Monòlegs políticofestius

/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Enceto amb aquest article una sèrie d’articles sobre les meves vacances. Sí, ha estat un viatge diferent enguany. No tinc la intenció de donar enveja, sinó la meva visió de dos països, Jordània i Síria, als quals recomano anar.

Com tot turista amb ulls de viatger subjectiu, no és pas un estudi seriós, sinó la meva visió del viatge. Puc estar equivocat respecte les percepcions, però és la gràcia de viatjar.

Començaré parlant de Jordània, un país de contrastos també, però menys que Síria.

Jordània té dues de les visites obligades al món més brutals que recordo, Petra i el Mar Mort, però no per això és un país perfecte pel viatger. Més turístic que Síria, es veu més encarat a això, doncs en depèn més el seu PIB. Tot i així, no es veu tan preparat com Tunísia, que ja era més escandalós. Aquesta foto, que vaig tenir sort de poder fer, representa per mi una manera de dir que la riquesa no prové de la indústria, sinó també de les runes.

Com els països de la zona, notes la petjada infinita de la història. Per arreu, es conserven restes de romans, fenicis, nabateus, croats, i això dóna un pes a la història important.

Segons sembla, és un país en crisi, estan desapareixent les classes mitjanes, i s’accentuen pobresa i desequilibris, amb gent cada cop més rica i gent cada cop més pobra, de manera que l’especulació campa per les cases.

Un país amb un 52% de jordans palestins, que sembla que tinguin menys drets, i amb un milió i escaig d’iraquians desplaçats per l’ocupació americana.

Amman, la capital és un seguit de cases i més cases, totes del mateix color, per això és la ciutat blanca.

No tinc fotos de l’ambaixada nord-americana, un complex brutal megaprotegit, on es nota la diferència entre països aliats i altres.

Jordània no és ni millor ni pitjor políticament que països del voltant quant a l’exigència islàmica, però té el dubtós segell de qualitat que donen els americans i el vist-i-plau de la corona espanyola de ser amics, com si això fos Amnistia Internacional. Això fa que sigui més agradable que sentir que altres països com Síria i Iran, quan el conservadurisme d’estat campa per tot el país, en les dones i altres detalls.

Una de les coses que més volia copsar és l'època de les croades. He tastat i vist Saladí, el kurd que va aturar les salvatjades dels croats. Com sempre amb aquest tema, recomano llegir  Les croades vistes pels àrabs, d'Amin Maalouf. De fet, fins i tot recomano també el llibre d'en Manuel Forcano, A fil d'espasa. Les croades vistes pels jueus.

Bé seguirem, us he anat penjant fotos de petit format. Si en voleu més i millors, aneu a imatges de Gracianet

Reprenc el bloc després d'unes vacances de bloc d'un mes.

Tot i que aquests dies espero tenir temps per anar parlant de les vacances, el que sí volia comentar és una de les decepcions d'aquest estiu, Iniciativa.

Hem assistit primer a una certa trempera d'unitat d'acció, on fins i tot el PSC semblava que treia pit nacional davant del PSOE. Tot i que en el cas del PSC ja s'ensumava que podia ser foc d'encenalls, en el cas d'Iniciativa no ho semblava.

Demanar la compareixença d'en ZP al congrés per explicar al poble català, i també a l'espanyol perquè incomplia una enèssima promesa feta, la del 9 d'agost i l'acord de finançament fou una bona iniciativa, juntament amb en Joan Ridao i aconseguint el suport de CiU. Tot anava bé. Estem parlant de quelcom més que una promesa, l'incompliment d'una llei!

Ai las, després resulta que la pressió del PSOE per no veure com en ZP havia de reconèixer que no havien fet bé els deures ha fet que en Saura hagi pactat quelcom estrambòtic. Tres mesos de pròrroga. Amb qui ho ha pactat, amb en Joan Herrera? amb la Generalitat no, perquè el president de la Generalitat en funcions, en Josep-Lluís Carod-Rovira, no en sabia res.

Què hi guanya Iniciativa? no ho entenc. En Mas, quan va fer el pacte de l'estatut sembla que va pactar quelcom ocult que no es va dur a terme, però en Saura?

Perquè tres mesos poden semblar bons, el problema pot ser que dóna un marge valuós al Constitucional per tal que digui que la bilateralitat de la negociació no és factible, que cal anar a la negociació a 17, i ja haurem begut oli.

Tanmateix, vull pensar que les coses no s'han fet en interès de partit. Veurem els resultats, però no n'espero gaire d'en Zp, ja el coneixem.

