Assajos sobre la realitat

Aquest cap de setmana s'ha celebrat l'Evento Blog España a Sevilla. Poso la llista de guanyadors d'enguany.

• Premi millor bloc periodístic: 233grados.com
• Premi millor bloc tecnològic: Microsiervos
• Premi millor bloc cultural: El Blog Ausente
• Premi millor bloc polític: Escolar.net
• Premi milloc bloc personal: Hay Mujeres
• Premi millor bloc de negocis: Loogic.com
• Premi millor bloc esportiu: Deporte Acción
• Premi millor bloc de viatges: Kirai
• Premi millor bloc d'humor: El Pito Doble
• Premi millor fotolog: Fotomaf
• Premi millor podcast: Tortilla de Patata
• Premi millor videobloc: Lost In Bilbao
• Premi millor bloc medioambiental: El Blog de Greenpeace España
• Premi microblocaire de l'any: @mmoroca
• Premi millor bloc revelació: Ayuda WordPress
• Premi Millor bloc del jurat: Generación Y
• Premi especial honorífic: Mangas Verdes
• Premi millor bloc del públic: Kafelog

Estic fart d’arribar cada matí a la feina i trobar-me als voltants de l’edifici Barcelona, al 477 de l’avinguda Diagonal aquest panoramana. L’habitual concentració de persones durant els caps de setmana a una discoteca pròxima es converteix en una massificació de brossa, desperfectes en el mobiliari urbà i deixalles orgàniques. La ciutat viu el clima constant de l’arquitectura contra els espais hostils i tot just un que es converteix certament un racó amable, de treballadors que hi prenen el sol a l’estiu, dinen al migdia i famílies que gronxen els seus fills, acaba fet una merda. No fa gaires mesos que es va rehabilitar aquesta part que tot just toca a la plaça Francesc Macià i ja s’ha convertit en un espai indigne dedicat a una dona.

Continue reading ‘El pipican del barri’

"La factura de la crisi no l'han de pagar només les persones"

Ramon Adell, catedràtic d'Economia de l'Empresa, Universitat de Barcelona

Vaig crèixer amb la impressió que em va produir assabentar-me de la bronca que va provocar l’ex jugador del Barça Nayim quan jugant amb el Tottenham de Londres se li va ocòrrer tirar-se a la piscina en un partit de la Premier. Una de les coses que més mandra em fan del futbol són els llestos dins de les árees i sento vergonya aliena quan algú simula un penal. D’aquesta forma, dono la raó al president de l’Atlético de Madrid, quan diu que fitxaria a Gerrad com actor per la seva interpretació a l’àrea del Atleti en la darrera jornada de la Champions.

Continue reading ‘Que li tallin la mà a Déu’

Diari de Barcelona ha destacat Assajos sobre la realitat, explicant què faig a la xarxa. Aquest és el resultat:

Continue reading ‘Assajos al Diari de Barcelona’

Alana Moceri, presideta de Democrats Abroad, diu que Obama, agafant una metàfora tecnològica és un Iphone. De fet, el recent escollit president dels Estats Units ha realitzat un ús de les noves tecnologies exemplar. No només li ha permès incrementar les donacions i els voluntaris a través de la xarxa sinó que ha trobat la fòrmula per arribar als votants sense necessitat de passar pel filtre dels mitjans de comunicació. Si Obama és un Iphone provar quines funcionalitats té. Toca apretar les tecles i preguntar-nos “i ara, què?”.

Continue reading ‘Obama és un Iphone’

Com bon “arreplegat”, em sento amb la necessitat i l’obligació de respondre l’article que Genís Sinca va publicar al diari Avui sota el títol de “L’efecte Rius i Taulet”. Per aquesta causa tinc dos camins: respondre amb el mateix lleuger sarcasme que utilitza aquest senyor per deixar a l’alçada de l’idiotesa la proposta del canvi de nom de la citada plaça pel nom de plaça de la Vila o anar amb mala baba directament. Perdoneu si traspasso la línia en un o altre moment.

