A mi, i hem sap greu dir-ho no m’ha sorprès lavenuda de CiU, era previsible ja ho van intentar durant la negociació alParlament de Catalunya, ja van jugar a posar-se durs, a amenaçar, a fer-se la foto amb en Maragall deixant al marge a laresta, li vam permetre per tirar endavant l’Estatut que ens faria respirar iseguir lluitant per portar endavant un projecte nacional. I ja hem vist que enpensen els de CiU si mes no la seva executiva, del sistema financer, de laparaula NACIÓ, ja ho hem vist…….

Potser cal que ho veiem tots els ciutadans i ciutadanes,el que ens han fet sota la connivència del PSOE, com ens han deixat sols tots icadascun dels nostres “socis” Un cop messols, però amb el cap alt, amb dignitat, la dignitat de ser lleials al nostre país,i amb el nostre Parlament.

ERC, mantindrà amb aquelles dues coses quecalen en aquests casos, dignitat i valentia, al pacte subscrit amb el poble de Catalunya. A pesarde la mofa i befa tant del PP com de la resta dels espanyols i regionalistes.

Ser o no ser,aquesta es la qüestió:

si pensa ambmés noblesa qui suporta
dards i fondesd’ultratjat fortuna,
o aquell ques’arma contra un mar de penes
i amb les armess’hi oposa per finir-les.

Morir, dormir:res més. I dir que acaben
amb un son les tristorsi els mil encontres
dels quals lacarn es natural hereva,
és una fi quedesitjar caldria devotament.

Morir, dormir.Dormir!…
qui sap sisomiar!… Vet aquí el tràngol;
que en aquestson de mort quins somnis poden
pervenir-nos,quan sigui ja despresa
la nostra pellmortal? … Això es detura:
aquest és eltemor que dóna el viure
tan llarg elpatiment. Car, qui voldria
sofrir lesburles i els cops de la vida,
els tropellsdel tirà, les fuetades
que ens vénendel superb, les agonies
d’un amormenyspreat, la inacabable
durada delpledeig, les insolències
de tots aquellsque ens manen, i les guitzes
que el mèritpacient rep dels indignes,
si hom potfer-se a si mateix el compte
amb un simplepunyal? Qui sostindria,
suant igrinyolant, el pes del viure,
si alguna cosano temés, darrera de la mort
(regiódesconeguda de la qual mai cap viatger no torna),
que enspertorba el valer i ens fa ajupir-nos
als mals queara sofrim, ans que llançar-nos
a d’altres queignorem?… I així va fent-noscovardsa tots els homes la consciència;