Monòlegs políticofestius

Sí, ja em sap greu ja. Avui he hagut d'amagar-me per no ser considerat un possible delinqüent. He entrat altre cop a la cuina i he guaitat per l'escletxa del celobert no fos cas que hi hagués un periodista que més tard seria obligat a lliurar les fotos.

Potser podré al·legar que no ha estat intencionat, fins i tot podré dir que he volgut fer un rentat d'imatge.

El cas és que de vegades aquestes coses passen, t'hi trobes i ja està. Manca d'experiència? no, algun altre cop m'ha passat, però és clar, la Brunete Mediàtica no havia declarat la guerra, els Nàzgul opinadors de la COPE no havien començat a moure's per la Comarca. Un signe més de la seva feblesa.

Sí, no m'agrada la monarquia, sóc republicà, la qual cosa vol dir que sóc alguna cosa més que ser antimonàrquic, però això és inherent. Quan Catalunya sigui independent tampoc voldré una monarquia encara que l'Albert Om trobi un descendent il·legítim de Jaume I (per la seva vida segur que en corren) i el porti al Club.

Sí, avui amb la bugada se m'ha quedat una moneda d'euro a dins dels pantalons. Sí, era la moneda feta per l'Estat Espanyol. No podia ser el rei Albert II de Bèlgica dels dos euros, ni la reina Beatriu d'Holanda, ni fins i tot el Mozart austríac, països on no passaria res. M'ha passat al que encara és l'Estat Espanyol.

En un país normal, aquest escrit faria riure i em quedaria descansat. Però en aquest país i sobretot en el del costat, darrerament les coses no són normals. Ni estic content ni estic feliç, sinó emprenyat.

Espero, almenys, que la ironia amb mala llet encara formi part de la llibertat d'expressió quan escric això. 

Aquest cap de setmana ha estat la Festa Major de la Mercè. Evidentment no hi tinc associat tants records com a la Vila, però sempre ha estat un festa especial. 

Tot i ser gracienc, és cert que sempre he sentit una fascinació per la història de Barcelona, la medieval, la modernista, en definitiva, la de capital del país. I ara hi treballo i tot (tinc quasi fet un article sobre el tema). 

Per això aquests dies volia anar a veure algunes coses. Vaig decidir anar a veure l’Adrià Puntí, un dels artistes catalans diguem-ne més peculiars. No és el que era, tot i que encara arrossega l’etiqueta de cantant de culte, capaç del millor i del pitjor. És cert també que les seves actuacions tenen un punt morbós, veure si acabarà les cançons, si recordarà les lletres, etcètera, tot i que en acabat sempre té una part de llàstima. 

La veritat és que estava ple de gom a gom, i aquest és un dels motius de l’article. Crec que la Plaça del Rei té cert encant per a determinats cantants, però per la Mercè la gent que hi ha per tot arreu és molt gran, i el lloc quedava petit. 

De fet això va fer que a l’endemà decidís no anar a veure el Quimi, i em sap greu, però si per l’Adrià Puntí estava a petar i no es veia res si no estaves assegut, imagino que encara seria pitjor. Vaig veure l’inici de la gran sèrie Porca Misèria. 

De cara a altres anys, estaria bé que els cantants en català tinguessin un lloc més gran, si us plau. 

Acabo comentant que aquest cap de setmana he vist que el programa del migdia de l’Arús a 8tv ara es fa en català. Com que un dia el vaig criticar, ara em toca reconèixer l’esforç, interessarà veure si manté l’audiència. Curiós que l’única persona que no el parli (pel que vaig veure) sigui una de les bessones.

Aquest cop, no només per manca de temps, he volgut deixar temps per a que els mitjans i altres consellers blocaires opinessin sobre el plenari de dimarts. De mentre, vaig fer un article per a la Tortuga (i el tema dóna per molt. Ai, Chacón… Mireu aquest article en un bloc penjat al juliol. Premonitori)

L’he anomenat el primer “primer plenari” perquè l’he viscut com a portaveu i conseller per primer cop. 

Dins d’Esquerra hem anat fent un procés de renovació perfecte i marcat per l’actualitat. L’anomeno perfecte perquè una organització ha de saber fer la transmissió d’allò que anomenem coneixement informal i amb la Dolors ho hem pogut fer perfectament. A més a més, saber que continua amb nosaltres i donant suport i consell és molt bo, no sé si tothom pot dir el mateix amb els seus excàrrecs. I ho dic, quedi clar, en sentit ampli, no en qui esteu pensant. 

