M – Ahir en Cani va anar a la Casa de la Vila.
Ll – Com va ser això?
M – Fa dies van convocar a tots els que viuen a l’illa on viu per parlar dels gats que malviuen a l’interior de l’illa.
Ll – I tu hi vas anar?
M – Com que sabia que hi anava, em vaig plantar a la teulada, i vaig veure que tenien una finestra oberta. Vaig mirar per la finestra.
Ll – No et van veure?
M – Soc petitó i la gent anava a la seva, no van mirar a munt.
Ll – Explica, explica, que va passar?
M – El de sempre. Aquest xicot no canviarà mai. Va seure en un lloc discret, com sempre. No va dir aquesta boca és meva i va escoltar. Fins que van començar a dir algunes coses i ell va començar a escalfar-se. Al final va aixecar la mà per demanar la paraula.
Ll – I què? Va fer el de sempre?
M – Si. Quan van donar-li la paraula va dir el contrari de tot el que havien dit. Com és natural. Primer va fer preguntes, com sempre, del tipus ¿O sigui que la llei de protecció dels animals defensa als gats i no a les rates? ¿Les rates no son mamífers com els gats? I més coses com ¿La llei te una norma d’aplicació? ¿Com s’aplica? ¿de que depèn? Etc.
Ll – I la gent que deia?
M – Al principi van quedar una mica parats. Després es van dividir en dos bàndols, els que aplaudien al Cani i els que l’atacaven. Encara que amb els arguments dels que l’atacaven vaig pensar que no hi tenien res a fer.
Ll – I com va acabar?
M – Doncs amb quatre dones que van arribar a l’insult i després quasi a les mans. Algun cop de ventall hi va haver. I crits com si fossin gats enfurismats. Al final van donar la raó al Cani, que havia dit que el problema no eren els gats, si no les persones. I li van donar la raó molt contundentment.
Ll – O sigui marro, marro.
M – Si. En Cani va fer unes pinzellades de les seves. Va donar dades, etc. Total es va ficar amb les formes de “defensar” els gats i la de “defensar” les persones. Sembla que guanyen els gats. I així ho va fer veure.
Ll – No el van estovar a ell?
M – No, però el van atacar. Llàstima que amb arguments tant tontos que no va tenir cap problema en rebatre’ls. Al final els “experts” que van portar els del ajuntament van anar a parlar amb en Cani. Va ser una conversa molt tranqui-la, serena i distesa, ja que sembla que pensaven igual.
Ll – O sigui que el nostre Cani va fer el numeret de sempre. No pot resistir-ho, és així.
M – Però ahir va ser de molt baix nivell. Era fàcil. Era el “poblets gats” i que els veïns es fotin. I el pitjor és que els que defensen això no s’adonin del que diuen.
Ll – M’ho imagino. És que a les grans ciutats la gent està molt sola, tenim molta solitud, i lligat amb una cultureta més aviat justa, porta a considerar els animals com a persones (antropormitzar) i depreciar a les persones. I els animals es poden estimar, però ens equivoquem quan els convertim en els nostres fills. Moltes persones diuen ¿no fas cas a la mama? als seus gats o gossos. Això és aberrant.
M – Penso igual. Soc un mussol i no m’agradaria em tractessin com una persona humana.
Ll – Mira qui parla….per que tu parles….no se si m’explico…..
M – Coses del Cani. Incongruències humanes….com sempre qui més parla pitjor actua.