Referèndums i consultes: la prova del cotó
Reprodueixo l'article que he escrit per la tortuga
Aquesta setmana les coses continuen movent-se, en molts sentits, moltes dimensions i molts vectors.
El taulell geopolític de la pell de brau torna a dilatar-se i contraure’s. No és per menys ni és quelcom simplement mediàtic. Hi ha camins sense volta enrere.
Gibraltar, 7 de novembre del 2002. S’hi fa un referèndum per veure si la ciutadania vol la cosobirania amb l’Estat. Una gran majoria s’hi oposa. Madrid i Londres no donen validesa a la votació tot i que és evident que congela els seus plans. La democràcia té un valor, diuen.
Ibarretxe diuen que s’emmiralla en aquest procés i pensa fer el mateix a la Comunitat Autònoma Basca. Un interessant exercici democràtic, impecable. De fet, més d’un podria dir dels seus companys de Galeuscat, “que n’aprenguin”. I la frase no és innocent pensant en qui la va dir.
Ai las, sembla, però, que no s’ajusta a la Constitució. I, diuen des d’Espanya, que això implica que no es pot fer. Com sempre, des del meu punt de vista argumentaris coixos i tergiversats. Perquè el que és evident és que això, de fet, el que invalida és una constitució obsoleta, fruit del moment de la transició.
És, doncs, la Constitució una eina inútil?No, no ens enganyem. És molt útil. Però no per a l’exercici democràtic, sinó útil per a preservar la unitat d’Espanya. Com sempre, mentre es juga a futbol, apareix algú i diu “la pilota és meva i això és penal”.
O dit en paraules de la vicepresidenta espanyola, “Constitució, constitució, constitució”. Hagués preferit, i aquesta és la resposta òbvia, que hagués dit “democràcia, democràcia, democràcia”. Però l’important no deu ser, ara, la democràcia sinó l’statu quo.
Des d’un punt de vista polític i intel·lectual, carregar-se una proposta de consulta popular o referèndum és quelcom que diu “molt” de la salut democràtica d’un Estat. Allò que en diem la prova del cotó. Mentre tot el tema de la Corona actualment no es mostra sinó com un signe de feblesa real (en tots els sentits del terme), el tema del referèndum va en la mateixa línia.
Tot es pot defensar democràticament, diuen. Doncs vinga, som-hi, aquestes són les regles de joc. Deixin fer el referèndum. Com era allò que deia Mocedades, “habla pueblo, habla!”? doncs apa, som-hi.
Perquè, és clar, no ens enganyem, sigui vàlid, vinculant, legal, consulta o referèndum, el resultat és molt important. I no es pot menysprear ni menystenir. Té un valor. Com el tingué a Gibraltar, com el tingué per la constitució europea. Obviar un resultat d’una consulta popular és molt difícil.
Per això, doncs, el que es provarà és que no es celebri, perquè Espanya té por de perdre. I tots sabem, com en els mundials de futbol i bàsquet o de Fórmula 1, que té mal perdre.
O sortiran, com els de Ciutadans, els defensors del seu dret constitucional, que demanaran que la consulta l’ha de fer tot l’Estat. Sí, allò tan gastat que la sobirania resideix a tot l’Estat. Sí, que voti també tota la Unió Europea, si cal. Seria el primer exercici d’autodeterminació que es converteix en interdeterminació.
En tot cas, en seguirem parlant, perquè hi ha quelcom molt interessant en tot plegat. Com es diria essent políticament subjectiu, “quan vegis les urnes dels bascos muntar, posa les teves a remullar”. Quan? el 2014, per exemple.