Continue reading ‘Desinformant amb Rius i Taulet’

S’inicia el Congrés Internacional de Nuevo Periodismo de Cáceres amb la sensació que hi ha moltes paraules i pocs fets. Dic això perquè la comunitat blocaire que cobreix el congrés s’ha trobat amb la realitat que la connexió wifi ha fallat a la sala tot just en els mateixos moments que el Secretari d’Estat de Telecomunicacions Francisco Ros diu que el periodisme digital és una “realitat imparable amb una cobertura tecnològica important”. Doncs, serà que no.

La posada a punt del Congrés “impecable” en unes instal·lacions mal comunicades amb la ciutat de Cáceres. Encara pesa massa la representació institucional. Es pot arribar a entendre si tens els Prínceps d’Astúries a l’acte.

Continue reading ‘Sessió inaugural Congrés Periodisme Cáceres’

No te n’adones i passa un any i en passaran tres i quatre i tindràs la mateixa sensació, que l’Albert ja no hi és. Que passaràs per davant del Col·legi de Periodistes i ja no el trobaràs. Que passaràs per l’Ajuntament de Gràcia i no et saludarà des de la balconada. Que no t’esperarà a Port de la Selva quan arribi la Sarfa. És complicat escriure sobre algú que es mort i valorar què sents.

Ara, tot just ara, és quan a la balança pesen més els records dels bon moments que l’amargor i la pena. Ja no hi podem fer res i cal tirar endavant.

Continue reading ‘Albert Musons, primer any’

"Nissan està fent terrorisme empresarial"

Josep Maria Alvàrez, secretari general UGT Catalunya

Haurem de posar nom a l'actitud dels sindicats en els darrers anys. Ara desperten…

Posar en dubte el canvi climàtic no hauria de sorprendre a ningú i menys que ho faci l'expresident del govern espanyol, José Maria Aznar. És clar: Aznar se sent més còmode en el seu nou paper de paladí de la veritat absoluta que la de cap de l'executiu. És més fàcil tocar la pandereta en un circ que presidir un consell de ministres i en aquestes està Aznar, que converteix la FAES en el laboratori dels invents amb gaseosa.

Aznar se sent còmoda al centre de la pista, sota la lona, al costat de la dona barbuda, l'home bala i el bomber-torero ja sigui per desacreditar al líder del seu propi partit o burlar-se del canvi climàtic. No us deixeu enganyar però pels sainets d'un home que fa 2.000 abdominals al dia. El que em preocupa no és que Aznar se'n burli de l'ecologisme sinó que presenti el llibre d'un home com Vlácav Klaus, el país del qual haurà de presidir l'Unió Europea el 2009.

En temps de crisi tot són foteses per als homes que porten les regnes dels estats. Assumptes socials i sostenibilitat passaran a un segon terme i Klaus serà una 'bona influència' en aquest sentit per retallar d'on faci falta. No obstant, la recepta no ha de ser aquesta. En temps de crisi, el millor no són les tisores sinó la matèria gris. Innovar i ser resolutius és la forma de combatre els temporals. No us deixeu enganyar. No són temps per a la pandereta.

Entre els professionals del ram de la paraula s'embomba sovint que Internet és un niu de rumors, llegendes urbanes i (directament) mentides. La qüestió però no és si el periodisme està en crisi justament per l'increment de mentides i rumors a la xarxa sinó l'ús que en fem d'aquests. En tot cas, no són les noves tecnologies precisament les que ens portaran al caos. Recentment les llegendes urbanes s'han instal·lat en la campanya nord-americana. En el primer debat McCain-Obama, el candidat republicà va pronunciar una d'aquestes històries que ens porta directament a l'espectacle de Rioleón Safari, repetint les coses com lloros.

Obama creu en la diplomàcia i en dialogar fins i tot amb aquells països que en els darrers anys han estat etiquetats com l'Eix del Mal. McCain, per la seva banda, considera que no es pot parlar amb estats com Iran. Per què? Doncs perquè el president d'aquell país, Mahmud Ahmadineyad va pronunciar un discurs negant l'Holocaust i reclamant l'aniquilació d'Israel. Sento dir-ho, però aquestes afirmacions són absolutament falses. 

