Subscriu-te als
Apunts
Comentaris

Somriure sorneguer

Fa uns dies que no sembla que es parli de res més. Des que Ana María Rios ha sortit a Interviú en top-less i ha començat la ruta de les teles que no paren de parlar-ne.

Ara bé, cada cop que penso que li diuen la "gallega de Cancún" i penso en el que vol dir gallega a Mèxic* penso "I tant gallega! I per partida triple!" Imagino que als mexicans també els deu fer molta gràcia, que ella sigui coneguda amb aquest nom. Molt escaient.

 

* Aclariment: A Mèxic "gallega" tan vol dir espanyola com tonta. Òbviament, també vol dir "natural de Galícia".

A veure quan tarden….

Aquest país és tan mediocre, que em pregunto quan tardaràn les pistes d'esquí a demanar subvencions a la Generalitat a causa de la mala temporada que estàn tenint.

Una mica serà com els pagesos: si la collita és dolenta la Generalitat se n'ha de fer càrrec; si és bona els beneficis van a la butxaca del pagès. De fet, no he entès mai perquè un pagès té dret a ser subvencionat si el seu negoci falla, i en canvi la botigueta del meu carrer no pot ser subvencionada quan la gent va a comprar a un altre lloc i deixa de ser rentable.

Bé, no m'embalo més… però em jugo un pèsol que d'aquí poc sentirem els típics "Si no subvenciones el (meu) negoci (privat i que ha crescut mercès a l'especulació i maltractament diari de la Natura,) hauré de tancar i deixar x persones/famílies sense feina ni ingressos. I tu no vols això, oi senyor President?".

Mediocritat

Vivim temps mediocres. Si som capaços d'abstraure'ns una mica de la realitat i agafar-ne distància ens adonarem que aquests temps, els del políticament correcte i les accions preventives, són d'allò més mediocres. No existeix en aquest moment cap figura mundial que representi el bo i millor de la raça humana. Cap líder, cap cabdill, cap figura que sigui capaç de fer anar la Humanitat un pas més enllà.

I Catalunya no n'és una excepció. De fet, al meu parer estem governats per la generació de dirigents més mediocres en segles No només això, sinó que els sindicats també estàn dirigits per sindicalistes més mediocres que es recorden. Tampoc tenim cap artista brillant, ja s'han retirat o mort tots els bons. A nivell de ciències, no recordo ara mateix cap científic català especialment transcendental per la ciència mundial. I a nivell esportiu… bé, doncs tampoc.

Temps mediocres. Vivim temps mediocres sense visos de millorar.

Dues bones coses juntes

Avui llegia a varis mitjans que google i algunes entitats catalanes s'han posat d'acord per digitalitzar i fer accessibles milers de llibres lliures de drets d'autor. Això és bo, molt bo per a tothom.

D'altra banda, l'altre dia llegia a ca'n caballé d'una màquina que és capaç d'imprimir en 10 minuts qualsevol llibre disponible al google books.

Això vol dir que si tot va bé, el fons documental d'algunes biblioteques catalanes estaria accessible des de qualsevol punt del món, preparada per ser impresa en menys d'un quart d'hora. De moment, tenen accés a 2.5 milions de llibres a través de google i altres entitats.

No se sap quants llibres formen el fons documental de Google Book, però afirmen escanejar uns 3.000 libres diaris. Un milió anual.

Milions de llibres que estaràn, per primer cop a la Història, a l'abast de tantíssima gent. No és fascinant? 🙂

 

PS: Impagable el vídeo del dia: l'activitat de dos gats durant 10 hores 🙂 

L'Alex m'ha reenviat aquest meme, i per fer una excepció el contestaré… 🙂

  1. A casa meva no teniem televisió, i ma mare em castigava no deixant-me llegir (que era un drama!)
  2. De petit volia ser conductor d'ambulàncies per poder-me saltar els semàfors. Després vaig decidir ser veterinari i he acabat teclejant un ordinador.
  3. Em fascina llegir, la meva sèrie preferida és la "trilogia" de les Fundacions, de l'Isaac Asimov (una reverència sisplau). De fet, la "trilogia" són 7 llibres…
  4. He viscut i treballat a dos continents diferents, i un total de 4 estats amb els seus corresponents 4 idiomes… i malgrat tot sempre he sigut català 😉
  5. No m'agraden els memes

Apa, fet! 🙂

Impressionant…

1 – Mòdul bàsic

En català: Tres bruixes miren tres rellotges "SWatch". Quina bruixa mira cada rellotge?

