desPensaments

L'última tongada de llibres que em vaig comprar van estar tots relacionats, d'una forma o altra, amb Roma. Casualitats de la vida, comprenen els tres períodes més interessants: el naixement de l'Imperi, la màxima esplendor i la foscor que va seguir al seu desnonament. Tots tres formen part de la col.lecció d'El País, i els podeu trobar per 2€ a la llibreria Aura (al c/Gran).

• Carlemany, de Harold Lamb. Darrerament la figura de Carlemany havia aparegut com a una influència en alguns dels llibres que m'estava llegint, o sigui que no m'ho vaig pensar dos cops  quan vaig veure el llibre. El llibre en si potser és una mica avorridot, li falta ritme per enganxar-te i com a bastantes biografies està tan plena de personatges i fets històrics que se'm feia impossible recordar qui era cada ú. Però certament et dóna una nova visió de l'Europa (o el seu embrió) de finals del s. VIII i principis del IX.
• Els darrers dies de Pompeia, de E.G.Bulwer Lytton. Llibre bastant gruixut, explica una bonica història d'amor ambientada en els darrers dies de la famosa ciutat soterrada, oblidada i re-descoberta 16 segles després. Interessant més per l'ambientació que per la història en si, permet copsar com devien viure en l'època romana i fins i tot descobrir algun fet sorprenent, com per exemple que els romans feien servir vidres a les finestres. Al acabar-lo m'ha sorgit la mateixa pregunta que em faig cada cop que veig, llegeixo o m'expliquen alguna cosa de l'època romana: sóc l'únic que visualitza l'Imperi Romà com una època molt lluminosa i l'Edat Mitjana com a fosca? Sóc l'únic que visualitza l'època romana com una primavera perenne i l'Edat Mitjana com un hivern realment cru?
• Aníbal, de Gisbert Haefs. De tots tres,és el que més m'ha fet disfrutar. Difícil al principi, un cop hvan haver passat 80 o 100 pàgines em va enganxar i no he estat capaç de deixar-lo fins que l'he acabat. Al contrari del que sembla pel títol, no només ens explica la història llegendària d'Aníbal (l'estratega més gran de la Oikumene/Mediterrànea, superant Alexandre, Napoleó, Hitler, etc) sinó que ens introdueix en la història de la desapareguda Kart Hadtha / Cartago. Segurament escrita de forma bastant partidista, m'ha mostrat un passat que m'imaginava però no concretava. Comerç, pactes, nacions moribundes, nacions que naixien, nacions estables… un poti-poti de països que poblaven la Mediterrànea e intercanviaven, comerciaven i guerrejaven els uns amb els altres. Certament, una època molt diferent a la que ens mostra el llibre Carlemany, i possiblement molt millor. I al acabar-me el llibre, una pregunta em va sorgir tota sola: és casualitat que l'aparició i extensió del Cristianisme i la brutal regressió a períodes molts obscurs dels pobles mediterranis coincideixin en el temps sense ser-ne causa i efecte?

Ostres, la petada de GràciaNet ens ha deixat ben fora de joc. Són dies que tohom està liat, i tots anem escassos de temps per posar-nos a instal.lar de bell nou tot el sistema de webs, correus, ftp's, dns, mirrors i dominis externs allotjats que teniem montat. Hem hagut de robar temps a tothom per intentar deixar-ho restaurat en  breu.

En fi, ara toca configurar-ho tot de nou. Afortunadament, totes les dades (webs, correus, bases de dades, usuaris, etc.) han pogut ser restaurades i ara es tracta només de realitzar els ajustaments necessaris degut a les actualitzacions de versions i la nova ubicació d'alguns programes (hem aprofitat per passar-nos de RedHat a SuSE)

I lo pitjor… reconfigurar tot el sistema de correu electrònic. No només hem canviat de distribució sinó també de MTA: abans utilitzàvem qmail i ara ens passem a postfix. A més, al treballar amb IMAP hem d'intentar que no es perdi cap correu (més em val)…

Els déus siguin amb nosaltres 🙂 

Estic llegint un llibre (Aníbal, de Gisbert Haefs) que ja comentaré quan l'acabi on hi he trobat un paràgraf que m'ha fet somriure molt. Desconec si el que hi afirma és cert (he mirat per la wikipedia però no hi he trobat res similar) però en tot cas podria ser una bona explicació dels noms que usem actualment per anomenar aquest Estat en el que ens ha tocat viure, i algunes ciutats que encara avui existeixen. Segur que amb una mica d'esforç podeu reconèixer ells llocs dels que parla.

