Monòlegs políticofestius

Bé, ja hem passat el que els diaris anomenaven el súperdissabte. Esquerra Republicana de Catalunya i jo ja tenim un nou president, Joan Puigcercós, i un nou secretari general, Joan Ridao. Felicitats a la Gent d’Esquerra, dins la qual tinc força amics, com ara en Lluís Soler. Bona feina.

Dit això, una sèrie de reflexions, que provaran de ser les meves, tot i que aquests dies ens hem empapat de moltes dels diaris, tothom té la seva a dir, veig.

Resultats als Països Catalans (President, secretari general)

–         Enveja amb la boca petita. Tothom ha dit que això de les primàries està molt bé, i és cert, i allò que critiquen sovint a Esquerra ara queda en entredit. Ara, tot això es diu fluixet no fos cas que la resta de partits, els seus militants, vaja, demanessin el mateix.

–         Orgullós del funcionament. Parlant de Gràcia, veure amics de diverses candidatures xerrant, comentant, fent porres, és això el caliu, de fet com deia un amic, és l’única vegada que estem d’interventors en unes eleccions on el 100% d votants i votats (important!!) són independentistes.

–         Petita decepció personal. Sí, jo donava suport a ERC-Futur, en Benach i en Niubò, tot i ser capaç de veure les coses bones de les restants candidatures. Sobretot em sap greu per en Niubò, que tenia una idea molt interessant de partit i projectes per desenvolupar, com la UOC d’Esquerra de formació en línia. Espero que ho puguin incorporar al nou projecte, no estem per perdre bones idees.

–         Som un partit territorialment plural. Tot i la sequera, és important, des del meu punt de vista, que a les Terres de l’Ebre i Tarragona han votat el mateix que Barcelona. Per tant, no hi ha conflicte al partit per l’aigua.

–         Cada Casal vota d’acord amb les seves figures més importants. Tot i l’excepcions de Puigcerdà, on Puigcercós ha guanyat per un vot i que Carretero ha guanyat al casal de Sants i que en Niubò ha perdut a Les Corts, en la resta de llocs ha anat així, allà on hi havia persones més significades d’una candidatura ha acostumat a guanyar. Això implica que és molt important el coneixement de les persones i el contacte directe.

–         S’han acabat, per sort, els dos sectors. Ara ja no hi ha dos sectors, cosa que per mi és bona, sinó tres, potser més que quatre.

–         Tots ens hem comptat d’una vegada. Es trenquen així les visions que tot el territori era Puigcercós i Barcelona una anomalia ja no és així. A tot arreu hi ha suports de les quatre candidatures. La ciència és el millor per esvair tòpics.

–         Carretero treu molts suports a les zones urbanes. Així, com a Gràcia, no es pot dir que sigui un vot de comarques.

–         La militància és autònoma. Per això la diversitat de resultats, on cap candidatura ha mantingut el tàndem de manera efectiva, potser menys la guanyadora, fet que demostra que parcialment la gent ha votat per les seves preferències i s’han creuat moltes pareretes. Un exemple de la utilitat de fer llistes oberts.

Resultats a Gràcia

–         Alta participació. Descomptant la gent que va votar per correu, els qui encara no tenen dret a vot (han entrat molts militants darrerament), haurà votat un 80-85% de les persones. Tothom actiu del Casal ha passat a votar, només sé de gent que era fora i  i gent gran que no ha pogut venir.

–         Guanyen Benach i Niubò. Amb aproximadament el mateix nombre de vots, igual que a Barcelona, ha guanyat ERC-Futur.

–         Carretero emergeix amb força. Els companys de Reagrupament han demostrat una elevada capacitat de convèncer. No m’agrada parlar de sector crític.

–         Puigcercós queda en tercer lloc. Aquells que volien parlar del Casal en dos sectors s’equivoquen, doncs cada elecció és diferent.

–         EI queda en quart lloc. Tot i que en Bertran ha quedat millor, potser demostra que el sector que va començar a mostrar una veu diferent era percebut com a més original.

Finalment, les meves pimeres reflexions van en la línia de futur. 

Entenc que Puigcercós i Ridao han de saber reflectir la pluralitat a l’Executiva Nacional, doncs no s’entendria tot el procés sinó. 