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4 st1:*{behavior:url(#ieooui) } /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:”Tabla normal”; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:””; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:”Times New Roman”; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;}

Per què no estic content amb la continuïtat de l’únic president del Barça i d’alguna entitat que acaba els discursos cridant “Visca Catalunya Lliure”?

Per què m’haig de passar dues hores d’un dissabte renovant-me el DNI i passaport i pagar perquè em diguin que sóc espanyol?

Per què el 116 sembla un bus turístic intern de Gràcia?

Per què això de la Casa Gran del Catalanisme cada cop sembla més “no som d’esquerres ni de dretes, no som independentistes ni ho deixem de ser. Tu vota’ns, que el que estem tots d’acord en aquest partit és que volem governar”?

Per què Iniciativa a Barcelona sembla que no existeixi?

Per què al programa “la Noria” de Tele-5 amb presència massiva de catalans, Jordi González, Glòria Serra, i Enric Sopena, no tracten sobre el Manifiesto por la Lengua Común que el seu canal ha signat, o bé la crisi, i es dediquen a parlar de coses que no interessen poc com ara els funerals d’Estat si han de ser laics o no?

Per què callen els catalans de Tele-5?

Per què el Bicing sembla que només serveixi per arribar a Gràcia i no perquè els graciencs de la zona nord baixem a Barcelona (no hi ha mai bicicletes)?

Per què si els incidents de la celebració de la victòria dels espanyols a l’Eurocopa han estat els que més destrosses han provocat se n’ha parlat tan poc? Què hagués passat si hagués estat una victòria de Catalunya al mundial d’hoquei?

Per què no em sorprèn que en David Madí hagi tingut un vot de càstig al congrés de CDC?

Per què no tinc temps ni per llegir els comentaris al meu propi bloc, ;-)?

Finalment, reprenc la categoria de recomanacions de llibres amn un Món sense fi.

Ho faig amb un llibre que m'ha agradat molt, i transportat a una època, el segle XIV, molt diferent.

Si ja m'havia agradat Els Pilars de la Terra, aquest m'ha continuat agradant.

L'únic problema d'aquest llibre és la Usabilitat, diguem, que no el pots portar amunt i avall, però tenir-lo a casa és molt recomanable. D'aquests llibres que en vols més.

Com a úniques crítiques, un final accelerat i un poc creïble paper de la dona en aquella època, que no m'acaba de quadrar. La resta, perfecte!

Sí, per mi està clar. M'agradaria sentir-me content, Espanya ha guanyat. Però no me'n sento, Indiferència. No és la meva nació, no són els meus colors.

I sí, és enveja. M'agradaria sentir el mateix quan jugués el meu país, sentir que la gent celebra que Catalunya guanya a nivell internacional.

Però no ens deixen jugar, ni ens deixaran jugar.

Avui més que mai, vull la independència per sentir-me com es senten els espanyols. 

Ja hi tornem  a ser. 1981, tenia set anys. La història, macabre, em pretén fer viure allò que no vaig ser conscient, el Manifest dels 2300.

27 anys després, els defensors de la llengua comuna tornen a sortir. Després del manifest dels 2300, ara en fan un altre ben alimentat pel Mundo, que ajuda a donar-li suport. El Manifiesto por la lengua común. 

Si llegiu el manifest, em quedo amb unes perles: 

–          Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos (subratllat en l’original) los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política.

–          “Y contar con una lengua política (subratllat en l’original) común es una enorme riqueza para la democracia”

–          Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio  compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas –el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción  consecuente de que todos la conocen.

–          Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas

–          pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello  normalización lingüística”).

–          Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.

–          Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

I finalment, demanen, entre altres coses:

– La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

– La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc…en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

– En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

Com podeu suposar, tot i l’esforç que he fet en recopilar, em resulta xocant que gent que s’anomena intel·lectual (algun dia caldrà dir que s’entén per aquest terme) diguin el que diguin i es quedin tan amples. Però el pitjor és, sens dubte, el fet que hi hagi gent d’aquí que ho signi, com a forma d’autoodi que diria Alexandre (en Víctor, és clar). 

El següent article versarà sobre futbol i el nou nacionalisme urbà i progressista de Cuatro.

Opinaré sobre la decisió d’obligatorietat del català a les Universitats. Com sabeu, hi opino des d’una vessant política i del meu lloc de feina, atès que dono classes a l’Autònoma, tot i treballar a la UOC. 

Primer de tot, perquè se m’entengui millor, crec que cal aclarir que m’hauré de treure el nivell C, un assumpte pendent que tinc de fa anys. Sóc del darrer any que no se’m convalida amb el batxillerat, si no m’equivoco. Perquè s’entengui que no és comoditat, doncs. 

