El mussol i la lluna

M – Mira que diu el diari.

Ll – Si, ja ho vaig veure ahir. Una dona que es va morir i no la descobreixen fins que el nou inquilí arriba al pis. Vaja un ensurt del nou inquilí, trobar-te un mort en el pis que acabes de comprar.

M – Si, un ensurt, però el fons és demencial.

Ll – Quina casualitat, ja hi has trobat un “fons”

M – És que si només llegim i no pensem….de que serveix comprar el diari?

Ll – I quina “lectura” en fas?

M – Molt senzill. El pis és més important que les persones que hi viuen.

Ll – Bufa, vas fort avui.

M – Que pots pensar?

Ll – Un accident?

M – Res, res. Una dona deixa de pagar i ràpidament es mou tothom per subhastar el pis i “recuperar” els diners. Que la dona es trobi malament, estigui malalta o es mori, és secundari. El més important és el valor del pis…

Ll – No és això….

M – Ah, no? Doncs que és?

Ll – Que la dona no tenia família coneguda, que la seva família no li feia ni cas…

M – Si, en això tens raó. La dona no tenia amics, ni família, ni tan sols bons veïns. Quasi ningú es va moure per saber que passava.

Ll – Molt lamentable, per cert, que ningú és mogui per a tu.

M – Però algú si es va moure. No tothom és tan descuidat.

Ll – Aaa, si?  Qui? Al diari no ho he vist…

M – Els del banc, hisenda, etc. Aquests si que van actuar i ràpidament, va deixar de pagar i ¡plas! Actuació immediata. Ni van anar al pis, tot a distancia, i això que no son cap ajuntament…que ara diuen que tots els tràmits es podran fer per Internet.

Ll – Per què ets tan desagradable dient les coses?

M – No va ser així?

Ll – Diguem que tot va ser legal. Per tant…

M – Per tan el que jo penso és cert. És més important pagar que res més. Si no pagues, és igual que et moris o que siguis viu. Pagar és d’important, la resta pot fer-se de més o de menys.

Ll – Es que pagar “també” és important, si no…

M – Res, dona, res. Mireu per on vulguis, la dona va ser “descoberta” per no pagar, si hagués tingut un servei automàtic de pagament, encara estaria allà de cos present i dins de 2000 anys haguessin trobat la seva mòmia….com els faraons. Per cert ¿en Ramsés pagava? Deu valdre un “paston” viure a les piràmides o a la vall dels reis ¿no?

Ll – Au, va, que l’olla sembla que se’n va una mica ¿no? ¿a que ve ara en Ramsés? És de molt mal gust.

M – Si, de tan mal gust com voler cobrar d’una pobre dona que s’ha mort….i ningú ha dit ni piu.

Ll – Tu si

M – És que jo soc un mussol….

Ll – Fent comptes?

M – Si, ara mateix estic fent comptes del que “costa” la biodiversitat, de protegir-la.

Ll – Si, deu ser car, però hem de protegir el medi ambient i la biodiversitat també és riquesa.

M – Cert. Ara mateix estic comptant el que ens costa protegir el linx ibèric.

Ll – Tot és poc per un animal en perill d’extinció. Si el perdem haurem perdut una bona peça en el entramat biològic…

M – Però per defensar-lo hem de “protegir” el medi, o sigui el bosc mediterrani, ja que sense el bosc, no pot viure el linx ni altres animals. La defensa és d’un tot, no només d’un animal. Un animal no és res, el que importa és el conjunt per poder tenir una de les peces.

Ll – Aquest discurs m’agrada. A que ve això? Tens por que no protegeixin el mussol?

M – No és això. He pensat que tothom pot estar d’acord amb la biodiversitat, en canvi en altres coses no ho admeten.

Ll – Com quines?

M – Per exemple, ¿quan gasta l’administració central per la diversitat lingüística?

Ll – A, ja hi som….ja deia jo….

M – No estem d’acord en que una llengua és una visió del món?

Ll – Si, però has de comprendre que….

M – Saps que cada dia es perden llengües a tot el món? Cada una que es perd, és una visió particular del mon que perdem.

Ll – Si, però és molt més fàcil que tothom parli una llengua….una de majoritària…

M – Llavors parlem xinés…tots, però tots.

Ll – Home, no seria rés descabellat.

M – Però quin xinés? A Xina és parlen més d’una desena de variants, com a mínim.

Ll – Tantes variants?

