Assajos sobre la realitat

Deu ser la calor o l'agost en una ciutat envaïda de turistes, però llegir el diari es converteix en una reflexió constant sobre el tipus de món en què vivim. Una perspectiva a voltes un xic pessimista. Veïns del barri de Sant Antoni van recollir signatures per tal que en la reforma del mobiliari urbà de la zona hi haguessin bancs per seure individuals. Resulta que són nombroses les queixes dels residents perquè els bancs de la zona s'omplen "d'indigents i immigrants". La ciutat esdevé no només per les normatives sinó per la pròpia arquitectura i el mobiliari urbà un espai hostil i propens a la més absoluta vigilància.L'exemple de Sant Antoni no és una qüestió exclusiva a Barcelona. Només cal fer un cop d'ull per diversos indrets de la ciutat i donar-se compte de la prevenció extrema que es fa dels espais arquitectònics. Ja no és només la ciutat de les càmeres de vigilància. Es pensen en bancs individuals per evitar que les persones s'estirin, les cantonades de les oficines bancàries sovint presenten punxes o baranes perquè la gent no s'assegui, les entrades dels edificis estan plenes de tanques i per accedir a les porteries hi ha un doble sistema de claus. Ja no parlem dels caixers automàtics, que estan tancats a les matinades tot i que les entitats bancàries anunciïn serveis 24 hores.

És l'arquitectura de la prevenció, que va de bracet de la necessitat hiperbòlica de seguretat extrema que ens envolta i que ens converteix en éssers excessivament porucs. Ara ningú treu les cadires a la fresca perquè no tenim motius per sortir més enllà de les nostres quatre parets hipotecades. El nostre món es redueix, no només físicament sinó mentalment perquè l'excés de prevenció ens impossibilita d'entendre que hi ha darrere d'algú que dorm nit rera nit en un caixer automàtic. El nostre món ha de ser segur i tant se val quina és l'ànima d'aquell que usa el mobiliari urbà com a casa.

Els Jocs Olímpics de Pequín que estan a punt de començar seran recordats a priori no només pels rècords que es puguin produir sinó també per la controvèrsia que ha causat la designació d'un país com la Xina per celebrar la cita olímpica. Aquests mesos hem assistit a condemnes, boicots artístics i molts incidents al pas de la flama olímpica des d'Olímpia fins terres asiàtiques. El cert és que malgrat que el relleu de la flama té un significat d'agermanament entre pobles, els orígens d'aquest són més aviat foscos.

La flama olímpica a l'antiga Oímpia estava encesa durant el període de celebració dels jocs i evocava les llegendes que afirmaven que Prometeu va robar el foc als déus per donar-se'l als homes. Aquesta tradicó antiga es va recuperar ja en el segle XX amb la celebració dels JJOO d'Amsterdam el 1928.

Més tard, la visió moderna de la flama com a portadora de llum i progrés van ser adoptada ràpidament per la maquinària propagandística del nazisme que va tenir en els Jocs Olímpics de Berlín'36 un gran aparador davant la passivitat de la resta del món occidental. Així es va establir en aquests Jocs la tradició del relleu de la flama des d'Olímpia a Berlín, cercant un paral·lelisme amb la transmissió del llegat de la civilització des dels antics grecs, passant pels romans fins arribar a la raça ària.

En 1936 la flama olímpica es va encendre des de l'arbreda del temple d'Olímpia gràcies a un mirall còncau fabricat per la casa Carl Zeiss (un dels més importants òptics alemanys de tots els temps… que, per cert, dóna nom a un equip de fútbol de Jena) i per aquesta primera ocasió 3.000 corredors van fer el relleu per més de set països.

La idea de l'herència de la cultura clàssica que va passar a l'Alemanya d'Hitler a través del foc olímpic va arribar al seu màxim esplendor amb Fritz Schilgen, que va encendre el pebeter de l'estadi berlinès l'1 d'agost de 1936. Joseph Goebbels, ministre de Propaganda nazi, veia en la flama un "símbol de les forces còsmiques" i en el seu discurs va proclamar: "Flama sagrada, crema. Crema i no t'apaguis mai!".

