Ha perdut el Barça
Em sorprén l'exercici de victimisme del company Eloi a Gràcia Districte Federal parlant de Laporta i la moció de censura. Ara resulta que estem davant una conxorxa de tots els mitjans de comunicació plegats, del 60% dels socis que van votar sí, en Rosell i en Giralt (que si fa no fa a aquestes alçades deuen ser el mateix). No hi ha esperit crític i ens aboquem a "la culpa és dels altres" i de "l'auto-odi". És veritat, Laporta té tot el dret de seguir sent president del Barça perquè així ho diuen els estatuts però no és menys cert que no es pot deslegitimar l'opinió dels que van votar a favor perquè la legitimació la marca tot allò que supera el 10% del cens electoral.
Quan es citen titulars periodístics tot han de ser rectificacions i anular la informació per pretensiosa i anticulé? Ens equivoquem els diaris esportius, les ràdios del país i la televisió pública catalana, que va ser convidada a no gravar unes imatges de la Junta Directiva abraçant-se al conèixer la "dolça derrota" que per unes décimes deixa quasi el 7 de juliol com el dia de trucar el camió de les mudances?
És molt fàcil veure conxorxes i mans negres, no acceptar la crítica al president més patriota des de l'època de Sunyol o parlar d'enveges i destrucció dels símbols propis. És no tocar de peus a terra que molts socis estan descontents amb Laporta i, fins i tot, no entendre que la gent és molt voluble. Que possiblement molts dels que xiulaven a Cruyff aquest diumenge vibraven als anys noranta amb les lligues de Tenerife, per exemple.
Aquest diumenge molts dels protagonistes no s'han cansat de repetir que el Barça amb aquesta moció ha guanyat en esperit democràtic. A una entitat com el Barça ja se li hauria de suposar l'esperit democràtic a aquestes alçades. Per contra, en dóna la sensació que el Barcelona ha perdut molt amb aquesta votació. Ha perdut en cohesió, sentit crític, lògica i diàleg. Un vot de censura mai pot ser bo, perquè assenyala que hi ha coses que no funcionen, per molt que hi hagi persones que s'entestin a creure que tot va bé i que defensant a Laporta pensin que tenen la raó de la seva part.
Jo no cerco tenir la veritat de la meva part sinó només entendre-la. Ara per ara em quedo amb el cansament acumulat d'una jornada llarguíssima al Camp Nou i amb la sensació que l'arribada de Núñez a l'Estadi podia haver ocupat minuts a qualsevol noticiari del No-Do. Els mateixos tribunaires convertits en eterns palmeros i les mateixes llagrimetes… Buffff… Em quedo amb la millor versió, la del Nuñito d'en Arús. Esperem que Laporta no agafi "aquell cavall que ve de Bonanza"…
PD: No cal dir que m'encanta l'anàlisi d'en Greips al seu article "La derrota de la prepotència"
Leave a Reply