Assajos sobre la realitat

"El Rey acaba de reclamar a los periodistas veracidad e imparcialidad. Lo dice la figura española tratada con mayor parcialidad y protección informativa durante tanto tiempo."

Danseu, danseu, maleïts, que aquests són els temps de la sospita, del vandalisme, el verb fàcil i el titular impactant en una professió que pateix més del compte amb l'accés més democràtic a la informació i les xarxes socials. Juan Varela i Saül Gordillo (els amants de les etiquetes ja podeu a partir d'aquí deixar de llegir aquest post) reflexionen sovint de la nostra professió amb un sentit crític que m'agrada i em fa agafar ara uns pedrots com a punys per tirar-los sobre aquesta teulada que em posa el plat a taula. 

Varela reflexiona sobre la professió i la relació dels periodistes amb l'àmbit polític després d'assistir al funeral en forma d'editorial d'una publicació digital valenciana 'Valencia Hui'. El director d'aquesta publicació es queixa del poc suport institucional per part de la Generalitat Valenciana, "malgrat que aquest era un mitja netament valencià".  

I és que a l'ordre del dia està la defensa dels mitjans de comunicació com abanderats de les reivindicacions polítiques o ideològiques. No ens pertoca a nosaltres els comunicadors entrar en aquest joc. Hi ha massa periodistes volent jugar a ser polítics i massa polítics volen jugar a ser periodistes. Les administracions públiques cerquen continuament el joc d'esbandir a uns i ensabonar a uns altres en funció si són "dels nostres o "dels seus". Em nego a jugar al joc de les cadiretes, a saltironar amb la música de les subvencions, el peixet que em fa millor o pitjor periodista. Els mitjans de comunicació s'han de regir per les normes del mercat com qualsevol altre negoci sinó la temptació de regidors, consellers, presidents o altres bestioletes polítiques és massa arriscada.

Independència professional i claretat, conceptes que abanderem contínuament però que no ens creíem ni exercim per milers de condicionants. El periodisme esportiu conserva certs tòpics maldestres usats pel propi gremi però que em digui algú si no es pot apreciar aquest hooliganisme que tant es critica als media polítics o el sensacionalisme en les pàgines de societat.

Sí, com diu en Gordillo, estem "sota sospita" i hi ha moments que val més agafar un diari com a paper de vàter, però la vida és supervivència i sobreviviu no tant el més fort sinó el que sap adaptar-se als nous temps. L'adaptació en aquest cas per a nosaltres els periodistes ha de ser motivar-nos davant els nous fluxos informatius. Ser instruments per a que la gent entengui les claus del món. Ja no portem les notícies al vent, més ràpid i més enllà sinó que som traductors del nostre temps. Aquesta ha de ser la nostra tasca. Deixem de banda les reverències, les catifes vermelles i els sinònims empalagoos. És el nostre temps.

Les finances estan en crisi, les nostres butxaques, el Barça, el cinema espanyol (per variar), el català, el lideratge mundial dels Estats Units, l'atletisme, la música en viu, la premsa local, la premsa en paper, el finançament, el sistema de valors,… Sembla que esperem l'apocalipsi, que no acaba d'arribar. Seguim esperant.

Els titulars i les fotografies dels diaris d'aquesta setmana ens deixaven estampes de preocupació, milions perduts i treballadors de bancs enduent-se les pertinences a casa en capses de cartró. Ja se sap que les bones notícies no són grans notícies. Esperem titular algun dia la nova crisi del 29, l'apocalipsi o la vinguda del Messies.

Fa uns mesos aquesta era la paraula maleïda, la gran ignorada i la convidada que no volia ningú a casa seva. Ara ocupa els minuts televisius, el titular a cinc columnes i milions de twitts. El somni nordamericà té límits i mentre a l'altra banda ho comproven amb la funesta melodia dels huracans. "Pregunta-li al vent", diu en Dylan.

