La closca de la poma

El soroll de les monedes va fer que la dona de la cafeteria es gires en direcció cap on era l’home de la gavardina, però ja no hi era. La porta ja retornava, tancant-se, mantenint l’escalfor de l’ambient i fent dringar les campanetes que donaven l’adéu al client que ja no hi era.

Lluitant contra el vent amb el cap baix i la mà sobre la part superior del barret, en Felip caminava decidit fins al seu destí, casa seva no estava excessivament lluny, dues cantonades més enllà. Amb pas decidit i mirada perduda entre les rajoles de l’acera, l’home de la gavardina va arribar i frenar davant d’un portal d’una finca antiga, grisa i amb unes ganes folles que els seus habitants es decidissin a pagar-li un tractament facial. En Felip es va posar la mà en una butxaca buida, desprès de la sorpresa inicial de no trobar res, va pensar que les claus que buscava les portava en la butxaca inversa a la que ja hi havia cercat. Un cop trobades les petites peces metàl·liques que obren portes, en triar una de capçal rodo, l’escollida va anar entrant poc a poc a dins les grutes fosques en les quals trobaria el seu èxit. La porta ja era oberta.

Les llums de Nadal feien les seves tradicionals pampallugues, alhora que abraçaven les ampolles de licors, conyacs i whiskys que reposaven en aquella estanteria de fusta que estava col·locada a sobre la maquina de cafè. La tassa s’omplia poc a poc a la vegada que fumejava, un cop el cafè ja havia omplert la meitat del recipient, la dona va retirar-lo i el va acabar d’omplir amb llet. Tot seguit col·locar els dos sobrets de sucre al costat de cullera que reposava en el plat que serviria al home distret del barret gris.

En Felip olorava l’aroma que desprenia aquella tassa que li acabaven de servir, el seu nas vermell del fred de mica en mica retornava al seu color habitual. Amb la seva ma esquerra va agafar els dos sobrets de dolç contingut i els va escapçar alhora seguin tot un ritual rítmic que precedia al llançament de sucre dins del cafè. L’home tenia les seves manies i mai tirava tot el sucre de cop, o feia a batzegades, de mica en mica, fins a 6 cops els va sacsejar fins que l’interior fou del tot buit. La litúrgia no havia acabat, ara tocava netejar la cullera, introduint-la dins d’un dels dos sobrets i refregant-la amb el seu interior. Un cop l’instrument remenador ja havia sortits del paper plastificat ja podia procedir a fer els seu bany termal de cafè amb llet.

De glop en glop la tassa es va anar buidant, els llavis del bevedor de cafè s’embrutaven de l’exquisida escuma de llet, la beguda calenta baixava esòfag direcció estómac, i la alta temperatura de líquid anava escalfant el cos fredolic d’en Felip. Un cop va recuperar les forces i deixar el recipient ven buit, es va aixecar alhora que es posava la seva gavardina i es col·locava el barret encaixat en la poc poblada calba. La distancia entre la barra i en Felip es va anar reduint i quan va ser casi nul·la, l’home del barret es va treure la mà de la butxaca i deixar un parell de monedes, les quals sumaven l’import exacte de la consumició.

Amb el dit gros exercint pressió sobre la part superior del bolígraf, va aconseguir fer el ‘Clec’ tan característic, que recorda al tret de sortida de les proves d’atletisme, que t’indica que ja pots començar a escriure. Els ulls atents d’en Felip ja tornaven a situar-se en la posició ideal perquè la mirada pogués retenir la informació. Mentrestant que la seva pròpia mà executava l’escriptura, un cop les nou xifres ja estaven impreses en tinta blava sobre el tovalló, va tornar-ho a comprovar. Però la seva concentració es va trencar, com quan un mirall cau al terra, quan la dona de la cafeteria li va dir:

– Bon dia! Què voldrà prendre?

– Eh! – va dir espantat, ja que no l’havia vist venir, es va refer de la situació en menys de mig segon i digué – Doncs posem un cafè amb llet, amb dos sobrets de sucre.