M – Mira, un idioma és una cosa viva, pel que sempre anem fent variacions per “explicar” noves coses, noves sensacions, etc. Al cap de tot, és només una forma de comunicar-nos i per tant a cada lloc es desenvolupa la “seva forma”.

Ll – Vols dir que no anem a d’unificació?

M – Tu creus que el castellà que parlen a l’Argentina és igual que el de Cuba o el de Valladolid?

Ll – Però tenen una base…

M – Si un andalús no vol que l’entenguis i es tanca en banda, et pot ser molt difícil entendre exactament el que diu. I estic parlant de només uns centenars de quilòmetres de distancia. Amb l’experiència de tenir molta gent aquí que parla amb un fort accent. O sigui que si de sobte vas a un país de sud-americà i vas al camp pot ser que ni els entenguis, tot i parlar teòricament en el mateix idioma.

Ll – I que te a veure tot això amb la biodiversitat?

M – Que tothom accepta que hem de protegir la biodiversitat i en canvi ningú accepta la diversitat lingüística i la seriosa “protecció” de les llengües minoritàries…

Ll – I a que ho atribueixes aquesta actitud?

M – Penso que la biodiversitat, ara mateix, sembla una cosa idíl·lica, una cosa que ens han venut tant be que ara ho acceptem ja que és molt bucòlic. Però la llengua és una forma de “domini” no una forma de riquesa, i que si tu has de saber la “meva” llengua, ets tu el dominat i jo el dominant.

Ll – Pot ser això…

M – Doncs no és veritat. El que sap més llengües és sempre el de més cultura, el que pot veure el mon de més maneres, pot tenir una amplitud de mires més ample.

Ll – Però els infants han de començar amb un idioma, després dos, tres, etc.

M – I qui et diu que ha de ser un de primer? Ha d’haver-hi un de vehicular, de traspàs, però pot aprendre varis idiomes a l’hora. Cap problema. Pots tenir un idioma de l’entorn i un altra de família. Però d’important és protegir d’idioma minoritari, sigui quin sigui.

Ll – Veig que ets favorable a la diversitat ¿no?

M – Crec que en això resideix la riquesa. Tu estaries ben alimentada només menjant patates o mongetes? No és millor menjar variat, fruita, verdura, carn, peix, etc?

Ll – Si jo fos una persona m’agradaria variar…

M – Ja som al cap del carrer.

Ll – Doncs si…

M – ummmmmmm!!!!!

Ll – Que fas? Sembla que dormis. No deus dormir, veritat?

M – No. Estic fet pols….estic molt fet pols….estic realment fet pols….soc pols…..

Ll – Que t’ha passat? Et veig molt desmillorat, les ales caigudes, el cap caigut, les plomes caigudes,…

M – I tot caigut…tot caigut….tot caigut…..

Ll – Estàs malalt? Et fa mal alguna cosa?

M – L’ànima, em fa mal l’ànima….

Ll – Explicat…home…

M – Ep, una cosa és que estigui fotut i l’altre que em deixi insultar.

Ll – No t’he dit res que sigui insultant…dic jo…

M – M’has dit home….i aquí està el problema…No vull ser home, m’estimo més ser un mussol, fer vida de mussol, menjar ratolins, sortir només de nit, ser lleig (això ho diuen els humans, i mira com son….)

Ll – Aaaaaa, beeeee, ja hi som en el de sempre…Ets un mussol, disculpa…

M – Ara comencem be.

Ll – I m’explicaràs que et passa o ho haurem de deixar per un altra post?

M – He llegit el diari i he escoltat les noticies de la radio i he mirat els resums de la “campanya”….

Ll – Be ho…perdó, mussol, be. O sigui el de sempre?

M – Que vols dir? Que sempre em deprimeixo quan faig aquestes coses d’informar-me?

Ll – Si, és una “malaltia” crònica en tu. I ara que has llegit?

M – Que un dels “barandes”, o sigui dels “jefas” de la RAE també pot dir bajanades, que un bisbe també pot dir bajanades, que algú te interès en fer bajanades amb els Mossos, que molta gent diu bajanades i els hi publiquen al diari, que per la radio alguns també son atrevits i diuen bajanades, que el meu club de futbol també son capaços de fer bajanades, que el món és ple de gent important, molt important que fa i diu bajanades…

Ll – Això ha passat sempre. Ara mateix, tu dius baajaanaadees….

