Una crònica diferent de Roger Giménez
Fotografies: Núria Gabernet

Eren dos quarts de cinc de la tarda, jo estava a casa meva esperant que l’Oriol Roselló em donés senyals de vida, i alhora em digués a on quedàvem per anar a Terrassa, a la celebració d’una taula rodona sobre el Ball de Bastons.

Sona el telèfon, és ell, i em comenta que hauria d’estar a les 17:07 a l’estació de plaça Catalunya per agafar el tren direcció Terrassa. Miro el rellotge i veig que els dos quarts ja m’havien abandonat i es dirigien cap uns tres quarts ben bons. Penjo l’inalàmbric, agafo les claus, la bossa, la documentació i el moneder i surto des de L’Hospitalet, Torrassa avall, per arribar a l’hora indicada al tren de la punyeta…

Arribo al tren i pujo. Hauré d’esperar dos estacions per trobar-me a l’Oriol i a la seva parella, la Núria (excel·lent fotògrafa). Un cop tots reunits, anem xerrant de diverses coses per fer més curt el trajecte.

Després de riure una estona amb un diari esportiu, d’aquells que editen al centre peninsular, que ens em trobat, el qual deia que el Reial Madrid fitxaria a més de 7 jugador de fama internacional (Henry, Cesc Fabregas, Diarra, Lucio…), baixem del tren i ens adonem que ens em deixat un paper on teníem apuntat el nom del carrer on es fa la taula rodona. Anem al bar de l’estació i pregunto a la cambrera si sap per on cau el centre cívic Maria Aurèlia Capmany, em respon que no li sona, i crida a seu company de bar, un tal Miguée, que comença a treure plànols i guies antigues de sota el mostrador, i a preguntar-nos si recordem el nom del carrer. Per una d’aquelles casualitats de la vida acabem localitzant el nostre objectiu. I decidim anar caminant.

Al cap de gairebé mitja horeta, de pujades i baixades per carrers que semblaven turons, i miraculosament sense perdre’ns, arribem al centre cívic. Allí ens estaven esperant l’organització. Finalment serà l’Oriol, qui farà de ponent i parlarà sobre els mitjans de comunicació i el ball de bastons. Mentre que no arriba tothom, això vol dir que no em fet tard, anem petant la xerrada, com es lògic, parlem de ball de bastons, de cultura tradicional, una mica de política, etc.

Comença l’acte amb una presentació d’una petita exposició de sis o set plafons molt imaginatius, que volen transmetre les sensacions que experimenten els bastoners quan surten a plaça a gaudir a cops de garrot. Un cop aplaudida i vista la exposició, brindem amb cava (evidentment català), i per anar fent temps ens posen un reportatge d’un quart d’hora que el K3 va realitzar sobre els Bastoners de Terrassa.

Ara sí, tots ja ens em assegut i esta a punt de començar la esmentada taula rodona. De dreta a esquerra, Marc Galí, històric dels bastoners de Terrassa i representant del Barcelonès a la coordinadora de Ball de Bastons, al seu costat la Mariber Peláez, cap de colla e impulsora dels Bastoners d’Esplugues de Llobregat. L’Oriol Roselló, Bastoner de Barcelona, presentador del programa de ràdio Batakada RadioActiva, i editor i creador de Bastonarium.cat. Braç amb braç, està assegut en Robert Rovira, president de la coordinadora de Ball de Bastons de Catalunya i gran expert en temes bastoners. La nota curiosa, però de gran valor l’aportarà la Pepi Oller, ella representa als pares i les mares de bastoners, persones de gran importància per un bon funcionament de colles amb quitxalla. I per acabar en Carles Llongueras, integrant del grup de folk Els ministrils del Raval, i músic de cultura popular, tan de ball de bastons, com de gegants, castellers…

Cadascú dels ponents va anar presentant les seves idees, i la seva manera de viure i de veure el ball de bastons, com es lògic, l’un contradeia a l’altre, i l’altre somreia, mentre esperava el seu torn de replica. Tot amb molta esportivitat, i molt bon rotllo, amb aportacions de molt d’interès, i amb la sort de veure que els bastoners i la cultura que els rodeja encara segueix viva, i pinta amb un futur molt sòlid.

Una de les frases que em va agradar més de tota la taula rodona, la va pronunciar la Pepi, presumptament la ponent que sabia menys del tema. La joia que ens va deixar deia així: “El ball de bastons crea teixit social, si algun dia els meus fills deixen de ser bastoners, hauré de plantejar-me començar a ballar jo.”

L’acte va acabar amb un petit intercanvi d’opinions entre el públic assistent, i els ponents. On vaig poder comprovar, que qui realment estava assegut en aquells seients del públic segurament també podia estar fent de ponent, tres o quatre aportacions de gent que va donar opinions molt i molt valides.

Un cop acabat, deu dels assistents vam ser convidats a sopar a un bon restaurant de la ciutat, El Tallaferro, especialistes amb amanides i productes de les terres catalanes.

Una amanida de Tèbia de formatge, una taula d’embotits mixta, i una de crema de iogurt de llimona va ser el meu sopar, tot regat amb un vi rosat triat per la saviesa i bon gust d’en Robert.

El bon regust de boca se’m va quedar quan em vaig adonar que en el sopar hi havia tanta o més tertúlia sobre el ball de bastons que en l’acte que ens havia dut fins allí. A tots se’ns notava un lleuger somriure a la boca, i una brillantor als ulls cada cop que defensàvem les nostres posicions respecte a idees dispars sobre el ball de bastons.

He ballat bastons durant quinze dels meus vint-i-tres anys de vida, i el passat dissabte vaig aprendre moltíssim sobre una de les matèries que més m’agrada. Els bastons, malgrat solen ser de fusta, gaudeix d’una salut de ferro.