Desprès de la taula rodona sobreseguretat a la natura, rebem una esfereïdora crònica, de la mort de unapersona., en David Sharp a tres-centsmetres del cim de l’Everest.

Lo mes tràgic no es només la mortd’aquest home, que ha pagat amb la vida la seva imprudència o la inexperiència, si no també, el com i perque ,els seus companys, no elvan advertir?, anava sol?, estava preparat pel que anava fer?, tenia prou experiència?,ningú li va dir res, ni la seva família, ningú? Una expedició no es prepara enuna setmana, tant sols el permisos de escalada s’han de tramitar a traves defederacions esportives i triguen moltes setmanes.

Aquí tindríem una de les primerescauses dels accidents a la natura, aquest es un cas, evidentment extrem, avui endia tothom es llença a fer esports d’aventura confiant en que si no s’en surt algúel treura, sense estar federat, ni ser socis de un club.

Crec que tenim molta sort de queencara hi ha poques desgracies, només cal veure com la gent fa escalada odescens o travesses amb raquetes, sense prèvia experiència, sense monitors,moltes vegades sense condicions físiques, no es valora res.

Algú es para a pensar en elsriscos personals que tenen que assumir els guardes, els bombers, els nostrespropis companys i el personal sanitari i de helicòpters per treurens de una situació que nosaltresmateixos hem creat.

Un segon punt sobre la mort d’enSharp, va morir abandonat, van passar per el seu costat quaranta, diguem-nepersones, que els hi va semblar mes important fer un cim que salvar una vida. Comha declarat Oscar Cadiach: “Això no es elprimer cop que passa i en aquests casos has de recorre a l’ètica: si potsajudar a una persona ho fas, es molt trist que un cim valgui mes que la vida deuna persona i es inadmissible que ningú ajudi.” En que ens hem convertit?Quina humanitat fa que la fita passi pel damunt de les vides. Quan fa moltsanys vaig començar a fer muntanya, sempre, sempre el primer que ens deien eraque per el damunt de tot la seguretat la nostre i la dels companys, que respodia passar per el davant, això creava vincles, relacions de moltes vegades desolidaritat, mantenir la marxa per arribar-hi tots al hora, dona, un cop de maals companys i companyes que els hi costava mes, compartir l’aigua el menjar, el material.

Crec que eren valors de una enorme importància per crear persones. Mai es deixava a ningú enrera i si trobaves a gentd’altres grups també hi comparties, el nostre amor per la muntanya ensagermanava i potser només en aquells dies o en aquelles hores.

Ara ens toca reflexionar i no calesperar, al proper cop que passi res a les nostres contrades per començar a ferlleis i prohibicions, la primera llei es la de la humanitat ,no podem seguirpensant que a nosaltres mai ens passarà. A tots experts i alpinistes de cap desetmana o vacances ens pot passar, la prevenció, l’experiència i sobretot elsbons companys/es de viatge, poden ser ladiferencia entre viure o morir.