M – Potser si, però jo només faig vint-i-quatre centímetres, visc en un forat, menjo “porqueria” com diuen els humans, tinc poca cultura, ….

Ll – Si, realment el món es ben estrany. Tu amb poca cultura i el símbol de la lectura, cultura, etc. Però no t’amoïnis molts dels humans també tenen poca talla (i no em refereixo a l’alçada física), viuen en forats (per més metres quadrats que tingui la casa), mengen “porqueries” (més o menys com tu) i ¿de cultura? Que vols que et digui? Molts títols a la paret, però la matèria gris, més aviat escassa…o al menys el sentit comú, molt, molt atrofiadet pobret.

M – O això, o es que tenen mala llet….que també podria ser….

Ll – De mala llet segur….per descomptat…més que no en donen les vaques….i mira que en donen…les pobres…

M – Si, …………jo m’emprenyaria………

Ll – Tu t’emprenyes per tot. I ara perquè t’emprenyaries? Si es pot saber?

M – Si cada dia em toquessin les mamelles dos vegades…..

Ll – Pensament molt profund….si senyor…..veus com ets com tots?

M – Jo no tinc mans….no en soc culpable….

Ll – Ja t’has emprenyat una mica i ja fas millor cara, la de sempre, que tampoc és per tirar coets…

M – Estic depre….¿vols dir que en farem alguna cosa d’aquests humans?

Ll – Ben poca cosa….son com son i sembla que no tenen remei….

M – I es diuen els “reis de la creació”, els superiors, i no saben ni volar…..pobrets….ells si que haurien d’estar depres…..mira que son poca cosa….

Ll – I d’aquí dalt on soc jo, menys…

M – Bona nit, avui estàs resplendent, encara que els núvols et van tapant.

Ll – Avui ja no, ahir a la nit si que era ben plena, rodona i bonica…

M – Si, ja hi som…..

Ll – Els núvols em tenen tanta enveja…..

M – Si, però jo ara mateix tinc poders….

Ll – Poders? De què?

M – Ahir vaig adonar-me que tinc poders, soc una nova baula de la meva espècie….sóc el primer mussol sapients arbitrium…

Ll – Si home…i que més? Tu ets un mussol normal i gràcies. El que tens de particular és que veus una peli de la tele i ja comences a somniar…en el fons ets un mussol “somiatruites”

M – Ui, què m’ha dit!!! Soc un ésser superior a la meva espècie, soc la nova baula de l’espècie, l’esperança del futur, el pare de totes les noves generacions de mussols….

Ll – Pare el carro. Mira, tu no pots fer res que un altre mussol no pugui fer…posat això al cap i para de dir animalades…Per altra part, és normal que diguis animalades, ja que no ets més que això, un animal. Petit i esquifit…i rondinaire i cregut i ….

M – I presumit? (amb falset)  “ahir a la nit si que era ben plena, rodona i bonica”, ja, ja, ja.

Ll – Encara que no ho creguis, molta gent em mira i diu que soc bonica…alguna cosa hi veuen…En canvi a tu ni et volen veure i encara els espantes..

M – Es que pels humans jo soc esperit de la nit, la foscos i el misteri….

Ll – I quins poders tens?

M – Mira, tu mirem fixament….ho veus?

Ll – Què he de veure?

M – Mira, no toco en lloc, estic volant….

Ll – Seràs idiota? No voles sempre? No presums sempre de volar sense fer soroll?

M – Afirmatiu. Però és un poder…no?

Ll – Et recordo que el 99% dels ocells, voleu….

M – I?

Ll – Que ja no ets la baula que tu dius, volen tots, tots, no ets cap excepció….

M – Mira que ets totila, jo volo amb les ales plegades…o quasi….

Ll – Si home, jo veig que les estires….

M – Però molt poc….i a més puc corbar l’espai temps…..

Ll – Si, i què més?

M – Mira ara estigues atenta i ho veuràs. Ara soc aquí a la branca, tanco els ulls, faig un pensament i ara…………desapareixeré…..aniré lluny, en un altra temps i espai….atenta…..

Ll – Ja estic atenta…(no es mou, a veure si amb l’esforç farà una altra cosa…ja, ja, ja.)