Va ser un plenari estrany, on semblava que tothom anava per temes diferents. Una part era, evidentment, la presa de possessió, finalment, dels consellers i conselleres. Amb diferents fòrmules (algunes més forçades que d’altres), diria que hi va haver més gent que ho feia per imperatiu legal que no pas gent que acceptava el marc jurídic vigent, curiós, ben curiós. Nosaltres, la Sandra i jo, “the republican team”, ho vam fer tot dient, “Perquè així ho imposa l'ordenament jurídic vigent,  sí, prometo.”. Cap esmena d'aquest tipus al PSC. Tampoc l'esperava.

Va haver-hi algunes coses a ressaltar. 

Finalment, en Ricard ja és president del districte, o del consell plenari, o regidor-president, com en volgueu dir, però ja ho és (mentalment, crits de “Ricard president, Catalunya independent). Ell s’ho mereix i Gràcia s’ho mereix. Un president republicà, independentista i d’Esquerres. L’Ivan Vila, del Punt, en fa una bona anàlisi i recull fidelment el que es va dir. 

CDC i suposo que també Unió (aquests dies convé separar per anar-nos acostumant, o no), van fer un discurs estrany, dient que votaven el Ricard fruit d’un pacte, però com deixant entreveure que no volien tenir la presidència de Gràcia per no confondre el ciutadà, perquè estaven a l'oposició … . Només cal recordar que fruit de l’acord, CiU presideix Sants, Eixample i Sarrià, per la qual cosa, tots aquests arguments són per mi sobrers.

També veig que en Carles Agustí diu que en Ricard volia ser president com si no s’acabés de creure que ja no és regidor, com una obsessió. Carles, Carles, no és el mateix el que vols fer creure que la realitat. Entenc que no t’agradi haver-lo votat, t’entenc, jo em sentiria igual al teu lloc, però no ho buidis de contingut polític, perquè en té. Finalment, en Carles diu que va ser l’únic grup a exposar els objectius, com si els altres no tinguéssim projecte. 

Confondre i fer confondre un plenari institucional formal amb el joc polític no em sembla de rebut. Anàvem a fer el que anàvem a fer, fins i tot hi va haver algun moment estrany, com quan en Guillem va demanar que es raonés el motiu de la votació, qüestions de protocol, suposo. 

Quant a en Guillem, jo vaig percebre que estava ple perquè: 1) el morbo i la novetat bé s’ho valia, 2) hi va haver força gent que es pensava que hi hauria audiència pública i venien a intervenir. 

Crec que en Guillem ens ha de demostrar amb fets el que parla de transversalitat i tenir clara la minoria. Per la Diada va dir que hi havia un acord pel model de celebració, cosa que no estic d’acord. Reunir-se amb tothom, escoltar-los i després fer el que ja tenies pensat fer no és arribar a un acord. Crec que encara ens ho ha de demostrar. El dubte és, comptarem 100 dies des del moment que fou anomenat, no pas des del moment de constitució del plenari, no? 

Quant al paper d’Esquerra, comencem amb molta il·lusió, sens dubte crec que som els qui més hem assimilat el canvi d’escenari, no només pel pas a l’oposició, sinó pel fet que les regles de joc han canviat. Vam voler deixar clar que estem per servir, i que, a més a més, volem que els ciutadans ens facin servir, serà la nostra exigència i rigor.

Ens vam posar a disposició dels nous consellers per a donar-los un cop de mà, nosaltres repetim i ja sabem com funciona. 

Avui escric un nou tipus d’article basat en els articles genials d’en Jordi Basté, que la clava molt sovint. Som-hi!

1. Per què crec que aquest mandat serà políticament molt interessant, sense que això impliqui que no es pugui fer feina des de totes les posicions?
   

2. Per què tinc la sensació que quan alguna cosa no vagi alhora a Gràcia, serà culpa d’Esquerra? El nas em diu que ara resultarà que si les coses van lentes és culpa nostra?
   

3. Per què estic content pel fet que el president del Districte de Gràcia sigui per primer cop (diria) un independentista, republicà i d’esquerres?
   

4. Per què el Regidor Guillem Espriu parla de la tradició d’hissar la senyera per la Diada i s’oblida de la tradició d’hissar la senyera per Festa Major?
   