– D’acord, si vol ja pot seure’s en una taula d’aquelles – va dir la dona indicant amb la seva mà unes taules que estaven just darrera d’en Felip.

En Felip, li va fer cas, i va asseure’s en la cadira de fusta que pertanyia a la taula més pròxima a la sortida. Es va treure la jaqueta i el fugitiu barret dipositant-los en el respatller de l’esmentada cadira. Entretant que no arribava el cafè amb llet, va treure el tovalló on tenia apuntat el telèfon de l’anunci, se’l va mirar, i va decidir que aquelles xifres havien d’anar acompanyades d’un petit dibuix, que el seu bolígraf, deixant-se acompanyar dels moviments subtils de la seva mà, ja havia començat a fer. Dos cercles ben tancats i voltejats més de dos cops cada un, més un parell o tres de línies llargues i un parell més de curts traçats van reconstruir el record que en Felip tenia sobre les bicicletes, aquell mitja de diversió que feia més de quaranta anys que no utilitzava i tantes bones estones i genolls pelats li havia provocat.

Aquell home, el qual s’anomenava Felip, va decidir que es mereixia una recompensa després d’haver acceptat aquell duel de velocitat on ell era el perdedor estadístic. Tothom sabia que si el vent i els barrets decideixen aliar-se, poc podríem fer per evitar la pèrdua dels nostres tapacaps, però potser avui ell estava de sort. En Felip aixecà la mirada i trobà ràpidament una cafeteria tradicional decorada amb fusta envernissada. L’individu de gavardina gris no s’ho va rumiar dos cops i va fer dringar les campanetes, que penjaven d’un fil de pescar, que s’allotjava sobre la porta d’aquell temple del cafè amb llet. Només entrar notar dos sensacions úniques, l’aroma d’aquell grans torrats que després ben molguts es convertirien en aquell màgic líquid amargós que revifa, fins i tot, als més morts de fred. L’altre sensació potser no era tan estimulant com la primera, era una calor que el va fer angoixar i ràpidament es va afluixar el nus de la bufanda que reposava en el coll encongit d’en Felip.

Es va acostar a la barra i va esperar que la dona, ocupada, s’adonés de la seva presència. La mirada d’en Felip va sentir-se atreta per un munt de paperets de colors que estaven clavats en un suro de paret, l’home acalorat va centrar l’atenció en un d’ells, alguna persona que freqüentava aquella cafeteria es volia desprendre d’una bicicleta. En Felip no va dubtar-ho ni un segon i va posar-se la mà a la part interior de la seva gavardina, segurament va buscar el trau de la butxaca on amagava els bolígrafs i va treure’n un. Per uns segons va apartar la mirada del paper rosa, i va buscar el cubilet de plàstic on s’emmagatzemen els tovallons de paper, el va localitzar a la seva banda esquerra, a sobre de la barra, en aquell cas la seva referència mental havia fallat, ja que el posatovallons era d’acer inoxidable. Allargà el braç i agafà un, l’home del barret sempre havia tingut la sensació que els tovallons no els hi agrada separar-se, ja que sempre quan en treus un, un altre s’enganxa a ell i queda mal col·locat, com si encara estigues estirant la mà per recuperar el seu amic que ja ha marxat amb l’últim tren.

Era una tarda fosca d’un mes de novembre d’un any qualsevol dels finals del segle XX. El fred ja començava a estar present en el vent que recorria els carrers d’aquella fosca ciutat mediterrània. Un barret gris volava al ritme que marcaven les seves acompanyants de vol, les fulles dels arbres seguien les corrents d’aire de dalt a baix i de dreta a esquerra. Els paraigües no aguantaven la compostura i s’aixecaven les faldilles per poder així enlairar-se abandonant els seus autèntics propietaris. Les poques persones que s’atrevien a intentar caminar per aquells carrers ho feien amb el cap baix, intentaven esquivar tot allò que el vent forçut i malcarat els tirava en contra, la pluja anava calant, plovia poc però era molt molesta.