———————

Ll – Ep, mussol? On s’ha fotut aquest? A veure si ara….A la branca ja no hi és….a veure si encara tindrà raó? Res, que no el veig i mira que avui faig bona llum….si no fos pels quatre núvols aquests….res de res…ha marxat…

Ll – MUSSOL….MUSSOL……!! Au va, vine, torna no facis l’idiota……

Ll – A desaparegut…a veure si te aquests poders que diu….Però si era aquí mateix fa un moment…i jo no l’he perdut de vista…..Ui, em fa venir una cosa,….marxo….això no m’agrada gents….

——————–

M – (mira que és ben tòtila aquesta, quan ha rigut m’he amagat al darrera de l’arbre i s’ha cregut que havia desaparegut. Si ja ho dic jo que molt gran, però una pàmfila, a veure que li diré demà…..ja, ja, ja, tinc poders, com els de la sèrie de la tele) Per cert. Què us ha semblat….fluixeja, no?

M – Avui el cani ens ha deixat deures, mira

Ll – Molt propi. Com que no te ganes de fer-ho ell, carrega el mort als altres. Quina barra!

M – Es que diu que va prometre fer un post amb recomanacions per comprar roses. Mira tu, que hi pot entendre un mussol, de roses?

Ll – Si, però no et facis el màrtir, que t’ho ha deixat escrit aquí, que ho veig.

M – Només faltaria. Jo no distingeixo una rosa d’una palmera….be, potser no tan.

Ll – Home, ets un extremista. A veure que diu aquest paper?

M – Diu que les millors roses per comprar son les autòctones.

Ll – Com que son d’aquí…..

M – No, diu que son més fresques, que el 50% de les roses venen per avió i son collides dos o tres dies abans de vendre-les, i les d’aquí les cullen la nit abans, o sigui més fresques.

Ll – A, potser si que amb això te raó. No ho havia pensat. D’aquesta manera et duren dos o tres dies més, no?

M – Si, i sembla que al comprar ens hem de fixar que no siguin plenament obertes, encara que tampoc siguin poncelles, vaja que estiguin be, i que no estiguin “manipulades” o sigui obertes a mà, i això ho sabrem si mirem la part verda, els sepals, que estiguin oberts naturalment, que no tirin del tot amunt.

Ll – Complicat.

M – No, diu que es veu a simple vista, sense acostar-se molt. Diu que és fàcil. Que la flor ha d’estar a punt de ser “madura” ni verda ni molt madura. Diu que normalment es veu molt fàcilment, més que no pas descriure-ho.

Ll – I diu alguna cosa de l’olor?

M – Normalment les roses d’hivernacle no fan olor, o quasi no en fan. Les que si en fan son algunes varietats d’exterior i més al maig que no pas a l’abril. Encara que tot depèn de la varietat de la rosa, i moltes altres coses.

Ll – Coses de la “maduració” que diu…no?

M – Diu que una cosa molt important és la tija, quan més llarga i recta millor qualitat te la rosa, i més cara és. I diu que a la floristeria millor que no pas en les paradetes aquestes de la cantonada.

Ll – Si, amb això ja m’hi havia fixat. Fan una altra cara…vull dir…fila.

M – I que ell te la mania de demanar sempre les roses amb totes les fulles i les espines, que no vol que els hi treguin.

Ll – Però punxen…

M – Si, però creu que és millor. Primera per lògica, les roses punxen i si no punxen perden una part d’elles mateixes. L’altra que si els treus les punxes els fas unes ferides per on entren els gèrmens i la flor es fa malbé més ràpid.

Ll – També te lògica…no ho havia pensat.

M – I crec que és una mica sàdic i vol que quan la regala, l’altra es foti una bona punxada.

Ll – No, si m’ho crec tot d’aquest. I diu com s’han de conservar?

M – Si, mira, diu que s’han de comprar quan vagis cap a casa, que no les has de passejar gaire estona, i quan les portis pel carrer, amb la flor cap avall, o sigui al revés.

Ll – Això ho fa per vergonya. És tan poca cosa aquest…

M – No, que diu que va millor. I que seria bo comprar-les a primera hora del matí.

Ll – Amb la fresca….encara que tinguem les lleganyes als ulls.  No et dic?

M – I un cop a casa, s’han de treure els papers i tots els embolcalls. S’han de posar amb aigua fresca, no cal de nevera…..i treure totes les fulles que quedin dins l’aigua i es talla una mica la punta de la tija en bisell.

Ll – Ara diu allò de l’aspirina?

M – No, diu que és bo que a l’aigua de les flors s’hi posi algun producte per conservar, com unes gotes de vinagre, de llegiu, de llimona, o un tros d’aspirina. Encara que diu que venen uns productes específics a les floristes. Que es tracte de que no es criïn gèrmens dins l’aigua.