Diu així:

A menos de cien millas por encima de la desembocadura del Baits había surgido un nuevo centro del creciente imperio. Como la región rebosaba de conejos, Amílcar había llamado al lugar Ispani, Ciudad de los Conejos; la mezcla de lenguas de púnicos, númidas, libios, turdetanos y otros pueblos, hizo que el nombre de la ciudad no tardara en convertirse en Ispalí, o Hispali; sin embargo, la ene se mantuvo en la denominación de la región: poco a poco, Ispania se convirtió en el nombre del sur de Iberia. (…)

Més endavant, m'ha fet gràcia una afirmació sobre una forma de parlar que encara avui perdura:

– Cómo se llama el lugar? -Asdrúbal chasqueó la lengua

– Comienzo a acostumbrarme a la pronunciación de aquí, tienden a contraerlo todo. Kart Iuba: Karduba.

La Mel va venir a viure a casa amb mi i l'Ona el passat mes d'Agost. Tenia només dos mesos, i el que jo volia és que li pretenia és donar-li companyia a l'Ona, que es passava moltes hores sola a casa mentre el menda currava per poder menjar 😉

La Mel ha resultat ser una gateta molt dolça. Al ser tan jove té una energia que no s'acaba mai, i acostuma a perseguir els enemics imaginaris que troba per tot arreu. Quan es cansa, no dubta a venir i demanar carícies… se la sap llarga! 🙂 A les nits escalfa el llit ja que no li agrada dormir sola, i quan et lleves sempre és la primera en dir el "bon dia". Jugar és la seva primera opció en tot moment, i sorprèn que sent tan menuda pugui moure's tant i de forma tan ràpida.

Desafortunadament, amb l'Ona no es porten gens bé. Es passen el dia en habitacions separades de forma voluntària i quan s'ajunten sovint es s'intimiden bufant-se o perseguint-se pel pis. Amb la mala sort que n'hi ha una que és bastant més gran que l'altra i sempre té les de guanyar, clar. Sort per una, desgràcia per l'altra.

Així doncs, entre els tres hem rumiat que cal buscar-li una família d'adopció a la Mel. Un lloc on no hagi d'estar constantment alerta pels ensurts de l'altra, i pugui disfrutar una nit sencera de son sense sorpreses 😉 A canvi, a casa tornarà la calma, ja que les esbatussades, corredisses, miols i esbufades s'hauràn acabat. I les dues, al estar ja separades, es podràn relaxar. I jo amb elles.

Si us agraden els gats i creieu que podeu acollir a la Mel us agraïria que em deixéssiu un comentari. Per acabar de convèncer-vos hi poso un parell de fotografies… no em direu que no és un encant! 🙂

ACTUALITZACIÓ: Avui, 22 de Desembre, li he trobat una nova llar. Trist, em sento trist per haver-ho hagut de fer. Però content per ella.  Sigues molt feliç, preciosa…. 

(…)En aquel instante me pareció que un informativo no era más que un canal de la televisión en el que sólo se mostraban desgracias. Igual que existían programas en los que te enseñaban a hacer una estantería y había otros en los que los videoaficionados grababan a familiares partiéndose la crisma, existían programas en los que sólo se pasaban pequeños cortometrajes cuyo contenido estaba destinado a tocarte los cojones a todos los niveles. Eran los telediarios. La gran noticia era no sólo que se podía cambiar de canal, sino que se podía apagar el televisor.

[via: El Sentido de la Vida] 

Una de les millors definicions del TN 🙂 

Possiblement ningú discreparà en l'afirmació que la nostra societat s'està convertint en una societat prestadora de serveis. Les manufactures cada cop més es realitzen en països del 3r món i el producte resultant s'importa per posar-los directament a les nostres botigues. Aquests productes són bastant similars (en qualitat i preu) per a casi tots els  majoristes (marques), provocant d'aquesta forma que el fet que diferencia una marca de l'altra, o una empresa d'una altra, és el servei. De fet, la majoria d'empreses basen la seva publicitat, o el seu fet diferencial, en l'excel.lència en el servei i per tot arreu es creen departaments d'atenció al client.