En anglès:Three witches watch three Swatch watches. Which witch watch which Swatch watch?

 

2 – Mòdul avançat

En català: Tres bruixes travestis miren els botons de tres rellotges "Swatch". Quina bruixa travesti mira els botons de cada rellotges "Swatch"?

En anglès: Three switched witches watch three Swatch watch switches. Which switched witch watch which Swatch watch switch?

 

3 – Mòdul "sobrat"

En català: Tres bruixes sueques transsexuals miren els botons de tres rellotges "Swatch" suïssos. Quina bruixa sueca transsexual mira a cada botó de cada rellotge "Swatch" suís?

En anglès: Three Swedisch switched witches watch three Swiss Swatch watch switches. Which Swedisch switched witch watch which Swiss Swatch watch switch?.

 

[Via: El agujero del gusano]

Els gestos i la veu

D'un actor importen bàsicament dues coses: com es mou i com parla. Tots aquells que han fet teatre (i em refereixo en un escenari, no en un estadi de futbol) saben que declamar és possiblement la part més complicada de l'interpretació. Assumir un personatge no és només moure't o emocionar-te com ho faria ell, sinó expressar-te com ell ho faria.

Si en un teatre és vital la declamació, en els productes destinats a la televisió o al cinema perd pes la declamació i n'agafa l'expressió. El fet de poder repetir les tomes permet que l'actor es submergeixi una mica més en l'expressió i deixi de banda la claretat. Així, podem trobar personatges amb un fil de veu, o amb accents bastant tancats que en un teatre resultaria difícil d'entendre.

Per tant, al construir un personatge l'actor ha de concentrar-se en realitzar uns moviments determinats (no es mou igual un personatge de l'alta societat que un venedor de mercat, per exemple) i proporcionar una veu adient a aquest personatge. L'accent, la forma de dir les coses, l'slang (en cas de ser anglòfon), el to… tenen una importància cabdal.

Per això em molesta sobremanera el doblatge. O, més exactament, la imposició de la versió doblada. De fet, li estem arrancant a l'actor la meitat de la seva interpretació, de la seva feina, del seu valor artístic. No té res a veure una película rodada als suburbis de Londres, (per exemple) en versió original on podem apreciar els diferents accents, la forma de parlar dels barris, les expressions pròpies de la zona… que la seva versió doblada on tots parlen un català estàndard. Evidentment, tots els matisos, tots els dobles significats, tots els jocs de paraules els perdem en un doblatge.

A Gràcia tenim l'enorme sort de comptar amb cinemes on poder gaudir de les veus i la feina originals. Per tant, podem escollir entre veure la película en versió original o anar-nos a un altre i sentir-ho doblat. Ho trobo bé, cada ú pot escollir el que més li agrada. Però en canvi, a la televisió això no passa. Algunes cadenes, com les que depenen de la CCRTV i recentment també les depenents de RTVE, ens permeten mitjançant el dual accedir a la versió original (i si cal podem subtitular-ho amb el Teletext). Però d'altres cadenes obliguen a veure-ho doblat. I em fa ràbia.

I és que, per exemple, a la sèrie House el protagonista (el doctor) és anglès. Anglès amb poc accent degut a la seva estada als USA, però anglès. I aquest és un dels punts clau del personatge, que ens ajuda una mica a entendre perquè és tan diferent de la resta, perquè té aquest humor…clar, si és que és anglès!!! No americà!!! Però és que, si sentiu els comentaris del director, veureu que la búsqueda de l'actor li va costar precisament perquè buscava un accent molt determinat. Poc americà, amb veu gruixuda… i el va anar a buscar a UK.

Per tant, un fet imprescindible pel director es converteix totalment en secundari  intrascendent gràcies al doblatge. Quina ràbia!

Aprendre idiomes

Segons deia en un altre apunt, una llengüa no és només un conjunt de sons sinó una visió del món. Estrictament parlant, aprendre un idioma és relativament senzill ja que tan sols cal memòria per a recordar els nous sons fonètics per aquelles paraules que ja sabem dir d'una altra forma. Aquest procés pot portar temps, depenent de la facilitat o memòria de cada ú, però és relativament senzill.