Preguntem als experts i anuncien les set plagues d'Egipte. La crisi omple les nostres portades amb imatges ben diferents, ja sigui un jugador blaugrana, un broker o un candidat derrotat a les urnes. Les heroïques històries de la gent que intenta arribar a final de mes no tenen foto, ni espai ni minuts. Mentrestant seguirem esperant la crisi, l'apocalipsi o el sunami.

Quan s'apuntarà Aznar també al creacionisme?

"Vivim en la fantasia que ens podem autoeducar o autodiagnosticar, però això no fa perillar la feina dels bons professionals. Al contrari, els en dóna més."

Carles Capdevila, periodista

En aquesta ocasió els protagonistes no eren Hulk Hogan ni l'Enterrador. La Setmana de Mèxic a Barcelona portava un espectacle de lluita lliure que res a d'envejar a la seva homóloga nord-americana. Davant tot, ment obert i a veure què passava al ring. Aquest cap de setmana lluitaven Octagón i Pirata Morgan, dos de les estrelles d'aquest tipus d'esport-espectacle, que va sorgir a mitjans del segle XIX per influència francesa. Ara bé, que ningú busqui una mica d'il·lustració o refinament. A la lluita lliure no s'estan per delicadeses.

Subratllo això d'esport-espectacle perquè, malgrat que actualment l'esport té intrínsec el sentit d'espectacle, en aquest cas l'actuació dels contrincants està marcada per la teatralitat en tot moment dels seus moviments, claus, paraules i actitud a sobre del quadrilàter. L'actitud, en aquest sentit, divideix també als dos tipus de lluitadors mexicans a grans trets: Rudos i técnicos. Els primers (citant un article de la wikipedia) "fan honor al seu nom ja que fan servir qualsevol recurs per guanyar la lluita, mentre que els técnicos són abanderats del joc net en els seus combats". En aquest cas, Pirata Morgan és el paradigma del rudo quant a tasques i paraules mentre que Octagón és l'heroi exemplar.

Màscares cridaneres
No obstant, diria que el que dóna gust a aquest menú són les màscares i el propi públic. Les vestimentes dels lluitadors són cridaneres i dignesde qualsevol pel·lícula de terror de serie B. Les màscares que porten alguns d'aquests personatges expliquen la personalitat d'aquest esport. Però més que les màscares el més impactant em va semblar el públic. A Mèxic la lluita lliure és gairebé una religió (no és estrany que una de les llegendes del ring del país sigui El Santo) i aquest dissatbe entre la parròquia congregada hi havia una nodrida representació del país d'origen que no van parar de cridar, insultar i corejar consignes entre els que "sang, volem sang!" era del més normal que es podia escoltar. 

"A Mèxic la lluita lliure és gairebé una religió"

La participació del públic i la interactivitat amb els lluitadors és fonamental per entendre la passió amb què es viu aquest esport on no sempre guanyen els bons i on els dolents són ídols de grans i petits. I malgrat que tot tingui un sabor una mica kitsch la professionalitat dels guerrers i el paper que adopten davant el públics i davant de les seves provocacions em fa pensar que són uns tipus més professionals del que semblen.

Aquest dissabte, entre fajitas i burritos i una mica de mariachis, em va quedar la fressa de cossos rebotant al ring i un somriure a la boca per les accions d'Octagón i el Pirata i la creativitat esportiu-sexual dels espectadors.

Des de que vaig presentar fa uns anys el Cantonada Memòria a Ràdio Gràcia amb l'amic Albert Musons ja han plogut uns quants anys. La història de Gràcia així com la de la resta de barris del pla de Barcelona és extensa no només en batalles i grans fites sinó també amb petites anècdotes. Fa uns dies vaig descobrir el Museu Marítim i en aquest una petita història que em fa somriure cada cop que passejo pel meu barri.