Per què el Partit Popular (que es diu de Catalunya…) es nega a votar conjuntament amb la resta de grups polítics de l'Ajuntament de Barcelona una declaració que defensa el model lingüístic del país i nega que el castellà estigui en perill?

Enguany ni la gira europea del Barça ni la mundial de Bruce Springsteen. Si encara tens un xic d'infantesa a les venes, el que toca es celebrar la gira dels Barrufets. Com ho sents, ara fa cinquanta anys el dibuixant belga Peyo va treure de la seva ploma aquests simpàtics éssers blaus i per celebrar-ho han començat des de principis d'any un seguit de celebracions que de moment els han dut per ciutats com Angulema, Budapest, Varsòvia o Bilbao. Hereu, apunta-ho: volem els Barrufets a Barcelona!

Capital mediterrània, ciutat olímpica, ciutat dels Eurogames, dels Jocs de Policies i Bombers, seu de moltes cimeres europees… Barcelona ha de ser blava; del color d'aquests companys de viatge que tantes hores ens han fet riure a la nostra infantesa. Potser caldrà tornar a treure els vells comics, buscars els ninotets que omplien les nostres estanteries, però tota idea valdrà per recuperar aquests personatgets que formen part de la història de molts nens catalans.

En un mil·leni on cada cop s'imposa més la moda de les cafeteres nespresso i de tots aquells complements que fan que gairebé no vegis el cafè fins que t'arriba a la tassa, cal deixar de banda les calors i les mandres per posar a punt una oda a una vella cafetera, la meva vella cafetera que corre per casa. Vas arribar com un regal familiar, gairebé com si fos una qüestió obligada que estiguessis a casa i poc a poc t'has guanyat el respecte dels convidats, que lloen el teu sublim cafè.

La meva vella cafetera té una aparença gastada, diria que descuidada però tot i així, no podria oblidar el servei que fa. Jo no sóc un cafeter de tota la vida. Tot al contrari, aquesta dèria va començar fa uns cinc anys i en aquest curt període he pogut comprovar que difícil és beure un cafè en condicions. A la feina et trobes la màquina que dispensa cafè a tort i dret, sense sentit, sabor ni qualitat. Gairebé diria que té ànima de funcionària aquesta màquina que tantes hores de servei dóna.

Als bars, els cafès són de màquina amb classe, amb crema i preu cada cop més elevat. I en aquest sentit, no crec que les màquines de cafè de fora siguin com els jugadors de futbol, més valorats i exclusius. Jo per triar em quedo amb la meva vella cafetera abans que triar qualsevol Ronaldinho que apareix en un Starbucks de la cantonada. Subratllo i vull deixar constància per avançat la meva repulsa davant aquests establiments a l'estil de les hamburgueseries dels paiassos somrients, que t'entabanen amb mil gustos i mil substàncies prefabricades que amaguen l'esència.

Per això, davant Starbucks, davant cafeteres Nespresso i qualsevol altre succedani, avui més que mai, cal reivindicar les velles cafeteres que tenim a les nostres llars, les que fan els cafès més autèntics, aquelles que es robellen, que s'ennegreixen i que resten en qualsevol armari de la cuina.

Mare meva, a punt d'agafar vacances, i la gent s'ha tornat boja. Arriba (oficialment) l'Iphone a l'Estat espanyol i les botigues van plenes d'early adopters, gent que vol estar a l'última en qüestions tecnològiques. L'Iphone ja és un objecte de culte postmodern tot i les limitacions tècniques perquè als mites se'ls hi perdona qualsevol cosa.Umberto Eco parlava fa uns anys d'apocalítptics i integrats quan parlava de la dicotomia social que imposen els mitjans de comunicació i les noves tecnologies. A hores l'apocalipsi continua demonitzant ja no la televisió sinó Internet com eix de la perversió. A l'altra banda, la integració és una religió d'adeptes que necessiten consumir tecnologia perquè aquest és l'eix de moltes vides. És interessant comprovar ja que no parlem de mites-persona sinó de mites-objecte. És com si haguessim perdut els mites humans per contemplar i adorar els mites-objecte. L'objecte és culte. El món a hores d'ara viu al ritme de la pantalla tàctil.