Tot sorgeix d'una notícia de l'Agència Reuters enviada a les 19 hores del 26 d'octubre de 2005 amb la següent informació: "L'agència de prensa oficial IRNA ha informat que el president iranià ha declarat aquest dimecres que Israel havia de ser esborrada del mapa". 

La notícia de l'agència iraniana IRNA, però, assenyala que: "El president Mahmud Ahmadineyad ha dit aquest dimecres que el règim sionista forma part d'un moviment del sistema que cerca l'hegemnoia mundial i de les potències arrogants contra l'Islam…. Agregà que una lluita històrica està en curs entre les potències arrogants i el món musulmà. Va dir que un món sin Estats Units i Israel és possible". 

La rectificicació de Reuters mai va arribar però malgrat que hagués arribat, la repercussió de la suposada notícia hauria estat mínima davant aquesta no-notícia, és a dir, llegenda urbana que se l'empassa qualsevol vianant igual que un dels candidats a la presidència dels Estats Units i que la llegim en qualsevol format: paper, web, televisió, ràdio,…

Mentides interessades? Ho deixo a la teva consideració.

PD: He extret les traduccions de Reuter i IRNA d'un llibre molt recomanable: 'Mentiras Populares' de Bruno Cardeñosa.

Per què els tertulians sovint comencen les seves intervencions dient "No sé si el país està preparat…"?

Fa temps que el país està preparat per moltes coses. No podem seguir dubtant de les nostres possibilitats. El que cal és evitar el paternalisme excessiu i el messianisme.

"Si un paio diu que l'Holocaust no va existir tindrà el mateix espai que un historiador que ha estudiat el tema. Quan els debats són en aquest nivell, sense arguments, es converteixen en una pèrdua de temps. Perdem el temps parant massa atenció en les mentides."

Paul Auster, escriptor

Cinema i esport són part de la història del segle XX i cap art ha sabut reflectir com cap altra les històries i les gestes dels herois moderns. El cinema, malgrat els finals 'made in america', és un territori dels perdedors, de les segones oportunitats i de les històries amargues. Si aquest no és el teu dia, potser millor para de llegir aquí. No obstant, potser t'agradi recordar algunes d'aquestes històries. 

El culte artístic als herois en els camps de batalla i a la sorra olímpica omple encara avui dia els nostres museus. A excepció d'escultures com el conegut gal moribund, la victoria i l'èxit formen part de les temàtiques recurrents al món clàssic. En el segle XX, amb l'aparició del cinematògraf i els mitjans de comunicació de masses, els esportistes són els nous herois. Aquesta vegada, no obstante, les històries al cinema ens transporten també a les portes de la derrota. El triomf ven, però les batalles perdudes ens estoben el cor. 

Per a començar, hauríem de recordar 'Hossiers, más que ídolos', un film sobre basket centrar en la història de Norman Dale, un entrenador que després d'un accidentat passat, viu la seva darrera oportunitat al front d'un equip universitari.

Però mentre el basket és un terreny abonat a les canastes finals, les remuntades i les trajectòries ascendents, no hi ha un esport que reflecteixi millor el crepuscle dels déus, la boxa. El cert és que hi ha molts llocs comuns a les majories de pel·lícules sobre el ring: tipus sorgits del no-res, relacionats amb els baixos fons i el crim organitzat, amb vies que són com muntanyes russes, però el més important, amb segones oportunitats. Si cal enumerar alguns exemples, trobem per exemple, 'Toro Salvaje', 'Más dura será la caída', 'Rocky', 'The Boxer', 'Huracán Carter', 'Cinderella Man' o 'Million Dollar Baby'.

Em resulta paradigmàtic l'atracció del fracassat al bressol del somni americà, com si aquestes històries fossin l'escapatòria d'un guió preestablert. En moments de crisis econòmiques i cinturons apretats, potser hem de recordar que tota vida, tota biografia, té les seves segones oportunitats.