Ll – Fent comptes?
M – Si, ara mateix estic fent comptes del que “costa” la biodiversitat, de protegir-la.
Ll – Si, deu ser car, però hem de protegir el medi ambient i la biodiversitat també és riquesa.
M – Cert. Ara mateix estic comptant el que ens costa protegir el linx ibèric.
Ll – Tot és poc per un animal en perill d’extinció. Si el perdem haurem perdut una bona peça en el entramat biològic…
M – Però per defensar-lo hem de “protegir” el medi, o sigui el bosc mediterrani, ja que sense el bosc, no pot viure el linx ni altres animals. La defensa és d’un tot, no només d’un animal. Un animal no és res, el que importa és el conjunt per poder tenir una de les peces.
Ll – Aquest discurs m’agrada. A que ve això? Tens por que no protegeixin el mussol?
M – No és això. He pensat que tothom pot estar d’acord amb la biodiversitat, en canvi en altres coses no ho admeten.
Ll – Com quines?
M – Per exemple, ¿quan gasta l’administració central per la diversitat lingüística?
Ll – A, ja hi som….ja deia jo….
M – No estem d’acord en que una llengua és una visió del món?
Ll – Si, però has de comprendre que….
M – Saps que cada dia es perden llengües a tot el món? Cada una que es perd, és una visió particular del mon que perdem.
Ll – Si, però és molt més fàcil que tothom parli una llengua….una de majoritària…
M – Llavors parlem xinés…tots, però tots.
Ll – Home, no seria rés descabellat.
M – Però quin xinés? A Xina és parlen més d’una desena de variants, com a mínim.
Ll – Tantes variants?
M – Mira, un idioma és una cosa viva, pel que sempre anem fent variacions per “explicar” noves coses, noves sensacions, etc. Al cap de tot, és només una forma de comunicar-nos i per tant a cada lloc es desenvolupa la “seva forma”.
Ll – Vols dir que no anem a d’unificació?
M – Tu creus que el castellà que parlen a l’Argentina és igual que el de Cuba o el de Valladolid?
Ll – Però tenen una base…
M – Si un andalús no vol que l’entenguis i es tanca en banda, et pot ser molt difícil entendre exactament el que diu. I estic parlant de només uns centenars de quilòmetres de distancia. Amb l’experiència de tenir molta gent aquí que parla amb un fort accent. O sigui que si de sobte vas a un país de sud-americà i vas al camp pot ser que ni els entenguis, tot i parlar teòricament en el mateix idioma.
Ll – I que te a veure tot això amb la biodiversitat?
M – Que tothom accepta que hem de protegir la biodiversitat i en canvi ningú accepta la diversitat lingüística i la seriosa “protecció” de les llengües minoritàries…
Ll – I a que ho atribueixes aquesta actitud?
M – Penso que la biodiversitat, ara mateix, sembla una cosa idíl·lica, una cosa que ens han venut tant be que ara ho acceptem ja que és molt bucòlic. Però la llengua és una forma de “domini” no una forma de riquesa, i que si tu has de saber la “meva” llengua, ets tu el dominat i jo el dominant.
Ll – Pot ser això…
M – Doncs no és veritat. El que sap més llengües és sempre el de més cultura, el que pot veure el mon de més maneres, pot tenir una amplitud de mires més ample.
Ll – Però els infants han de començar amb un idioma, després dos, tres, etc.
M – I qui et diu que ha de ser un de primer? Ha d’haver-hi un de vehicular, de traspàs, però pot aprendre varis idiomes a l’hora. Cap problema. Pots tenir un idioma de l’entorn i un altra de família. Però d’important és protegir d’idioma minoritari, sigui quin sigui.
Ll – Veig que ets favorable a la diversitat ¿no?
M – Crec que en això resideix la riquesa. Tu estaries ben alimentada només menjant patates o mongetes? No és millor menjar variat, fruita, verdura, carn, peix, etc?
Ll – Si jo fos una persona m’agradaria variar…
M – Ja som al cap del carrer.
Ll – Doncs si…