Em sorprén l'exercici de victimisme del company Eloi a Gràcia Districte Federal parlant de Laporta i la moció de censura. Ara resulta que estem davant una conxorxa de tots els mitjans de comunicació plegats, del 60% dels socis que van votar sí, en Rosell i en Giralt (que si fa no fa a aquestes alçades deuen ser el mateix). No hi ha esperit crític i ens aboquem a "la culpa és dels altres" i de "l'auto-odi". És veritat, Laporta té tot el dret de seguir sent president del Barça perquè així ho diuen els estatuts però no és menys cert que no es pot deslegitimar l'opinió dels que van votar a favor perquè la legitimació la marca tot allò que supera el 10% del cens electoral.

Quan es citen titulars periodístics tot han de ser rectificacions i anular la informació per pretensiosa i anticulé? Ens equivoquem els diaris esportius, les ràdios del país i la televisió pública catalana, que va ser convidada a no gravar unes imatges de la Junta Directiva abraçant-se al conèixer la "dolça derrota" que per unes décimes deixa quasi el 7 de juliol com el dia de trucar el camió de les mudances?

És molt fàcil veure conxorxes i mans negres, no acceptar la crítica al president més patriota des de l'època de Sunyol o parlar d'enveges i destrucció dels símbols propis. És no tocar de peus a terra que molts socis estan descontents amb Laporta i, fins i tot, no entendre que la gent és molt voluble. Que possiblement molts dels que xiulaven a Cruyff aquest diumenge vibraven als anys noranta amb les lligues de Tenerife, per exemple.

Aquest diumenge molts dels protagonistes no s'han cansat de repetir que el Barça amb aquesta moció ha guanyat en esperit democràtic. A una entitat com el Barça ja se li hauria de suposar l'esperit democràtic a aquestes alçades. Per contra, en dóna la sensació que el Barcelona ha perdut molt amb aquesta votació. Ha perdut en cohesió, sentit crític, lògica i diàleg. Un vot de censura mai pot ser bo, perquè assenyala que hi ha coses que no funcionen, per molt que hi hagi persones que s'entestin a creure que tot va bé i que defensant a Laporta pensin que tenen la raó de la seva part.

Jo no cerco tenir la veritat de la meva part sinó només entendre-la. Ara per ara em quedo amb el cansament acumulat d'una jornada llarguíssima al Camp Nou i amb la sensació que l'arribada de Núñez a l'Estadi podia haver ocupat minuts a qualsevol noticiari del No-Do. Els mateixos tribunaires convertits en eterns palmeros i les mateixes llagrimetes… Buffff… Em quedo amb la millor versió, la del Nuñito d'en Arús. Esperem que Laporta no agafi "aquell cavall que ve de Bonanza"…

PD: No cal dir que m'encanta l'anàlisi d'en Greips al seu article "La derrota de la prepotència"

"Quan Déu intervé en un conflicte, tot es complica"

Dominique Lapierre. Escriptor, autor del 'bestseller' "Oh, Jerusalén". 

Ho sento. Em ve de gust dir-ho: MundoDeportivo.es, desena web de l'Estat espanyol quant usuaris únics. Concretament, 851.000, segons la darrera onada de l'Enquesta General de Mitjans d'abril-maig d'enguany. Autosatisfacció però també molt content per l'equip humà que està treballant a l'edició digital del diari. I com que un és agraït, no puc oblidar que gran part del treball i coneixements que em permeten afrontar aquest repte professional tenen a veure amb els anys i anys que he picat pedra a la Vila de Gràcia amb projectes com Transversal Web, que actualment lidera amb eficàcia en Quim Perelló, amic i crack de les noves tecnologies.

Nascuda a Palma de Mallorca fa 31 anys, va arribar a Barcelona amb divuit per estudiar Periodisme a l’Autònoma. Des de llavors, ha treballat a la ràdio, d’hostessa i de redactora en cap a la revista literària ‘Quimera’. És col·laboradora de l’edició catalana d’El Mundo, on cada setmana escriu la crònica Plexiglàs del suplement ‘Tendències’. Acaba de publicar ‘Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys’.