Sense saber si és part d'una llegenda popular o més aviat una dada purament objectiva, a les costes de Barcelona al segle XIX va naufragar a la costa de la ciutat un vaixell negrer.Cito el que diu una pàgina web d'Inventari d'elements del paisatge urbà de la Universitat de Barcelona per explicar que el capità del vaixell "se salvà aferrant-se al mascaró de proa, que era la figura en fusta d'un nen [en altres casos s'explica que representa un grumet o jove estudiant de marina]. Després de celebrar-ho en una taverna prop de l'actual mercat del Ninot, va deixar oblidat el seu salvador. La veritat és, una tempesta va malmetre el mascaró de prou d'un vaixell italià, el mariners donaren el ninot a Rafael Marti propietàri de la fonda que hi havia al carrer València 107, per restaurar-lo. El propietari de la taverna col·locà el Ninot decorant la façana l'establiment i com a reclam publicitàri. L'escultor Walter Cots va realitzar una còpia exacta d'aquest mascaró que es col·locà a l'entrada del mercat en un acte celebrat el 23 de desembre de 1981, ja que aquest va prendre el nom d'aquest popular establiment, i que es feu extensiu també al barri on era situat". 

La peça original està exposada al Museu Marítim juntament amb altres onze mascarons catalogats en aquest indret. La peça, no cal dir-ho, té un gran valor històric i geogràfic perquè esdevé part fonamental de la cultura d'una part de la ciutat. Com també es diu popularment, no te n'aniràs a dormir sense saber una cosa nova.

"L'home no és lliure si no ho és el poble al qual pertany"

Fèlix Cucurull, escriptor i polític català

Neix el fill d'un company de feina i comences a pensar on pots trobar un regal per aquest nouvingut. No hi ha gaire temps ni tampoc hi ha prou experiència per trobar alguna cosa que agradi. Bé, tant és. Els centres comercials estan fets per eixugar necessitats i crear-ne de noves. Ara bé, l'equació no sempre és perfecte. La ineptitud és una variable més en aquest món de capitalisme extrem. Arribats en aquest punt de reflexió et plantes a una botiga de La Illa Diagonal i et preguntes on està la càmera oculta.

Et trobes amb dependentes que no et volen cercar una talla concreta d'un vestit o d'une sabates, que esbufeguen quan els hi fas dues preguntes consecutives i que mostren menys sang que les orxates de la cafeteria del costat. Fa uns mesos vaig entrevistar el responsable del Colmado Quílez, botiga centenària de la rambla Catalunya (cantonada carrer Aragó) i et quedes meravellat no només per l'excel·lent botiga sinó també per les paraules d'aquest home que va començar darrere d'una caixa registradora i ara és un expert sommelier. Descobreixes l'amor per la feina i l'interès per un negoci on tens dues centes referències de cada cosa: formatges, cerveses, aigües, embotits, etc. Aquest conte bonic té les paraules amargues d'en Faustino, que anuncia que en el negoci falten aprenents. 

Realment, surts del Quílez i tastes la realitat a la teva pell. No és només que no hi hagi aprenents, sinó que hi ha dependents/es que els hi importa una merda si compres o no, que esbufeguen si demanes una talla que no està a l'expositor i que tenen la mandra per ànima. 

No vull caure en el tòpic de "qualsevol temps passat va ser millor" o en el parany de no cercar a les arrels dels contractes temporals i escombraries la situació de la gent que atèn al públic. Ara bé, tampoc sé si primer ve l'ou o la gallina. Només sé que jo surto de la botiga de La Illa amb la sensació que sóc un imbècil per haver comprat. No vull tampoc que em facin la pilota. Només vull que em tractin com una persona i no un individu que porta un pijama a ratlles.

Per cert, la botiga era Benetton.