No obstant, i al contrari del que seria d'esperar, el servei que rebem els usuaris d'aquests productes, o clients d'aquestes empreses, és cada cop pitjor.

Hi ha dos exemples que m'agradaria comentar: la restauració i els grans magatzems.

Referent a la restauració és bastant evident que la qualitat del servei ha anat baixant en els darrers anys. Aquell cambrer professional que ens atenia fa uns anys, que era capaç de recordar tot el que una taula demanava sense apuntar-s'ho, que et recordava com a client habitual i sabia els teus gustos, que es coneixia perfectament la idiosincràcia de la seva clientela i tots els productes que tenia… ja no existeix. Els empresaris del sector han apostat per sous baixos i treballadors temporals on l'experiència no és un grau. Treballadors no qualificats que ni són experts en restauració ni, evidentment, enfoquen la restauració com un treball de futur. Per a ells, és tan sols una feina que durarà un temps molt limitat, mal pagada i amb horaris cada cop més amplis. Per tant, és comprensible que la seva implicació sigui mínima. Això també provoca que el servei sigui molt més lent, ineficient i llunyà. No li demanis a algú que cobra poc i a qui no li renovaràn el contracte que s'impliqui en el negoci ja que, faci el que faci, aquesta és tan sols una feina temporal i mal pagada, que cal fer-la per sobreviure però no per viure.
Al final, resulta que els clients paguem un servei de qualitat bastant baixa en un sector on els preus han pujat de forma gradual i constant, fent-nos pagar a preu d'or un cafè que, si hem tingut sort, ens serviràn en menys de 10 minuts. A Gràcia, un exemple el podem trobar a la Cafeteria Aroma, on la rotació dels treballadors és constant i, si tens temps per fixar-t'hi, es pot observar com de mal optimitzat està el servei, redundant en lentitut, entrega de productes erronis i tantsemenfotisme dels cambrers.

Un altre exemple són els grans magatzems. Quan anem a comprar a un lloc d'aquests sabem que no podem demnar ajut a ningú. Aquella persona que està allí per ajudar-nos, que hauria de conèixer tots els productes que venen juntament amb les seves característiques, que ens hauria d'orientar a trobar el que més encaixa amb allò que volem… senzillament no existeix. Quants cops ha passat que li fem una pregunta una mica (massa) tècnica i se li posa una cara de "A mi què m'expliques?". El motiu és el mateix: són treballadors temporals de qui la implicació està en consonància amb el sou que reben i, de fet, el seu contracte no està en funció dels seus coneixements sinó de la rentabilitat que el propietari (o junta) li vulgui donar al negoci.

De nou, doncs, ens trobem desamparats i sabem que, si la caguem, ens haurem de menjar el marró ja que ningú ens ha pogut assegurar que aquell producte és justament el que necessitem. I aconseguir un canvi és difícil en molts casos, ja que per saber que aquell producte no et serveix l'has de provar però si el proves ja no el pots tornar.

Així, ens hem convertit en una societat prestadora de serveis, que contradictòriament ofereix uns serveis de molt escassa qualitat.

Ahir llegint aquest apunt de l'Alex vaig començar a recordar la meva adolescència, sobretot aquella part relacionada amb el rock en català que es va viure a comarques durant els anys 80. No recordo com va començar tot, ja que em va enganxar en ple inici de la pubertat i les meves hormones em disminuïen la capacitat de retenció. Però si la memòria no m'enganya (i a vegades ho fa) la música en català va començar a sonar a la ràdio arràn d'una llei, o norma, que obligava a un cert minutatge de música en català a la ràdio, a l'estil del que ja feien a França desde feia anys. O com a mínim, a la ràdio depenent de la CCRTV.

Les emisores van haver de rebuscar, ja que fins aquell moment la música en català no era gens popular. D'abans del boom, recordo haver escoltat Duble Bubble, GREC i la Companyia Elèctrica Dharma. Però de cop la música en català començava a arribar. A la ràdio sonaven Sau, Sopa de Cabra i Sangtraït. Van afegir-se Els Pets al cap de res. Els Lax'n'Busto van començar a sonar arràn de la denúncia d'una professora per calúmnies en una canço. Com era d'esperar, la cassette (amb la cançó dedicada a Carme Flavià) va començar a rular per tot arreu. De Girona seguia arribant gent, ara Umpah-Pah i els Kitsch, i s'afegien també els (sabadellencs?) Tancat per Defunció, els berguedans Brams, els Pixamandúrries i tants d'altres que ja no recordo… En aquells moments els concerts per la comarca ja eren habituals, i cada setmana podies escollir algun concert o altre. Els grups locals també semblaven despertar, nois dels instituts feien un LP sota el patrocini de l'Ajuntament i alguns locals s'animaven a posar música en directe.