Em sembla una bona mesura del Consell Interuniversitari amb l’empenta de la Blanca Palmada. Fa molt temps que ho demanàvem. Mentre vaig ser a la Comissió de Política Lingüística de la meva Facultat, era una cosa que crèiem necessària. 

Als tècnics i treballadors de la universitat se’ls demana. Per què no, doncs, als professors? No som diferents, donem un servei educatiu als nostres estudiants. És cert que hi ha professors, pocs, pels qui la docència és un peatge per a poder fer recerca. Però la majoria ens creiem això de ser professors. Sempre he fet les classes en català, tot i alguns problemes amb algun curs de doctorat on trampejava la situació com podia. 

Hi ha sempre un però que s’ha dit a aquest tema. La possible pèrdua de persones vàlides. No hi crec. Conec personalment professors que han anat aprenent català per començar a donar classes.  I els drets de l’estudiant? Un professor entenc, pot donar classes en català. Però un alumne no té dret a que se l’entengui si el parla? Si els professors són gent intel·ligent, no haurien de tenir problema a aprendre català, entenc. 

Veig que l’Autònoma, la meva universitat principal fins fa ara un any, i on encara hi dono classes, ha dit que no ho farà. Entenem malament les prioritats. Perquè en el fons el que s’està fent és blindar aquests professors perquè facin les classes en espanyol. Si es contracten per a fer classes en anglès no hi veig cap problema, i sembla que ja ho recull. 

Darrerament a l’Autònoma veig determinades decisions que no comparteixo i que fan que no sigui tan emprenedora com abans, sinó més tancada en ella mateixa. 

Fa un temps, en resposta a un article d’en Xavier Barberà, vam encetar un gènere nou a Gràcia, la política epistolar. Bé, doncs, atès que ha tornat a escriure una carta, tornaré a respondre la mateixa.

Afirmes, amb una ironia que m’agrada, que la cantarella de les primàries ha acabat cansant. Ja veig que no és fred de peus. És simplement que no hi creus. Dius, molt ben afirmat, que a l’Estat Espanyol ja s’havien fet unes primàries, Borrell versus Almunia. En el fons es triava qui perdria amb el PP. Un escàndol posterior va saber corregir l’error de la vostra militància, deurien pensar alguns. Recomano la lectura d’aquests dos documents, 1 i 2.

La diferència rau en el fet que el PSOE no s’ha tornar a plantejar aquest procés, perquè és clar, el primer cop que es feren va guanyar el candidat que l’aparell no volia.

Em pregunto jo. Montilla hagués estat candidat en unes primàries davant d’en Maragall? Suposo que per això el PSC no vol primàries.

Perquè sí, potser és evident que no ha canviat excessivament el resultat, i que hagués guanyat Puigcercós igualment, o no. I on queda el concepte de legitimitat democràtica? Tothom sabia que el març guanyaria en Zapatero. Però oi per això que no es van deixar de celebrar eleccions?

Ja saps que jo no vaig votar en Puigcercós. Però ara és el meu president perquè així ho van voler la majoria dels meus companys i companyes, aquells amb els qui debato cada dimarts, aquells que fan el mateix a cada Casal del país. I per mi està més legitimat pel fet que les bases l’han triat per ser president del partit que no si ho hagués triat un Consell Nacional.

Quin és el problema? No creiem en la participació? Podem engegar processos participatius al Districte si no els volem en el nostre partit? Té sentit? Potser el resultat acaba sent el mateix, o no, però l’important és sempre haver pogut decidir. Pot un partit demanar el dret a decidir pel país si no li dóna als seus militants? Uix, perdona, que ara no parlava del teu partit, atès que no voleu el dret a decidir.

I, a la vegada, en la teva carta parles d’aparells. Crees una premissa que per mi és falsa, amb tots els respectes. Com que el nou president era el que volia l’aparell i és el que ha guanyat, no cal fer eleccions. Així Castro porta més de 40 anys amb aquest raonament. Com que el poble em triarà, no cal que faci eleccions.

Oblides un petit detall. El màxim representant de l’aparell no ha estat escollit per formar part de l’Executiva. Això és control, o lliure pensament? T’imagines en Zaragoza sotmetent-se a un procés similar? Jo no. T’imagines un PSC votant si vol un grup parlamentari propi? T’imagines unes primàries Castells-Montilla, amb les evidents diferències ideològiques?

Una militància que tria els seus dirigents i les seves decisions pot equivocar-se, com en qualsevol decisió de la vida. Però se sent lliure. Tot i els riscos. No m’imagino res millor per a una gent que vol el mateix pel seu país.

