Antigament el nostre ball havia esdevingut més enllà d’una dansa tradicional, un espectacle o un element festiu, una forma de representació municipal o ciutadana. Una de les funcions del ball de bastons era la rebuda de personalitats i s’executava davant de reis, prínceps, ambaixadors, cònsols i autoritats civils, religioses o militars.

Aquesta forma de mostrar la nostra cultura i de projectar les nostres tradicions com a forma de rebuda s’ha anat perdent. Alguns llocs com al País Basc encara conserven aquesta forma d’orgull cultural i nacional, es difícil veure una recepció oficial sense un Aurresku d’Honor però… Què fem actualment a Catalunya?

El ball de bastons havia tingut un paper important de cara a l’exterior, era el que ens agradava ensenyar a les persones més importants, un dels nostres trets característics que ens identificaven com a poble. A part de la participació en festes i actes culturals era part de la nostre imatge exterior i tot un honor, tant d’executar-lo com de veure’l. El poble, la tradició i els representants socials anaven de la ma.

De referències històriques en tenim moltes, per exemple, a la Selva del Camp al segle XVIII es va ballar en l’entrada de l’arquebisbe, l’any 1701 a Igualada en motiu de l’entrada de Felip V, el 1729 a Barcelona per l’acte oficial de beatificació de sant Josep Oriol, el 1783 a Barcelona com a recepció d’ambaixadors i en motiu de la pau amb Anglaterra, a Arenys de Mar davant els reis l’any 1802, a Esparreguera l’any 1828 davant del rei Ferran VII i la reina Josepa Amàlia, a Manresa el 1860 en l’entrada dels reis a la ciutat… etc…. per esmentar-ne només uns quants.

Actualment estem relegats, no només el ball de bastons sinó la resta de la cultura popular del nostre país, a un segon terme. Els polítics i els nostres representants s’han desvinculat totalment de la nostre cultura i les nostres tradicions, ja no ens necessiten. Financien o recolzen la cultura amb més o menys força i encert però ja no ens inclouen en la seva feina, ho fan tot des de la distància, el divorci es total i mentre la política i les institucions fan les seves coses, el poble celebra les seves festes, els seus balls i les seves tradicions. Ens em separat i molts cops estem mal avinguts.

Nosaltres parlem de crisis i èpoques, de la falta de suport, de les ajudes, de finançament, de models festius i necessitats, aïllats en les nostres festes. Els polítics i estaments oficials tenen un pressupost destinat a la cultura, creen institucions per promocionar-la i ajudar-la, financien actes i se n’omplen la boca parlant-ne però viuen aïllats en les seves converses, pactes i negociacions.

Quan tornarem a anar plegats? Quan el poble tornarà a ser el representant polític? Quan tornarà a ser la nostre cultura el millor ambaixador? Quan ens tornarem a sentir prou orgullosos de les nostres singularitats perquè ens representin? La defensa de la nostre identitat nacional no es limita a la nostre llengua, cal fer molta feina, i la majoria, encara a casa nostre.