Crec que voler interpretar aquest resultat en clau de les primàries per a presidenciable a la Generalitat o altres eleccions fora un error. S’ha demostrat que la gent sabia què votava i no es poden extrapolar dades. 

Des de Gràcia continuarem treballant pel partit, fent feina. Precisament, aquest divendres vam fer un comunicat de premsa proposant espais per a equipaments educatius. Ho recull el Punt.

Ahir va acabar la campanya d’Esquerra, així que volgudament faré un article més periodístic que polític, i no demanaré el vot, tot i que em penso que tothom ja sap a qui dono suport. Finalment, vaig decidir, desdint-me no emprar el bloc per fer campanya, tot i que no tinc cap recança per dir que he fet campanya per ERCFutur. 

Totes les candidatures han obert llocs web on podeu consultar les seves propostes, ERCFutur, Reagrupament, Gent d’Esquerra i Esquerra Independentista. 

També cal destacar que sectors de la societat civil s’han mullat en la campanya, des d’una colla heterogènia de gent coneguda per ERC-Futur, en Víctor Alexandre per Carretero, l’Elisenda Paluzie per EI, i Francesc Bellmunt per Gent d’Esquerra (sincerament desconec si és militant, no he trobat cap altre suport extern, si algú me’l fa arribar l’apunto). 

Crec que ha estat un procés prou exquisit i net, sobretot a Gràcia, on han passat les quatre candidatures. Per sort, crec que hi ha gent molt preparada a totes, tot i les preferències personals. Em refereixo sobretot a les capacitats intel·lectuals, quelcom que personalment m’estimula molt. Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Ridao, Jaume Renyer, Joan Carretero, Jordi Portabella, Anna Simó,  per posar exemples.

Si des de dins hagués de fer una reflexió sobre diferències, aquells biaixos que demà escollirem crec que hi hauria una sèrie d’eixos diferenciadors:

–         Entendre un partit polític diferent d’un moviment social, és a dir, un partit polític com a eina per a governar per a canviar políticament la societat. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre l’independentisme no només com a conseqüència identitària i essencialista, sinó com a solució política a un conflicte permanent i a una sagnia econòmica en forma d’Estat Espanyol. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre el republicanisme no només com a sistema no monàrquic, sinó com a una pròpia forma de fer política i modelar la societat, evitant diferències i optant per la justícia social i ètica en el dia a dia. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre Esquerra no com a plataforma heterogènia, sinó com a partit d’esquerres, amb un model o bé entre socialista i socialdemòcrata o bé entre socialdemòcrata i liberal. O bé, també, com a és igual el model econòmic, que de tot he escoltat. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre Esquerra com a partit assembleari o no, amb tot el que implica, com a model diferent d’altres partits, per a fer també un model diferent de societat. No totes les candidatures ho veuen igual.

–         Entendre Esquerra com a partit de coalició, amb tot el que implica, fet millor o pitjor, o entendre-la com a partit ortodox, sense capacitat d’arribar a consensos per tal de mantenir la consciència néta.

–         Entendre Esquerra com a espai de debat, o bé entendre-la únicament com a lloc de formació de quadres i futurs polítics, podent crear, a la llarga, un stablishment perpetu. Aquesta idea seria contraposada a visió de la política com quelcom que, des d’una altra professió, t’hi pots dedicar un temps. No hi ha extrems sinó grisos en aquesta visió.

–         Entendre Esquerra com a partit únicament dels militants, o de l’aparell, sinó també com a partit dels seus votants, i, fins i tot, com a patrimoni i eina del país.

–         Entendre el govern com a forma de generar més adhesions al teu projecte, com a ampolla mig plena o com a ampolla mig buida.

–         Entendre Esquerra com una organització i adequar-la a les necessitats i capacitats del segle XXI, incloent participació, tecnologies i processos col·lectius de presa de decisions.

–         Entendre la militància en un partit com un acte individual però també col·lectiu, com quelcom que té també un afegit de responsabilitat pels actes i les conseqüències.

–         Entendre un partit polític i la política des d’una vessant ètica i també èpica, potser més romàntica o més pràctica, i el poder com una eina de canvi i no com a objectiu.

–    Votar si es creu fermament en el 2014 o no. 