Ll – Una injecció de penicil·lina? Crec que aquest és un exagerat.

M – Aquí diu que s’ha de canviar tota l’aigua cada dos dies i tallar una miqueta de tija, en bisell, per mantenir la bona porositat de la tija. A més diu que res de molta llum, res de llocs calents, que les tinguem en lloc fresc millor, que les podem treure al balcó a la nit, i coses així.

Ll – Només tonteries, com ell és, que és mes….

M – Ha deixat aquesta rosa per a tu.

Ll – Uy, que amable i gentil és. Mira tu, per que aprenguis. Clar que un senyor és un senyor i tu un mussol tossut. Ell si que sap tractar a una senyora. Que bonica és..

M – No deies que si fa només tonteries…que si això, que si allò…Ara resulta que el tonto soc jo….

Ll – I maldestre…ets poc atent….vaja, un mussol. Que es pot esperar d’un mussol….?

M – I jo que he fet, ara, per carregar-me tot això?

Artemis – Que fas filant? Sembles la gent de Gràcia.

Atenea – No t’havia vist, creia que veia la lluna en der blauer.

Artemis – Soc jo, la meva identificació en el cel, i el teu mussol?

Atenea – Quan filo sempre aprofita per fer un vol, va sempre a veure a Eva i les llunes.

Artemis – No entenc com una deessa que ha nascut del front de Zeus, amb llança i armadura, pugui després ser amant de filar, teixir, el pentagrama i les arts com Pal·las, la deessa de la saviesa i protectora de les dones, ets com un tramat musical.

Atenea – Som com som, tu també ets una amant ajudar a les dones en el part Loquia, de les dones que alleten Cirotrofo, i una experta i aspre caçadora Agrotera, i t’agrada viure a Adara i Adelfo.

Artemis – M’agrada la vida feréstega, i em va complaure assistir a la meva mare Leto quan va parir i el meu germà bessó Apolo a Delos on es va refugiar de l’ira de Hera.

Atenea – He sentit que vols anar a Gràcia? Sembla que sigui com aquí Grècia.

Artemis – Si, he de trobar el bloc de l’Harpia per això et vull demanar ajuda.

Atenea – Diuen que pots trobar-la en les diades que es veuen els Castellers de Gràcia.

Artemis – Gràcies, vull saber si pots deixar-me l’elm i la llança per poder amagar-me a la vista d’un petit racó de món com és Gràcia i poder parlar a l’Harpia, vull parlar a cau d’orella i que no em vegi.

Atenea – Què diu que què? Vols parlar-hi? Jo creia que la volies ferir amb una sageta del teu arc. I de que vols parlar-hi?

Artemis – Una mica de tot, i un tros de res…

Atenea – Vaja, és allò de sempre, ¿arreglem el món? No veus que és impossible? Aquesta gent és com un gran egometre, només val parlar d’ella mateixa. Sols et servirà per fer unes històries d’un exgracienc. Quan tornis vull dir.

Artemis – Es que no vull que sigui com sempre, una venjança, aquest cop vull que sembli un de tants accidents domèstics.

Atenea – Això et serviria al 1897, però avui dia la gent és molt desconfiada.

Artemis – Serà com posar-li la closca de la poma al cap i fer com un tal Guillem Tell a Suïssa.

Atenea – Això de Suïssa, t’ho asseguro, sense compromís però amb complicitat, va ser un mite…l’únic que impressiona, ara mateix de Suïssa és el Federer.

Artemis – És igual, jo vull fer-ho sense soroll, la vull fer servir d’anxeneta i després travessar-la amb una sageta.

Atenea – O sigui quan faci la figurita, sageta i s’acaba el daus de deu.

Artemisa – Vols dir tres de nou o alguna cosa semblant.

Atenea – No entenc de castells, per a mi son un Tiocfaidh Ar La i si cauen una Batakada RadioActiva…una cosa de mèrit, que em fa por. En especial quan veus que Eppur si muove! Em fa pànic quan es mouen.

Artemis – Et prego que, des de l’Olimps, em vagis veien i després escriguis unes cròniques de la meva visita.

Atenea – Si vas a Gracianet, busca a un tal Maurici al centre del món, la plaça revolució i ell mateix t’escriurà unes cròniques mauricianes. També pots trobar algú a la plaça de la vila que et pot escriure uns assajos sobre la realitat, encara que també els agrada donar altres nom més sofisticat com monòlegs políticofestius.