Durant un parell d'anys durant el bon temps cada setmana tenia una certa rutina. Algú deia: "Toca Sau el divendres a XXXX, anem-hi?". Vinga, decidit, divendres toca borratxera concert. Arribava el dia, et posaves la samarreta reivindicativa pertinent, les bambes, pantalons tronats, 2mil peles a la butxaca i cap a al la barra concert. Allà et trobaves amb tothom: companys de classe i de borratxeres; coneguts només nocturns; gent que t'havia convidat la setmana passada quan estava rera la barra i el concert havia acabat; la mossa amb qui, just fins abans del tercer viatge a la barra, volies passar la resta de la nit;…

Desafortunadament també et trobaves amb aquella amb qui t'havies liat en aquell concert el mes anterior, quan tu realment volies petonejar la seva amiga. També aquell amb qui et vas mig barallar en un concert d'ska… Però el concert començava, tot s'oblidava, tothom cap dins la pista o el camp de futbol pertinent, tots a cridar i saltar.

1 hora, 1 hora i mitja fent el boig. O 2. Saltant, cantant, cridant, "ballant"… En acabar la música, temps de fer un parell de beures més, i caure rendit a terra.

El proper tren no passa fins al cap de 4 hores, o sigui que aquesta nit també la passaràs a l'aire lliure, explicant les aventures del concert, buidant els darrers gots, rient amb altres borratxos que també han d'esperar el primer tren per tornar a casa.

I així, entre música i reivindicacions, cremàvem les nits i deixàvem lliscar els mesos mentre ens creixia la barba i apreniem a emborratxar-nos 🙂

Després de posicionar-me en contra dels Dies Mundials de l'Hipocresía, no puc evitar pronunciar-me sobre la inutilitat de les ONG's.

Actualment tothom sembla d'acord que les oenegés són necessàries i, fins i tot, imprescindibles. Al meu entendre, la seva tasca en tant que a resultats, és nula. Si deixem de banda els criteris d'auto-satisfacció que n'obtenen els seus integrants i mirem el seu impacte global coincidirem que no han ajudat gens a fer d'aquest un món millor i més equilibrat. Fa molts i molts anys que aquestes organitzacions acudeixen als països pobres per ajudar a la seva gent, a intentar que visquin millor i, en definitiva, a procurar donar-li's una vida millor. Tot plegat ha resultat un fracàs estrepitós. El món és avui dia molt més desequilibrat que fa 20 anys. Els pobres són més pobres, i els rics som més rics. Així doncs, sembla clar que no se'n surten. Els números canten, no m'invento res.

Però clar aclarir-ho. Les ONG's, en si mateixes, no són culpables del desequilibri. Passa que, amb l'excusa (o justificacio) que les ONG's han d'arribar allà on no arriben els països, aquests cada cop arriben a menys llocs (de forma totalment premeditada) fent recaure sobre aquestes organitzacions la quota de solidaritat. Al final, quantitativament, els diners i ajudes que reben els desafortunats són menors, ja que els Estats s'estalvien els diners que hi haurien de destinar i les ONG's ho han de fer amb capital privat, i quatre subvencions ridícules. Una altra cosa seria que la UE, els USA i els països del 1r món mantinguéssin, i fins i tot ampliéssin, els diners destinats a les ajudes del desenvolupament per una banda i les oenegés per l'altra seguissin fent el que fan, però millor.

Però no. Els Estats han cedit la seva responsabilitat a aquestes organitzacions, amb el seu beneplàcit i l'aplaudiment generalitzat de la majoria de la població. Els hi dónen uns diners (menys dels que destinarien si fóssin ells els encarregats) i se n'obliden. Indirectament, aquestes organitzacions van creixent fins a converitr-se en autèntiques transacionals que dediquen gran part dels diners en mantenir la seva pròpia infraestructura. És a dir, en comptes d'aprofitar l'estructura ja creada pels Estats n'hem creat una de nova, amb menys diners i menys capacitat d'acció i reacció, pagades una part amb fons públics i una altra part amb les aportacions voluntàries dels socis que no milloren en res el que teniem.