Bé, com veieu, no és només, si prems el zoom, un debat personalista.

Demà és un dia important pel partit. Potser, com diu en Jordi Sánchez, tot plegat sembla fer més pressió que el que és, però es evident que pel país és important, Esquerra és massa important i necessària pel país.

Sé que molts militants d’altres partits envegen aquest procés, els qui lloen Obama, els qui envejaven Royal, els qui finalment tenen el dret a decidir.

Demà aniré a votar, considerant tot això, en un procés engrescador, amb responsabilitat, i sabent-me, orgullós, que formo part d’un col·lectiu que té el dret a decidir. Com vull el meu país.

I tant és important és això, com saber, que surti qui surti, diumenge Esquerra continuarà sent el meu partit, i tindré un nou secretari o secretària general, i un nou president, i seran els meus, perquè quan acceptem ser demòcrates implica el que implica. 

El títol, que no deu ser correcte, es refereix a alguns dels moments que vam viure al plenari, i es refereix a alguns dels despropòsits de l’equip de govern.

Quan tot feia pensar que tindríem un balanç d’un any de mandat (aquests dies la premsa n’ha anat plena) en acabat l’equip de govern va voler presentar un plenari ordinari.

De fet, la cosa ja va començar amb una mica de retard perquè encara estàvem discutint sobre una proposta urbanística, un Pla Especial, del qual en parlaré abastament en un altre apunt, perquè s’ho mereix.

Mai com ahir vaig tenir la sensació que l’agenda política i el tempo no el marca pas l’equip de govern ni el regidor, sinó sovint la realitat i en diversos moments, Esquerra o bé Convergència.

Vam descobrir una curiositat. Per primer cop, casualment des de que Esquerra no està al govern, l’Ajuntament munta autocars per anar a la Feria de Abril. De fet, Gràcia es veu que en va organitzar alguns. Sense comentaris.

Avui parlaré també del paper que Esquerra va tenir. De la part que proposava el govern:

–         Es va retirar finalment la proposta de permetre al Dir fer oficines en un terreny etiquetat com a equipament esportiu.

–         Vam donar suport a una proposta de Modificació del PGM, que és el que permetrà crear el sòl a l’Avinguda Vallcarca per a trobar l’espai per al Bosch i Gimpera.

–         Es va aprovar un pla especial d’ordenació destinats a ordenar la venda de records o souvenirs a Barcelona. A la part de Gràcia, afectava els voltants del Parc Güell i de la Casa Vicens. A proposta nostre, i de Convergència, vam aconseguir que s’afegís que es promocioni la marca “Empremtes de Catalunya” i, a més a més, que es considerés el teixit artesanal de gràcia i els records relacionats amb Sant Medir i la Festa Major (això darrer afegit de manera oral).

–         Vam donar suport a un pla especial urbanístic privat a l’espai de la Delfos, que permetrà ampliar l’espai i crear una Unitat Coronària puntera. Coneixement i salut, una bona barreja. Aquí vam afegir que es considerés la mobilitat de la zona.

–         Vam donar suport a la proposta, finalment, de la Plaça de la Vila. Com a curiositat, el PP va votar en contra però va dir que havia votat a favor del procés participatiu. Espero que el 2014 diguin el mateix. D’altra banda, en aquest punt cal destacar que la voluntat popular expressada per la ciutadania, com ja havia anunciat en Ricard, l’hauria d’acceptar Nomenclàtor.

–         Vam donar suport a la proposta d’assignació del nom de Laura Albéniz i Jordana, filla de l’Isaac i néta d’en Jordana, alcalde de Gràcia. Surt i vam treure el nom del llibre d’en Musons, Gent de Gràcia (II). De fet, en dic vam precisament perquè a la Junta de Portaveus, per sorpresa del President, el govern presentava un nom d’Home. El President i els restants grups vam comentar que posàvem noms de dona. Error de la Cinta i de la resta de l’equip, sobretot del Regidor que era part de l’equip l’anterior mandat.

Bé, demà seguirem amb les propos dels restants grups.