Artemis – O sigui que també tenen la polis com nosaltres? Deuen ser civilitzats…doncs.

Atenea – Si, diuen que ho son, encara que sempre van deixant les coses importants per més endavant, mastegant el tap d’un retolador Carioca…o sigui que ni Estatuts ni reformes de Constitució i parlant sempre amb una correcció impecable…una llàstima. Van com la tortuga de gràcia, molt poc a poc, en lloc d’anar com l’Elefant trompeta que és molt més desenvolupat culturalment i va més enllà.

Artemis – Gràcies Atenea. Ara sembla que ja sé alguna cosa més i no hauran d’escriure unes cròniques del guirisme en territori gracienc.

Atenea – Que Zeus t’il·lumini, Hermes t’ajudi en el viatge i a regatejar, ja el veuràs en molts edificis a tot Barcelona, Helios et doni un dia llarg i fructífer i en fi germana, deixem que et digui així, ja que tenim el mateix pare Zeus…un bon viatge.

Artemis – Gràcies, jo també et vull agrair que em tractis de germana i per tu brindo a Dionisos amb el millor vi que ell ens dona.

Va trucar el timbre. ¿Feia quan de temps que no trucava aquell timbre? L'espera llarga el va posar encara més nerviós. La porta es va obrir. Era ella, la Carme, la de sempre. Es va sorprendre molt de veure aquella cara després de tants anys. Era la mateixa. Els ulls oberts per la sorpresa i només va saber dir-li :- ¿Ets tu?.– ¿Puc passar?- va respondre.Ella es va apartar de la porta, sense dir res. Va entrar. El seu cos va fregar el de la Carme. Va sentir com l'emoció li esclatava en el pit. Varen parlar poc. Es miraven i miraven i els ulls ho deien tot. Tan a prop eren que no va poder resistir d'agafar-li la ma. Va notar l'astorament d'ella. No li va preguntar el que ell temia. Tants anys, i ara de sobte, un enfront de l'altre sense saber que dir, ni que fer. S'hi acostar i va fer-li un peto, lleu i sobtat, a la galta fregant el llavi. Aquells llavis que tant havia desitjat i somniat tantes vegades. No va poder i va preguntar que era de la seva vida. Ella tenia els ulls humits i va notar com l'hi tremolaven els llavis. S'hi acostar mes i els va besar, un bes curt, tant lleu però tant ple de desig. Ella no es movia, només tremolava mirant-lo. La va abraçar. Els cossos es van fondre i cap dels dos van poder resistir-ho. Les carícies i abraçades van donar pas a un desig contingut any rera any. El món va quedar lluny, molt lluny. Les pells van voler recuperar el temps perdut. La foscor del capvespre els va trobar ajaguts, junts, mirant-se i mirant-se, les mans corrien per les seves cares amb carícies que havien quedat emmagatzemades i ara sortien una rera l'altre, com les cireres d'un cabàs. Ella, recuperant l'alè, va dir-li que era casada, tenia fills i, ara que el món tornava a ser present, allò era una bogeria.– Te'n adones? Hauria estat millor que no haguessis tornat. Som una historia impossible…

Ll – Avui ets en des Pensaments?

M – Es que vull escriure algun text pel concurs aquest de GràciaNet, per Sant Jordi.

Ll – I no tens idees? No arreglem el món, cada dia, sense compromís però amb complicitat? Pots parlar una mica de tot, i un tros de res…

M – Senyora Lluna, Li importa si parlo?

Ll – No home no, com si fossis a Can Winston o Ca’n Jordi, tu fes el que faries cada dia,

M – Què diu que què?

Ll – Que facis el que fa la Gent de Gràcia, sortir de casa, agafar el Tramvia de Gràcia, anar a treballar,…vaja uns assajos sobre la realitat de cada dia. Com qui diu un diari d’un aborigen gracienc que viu, treballa, i passa desapercebut Eppur si muove!

M – M’agradaria més fer uns monòlegs políticofestius, però molt íntims, com qui vol parlar a cau d’orella. El que tu dius és com un Egometre, només parlar de mi, com anar mastegant el tap d’un retolador Carioca, no ho vull fer. Al final seria Eva i les llunes, o el meu bloc.