-El llibre és un manual per a la generació que tenim trenta anys?
-Com a estratègia de màrqueting seria perfecte, però és un error. El dia de Sant Jordi venien molts pares per comprar el llibre als seus fills. Però els que tenim trenta anys, no ens agrada que ens etiquetin i ens resistim a pensar que la realitat és com descriu el llibre. Continue reading ‘Llucia Ramis: “Som covards davant del poder”’

"A Ramoncín va trucar-lo un senyor del diari en qüestió per explicar-li l'oferta. Ell va demanar una còpia de la cosa per poder llegir-se-la i ho van deixar en que ja els diria alguna cosa. I, patapam!!! Va passar-li com quan et truca una d'aquestes empreses que només dius bona nit i ja t'han canviat de companyia de llum, gas i telèfon"

Iu Forn, periodista de l'Avui

Quan les vendes d'exemplars baixen, tot s'hi val. Vendre sandvitxeres, càmeres digitals, banyadors o iniciar (o continuar endèmiques) campanyes contra el català. És molt barat jugar amb els presumptes conflictes lingüístics i tothom s'hi atreveix. Ara "els grans noms de la Cultura es sumen al manifest contra la discriminació lingüística" anuncia el diari El Mundo. Gamoneda, Pérez Reverte, Carmen Posadas o Ramoncín afegeixen el seu nom en una campanya que està a punt d'aconseguir 50.000 adhesions. El més curiós és trobar noms com el de Ramoncín, que fa quatre dies defensava el seu amor pel català a un programa de RAC1.

El govern espanyol se suma al disbarat insistint que "garantitza que la llei es compleixi". Vaja, que aviat hauran de treure els tancs per evitar que els catalans obliguem a la gent a parlar una llengua minoritària. Tot s'hi val. A l'Espanya plural de Zapatero (glups…) el govern ha d'anunciar que garantitza la llei per evitar que algú el pugui acusar de massa esquerrà.

Demano perdó per avançat per escriure en català, pensar en català i comprar diaris i llibres en llengua catalana. Discrimino la llengua de la intel·lectualitat espanyola que un cop més baixa dels seus palaus metafísics per defensar la unitat lingüística d'un país balcanitzat.

Em fa molta ràbia el victimisme que els catalans assumint molts cops però encara em fa més ràbia que una part de la intel·lectualitat espanyola em demani explicacions i que l'altra part faci com si sentís ploure. Ara, si hem de nedar contra corrent, ho seguirem fent. Potser toca indignar-nos i recordar-se de la mare d'algú però després hem de ser prou intel·ligents per vencer la irracionalitat.

"Ràdio Gràcia avui dia sembla funcionar per inèrcia"
Xavi Miras, conductor del programa 'Parla amb Gràcia'

"Cal preguntar-se si aquest govern dóna prou estabilitat"

Antoni Castells, conseller d'Economia i Finances de la Generalitat

Els bàrbars que venien del nord van desfer l'Imperi Romà i ara sembla que alguns de les seves noves generacions intenten desprestigiar la llengua catalana amb la mateixa sutilesa de qui esclafa un all amb un morter. És clar que la companyia Air Berlin s'ha comportat com un elefant en una botiga de Lladró però el cert és que la campanya que intenta boicotejar els interessos de l'empresa no fa més que perpetuar els vells tòpics de sempre, vinculant-la amb l'esvàstica nazi.

Per què no es vincula els insensibles alemanys amb l'Imperi austrohungar? "Bismarck, més que Birmack", no és un insult prou contundent com per haver d'evitar citar continuament els autors de l'holocaust? El president d'Air Berlin pot ser un cafre, un insensible, un ignorant, un cacic o moltes altres coses però em sembla que titllar-lo de nazi és passar-se quatre pobles.

Ens hem oblidat ja de Frankfurt i de la sensibilitat de la fira alemanya per convidar a Catalunya com a país literari? Ara resulta que tot aquell qui fereixi la llengua és un nazi. Tothom està en el seu dret de boicotejar una companyia aèria però potser ens hauríem de plantejar en crèixer com a país i no prendre'ns les coses tan a pit, que la vida són quatre dies i Catalunya, mil·lenària.