Un home amb gavardina gris perseguia el seu barret, anava fent salts ridículs, semblava que la meteorologia tenia ganes de jugar. Cada cop que saltava, el seu barret s’enlairava una mica més, el just i necessari perquè aquell home, el qual no destacava ni per la seva alçada ni per la seva agilitat, només pogués notar la textura del seu tapacaps amb la punta dels dits, fent així impossible les intencions de recuperar l’estri que utilitzava per poder cobrir aquell cap tant poc poblat. Quan el barret ja es donava com a guanyador, veient la cara i les suors que relliscaven pel front de l’home, un alt fanal va poder frenar els ansiosos somnis de llibertat que recorrien els teixits del capell. El tronc d’acer i servidor de llum el va mantenir atrapat el temps suficient perquè l’home que estossegava arribes fins allí. El baró, que tenia les galtes vermelles de tot l’esforç fet, va agafar el barret amb moltes ganes i se’l va tornar a instal·lar sobre la fina capa de pell que transpirava suors.

Només per 3,50€ ja os podreu comprar la primera pel·lícula flash que ha sortit. La Muerte de Arensivia. Només comprant El Jueves d’aquesta setmana…

Per cert, part de la animació l’he feta jo… oish! Que content i emocionat estic ()

1. Una paletilla (7 kg. aprox.) de Pernil Ibèric Bellota Jabugo “El Marquesito”

2. Un xoriço (1 kg. aprox.) de Jabugo “El Marquesito”

3. Un formatge (450 g.) “El gran Capitán” curado

4. Una ampolla de Whisky “Passport Scotch”

5. Una ampolla de Ginebra “Beefeater”

7. Dos ampolles de cava 2Anna de Codorniu” Reserva Brut

9. Dos ampolles de vi “Marques de Arienzo” Rioja Reserva 1999

10. Una ampolla de oli d’oliva verge extra hojiblanca “Oleoestepa” (500 ml.)

11. Una caixa de turró de Alacant, qualitat suprema “Pablo Garrigós Ibáñez”

12. Una caixa de turró de Xixona, qualitat suprema “Pablo Garrigós Ibáñez”

13. Una caixa de turró de Xocolata amb llet i ametlles , qualitat suprema “Pablo Garrigós Ibáñez

14. Una caixa de Poloborón Artesano Selecto “Maestro Obrador” “La Estepeña”

15. Una caixa de sortit de poloborons “La Estepeña”

16. Una caixa de bombons “Caja Roja de Nestle”

Ja esta a punt d’acabar un altre any, ja estem apunt de superar el equador de la primera dècada els anys 00 (suposo que els anomenaran així, seguint així la tendència, els 90,els 80, els 70… ). I cada cop mes estem vivint en una societat consumista i altament atreta per les noves tecnologies.

En aquest mateix instant jo un clar exemple d’aquest mon, ja que estic escrivint aquest text en la meva Palm, la qual connectaré mitjançant un cable USB al meu ordinador, el qual des de fa pocs dies esta dotat de dos monitor i un pen tablet Wacom, em connectaré a Internet a l’adsl i publicaré aquest escrit en bloc…

Soc víctima del consumisme electro-informàtic. Adoro i m’enamoro d’objectes sofisticats que els mes pares no entenen ni han necessitat mai.

Després de pensar i pensar em dono conte que encara em puc ‘salvar’, no soc tan ‘pecador’ com semblava. M’he fet la típica i absurda pregunta, que te’n portaries a una illa deserta? I per sort no m’he defraudat, el primer que m’ha passat pel cap es una llibreta i un llapis.

Fa pocs dies els xinesos van presentar les mascotes olímpiques per aBeijing 2008.

Des del mateix dia de la presentació fins ara només he sentitcomentaris de gent que diu que no els hi agraden, que semblen power rangersdibuixats per un nen de 3 anys, que si semblan als teletubbies, que si son molt lletges, que no li troben larelació amb l’olimpisme, que si cada cop hi ha més mascotes ja que son 5…

Jo vull portar la contraria i dir que a mi m’agraden.

I vosaltres que opineu??

Ja sabeu que ultimament estic mono tematic, però no puc evitar fer promoció de "LA MUERTE DE ARENSIVIA"