Ll – També pots escriure com si fessis un viatge. Un viatge a l’interior de Gràcia, com si fessis unes cròniques del guirisme en territori gracienc, Gràcia vista amb altres ulls. O unes reflexions des de fora, com unes reflexions d’un exiliat.

M – M’agradaria més una cosa més lleugera, més ecològica, més de natura.

Ll – Pots parlar dels animals típics de gràcia, la seva fauna.

M – Com si fos un petit racó de món? Com si l’hagués descobert jo?

Ll – Si, mira pots escriure sobre les costums de l’Elefant Trompeta o la Tortuga de Gràcia, que em sembla que te un nom oficial que es diu Tiocfaidh Ar La, o alguna cosa així. I aprofitar per fer una crida com Salvem els nostres boscos, o alguna cosa semblant, això sempre queda molt bé. Podries dir la Mer, o salvem el Mediterrani, o salvem Der Blaue, que seria més frapant.

M – També puc escriure sobre música, com el meu bloc fos El Pentagrama o una novel·la amb trama musical.

Ll – Encara que tu de musica poc, i al final el teu bloc seria un ball de bastons, un Bastonarium on rebries i et dirien de tot, menys bonic.

M – Si perquè parlar d’esports no, oi?

Ll – Pots parlar de cuina, fer un reportatge de la cuina de la Lola,

M – Serà la cuineta del mussol, no? Que no em dic Lola.

Ll – Es igual, pots parlar de plats exòtics, com un plat que sigui fet amb la closca de la poma. Encara que amb tu a la cuina poden haver-hi molts accidents domèstics….mala cosa.

Ll – Mira, escriguis del que escriguis, has de fer soroll! Una bona batzacada, una Batakada RadioActiva. Que tingui impacte, has de buscar la línia OTCH (ostres tu, ca horrible!), i un personatge que sigui el centre, que cridi l’atenció.

M – Un personatge que la gent pugui identificar, La Figurita del bloc, com a les teleseries sud-americanes?

Ll – Exacte, mira si tenen gent que les segueix.

M – Es que tenim molts malalts  xbasquet per aquest món.

Ll – Amb totes les propostes, ara podries triar-ne una, que ja n’hem dit moltes….

M – Si ara m’ho faré als daus de deu. Encara que a mi m’agradaria molt fer un bloc de viatges, de llocs exòtics, llunyans i propers….

Ll – Ara son de moda les illes Maurici, pots fer unes Cròniques Mauricianes, com si fossis un enviat especial.

M – Això amb uns tocs de pensaments de Festa Major, crec que seria el millor de tots.

Ll – I quan penses escriure-ho?

M – El 1897, per ser més exactes….

Ll – O sigui Adara mateix….Estàs com un llum….

M – Com una flor a la primavera…nena

Ll – Com un Adelfo….I perquè no fas com tothom, i poses el bloc de l’Alfons, el bloc d’en Xavier Florensa, el bloc del Xurret, o el diari de l’Emma.

M – I podria parlar de tu, podria posar el bloc de l’Harpia…

Ll – O sigui que a més, m’insultes?

M – Mira, és que amb tantes coses, ja no sé que escriure. Em sembla que escriuré sobre mi….i sobre tu…podríem dir-ne el mussol i..

Ll – Si, ja ho veia a venir, ara ja hi som tots, i segurament diràs el que tothom vol sentir, el ¿que seria Gràcia sense tu? El que deia, com un llum i cregut. Bona nit i tapat…encara que amb aquesta temperatura….