5. Per què no fan un 30 minuts sobre la Festa Major de Gràcia similar a l’excel·lent reportatge del diumenge sobre Tàrrega? Sí, van parlar dels incidents de l’any 1991, però d’una manera seriosa i poc sensacionalista, i l’important foren les imatges d’actuacions, allò que era el fil conductor. Any 1991, jo hi vaig ser aquell any, amb 17 anyets kumbaiàs i la tensió fou màxima, els meus pares encara ho deuen recordar millor que jo. En una època sense mòbils i poques trucades, 40 detinguts, guàrdia civil per tot arreu.
   

6. Per què crec que trobarem a faltar l’Albert com a conseller?
   

7. Per què la mateixa setmana que ens prohibeixen jugar amb la nostra selecció amb els Estats Units m’ha de saber greu la derrota de la selecció espanyola de bàsquet?
   

8. Per què el PSC ha votat en contra d’unes esmenes al Congrés espanyol sobre les seleccions catalanes mentre l'Iceta les defensava a Catalunya?
   

9. Per què em fa l’efecte que CiU mai no es desfederarà, per moltes declaracions que faci en Duran?
   

10. Per què hi ha algú que apel·la a la unitat de la manifestació de la Diada quan són els únics que no hi van?
11. Per què la Fòrmula 1 és tan avorrida?

Per acabar, i com sé que hi ha gent que no ho va poder veure, us deixo el discurs d'en Joan Puigcercós després de la manifestació. Són dues parts, ho va filmar en Lluís, un company químicomunicipal de ViladeCavalls, Merci!! L'important és el discurs, més que no pas la imatge.

i acabaria, a mode còmic, com la copla espanyola “y a tí te encontré el la calle” 

La Diada és un dia (o quasi ja un cap de setmana) que vius molt intensament, per molts motius.

Enguany, i no és el primer any es va ajuntar del tot amb les festes majors dels barris nord, i sempre es fa difícil de compaginar. 

Comentaré una mica com les vaig viure i faré algunes reflexions responent a coses que he sentit aquests dies. 

El dilluns 10 hi havia la celebració de la Diada a Gràcia. Sí, se’ns havia convocat a una reunió on vam poder dir el que creiem, però no es va incorporar tot el que Esquerra havia plantejat. El punt crític de divergència (i d’acord amb convergència) fou que fos un acte popular, al carrer. Vist el resultat encara ho tinc més clar. Hi havia menys gent que altres anys, i personalment a mi se’m feia estrany fer un acte amb copa de cava per la Diada, atès que sempre ha estat i serà (fins el 2014, espero) un moment de reivindicació de quelcom més. Sempre és bo prendre alguna cosa amb les entitats però des d’Esquerra vam creure que calia alguna cosa, reivindicar l’acte al carrer. Així ho vam fer. 

Certament, coincidia amb el manifest que les entitats van decidir llegir. Però faltava caliu en l’acte. Esperem que el proper any es vegi clar, com diverses entitats crec que tenen clar, que l’acte es pot fer al carrer. 

Esquerra Gràcia va decidir fer acte de presència a baix per reclamar que és el lloc per celebrar la Diada. Els consellers d’Esquerra, i en Xavi (Florensa, regidor) vam pujar a l’acte, i un cop cantat els segadors vam baixar també a baix. 

He llegit que algú deia que era un acte radical. Crec que és lògic que Esquerra havent governat durant 4 anys no es manifestés o critiqués a si mateixa, i és lògic, per tant, fer-ho quan estàs a l’oposició per expressar el que no comparteixes. 

Fet l’acte i l’acció, vam anar a sopar amb els veïns i veïnes del Coll a la Plaça Salvador Allende. Aquella setmana havien fet un reportatge al 33 sobre la figura d’Allende. Impactant. Recorda molt en Companys per la trajectòria. Xile i Catalunya, països germans. 

En acabat del sopar, baixada al fossar on hi ha un dels actes més íntims i commovedors de la Diada, el seguici en torxes cap al fossar, veure arribar els companys i les torxes pels carrerons de Ciutat Vella al toc dels tambors et dóna un calfred inconscient. Parlaments d’en Ridao, l’Ester Capella i l’Alfred Bosch (qui millor que ell per parlar al fossar després de l’excel·lent trilogia del 1714). 

A l’endemà, a primera hora, coincidien tres ofrenes que volia veure i estar amb ells, la de les entitats de Gràcia (per segon any vaig estar amb ells) i la del meu partit, Esquerra. Per sort, logísticament a en Roger i la Sandra ens va anar bé perquè van anar ben seguits.