Quant a la resta de partits, diria a valoració ràpida, que IC-EUiA continua cada dia fent-me moure entre la sorpresa i una certa decepció, vam coincidir tres cops amb el PP (cosa que no m’havia passat mai, de veritat, em sentia, que em sortiria el cant del gall de Sant Pere), CiU és un equip irregular, i finalment el PSC-PSOE té aquell efecte de tenir el Regidor i no voler dir massa per no sembla repetitius, però hi ha un perfil polític baix, la veritat.

Ahir a l'acte del Cercle d'Economia pel seu 50è aniversari va tenir lloc una curiosa anècdota que em va recordar la protagonitzada per en Fidel Castro.

Ahir dissabte va ser un dia especial. Al matí, per qüestions de feina, vaig anar a visitar TV3, la televisió nacional, i el seu centre de Documentació. Impressionant. Tenim un gran servei, amb una gestió digital, el Digition, que inclou tant la producció i l'arxiu, tot digital, i que és l'enveja fins i tot de la BBC. Molt curiós el plató d'informatius, molt diferent de com l'esperava.

Al migdia, un gran dinar, pèsols del maresme, i migdiada.

I, després, com a signe també de normalitat,  anar a veure la teva selecció nacional, Catalunya, jugant amb Argentina. Molta cua per comprar l'entrada, i vam entrar tard. Vam perdre, sí, i hi havia molt argentins.

Em sembla molt bé jugar amb seleccions bones i amb molta gent nouvinguda al nostre país, atès que permet també que vegin que el seu nou país d'arribada juga en rang d'igual a igual al seu país d'origen, com va passar amb l'Equador. La proposta que llenço i se'm va ocòrrer seria jugar amb Xile un 11 de setembre, per lligar dos països amb aquesta data tan marcada. 

Com a curiositat, el grup de la mitja part, els Padrino Gutiérrez,

Com tinc poc temps, voldria simplement donar ànims a dos Carles, en diferents circumstàncies.

A en Carles Alemany, que estant fora de casa a la Xina, està vivint moments estranys. A veure quan ens veiem!

A en Carles Agustí, no per tenir tres fills, sinó per la que li està caient a sobre a e-notícies. No facis cas, és molt fàcil de manera anònima dir de tot. Això del Reial Madrid com pop-up al bloc també mereix un condol.

Ahir amb la mort del magistrat del Tribunal Constitucional, em van venir al cap dues idees comentant la notícia amb una companya.

Salvant les distàncies pel fet de la mort natural, els aconteixements del tribunal constitucional em recorden cada cop més el llibre d'en Grisham, on depenent de quins jutges morien, tenia unes conseqüències polítiques.

I d'altra banda, què trist que la voluntat del poble de Catalunya i que tiri endevant depengui indirectament de la mort d'una persona! Que allò que el poble va aprovar pugui seguir depengui d'un joc de majories de 9 persones. Aquestes nou persones compten més que la voluntat popular d'un país? i que consti que jo vaig votar en contra de l'estatut.

Necessitem un estat, ja!!

Sembla un redactat paradoxal, es pot liderar i tirar endavant projectes des de l’oposició? En sentit lògic, la resposta és no. Tot i així, a Gràcia hem viscut les darreres setmanes un procés que demostra que de vegades es pot dur a terme. Ho explico, en primera persona, atès que és un procés que he viscut molt i molt de prop, de tan endins que el que ara em costarà serà explicar-ho cap enfora. 

Eleccions municipals 2007. ERC-Gràcia passa a l’oposició. Comença un mandat de canvis, un mandat de minoria a govern. Un mandat sense velocitat ni seguretat en les seves accions. El PAD, Pla d’Actuació del Districte, el full de ruta. Perquè en veiem la importància, cal veure el del 2003-2007, les mesures que es van dur a terme, com un contracte amb la ciutadania. A Gràcia encara no el teníem aprovat. 

Mesos de discussions i no acceptació per part del govern que li calia negociar per tenir, al menys, un suport majoritari en aquest punt. L’escut que ja està aprovat, que no li cal, fent fins i tot veure a la ciutadania que ja estava tot lligat. S’aprova en un plenari que es farà un ple extraordinari, per dir, negociem o no? Des d’Esquerra fem una oferta formal, des de l’oposició (!), per dir que cal negociar, i que estem disposats. 