Ara bé, la part més dura de l'aprenentatge d'una llengua es dir les coses tal com les diuen els nadius. No només es tracta de fer servir els mateixos sons, sinó d'ordenar-los d'una forma precisa i verbalitzar-los utilitzant una cantarella concreta. La única forma d'aconseguir-ho passa per l'immersió cultural. Una llengua no només epxressa fets objectius sinó també una forma de veure i entendre el món i els sentiments. Submergir-se en la cultura et donarà les eines necessàries per saber i entendre perquè les coses es diuen com es diuen.

Resumint, podriem dir que aprendre un idioma és un procés de memòria, però dominar-lo  requereix de l'immersió cultural. Per això ens és tan complicat parlar llengües d'origen llunyà (com podrien ser l'alemany, l'anglès o el finlandès): la cultura que representen és tan diferent de la nostra que no podrem dominar-la si no anem a viure amb ells una temporada.

Les llengües, o idiomes, no són només un mitjà de comunicació sinó també una eina d'expressió. Al llarg de la Història podem observar com cada comunitat ha forjat una llengüa pròpia que li permet expressar la seva simbiosi amb el món que l'envolta. Així, si la forma de construir les cases ens indica el clima i entorn natural en el que viu la comunitat, la llengüa ens permet conèixer de quina forma veuen i viuen la vida. És, per dir-ho així, el portaveu de la cultura. Tot allò que diferencia una comunitat d'una altra queda reflectit en la forma d'expressar-se, i per tant, en la parla.

L'accent, la forma d'ordenar les frases, el to, les paraules usades per designar els objectes… totes aquestes característiques ens ajuden a comprendre la realitat del grup. No és casualitat, per exemple, que a l'anglès s'emprin paraules molt curtes, o que una mateixa paraula dessigni l'acció i el fet, mentre als idiomes llatins utilitzem una paraula diferent per a cada ocasió. (Un exemple perfecte seria la paraula "cook", que els saxons empren per dessignar, indistintament, la cuina, el cuiner i el fet de cuinar.)

Per tant, quan a una comunitat se li impedeix seguir emprant la seva llengüa natural i se li imposa una de nova aquesta és immediatament adaptada i en sorgeixen les diferències amb la llengua original. D'aquí en provenen els dialectes, en primera instància, i les llengües noves amb el pas del temps.

Al meu entendre, doncs, les llengües van lligades a la cultura. En són una part, potser la més "visualitzable", de les característiques pròpies de cada comunitat. Entenent com a llengüa no només un conjunt de sons sinó també una forma determinada d'ordenar-los.

Preventivament…

Des de fa un temps, la paraula "preventiu" em fa com por. Cada vegada més em sembla que la parauleta es fa servir per poder actuar allà on la llei no ho permet. Així, ens hem acostumat a les guerres preventives, que no són guerres de facto; a les mesures preventives als aeroports, que no vol dir que tots siguem terroristes fins que es demostri el contrari; als tancaments preventius de diaris, que no vol dir que calgui tancar tots els que no són escrits en castellà; etc. Al meu parer, s'ha trobat una drecera per aplicar un determinat criteri mentre esperem que la Justícia, que sempre és lenta i recargolada com ella sola, ens digui si allò que es vol fer és legal o no, i si es té dret a fer-ho. Així, si arribat el cas la Justícia diu que les mesures preventives no eren correctes el mal ja està fet i ja s'ha aconseguit el que es volia.

Tot això em ve al cap perquè avui he llegit que els municipis on va tenir lloc una rave aquest passat Cap d'Any (Polinyà, Palau-solità i Plegamans) s'han queixat que la policia no va actuar amb contundència (una altra paraula que cada cop em sona més grisa) per evitar que tingués lloc. Malgrat no ocasionin cap incident rellevant als municipis on es desenvolupen. I el conseller d'Interior s'ha afanyat a dir que es crearà una llei per actuar preventivament en aquests casos.

Ras i curt, ha vingut a dir: "Farem una llei per tal que la Policia pugui entrar a propietats privades sense permís del jutge de forma preventiva". És a dir, tot el sistema legal de protecció de la propietat privada no servirà de res en el moment que la policia vulgui, preventivament és clar, entrar a casa teva.

I no dubteu que ho faràn. La llei, em refereixo. 

« Newer Posts - Older Posts »

Aneu a la barra d'eines