S'havia preparat molt de temps per si arribava aquest moment, l'esforç havia sigut gran, i ara…Estava davant de la pistola i tot eren dubtes. Tenia por. Una por que li feia venir tot de sensacions contradictòries. La sang li bategava en els polsos i li ressonava en el cervell com un tambor en meitat de la selva. Procurava no mirar a l'home de la pistola, per mes que li atreia la mirada i podia quedar-se amb la vista fixa i paralitzat per la por. Havia de conservar la calma. Els nervis el podien trair a l’últim moment. Darrera seu hi havia gent que confiava en ell, gent que ni tan sols coneixia. Però també hi havia la família, els amics,… tots es ferien solidaris d'ell. Tots li donaven suport moral, per mes que no fossin presents.Sabia que allò sortiria als diaris, i ja ho podia veure. Si actuava com li havien ensenyat tot sortiria bé, al menys era el que s'esperava. Però, i si no?La tensió era màxima, els segons, les dècimes de segon, tot el temps s'havia parat.El soroll de feia uns moments, quan tothom parlava fen un gran girigai s'havia parat. Ara tot era silenci.L'home de la pistola semblava tranquil, estranyament tranquil. Semblava que no era la primera vegada que ho feia. Ell va pensar, Quantes vegades ho deu haver fet? i el pitjor, quants, com jo, ha tingut davant?.  Quants han fracassat?. Tot un munt de preguntes li travessaven el cervell, turmentant-lo. Era necessari calmar-se, actuar fredament, com tantes vegades havia repetit. No era per això que s'havia entrenat tan de temps?.Que havia de fer?Sabia que tot dependria de unes dècimes, unes dècimes que el podien transformar en heroi….o perdedor. Ara era la seva oportunitat, una oportunitat única, i calia aprofitar-la.Va repassar mentalment el que calia fer. Pas a pas, que havia de fer cada part del cos. El gest més simple havia de tenir resposta immediata…..Sense moure un sol muscle, tots els seus nervis van anar-li donant la conformitat. Tots estaven a punt. Va respirar profundament, això el relaxaria. L'home de la pistola estava decidit a disparar i ell ho sabia, era qüestió de segons i havia de guanyar l'acció.Es va moure lleugerament, per tal de posar-se en millor posició. Va afermà els peus a terra. No volia tenir l'ensurt de relliscar.El tret el va sorprendre. Va ser com un tro i un llampec a l'hora. El soroll va semblar-li molt, molt fort. El seu cervell va donar l'ordre i tot el cos va actuar com una maquina perfectament engreixada. El tret l'havia tornat a la realitat i ell va actuar com li havien ensenyat, mil·límetre a mil·límetre, res no va oblidar. Va desplaçar el cos endavant, amb una increïble energia, va recuperar la verticalitat y en un parell de gambades va emborratxar-se de força. Quasi no tenia temps de pensar en res, sols fer meticulosament allò que havia de fer, amb ràbia, amb tot el cor i sols pensar en que molta gent confiava en ell.Va actuar com un llamp. Era una distancia curta, molt curta, però mai li havien semblat tan llargs aquells 100 metres fins l’arribada.

Havia anat a Lisboa atret com una ferritja de ferro és atreta per un iman. Sense saber com, ni per què. ¿havien sigut els records d’altres temps feliços? ¿era l’encant d’una sorollosa ciutat turmentada per l’orografia? Qui sap, sols va ser un dia que va arribar-hi. Aquesta vegada sol, amb el cor adolorit i la ment perduda.

Ara, al balcó de l’hotel, amb el llum net del migdia sentia l’olor de un mar que era riu o d’un riu que volia tossudament ser mar. Havia voltat i voltat per les grans explanades de Belem, les estretes pujades de Alfama, els dolços pastissos i la peculiar pronuncia de la gent. Havia visitat el seu amic Pesoa, assegut per sempre més, mirant com passava la gent. I a la nit havia assaborit aquella rica cuina amb l’aire d’una música trista i prenyada de melangia.Avui el sol l’havia desvetllat i al sortir al balcó va buscar, allà lluny el Teijo que caminava mansament cap el seu mar, anhelat destí. Es va sentir lleuger, com si el seu cos fos presa d’una inesperada però enyorada ingravidesa. Tancà els ulls i va omplir els pulmons d’aquell aire. Va sentir-se lliure, com mai. De sobte, el va omplir un atordidor vertigen. Obrí els ulls i va veure sota seu el Chiado amb els seus carrers plens de vida, els petits restaurants amb taules al carrer i la bigarrada barreja de colors de pell de la gent. Més enllà travessà la plaça amb la seva estàtua de ferro, els carrers amb els tramvies i per fi el Teijo que lliscava com una gran cinta metàl·lica, separant les terres. Sols llavors va adonar-se de les plomes blanques i grises que embolcallaven el seu cos ara ingràvit, penjat d’un cel blau amb petites taques blanques. L’envoltaven la lleugera brisa i per les seves orelles s’enrotllaven les llunyanes melodies de fados de tots els temps, el rítmic so de guitarres i acordions d’uns mariners que marxaven a descobrir meravelles que ni tan sols somniaven. Va voler cridar la seva retrobada llibertat i va sentir, com si fos fora seu, el crit de les gavines, que ara, era el seu crit, mentre s’allunyava buscant, ell també, el mar i els destins incerts.