I no, a mi no em dóna la gana d'apuntar-me a una ONG i que els meus diners, en comptes d'ajudar a qui necessita (posem per exemple) un generador elèctric vagi a parar a la secretària que se sent realitzada treballant en una ONG, o que serveixi per pagar el bitllet d'avió al metge que va un Simpòsium Internacional a Cancún. Jo vull que els meus 10 eurus vagin a parar íntegrament a comprar aquell tractor que necessiten a Kenya per poder llaurar els camps. I això és impossible. Ningú t'ho garanteix, ni t'ho pot garantir.

Al meu entendre es ONG's haurien de ser petites organitzacions, autònomes, de voluntaris, que dediquin els seus propis diners i temps a desplaçar-se, alimentar-se i formar-se, i que utilitzin els diners que jo regalo per fer-los arribar als països on jo he decidit que s'hi inverteixen. No em dóna la gana que amb la meva aportació es pagui el sou d'algú a qui el seu egoísme l'ha portat a ajudar als altres per tal de sentir-se millor.

Per tant, resumint, les ONG's no han ajudat a millorar res, sinó que han vingut per substituir a qui ja era allà. Si de cas, han ajudat a millorar els comptes de resultats dels Bancs, ja que abans els diners estaven als Pressupostos i ara, en canvi, els tenen ells. 

Aquest mes ja m'he avançat al regal de Nadal i m'he regalat un PC nou 🙂 Un company de feina es desfeia del seu i me l'he quedat a un preu bastant mòdic. És tot un canvi respecte al que feia servir ara, he passat d'un Celeron a un Pentium IV, de 60 GB IDE a 160 GB S-ATA, i s'ha doblat la RAM (ara n'hi ha 1 GB). També he aprofitat per instal.lar-me el darrer SUSE, via Internet i havent-me de baixar tan sols un petit arxiu per poder arrancar el PC sense sistema operatiu. 

Així doncs, el potent s'incorpora a la familia bítica 😉 Al seu costat hi té, gaudint de la jubilació, en despistat i l'egocèntric. El viatger sembla que no envelleixi, segurament el fet de ser un portàtil i no estar permanentment engegat hi ha col.laborat. Ja ho sé, sóc un friqui perquè els hi poso noms als ordinadors 😀

Aquí va una captura de pantalla del potent: 

Dissabte passat va ser el dia mundial contra la sida i vam poder veure com a la majoria de televisions, ràdios i tots els media  tothom portava el seu llacet vermell. Tots molt solidaris, tots molt sensibilitzats amb els malalts de la Sida, tots molt políticament correctes.

Molt bé. Però… ha canviat alguna cosa per als sero-positius? Dedicar un dia a recordar que hi ha milions de persones que tenen una malaltia mortal que no es podràn curar… els ajuda?  La gent que viu al 3r món, poden ja accedir als medicaments que necessiten i que nosaltres, els del 1r món, no els hi venem perquè no ens dóna la gana de baixar-ne el preu per tal que els puguin comprar?

Evidentment, la resposta a les preguntes anteriors és senzilla: NO. Que nosaltres, els afortunats que vivim al món desenvolupat, que tenim accés a la majoria de medicaments de forma gratuïta, que tenim hospitals on se'ns pot tractar amb èxit de la majoria d'enfermetats… ens solidaritzem amb els que es moren senzillament posant-nos un llacet vermell no és una mica bèstia? A mi em rebentaria que, en comptes de donar-me les medecines que necessito, la gent acudís al meu llit i em digués: "Mira, en comptes de comprar-te el còctel de fàrmacs que necessites per no morir-te en 3 mesos, em gasto uns diners en un llacet perquè tothom sàpiga com d'afectat estic, i com de solidari sóc amb la teva causa. " 

Una altra cosa seria que, el dia 1 de desembre de cada any, els països pobres poguéssin accedir de forma gratuïta a les medecines. Això si que els ajudaria! Això si que seria solidaritzar-se amb qui menys té! Aquesta seria la forma d'ajudar-los!

Però no. Hem decidit que en comptes d'ajudar-los ens posarem un llacet vermell un cop l'any i apa, ja hem complert! Au, quin és el proper llaç que comprarem?