+ ESCOLTA EL POST

"Si volen crèixer, girin cap a l'esquerre"

Josep Stiglitz, premi Nobel d'Economia 2001

"Ara vivim enmig d'una dictadura intel·lectual"

Ricard Reguant, director musical

La nova novel·la de Paul Auster 'Un home a l'obscuritat surt a la venda a les nostres llibreries aquest dimarts un dia més tard que a Estats Units. Auster, però, ja va adelantar la sortida del llibre als Països Baixos a finals de juliol. L'autor de llibres com 'Trilogia de Nova York' o 'Leviathan' ha volgut així mimar primer als seus lectors neerlandesos. Explica Auster que a Holanda "tothom llegeix en anglès i si el meu llibre sortia en l'idioma autòcton el meu editor [Per Kofod] el vendria deu vegades més". Debilitats a banda, Paul Auster em planteja dues reflexions:

1. Fins quan haurem d'esperar perquè les versions en anglès es venguin per igual a les nostres llibreries? És tan difícil aquest país que viu constantment en la dicotomia català-castellà que obri les mires cap a un trilingüisme actiu? Porto sentint als diferents governs del nostre país que els nens aprendran amb eficiència l'anglès i el francès i la situació cada cop és més desesperada amb un sistema educatiu que fa aigües.

2.Estic fart d'escoltar espabilats que se'n riuen de la suposada idiotesa dels nordamericans. Estem parlant dels mateixos ciutadans que han fet del seu país la primera potència del món? Parlem dels mateixos que han conquerit el món financer i tecnològic? Ja ens va bé als europeus adoptar aquesta mena de superioritat sobre els veïns de l'altra banda de l'Atlàntic per tal de creure'ns superiors en alguna cosa. La cultura nord-americana té prou flexibilitat per entendre els sistemes empresarials de tota mena. L'editorial és un més i el negoci és clau per expansionar-se com a marca i autor. Hauria actuat igual un Douglas Coupland que en Paul Auster? No ho sé pas però la jugada mestre ens hauria de fer reflexionar a tots sobre el tipus de cultura subvencionada i sobreprotegida que tenim.

Sembla que la totxana no és l'únic sector en crisi. Les xifres de les revistes masculines no són per tirar coets i els experts ja comencen a pensar els motius de la pèrdua de lectors a revistes com Maxim, FHM o Nuts. La fòrmula cotxes-dones-esports-moda està esgotada? El Mundo.es fixava de forma interessant una anàlisi sobre el mercat britànic que serveix per observar la magnitud d'aquest problema editorial que destrempa a més d'un. Revistes com Playboy analitzen aquest horitzó i fullejant les seves pàgines ens donem compte que ja han agafat el toro per les banyes. Menys sexe explícit i més tendència que permeten ampliar el target fins el públic femení. És curiós, no obstant, el cas d'aquesta revista que a finals dels noranta va apretar la línia de les seves diferetns edicions per mostrar-se més picant, obrint al màxim les cametes dels seus conillets. Una dècada més tard, la dona-objecte no és políticament correcte i retorna la marca del prestigi per les seves signatures i no tant per les seves noietes.

Ara bé, com deíem anteriorment, el model està esgotat? Més bé, la qüestió és la plataforma. És a dir, les pàgines han de competir amb un autèntic mercat gratuït que és Internet. La xarxa guanya per golejada. Aprendre a adaptar-se és fonamental per a qualsevol grup comunicatiu o publicació. Aquesta lliçó ja l'han après fa temps revistes com Sports Illustrated, que de fer una edició en paper excel·lent de les seves noies en bikini ha passat a fer una sublim edició digital, amb galeries de fotos, vídeos i continguts extra. 

El model esport-sexe no està ni molt menys caducat. Només cal veure les estadístiques del Videoblog de Mundo Deportivo, quan trobem algún vídeo interessant d'alguna esportista o dona de. Potser com apunta el bloc 'Quinta Tinta' l'estratègia sigui "rebaixar el punt eròtic" i trobar major subtilessa amb humor i moda, però la qüestió és el canal i, evidentment l'actualització dels continguts constant.

