Monòlegs políticofestius

Escric això una tarda de dissabte amb un pensament molt clar. Són dos sentiments trobats.

Ahir vaig anar a l'inici de les festes del Camp d'en Grassot, un clàssic des de que sóc conseller.M'agrada el petit format contraposat al gran format que també m'agrada, són dues realitats diferents i compatibles.

Com sempre d'ençà que hi vaig, haveneres amb Mar i Vent, on hi canta en Pere Rubies, pare d'un company. Cada cop m'agraden més la haveneres, potser m'estic fet gran, potser ara tinc la paciència de deixar-me emportar per la calma d'una nit de brises marineres i valsets, Jordi. Deixaré de banda les anècdotes dels discursos.

He trobat aquesta pàgina d'haveneres, vinga, així les aprendrem per la propera festa, tot i que no són totes havaneres en aquell ritme queden molt bé: Bitxintxo (amb part en euskera), La Bella Lola, Rosó, Lola la Tavernera, El Canó de Palamó, la Santa Espina, El Meu Avi, etc.

Una de les coses que més et toquen són aquelles petites coses inesperades. Recordo una senyora gran que volia sentir tant sí com no els Segadors. I, com cada any, fou emocionant, hi ha un sentiment d'amor (sense pronunciar la r) molt especial rera les lletres de qualsevol havanera, tot i ser de l'època que són i el llenguatge sovint políticament incorrecte des del punt de vista actual.

I ho lligo amb el següent tema de l'article. L'entrevista d'en Monegal a en Miquel Calçada i en Carles Cuní, tots dos persones que fa molt temps que admiro per l'empenta i el desacomplexament que tenen.

I en Monegal els pregunta pel típic conficte amb en Sardà (?!) i després els acusa de ser provincians i carrinclons. El mateix va passar quan hi anà en Joel Joan. Hi ha una dosi molt elevada d'autoodi i complexe, crec, en aquest senyor, que trobo que la clava en moltes coses però, ai las, quan toca el tema nacional, es posa nerviós, pretenent ser també cosmopolita, cerca constantment paraules en espanyol per completar el seu registre. Recordo que comenta que quelcomés una "alhaja" i en miquel li respon, sí, és una perla.

Sí, en Miquel ho ha expressat molts cops, ell és desacomplexadament català i té el seu propi marc de referència audiovisual. Que no es comparteixi no vol dir que es pugui criticar. 

This entry was posted on juny 30, 2007 at 5:28 pm and is filed under Independència!. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.