriba a finals de mes. Però tampoc tinc cap prova del contrari, o sigui que malgrat el dubte agafaré la xifra com a certa.

Però fa ràbia que 1milió d'aquests eurus acabarà a la butxaca de no se sap ben bé qui. L'any passat dels 7milions recollits només 6.2milions es van dedicar a projectes de recerca. Ens ho explica la pròpia Fundació aquí. Els 800.000eurus restants (130milions de pessetes) van anar a despeses d'avaluació.

Jo l'any que ve hi participaré activament. Això si, ho faré des del Comité d'Avaluació, si em deixen.

Recentment em vaig haver de sotmetre a una revisió mèdica per imposició contractual (perquè em van obligar a la feina, per entendre'ns). Abans de fer-la ja vaig mostar la meva total  disconformitat a explicar-li a l'empresa fets que considero molt íntims, com el meu estat de salut i els bitxets que corren per la meva sang. Així que en el  moment de la revisió el doctor em va estar explicant (sermonejant?) les causes per la que m'havien de mirar de dalt a baix. Tot plegat, em deia, era pel meu propi bé.

El fet és que quan algú m'intenta convèncer que fa alguna cosa pel meu bé em salten totes les alarmes. A no ser que m'ho digui un amic o persona estimada. I el doctor i jo, d'amics amics no ho érem pas.

O sigui que més que tranquilitzar-me el que va aconseguir fou posar-me encara més nerviós. Vaig recordar-me de l'estiu, quan no vaig poder passar una ampolla d'aigua  pel control de passaports a l'aeroport. Malgrat l'havia comprat allí dins, 20 metres més enrera. Així doncs, al doctor de cop i volta se li va posar cara de Policia. Li vaig agraïr el seu interès per la meva salut, un interès encomiable i commovedor. Però tranquil, el que es diu tranquil, no me'n vaig quedar gens.

Perquè em sembla que pel meu propi bé avui en dia em fan coses que m'incomoden bastant. I que, en el cas de resultar certes tantes prevencions vol dir que visc en un entorn tremendament hostil i perillós. Cada dia estic exposat a un munt de perills que afortunadament hi ha gent que s'encarrega  d'aïllar-me'n per protegir-me. I jo dec passar per la vida de forma bastant despistada perquè de la majoria d'ells ni me n'havia adonat. Sort que n'hi ha que miren pel meu propi bé. Els hi ho agraeixo profundament.

Però m'incomoden.