Un petit racó de món

La pluja sovint obliga a canviar les rutines i jo no me'n lliuro, vaig deixar la moto a casa i a gaudir del servei públic. Avui no entraré en la màgia necessària per convertir un recorregut de 40 minuts es transforma en un de 85 amb dos transbordaments.

Ahir es va donar una situació d'aquelles que, per senzilla, sovint passa desaparcebuda. Ni jo se com és que m'hi vaig fixar.  Quan el metro va voler arrencar de l'estació de Santa Coloma cap a la de Fondo, lloc del meu segon transbordament, el metro no podia arrencar. Després d'intentar-ho repetides vegades i recular com un cranc a cada intent una veu es va adreçar a nosaltres des del seu interior.

"Señores pasajeros,  abran todas las puertas. Señores pasajeros, abran todas las puertas". Tampoc entraré ara a valorar l'ús d'una sola llengua, no fos cosa que algú interpretés que tot és fruit del despit d'un pell fina.

Els passatges que vàrem entendre la senzilla intrucció, un company de travessa em va preguntar si és que s'havia espatllat tot aixecant-se per baixar del vagó, ens vàrem adreçar a la porta més propera i com si fos fruit d'un assaig metòdic vàrem accionar les palanques amb el resultat desitjat. 

Es va sentir aquell so tan característic, com d'aire comprimit, i les portes es van tancar. No van sonar els senyals acústics doncs havien sonat feia ja uns minuts. No va sortir cap veu més de les entranyes del metro. Ni una paraula. Ni una explicació. Ni un gràcies.

Tant zenzill que és de pronunciar (i tant semblant en català i castellà) i tant cara de dir.  

Filed under: General