En el món anglosaxó l'adaptabilitat es tradueix en el terme WAG (sigles que en anglès signifiquen "dones i novies de…" futbolistes i esportistes, en general). Les WAG són un fenòmen mediàtic. Victoria Beckham va ser segurament una de les pioneres perquè la seva boda amb David va conjugà esport i sensacionalisme. A cada competició ja no només importa el resultat al terreny de joc sinó qui està a les graderies. Existeixen els rànquings FIFA o la Pilota d'Or però també els de les dones, xicotes o les mateixes esportistes. No oblidem, per exemple que a Pekín'08 Leryn Franco ha estat una digna successora d'Anna Kournikova: zero títols però màxima popularitat. Juntament amb els vídeos de Phelps o Bolt, el Youtube aquests dies treia fum amb la jabalinista del Paraguai. Quin fenomen per qui sàpiga aprofitar-ho!

En Roger Gispert recomanava aquesta setmana El Celler de Noah Gordon perquè li permetia aprendre una mica la història del país. M'apunto la lectura i en deixo l'aproximació a una altra: L'Home Manuscrit, en Manuel Baixauli. Reconec que aquesta obra m'ha deixat extasiat. El vaig recuperar de la memòria perduda tot just aquesta setmana. Recordo que me'l vaig voler comprar per Sant Jordi però una casualitat ha fet que l'agafés d'una prestatgeria de La Central aquests dies que la canícula et fa anar de botiga en botiga cercant una pausa d'aire acondicionat.

No us sabria dir a què em recorda aquest llibre i el fet de no trobar precedents o semblances em fa certa por però també la remor al nas que ens trobem amb una obra que crearà una corrua de seguidors. La seva senzillesa recorre les prop de 200 pàgines però ens transporta davant una obra rodona. Ara mateix, amb el cadàver encara calent, us puc dir que l'únic però que hi trobo és que el llibre s'ha acabat. La relectura és obligada.

Certament després de travessar el País Valencià fa escassos dies em dóna la sensació que el país bull de nord (amb en Joan-Daniel Beszonoff) a sud (amb en Baixauli) i que es justament a les contrades valencianes on troben epicentres com Alcoi o Sueca de la cultura catalana. Per a mi no passa desapercebut que Baixauli hagi nascut en el mateix indret que un gran de la literatura catalana, Joan Fuster. Coincidències? Meravelloses coincidències.

Em fascina la capacitat de la xarxa de reinventar nous gadgets, utilitats i eines de forma permanent i continua. Un amic meu diria que mentre el segle XX va ser el temps dels grans invents el segle XXI és territori de les versions i les millores de les coses existents. Al mateix temps, però, que parlo d'aquesta fascinació també hi ha cert respecte per aquest monstre nodal que és Internet, que et fa estar excessivament despert i alerta de les noves formes amb què es mostra. Un mes a Internet pot ser un període massa llarg a perdre si vols desconnectar. La contraportada d'aquest dimecres d'en Carles Capdevila combina la por d'un individu que als gairebé 43 anys es veu abocar al Facebook de forma impulsiva.

Actualment la tecnologia exerceix un magnetisme quasi religiós, en què la fe en ella ha d'estar per sobre de tot. I és la tecnologia la que exerceix de node d'unió intergeneracional perquè la música, la moda o l'esport passen forçosament pel sedàs dels instruments pels quals es canalitza.

La tecnologia però com deia anteriorment té una característica que la fa dinámica de forma extraordinària. Capdevila s'interroga sense trobar una resposta definitiva què significa la "maduresa positiva": És curiositat per provar els invents dels joves o la capacitat de renunciar-hi sense traumes? Crec, no obstant, que la sensibilitat pels canvis és la que ens fa voltar pels nostres temps sense excessius traumes. Sovint observo massa casos a la meva feina de persones que han desistit d'entendre els temps actuals anclats en l'analfabetisme tecnològic (volgut o involuntari). 

Als meus trenta anys reflexiono quins són els meus límits per entendre els canvis tecnològics. Arribarà un punt que m'aturaré, que no podre seguir el ritme? Resultarà llavors que he arribat a la maduresa o és que simplement hauré renunciat al reciclatge? De moment, seguim surfejant.