I ens hi posem. A diferents nivells polítics, més elevats, a nivell de Barcelona (Portabella), a nivell de regidors (Ricard), i a nivell de consellers, jo mateix, a nivell ja més concret, de propostes, les 19. 

Negociacions. Certes pors del govern a avançar massa. Certes pors del govern a conceptes clars i valents. Canviar infinitius, negociar, diàleg, trucades, quedades, el que calia. 

El resultat? Aquí el teniu, allò que Esquerra ha inclòs al PAD, sobretot en dos eixos bàsics: Educació i Espai Públic, allò que creiem que cal considerar més en un districte que cal relligar pel seu recurs d’inversió en capital humà, educació i cultura, i en inversió en capital cívic, de convivència, places, carrers, mobilitat, entitats. Tot recurs econòmic invertit en aquest dos capitals té futur. 

Aquests són elements inclosos en la proposició que fou aprovada per Esquerra i l’equip de govern. Encara no entenc perquè CiU no hi votar a favor, crec que cap excusa que no sigui joc polític té sentit. 

Amb aquestes propostes, l’esperit negociador i les idees que es recullen crec que sí, el titular té sentit. Des de l’oposició, amb el grup municipal de dos consellers (dels petits, juntament amb els dos d’IC-EUiA i el PP) aconseguim engegar projectes, i llençar noves idees de futur per Gràcia. Per coneixement adquirit, experiència de govern i sentit comú, seguirem aquest camí, si cal.

I m'ha agradat, que a banda, del Punt, que m'agrada perquè segueix els plenaris de districte i els tracta des de sempre, també apareix a l'Avui, i com no, a l'Independent , Vilaweb, i la tortuga.

Educació

1. Iniciar la recerca d’espai per a una futura creació d’una Escola Oficial d’Idiomes a Gràcia.

2. En l’apartat de les escoles bressol, afegir “i dues més, la ubicació de les quals es concretarà al llarg del mandat, tot prioritzant la recerca d'espais susceptibles per a fer-s'hi una escola bressol, als barris del Camp d’en Grassot i la Salut”.

3. Consolidar els projectes en marxa del Pla d’Entorn i Temps de barri, temps educatiu compartit i fer-ne el seguiment.

Pla d’Equipaments

4. Estudiar la viabilitat de la obertura dels equipaments municipals en caps de setmana i estius.

Segon Eix: Espai Públic

5. Remodelació de l’Av. Pi i Margall, tot considerant la seva mobilitat, en coordinació amb el Districte d’Horta-Guinardó i l’Ajuntament de Barcelona, per tal de crear el corredor verd proposat per a la ciutat.

6. Un cop acabades les obres del Mercat de la Llibertat, engegar la redefinició de l’espai públic de la Plaça Gal·la Placídia, incloent la seva reurbanització.

7. Continuar les obres de remodelació del carrer Grassot.

8. Iniciar el projecte de remodelació del Passatge Alió.

9. Iniciar l’estudi d’ampliació dels jardins del mestre Balcells.

10. Iniciar l’estudi de reforma de la Plaça del Poble Romaní.

Tercer Eix: Convivència

Mobilitat

11. Pacificació del carrer Riera de Sant Miquel tot considerant la mobilitat, i el camí escolar dels equipaments educatius actuals i futurs de la zona.

12. Continuar els treballs del Pla de Mobilitat amb l’estudi de la concreció d’una macroilla en el triangle Pi i Margall/Travessera de Gràcia/Sardenya.

13. Estudiar la casuística de les motocicletes i bicicletes per tal que el Pla de Mobilitat la consideri.

Quart Eix: Promoció Ciutadana i Cultural

Dona

14. Construcció de la Plaça Dones del 36, convertint-la en el lloc de referència del Districte per activitats relacionades amb la Dona

Esports

15. Estudi del tancament del perímetre lateral del poliesportiu de la Creueta del Coll.

16. Organització de xarxa d’espais i activitats esportives minoritàries.

Cultura

17. Fer recerca de locals per a la creació de microespais associatius que donin cabuda a entitats social i educatives, així com a les comissions de carrers de la Federació de Festa Major en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya.

18. Arranjament i reforma de l’edifici de la Violeta com a referent de la cultura popular, tal i com recull el Protocol Festiu.