Perquè en acabat, voler militants mesells pot voler dir preferir un país mesell. Perquè parles dels temps que vénen, correctament, amb alguns reptes importants, i moments on ens haurem d’unir per prendre decisions importants, sobretot per fets o decisions que ens vindran de fora, de Madrid estant.

No sé si som un partit superguai, hiperobert i megaenrotllat, però el que està clar és que el partit que la militància volem que sigui.  I no ens molesten tanta urna, tanta campanya, tantes credencials, tants avals, tan debat, tanta assemblea. Perquè és clar, ara entenc perquè al Districte no fareu cas de les decisions majoritàries del Consell Plenari. Perquè amb tanta democràcia no us deixem treballar.

Agraint el teu posicionament políticament incorrecte, una abraçada, malgrat tot. 

Ahir vaig assistir al Consell de Barri de Vallcarca. Com sempre, és una bona eina i un termòmetre del veïnat i dels problemes de cada barri, amb un zoom major del que mostra el plenari. Per això hi va més gent, per més proper i menys protocolari.

Ahir també vaig tenir com mai la sensació del PSC, i del Guillem en particular, com a flautista d’Hamelín. En Guillem parla bé en públic, i és proper, però ho aprofita per torejar l’audiència, fent fintes i tirant pilotes fora. M’explico.

Primer de tot, crec que els altres grups de l’oposició, sobretot, hauríem de poder intervenir, perquè sovint hi ha coses que no es poden quedar només amb el punt de vista del Districte:

–         La Isabel, una senyora del barri, va demanar que es tanqui la pista de la Creueta del Coll. En Guillem va dir que en aquest mandat no es faria. Evidentment va obviar que era una de les demandes del PAD d’Esquerra que no van voler incloure. Subtileses, suposo.

–         Una altra veïna la Dolors, va dir que havia llegit que es faria un equipament esportiu a Vallcarca, coincidint amb en Robert, que també ho va esmentar. En Guillem va “oblidar” dos petits detalls. El Consell Plenari de Gràcia ha declarat d’interès estratègic l’espai del DIR a Vallcarca. I també va oblidar que l’equip de govern va voler presentar una proposta de reforma del PGM perquè el DIR hi pugui fer oficines enlloc d’un equipament esportiu privat, i que gràcies a Esquerra fou retirat de l’ordre del dia. Són moments en què, com no pots parlar, et pessigues les cames.

–         Quan es va fer la presentació inicial, va parlar d’obres de manteniment, sobretot a la zona de Mas Falcó, de les quals no ha informat en cap plenari ni formen part de mesura de govern que es va informar en el darrer plenari.

–         El que ja em va semblar més decebedor, fou quan en Joan Felisart va opinar sobre dos temes, entre d’altres:

o       Va preguntar sobre l’ampliació de l’Àrea Verda i en Guillem va reconèixer que no sabia fins a quin carrer de Vallcarca arribava. La reflexió immediata fou: el Districte no ha opinat sobre el tema? No ha treballat amb Barcelona sobre això? El Regidor no té res a dir? Delega una decisió important com aquesta a Barcelona? Vol ser alcalde de Gràcia o corretja de transmissió de l’Hereu? Decebedor.

o       Quan en Felisart va parlar sobre preservar espais d’interès històric, en Guillem va gosar dir, amb tots els respectes per l’Albert, que fou gràcies a ells que s’havia salvat la placa de la Mina del Manantial. Va ser tan injust, que va haver de ser el propi Felisart que digués, com és cert, que fou gràcies a la seva intervenció, que m’ho va dir a mi, en aquella època conseller d’urbanisme, i que vaig contactar amb en Miquel i en Ricard per poder-ho salvar. Per tant, fou tot gràcies a en Felisart, i encara es penjava medalles que no li toquen. No anem bé.

–         Això sí, quan la Roser Avilés li va treure els colors sobre com estan de malament certs temes del barri no va tenir una resposta adequada.

Així doncs, em va quedar la sensació que per l’equip de govern el consell de barri és una eina de promoció o màrqueting polític, on s’obvien els problemes, es tiren pilotes fora. Sobre temes importants del barri, com el pla de Vallcarca, com si no fos cosa seva. El més sincer de tot fou en Ricard quan va reconèixer que malauradament el cas del Pla Vallcarca-Farigola haurà servit com a exemple, pel Carmel i per la zona del 14 (afegeixo jo) de com no s’han de fer les coses.

I ja són moltes, moltes.

Aquest era el seu compromís personal el 8 d'abril (en mp3). Compromís davant d'en Duran i Lleida.

I això deia ahir. 

No calen més paraules.