La closca de la poma

Estem a finals d’agost de 2005 i encara no tenim el tan esperatestatut. Aquell escrit que ens ha de dir qui som, que volem i que hem de volersense ofendre al veïns opressors. Potser jo tinc idees d’aquelles qui titllende massa radicals, però segons el meupunt de vista només demano una obvietat, el dret a ser d’on sóc, i el dret dela no espoliació del meu país.

Però tinc la sensació que hi ha gent que ja s’ha acostumat a viuredins d’aquesta presó, ja tenen pintades les parets de colors vius, i hanaconseguit carcellers simpàtics (fins i tot tenen els collons de demanar-nos si tenim sueltoper a convidar-los a esmorzar).

Però al cap i a la fi continuem allí dins, gairebé 30 anys de falsesllibertats untades amb vaselina. I el pitjor de tot es quan algú (com jo)reclama llibertat, sempre apareix el típic acomodat que prefereix que tot segueixiigual, no fos cas que en el camí cap endavant donéssim alguna passà enrera per talde donar-nos impuls.

Tornem a la pregunta d’actualitat, aconseguiren fer un estatut ambicióso simplement canviarem les tapes de l’antic fet a Sau?

Ja n’hi ha prou de baixar-nos els pantalons. Ara toca treure pit, prémerels punys i escapar de la timidesa. Demanem la lluna i oblidem el vertigenalhora que anem col·locant els trams de l’escala infinita que ens portarà apetar dins els nostres somnis.

La Festa Major ha estat molt estranya per a mi, es el primer any que no he gaudit de cap nit a Gràcia. Entre que visc a L’Hospitalet i aquest any he hagut de matinar per anar a la feina, tinc la sensació que m’he perdut quelcom durant aquesta setmana.

Per a una altre banda se m’ha fet molt estrany passar pel carrer Ciudad Real (allí on jo vivia) i trobar-me’l sense cap tipus de decorat, sense la barra de Estrella Damm, sense els mítics tiradors de birra de barril, sense els veïns que m’han vist créixer sobre aquell asfalt. I fins i tot el paviment també ha canviat, ara el carrer representa que es pseudopeatonal. Miro el meu ex-balcó i em retrobo amb un test i una planta que la meva família i jo vam deixar amb el trasllat, crec que per a ella no ha passat el temps, continua vivint a Gràcia. en un carrer tranquil al mig de la vila i gaudint de les nits de festa major.

Nits que diuen que han estat violents, massa gent desfasada que no sap que vol dir despertar sense ressaca, alguns criminalitzen als okupes, altres als guiris, altres als hipis, altres als immigrants, altres als anti-sistema. Però jo no crec que la culpa sigui dels col·lectius, estic una mica fart dels prejudicis, la culpa sempre es un fet individual, crec i penso que els culpables tenen nom i cognoms i si hi ha algun col·lectiu que mereixen pertanyé es el de "Incívics".
La Festa Major aquest any ha estat molt estranya (incloent cartell i carrers premiats, que potser un altre dia en parlare amb més tranquilitat e ironia). Potser Gràcia esta canviant i jo només em puc conformar en mirar-m’ho.

Solen ser molts durs ens inicis en les feines, en el meu cas he tingut la sort de conèixer a la persona que substituiré, en una setmana el meu cervell s’ha anat saturant de rutes de carpetes, documents PSD, direccions FTP, llistes de correus on enviar butlletins informatius setmanals, el funcionament de concursos on-line… Potser massa informació!! Però no passa res, això més o menys esta dominat fins que t’assabentes que el primer dia en que estaràs sol serà el dia 16 d’agost!!

Per a qualsevol persona aquest dia es un dia més, un dia d’estiu, un dia de poca feina, per a mi es el dia després de 2 cercaviles de Ball de Bastons, 1 actuació de 2 hores de dansa catalana, i tot una nit sense dormir enfilat a d’alt d’una esta col·locant el decorat de Festa Major del carrer Joan Blanques. Tot un repte que assumeixo i espero que el dia 16 no m’adormi davant el monitor gegant que te el meu PC de “el jueves”.

Jo acostumo a tindré fama de lector mandrós, d’aquells que llegeix només en els trajectes d’autobús o metro, i un llibre li pot durar dos mesos o així… Però aquest cop ha estat diferent m’ha caigut a les meves mans un llibre que m’ha enganxat molt o massa, aquest llibre es titula “Roger de Flor, el lleó de Constantinoble”. És molt recomanable, un autèntic llibre d’aventures, d’història, de política, un llibre ideal per descobrir molt més sobre un mite que molts no saben encara qui es.

més informació: click en aquest link

Fa uns 11 o 12 anys vaig començar a jugar un joc de cartes en anglès molt minoritari. Al cap d’un anys amb la traducció al castellà, i amb ella una massificació de gent que aprenia a jugar, i creien que eren uns cracks. Va ser just en aquells anys quan jo vaig decidir deixar-ho.

Fa una setmana i mitja més o menys mon germà em va dir que uns col·legues seus havien començat a jugar aquest any i si em venia de gust fer alguna partideta. Vaig desenterrar de pols la meva baralla negre, i el vaig reptar a fer una partida rememorant els vell temps. No va ser una sola partida, ens vam enganxar i van caure deu o dotze.

Llavors, vam voler mirar quantes edicions de cartes havien tret des de el nostre exili. Més de 20 ampliacions i unes 5 reedicions completes.

Però una de les ampliacions va fer que els meus ulls s’obrissin com a plats, una edició de cartes de Magic en broma, tot una clocada d’ull a aquella gent que porta molts anys veient com aquest imperi creix de manera espectacular.

Mira l’edició Magic Unhinged

Avui he continuat fent neteja i repassant carpetes del meu “pc”. I he trobat uns dibuixos de l’any 2002 on jo començava a fer els meus “pinitos” pintant “relativament” bé amb el photoshop.

Veient això m’ha agafat “mono” de posar-me a pintar un dia en serio algun dibuix xulo i actual.

Avui estava rebuscant pels arxius d’anys anteriors i m’he trobat amb un arxiu flash que vaig fer farà un any aproximadament. Ara me’l miro i em continua molant, llàstima que el projecte que va fer jo fes això va acabar morint com tantes altres coses.

Si fosis de la mafia tu com series?

Si no visualitzes el Flash d’aqui d’alt clicka aqui:http://perso.wanadoo.es/20g32/tria.swf

A simple vista sembla un teclat normal i corrent, però no ho es… Fixeu-vos be en les imatges que os adjunto.

Després de eixugar-me la gota (rotllo Arale) de suor del meu front, un somriure estúpid s’ha apoderat de la meva cara. Allò que acabava de sentir pronunciat per una veu d’un tiu bastant “guason” era la forma més original de dir-me que em donaven feina.

Ara fa uns moment m’he fet una foto, i encara no se el motiu però em veig una mica diferent.