Després, un d’aquells moments que no acabes mai d’entendre, l’ofrena al fossar d’Esquerra Barcelona i les JERC-Barcelona amb aquelles accions sense sentit però que toca viure. 

Vermutet de desfogueig, dinar amb la gent d’Esquerra i manifestació, una estona a la Festa per la Llibertat i cap a casa, on encara vaig poder veure el programa 59 segons, amb en Carod. Bon programa, tot i que és molt poc per poder-te explicar.

Aquests dies previs a l'inici de classes vaig una mica de bòlit, així que només puc posar dos enllaços.

– Entrevista a en Carod a l'Avui el dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, "Ha arribat el moment de posar data a un somni".

– Un article d'opinió que vaig fer per la tortuga.

Tinc molts temes pendents… 

Aquests dies sempre són estranys per un gracienc català. 

Se’ns ajunta les Festes dels Barris Nord amb la Diada.

Les Festes dels Barris Nord (la Salut, Vallcarca, el Coll) són especials pel que tenen de festa tranquil·la i realment de barri. Allà on la gent es coneix i les converses i els actes són diferents. Ajuntar-les i donar-li força fou en encert en l'anterior mandat.

Aquests dies he pogut veure com amb l’empenta de diverses persones es poden fer moltes coses. En Salvador Barrau n’ha estat el pregoner. Veig que en Guillem no ha fet com a la Festa Major de la Vila i ha triat algú realment proper a les festes i a la gent dels barris. Conegut i reconegut. Sí, ell va anar a les llistes d’Esquerra a l’Ajuntament i junts en el darrer mandat vam tirar endavant diversos temes, un dels més importants és la llei de Barris, paradoxes de la política, aprovada quan ja no governem, però l’important és l’obra deixada. 

Va ser especial veure l’exposició que s’ha fet al Centre Cívic sobre la llei de barris. Saps que són els projectes que amb en Ricard (per cert, veig que torna a actualitzar el seu bloc) vam tirar endavant i ara es faran malgrat que no estem a govern. Però es faran, i això és l’important. Després de tants anys sense fer-se gaire cosa allà dalt, vam saber capgirar la situació. Era, com es diu, just i necessari. Si prou ètic fou no entrar a govern, igualment ètic és desitjar que es tiri endavant. En serem garants i a la vegada auditors. També és això la política. 

Bé, bona Diada a tothom, us convido a manifestar la vostra catalanitat sense complexos, sense prohibicions i sense espolis emocionals. Mentre alguns només la veuen com una celebració, aquells que la vivim com a reivindicació i punt de partida ho hem d'exterioritzar, amb banderes i el sentiment especial del que volem, Catalunya 2014!! 

Finalment, destaco notícies i articles que m’han impactat aquests dies:

 –         Detinguts neonazis jueus!!. L’autoodi (i això els catalans sabem el que és) portat a l’extrem.

–         Una reflexió acurada d’en Carles Macian.

–         Un punt de vista, sempre irònic, d’en Iu Forn.

–         Una entrevista a un altre Àlex, en Salmond, primer ministre d’Escòcia i líder del SNP.

–         Un article meu a la Tortuga, je je. 

–     L'article d'aquesta setmana d'en Joan Lafarga, segurament el millor que li he llegit.

–     Una reflexió d'en Iu Forn que ens ha de fer pensar sobre el tema dels sous dels polítics. 

–     Descripció històrica de l'Oriol Junqueras sobre el tancament de caixes. El 1899 el doctor Robert, alcalde de Barcelona encapçala la revolta i acaba dimitint. El 2007, l'alcalde Hereu, com ja va fer amb el Castell de Montjuïch, ret pleitesia a la ministra de Fomento.

Bé, amb aquest article ja acabo la campanya.

De moment, portem 43000 visites entre tots. I a més a més,

Segona part

Tercera part

Quarta part

I, finalment, cinquena i darrera part

Continuem la campanya, sempre és interessant veure iniciatives de base com aquesta. En Xavier Mir comenta al seu bloc com va la cosa de moment.

Per cert, us he dit ja que es poden enviar correus a la FEF per queixar-se per la prohibició d'un partit de futbol? doncs sí, en aquesta adreça. 

Primera part

Segona part

Tercera part

Quarta i penúltima part

La Plataforma pro Seleccions Catalanes permet enviar correus de queixa a la FEF. 

Apa, continua sent important entrar al primer vídeo per fer pujar el comptatge, que estava aquest matí a 28000.

Primera part 

 Segona part

 Tercera part