19. Rehabilitar i posar en marxa la finca de Sant Salvador com a espai de cultura i promocionar-la dins de la ruta del Modernisme de la ciutat.

En un anterior article a Transversal, reflexionava sobre si calia bastir un nou independentisme. La reflexió posterior anava en la línia que no calia. 

Ara, ha començat dins d’Esquerra una campanya electoral per a escollir el president i el secretari general del partit. 

És, per això, que en el títol afegeixo l’adjectiu polític, l’organitzat políticament al voltant d’un partit. Per què em sembla important aquest afegitó?

• Perquè no estem parlant de l’independentisme sociològic que abasta més que el propi sistema de partits parlamentaris.
• Perquè no estem parlant de l’independentisme organitzat a través de plataformes i/o entitats. Aquesta concreció és prou important, atès que més d’un voldria que Esquerra fos alguna cosa, però que aquesta no fos un partit polític. 

Ai las, però, és un partit polític, i com a tal s’ha de comportar. I això implica ser conscient que és una força que ha de voler governar i assumir-ho. No ens trobem davant d’una nova Crida, ni de l’únic partit polític del sistema europeu que vol ser a l’oposició. 

Sí, tots voldríem que un dia es llevés en Montilla i tragués l’estelada al balcó de Palau. Però mentre el partit amb més pes al govern sigui el PSC, o afegim-li CiU, això no succeirà. 

Tots som conscients que si Esquerra no fos al govern en Montilla mai no hagués escrit l’article al País, ni tindríem 13 seleccions catalanes oficials, ni la Mònica Terribas seria directora de TV3, ni en Sáez el polític de la Corporació, ni en Tresserras conseller de Cultura. Però sovint és més còmode mirar l’ampolla mig buida que no pas la mig plena. 

Però bé, tornem al procés intern. Allò que en altres països fa enveja, unes primàries, a Esquerra, com sempre, també es penalitza. Hi ha quatre candidatures amb avals de la militància, i s’anirà a votar als Casals per a escollir els dos principals caps del partit. 

Perquè cal dir-ho, a tots els partits les aigües són remogudes. Possiblement, ara sí que ens trobem amb el postpujolisme del qual parlaven Francesc-Marc Álvaro (“Ara sí que toca”) i Albert Sáez (“El futur del nacionalisme”). 

Al PSC-PSOE, tapat per governar a tot arreu, s’estan donant unes corrents de fons i renovació que s’està emportant per davant històrics, molt a la seva manera, sense fer soroll, però inexorablement estan fent neteja de certs personatges històrics. 

A CiU, també hi ha força moviments, soterrrats per la premsa, però amb un Recoder ascendent, un Madí en caiguda lliure, i un López-Tena al qual tots els capitostos miren amb recel mentre la militància s’apunta a poc a poc pel dret a decidir, però el de veritat, no el clàssic convergent, de decidir entre pocs qui durà el partit. 

Al PPC (l’eterna C de la paradoxa), hi ha també tres candidats, però amb poca diferència més que els suports personals. 

I, finalment, IC-V-EUiA, que no se’n surten, com el seu company espanyol, IU. Sense capacitat de reflexió àgil, encara no saben ni sabem en quina coordinada de l’eix nacional es mouen. 

I, així, Esquerra, de manera diferenciada, engega un procés propi, que mentre als Estats Units es veu com un avenç democràtic, aquí es prova de pervertir i menystenir. Una militància sencera que directament escull els seus dirigents? Uix, i si la resta de militants de la resta dels partits demana fer-ho així i no pas per delegats? L’status quo ho pot suportar? No, sembla més fàcil criticar-ho, els mateixos que van lloar que en Zapatero i en Bono s’enfrontessin en unes pseudoprimàries, recordem-ho, una democràcia indirecta via delegats. 

Bé, seguirem opinant sobre el procés intern d’Esquerra, de manera transparent i subjectiva, evidentment, atès que com cadascú, entenc que tinc dret a tenir el meu posicionament clar, i el tinc, i l’explicaré, tot fent una anàlisi de les diferents candidatures.

Ara feia dies que no mirava les estadístiques i ara he vist que supero les 100.000.

Caram, fa il·lusió, una cosa que comences sense saber com anirà i ja tinc també 2639 comentaris.

Moltes gràcies a tots i totes!