Fa poc vaig estar per l’Ateneu de Sant Andreu del Palomar consultant les activitats i feien: dansa del ventre, hip-hop, dansa contemporània, balls de saló, teatre, art floral i fins hi tot arts marcials però, on és allò que és propi del nostre país? Allò que ens identifica com a nació i que caracteritza la nostre cultura? Allò que ens fa ser catalans i no pas Noruecs o Canadencs? Que ha passat amb els Ateneus?

Abans eren un símbol i bastió de la catalanitat i ara han aconseguit esborrar tot rastre d’ella, sent un focus de la nova cultura globalitzada i homogènia. Aquest és el paper que li toca viure al ball de bastons i a moltes altres manifestacions de la nostre cultura, som una anècdota, un tret folklòric, una curiositat més del nostre poble per poder plenar guies turístiques i tenir entretinguts els folkloristes.

Quanta gent pot dir que viu del ball de bastons a Catalunya? Ningú. Quanta gent pot dir que viu de la Dansa del Ventre a Catalunya? Molts! Sense anar més lluny, la professora de l’ateneu de Sant Andreu dona classes a varis centres, algunes actuacions i cobra per actuació, hora i alumne. La gent esta disposada a pagar classes caríssimes d’activitats foranies però per fer ball de bastons no pots sortir del “cost zero” o el “preu simbòlic”. Sense anar més lluny, hi ha tants alumnes de Dansa del Ventre a l’Anteneu de Sant Andreu com bastoners a tota la ciutat de Barcelona, de 1.578.546 d’habitants segons l’últim cens a Barcelona no arribem als 100 bastoners en tota la ciutat, això és el que som, el 0,006% de la població. A aquestes xifres queda relegada la dansa més antiga que encara es balla.

I el futur es negre o d’esperança? Ni una cosa ni l’altre, som els que som i sembla que seguirem sent els que som. No ens enganyem, en el dia d’avui la cultura i la tradició no conten per a res, som una oferta més d’oci que hem de competir amb totes les altres ofertes d’oci. Aquest és el nostre paper en la societat, una activitat extra-escolar, un hobbie, una afició, una cosa més per passar el temps lliure que tenim, això és el ball de bastons.

Hem perdut la simbologia i el respecte, els organitzadors ens contracten com qui podria contractar una orquestra o qualsevol altre cosa, si no venen els bastoners doncs agafen uns gegants o el que trobem, l’important és plenar, es portar “coses” a les cercaviles i les festes, sense importar el que es porti, i si es barat millor!

Aquí és on hem de dir que no, aquí és on hem d’aturar el cercle viciós i guanyar-nos el nostre lloc. No serem més ni portarem el nostre ball a cada casa però tindrem el nostre lloc. Els bastoners no podem sortir perquè sí, no podem ballar simplement per plenar, hem de tenir un sentit, un motiu, una simbologia i una finalitat. Prou de ballar en congressos de metges o en la inauguració de El Corte Inglés simplement pels diners, si volem ser importants ens ho hem de creure. Que som els bastoners! No pas un grup d’animació! Si ballen els bastoners que sigui per un motiu inherent a la nostre identitat i al nostre paper en la nostre cultura.

El pes de la tradició ens ho exigeix, no podem sortir per qualsevol cosa, només quan ens toca, de manera seriosa i solemne i això també ens exigeix rigor en el que fem. No podem ballar de qualsevol manera, un ballant amb bambes perquè s’ha descuidat les espardenyes a casa i l’altre amb ulleres de sol. Serem pocs però hem de fer bé les coses, no podem diluir el nostre significat. És per això que cal un Protocol Festiu del Ball de Bastons, cal definir que signifiquen els bastoners, quan ballen els bastoners i perquè ballen els bastoners, som importants i ens hem d’exigir uns mínims, no podem ballar mal uniformats ni amb la música d’un caset.

Nosaltres hem de complir i qualsevol acte que requereixi uns bastoners també ha de complir uns mínims de significat, de simbologia, de raó de ser. Som pocs però no deixem perdre el nostre sentit per voler ser més i abarcar més coses, no perdem la nostre simbologia o acabarem convertint-nos en el que ens estem convertit avui en dia, una mera proposta més d’oci.

Oriol Roselló