La closca de la poma

Jump to Comments

Aquell home, el qual s’anomenava Felip, va decidir que es mereixia una recompensa després d’haver acceptat aquell duel de velocitat on ell era el perdedor estadístic. Tothom sabia que si el vent i els barrets decideixen aliar-se, poc podríem fer per evitar la pèrdua dels nostres tapacaps, però potser avui ell estava de sort. En Felip aixecà la mirada i trobà ràpidament una cafeteria tradicional decorada amb fusta envernissada. L’individu de gavardina gris no s’ho va rumiar dos cops i va fer dringar les campanetes, que penjaven d’un fil de pescar, que s’allotjava sobre la porta d’aquell temple del cafè amb llet. Només entrar notar dos sensacions úniques, l’aroma d’aquell grans torrats que després ben molguts es convertirien en aquell màgic líquid amargós que revifa, fins i tot, als més morts de fred. L’altre sensació potser no era tan estimulant com la primera, era una calor que el va fer angoixar i ràpidament es va afluixar el nus de la bufanda que reposava en el coll encongit d’en Felip.

Es va acostar a la barra i va esperar que la dona, ocupada, s’adonés de la seva presència. La mirada d’en Felip va sentir-se atreta per un munt de paperets de colors que estaven clavats en un suro de paret, l’home acalorat va centrar l’atenció en un d’ells, alguna persona que freqüentava aquella cafeteria es volia desprendre d’una bicicleta. En Felip no va dubtar-ho ni un segon i va posar-se la mà a la part interior de la seva gavardina, segurament va buscar el trau de la butxaca on amagava els bolígrafs i va treure’n un. Per uns segons va apartar la mirada del paper rosa, i va buscar el cubilet de plàstic on s’emmagatzemen els tovallons de paper, el va localitzar a la seva banda esquerra, a sobre de la barra, en aquell cas la seva referència mental havia fallat, ja que el posatovallons era d’acer inoxidable. Allargà el braç i agafà un, l’home del barret sempre havia tingut la sensació que els tovallons no els hi agrada separar-se, ja que sempre quan en treus un, un altre s’enganxa a ell i queda mal col·locat, com si encara estigues estirant la mà per recuperar el seu amic que ja ha marxat amb l’últim tren.